Tot i que aquesta imatge pot semblar a primer cop d’ull una obra abstracte d’art modern, en realitat és el resultat d’una llarga exposició d’una càmera fotografica que observava el cel nocturn en el Llano de Chajnantor, en els Andes xilens. A mesura que la Terra gira, les estrelles de la Via Làctia que brillen en el desert s’estiren formant acolorides línies. Mestrestant el telescopi d’alta tecnologia que observem al fons, treballa en un paratge d’alta qualitat.

Aquesta fascinant fotografia va ser enregistrada a 5.000 metres per sobre del nivell del mar, en el Llano de Chajnantor, el lloc de treball del telescopi APEX (Atacama Pathfinder Experiment), que podem observar en la imatge. APEX és un telescopi de 12 metres de diàmetre que recull la llum en longituds d’ona mil·limètrica i submil·limètrica. Els astrònoms utlitzen l’APEX per estudiar objectes que varien entre els núvols freds de gas i pols còsmic on neixen noves estrelles, fins algunes de les galàxies més joves i allunyades de nosaltres.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Utilitzant el telescopi Espacial Hubble de la NASA, els astrònoms han descobert una població de galàxies primitivies mai vistes fins ara, que és van formar fa més de 13.000 milions d’anys, quan l’univers tenia menys del 3 per cent de l’edat actual. Les imatges més llunyans observades fins ara del Hubble, ens proporcionen una primera proba estadística de l’abundor de galàxies en una època llunyana.

Els resultats mostren un suau descens en el nombre de galàxies amb un augment observat anteriorment de 450 milions d’anys després del Bitg Bang. Les observacions recolzen la idea que les galàxies proporcionen suficient radiació per escalfar o reionitzar l’univers pocs centenars de milions d’anys després del Big Bang.

Aquestes pioneres observacions obren el camí per la futura exploació d’aquesta propera època de nous telescopis espacials, entre ells el Telescopi Espacial James Webb. L’univers té uns 13.700 milions d’anys. Les galàxies recentment descobertes estan observades tal com eren entre 350 i 600 milions després del Big Bang.

Aquestes llunyanes observacions del Hubble, lligat amb una estratègia de recerca, permet que aqusta investigació vagi més enllà dels estudis anteriors, propocionant d’aquesta manera un cens fiable de galàxies d’aquella època. En particular, una de les galàxies pot ser motiu de record de distància, ja que és va observar 380 milions d’anys després del naixement del nostre univers, amb un desplaçament cap el vermell de 11,9.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Aquesta imatge composta ens mostra el “jet” de raigs X més llunyà observat fins ara. Les dades de l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, es mostren en color blau, les dades del Very Large Array de la NSF en color porpra i les dades òptiques del Telescopi Espacial Hubble en color groc. El jet va ser produït per un quàsar anomenat GB 1428+4217, que està situat a uns 12.400 milions d’anys llum de nosaltres. L’estructura del jet és molt similar als raigs X i les dades de ràdio observades.

Els gegantins forats negres situats en els centres de les galàxies poden llençar matèria a un ritme molt ràpid, produint el fenomen quàsar. L’energia alliberada en forma de partícules cauen cap el forat negre generant una intensa radiació i poderosos raigs de partícules d’alta energia que és produeixen lluny del forat negre a gairebé la velocitat de la llum. Aquests feixos de partícules poden interactuar amb els camps magnètics o fotons per produir els raigs de radiació.

A mesura que els electrons sobresurten del jet del quàsar, és mouen a través d’un oceà de fotons del medi interestel·lar que queden del romanent del Big Bang. Quan un electró xoca en aquest ràpid moviment amb un d’aquests fotons del fons còsmic de microones, pot augmentar d’energia fins a la regió dels raigs X. Com que el quàsar l’observem tal com era 13.000 milions d’anys enrere, menys d’un 10% de l’edat actual de l’univers, la radiació còsmica de fons era mil vegades més intensa que l’actual, això fa que el raig sigui més brillant i compensa en part l’atenuació a causa de la distància.

Si voleu més informació, premu aquest enllaç.

El ròver Curiosity de la NASA ha viatjat 19 metres més en direcció nord-est des del dilluns 10 de desembre i s’està acostant al lloc anomenat “Yellowknife Bay”, on els investigadors tenen la intenció de triar una roca per perforar-la.

El vehicle Curiosity ha viatjat en el quart dia consecutiu de viatge des de l’aflorament anomenat “Lake Point”, on va arribar el mes passat, recorrent fins ara  598 metres durant tota la missió.

Durantel camí el ròver va investigar l’aflorament anoemant “Shaler” on els científics van utilitzar el Chemistry and camera (ChemCam) un instrument situat en el Mast Camera (Mascam) per avaluar la composició de la roca i observar la seva estratificació. Abans de la sortida de Lake Point, una quarta mostra de sorra polsosa del lloc “Rocknest” havia estat analitzada pel Curiosity Sample Analaysis at Mars (SAM).

El Curiosity ha arribat a una zona amb una pendent no prevista de 30 per cent, de manera que  va aturar les seves activitats per precaució. “El ròver està travessant per un terreny diferent d’on havia circulat fins ara i la seva superfície és diferent”, ha comentat en Rick Welch, director de la missió. “Estem fent progressos, tot i que encara estem en la fase d’aprenentatge amb el ròver, va una mica més lent en aquest terreny del previst”.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Utilitzant observacions fetes amb els telescopis VLT de l’ESO, el telescopi Gemini Sud i el Canadà-França-hawaii (CFHT), han identificat un nou tipus de galàxia. Amb el sobrenom de “galàxies de mongeta verda”, per la seva inusual aparença, aquestes galàxies irradien en mig de l’intensa llum emesa des del voltant d’enormes forats negres i estan entre els objectes més rars de l’univers.

Moltes galàxies tenen forats negres gegantins en el seu interior, que provoca que el gas del seu intorn brilli amb gran intensitat. De totes maneres, en el cas de les galàxies de mongeta verda, no només brillen en el seu centre, ho fan en tota la galàxia. Aquestes noves observacions ens mostren les brillants regions amb major grandària observades fins ara, regions que és creu estan alimentades per forats negres centrals, anteriorment molt actius, però que sembla s’estan apagant.

L’astrònom Mischa Schirmer, de l’Observatori Gemini, ha estudiat nombroses imatges de l’univers llunyà, localitzant cúmuls de galàxies, però en observar aquest objecte va quedar sorprès, semblava una galàxia però era de color verd. Era diferent a totes les galàxies que havia observat anteriorment.

El nou objecte ha estat anomenat J224024.1-092748. Està situat en la constel·lació d’Aquarius i és troba a una distància d’uns 3.700 milions d’anys llum de nosaltres. Després del descobriment l’equip de Schirmer, va buscar en un llistat de prop de mil milions de galàxies i va localitzar 16 amb propietats similars, que posteriorment va ser confirmades pel telescopi Gemini.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Aquestes brillants nebuloses de color rosat que envolten la galàxia espiral NGC 922, en aquesta imatge enregistrada pel Telscopi Espacial Hubble de la NASA/ESA, formen part de l’estructura de l’anell i de la gaàxia que esta distorsionada per la presència d’una galàxia més petita situada a uns 330 milions d’anys llum de nosaltres.

En aquesta imatge del Hubble, observem NGC 992 que ens mostra clarament que no és una típica galàxia espiral. Els braços espirals s’interrompen en un flux d’estrelles que s’estenen en direcció a la part superior de la imatge amb una brillant anell de nbuloses que envolta el nucli galàctic. Observant aquest objecte amb l’observatori de raigs X Chandra, ens mostra el caos d’estructures lluminoses que corresponen a les fons de raigs X repartides per tota la gaàxa.

NGC 992 disposa d’una estructura inusual, que és el resultat d’una diana còsmica de milions d’anys enrere. Una galàxia més petita, catalogada com 2MASXI J0224301-244443. és va atansar al nucli de NGC 992 i va sortir per l’altre costat. En aquesta imatge podem observar NGC 922, amb el petit intrús que el podem observar lluny en l’escena de l’accident.

A mesura que la petita galàxia va passar pel centre de NGC 922, va crear ones de xoc que van interrompre en els núvols de gas i van provocar la formació de noves estrelles, la radiació que van desprendre va escalfar el gas restant.El brillant color rosat de la nebulosa ens indica el resultat característic d’aquest procés.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Aquestes imatges preses per la Mars Reconnaissance Orbiter, ens mostren diverses cicactrius produïdes per impactes en la superfície del planeta Mart, provocades per peces de la sonda Mars Science Laboratory, durant la seva entrada a l’atmosfera marciana.

Examinant aquestes imatges, els investigadors poden interpretar els centenars d’impactes d’origen desconegut en la superfície del planeta Mart.

En la entrada de la nau espacial Mars Science Laboratory, que contenia en el seu interior el ròver Curiosity, va separar en l’etapa de creuer de la missió 10 minuts abans d’arribar a la par superior de l’atmosfera de Mart, el dia 5 d’agost de 2012. L’etapa de creuer havia dut a terme les funcions vitals de vol des de la Terra fins a Mart. Dos minuts després de deixar anar l’etapa de creuer, el vehicle d’entrada va alliberar dos blocs d’uns 75 quiograms de tungstè, anomenats “dispositius de creuer d’equilibri de massa”.

La Context Camera situada en el Mars Reconnaissance Orbiter, va prendre una imatge del lloc de l’¡impacte previst pels blocs de tungstè, mostrant quatre marques d’impactes de grans dimensions d’una aparença recent. El lloc està situat a uns 80 quilòmetres a l’oest del lloc d’aterratge del Curiosity. La càmera High Resolution Imaging Science Experiment (HiRISE) situada a bord de la sonda, va enregistrar dues imatges on ens mostra els nous impactes.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Durant centenars d’anys, els filòsofs han somiat amb la possibilitat de l’existència de planetes habitats fora del Sistema Solar. Actualment, aquesta idea és més que una especulació, al llarg de les últimes dècades, astrònoms de tot el món han descobert centenars d’exoplanetes. En aquesta recerca de nous mons, s’utilitzen diferents tècniques. Aquesta curiosa fotografia enregistra dos telescopis que utilitzen dos mètodes diferents per localitzar exoplanetes. El telescopi de 3,6 metres de l’ESO, que disposa de l’espectrògraf HARPS, i el telescopi espacial CoRoY.

L’espectrògraf HARPS (High Radial Velocity Planetari Search), el caçador de planetes més important del món, és un instrument instal·lat en el telescopi de 3,6 metres de diàmetre de l’ESO. A l’esquerra de la imatge podem observar la cúpula oberta d’aquest telescopi, darrera de la cúpula del telescopi NTT. HARPS localitza els planetes detectant petits canvis de moviment d’una estrella a mesura que oscil·la per la influència gravitatòria del planeta que està en orbita. Aquesta tècnica és coneix com , velocitat radial per detectar exoplanetes.

La dèbil llum que observem en la part superior d’aquesta exposició de 20 segons, no és un meteor, si no el CoRoT (Convecction Rotation and Planetary Transists Space Telescope). CoRoT localitza planetes observant la disminució de la intensitat de la llum d’una estrella provocada pel pas d’un planeta pel seu davant (el mètode anomenat trànsit).

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Amb l’observatori espacial Herchel de l’ESA, uns astrònoms han descobert enormes cinturons de cometes que envolten dos sistemes planetaris propers i que podríen acllir una massa semblant a planetes d’una grandària entre Terra i Neptú. El magatzem de cometes podria alhora lliurar el material necessari per formar oceans en els planetes més interns.

En un estudi del Herchel, els científics van localitzar que el cinturó de pols situat al voltant d’una estrella propera anomenada Formalhaut, podrien havber col·lisions entre cometes.

En aquest nou estudi, el Herchel ha localitzat en dos sistemes planetes propers, GJ 581 i 61 Vir, que podrien aixoplugar grans quantitats de runes de cometes.

El Herchel ha localitzat les empremtes de pols freda a 200º C sota zero, en quantitats que signifiquen que aquests sistemes han de disposar almenys de 10 vegades més cometes que en el Cinturó de Kuiper del nostre sistema solar.

GJ 581, o Glieses 581, és un estel de baixa massa, una nana M, el tipus més comú d’estrelles de la nostra galàxia. Estudis anteriors han demostrat qu allotja com a mínim quatre planetes, entre ells un que es troba en una “zona habitable”, on la distància des del Sol central, faria possibl l’existència d’aigua líquida en la seva superfície.

Dos planetes es confirmen al voltant d’estrells del tipus G; 61 Vir, és una mica més massiva que el Sol.

Els planetes en ambdós sistemes es coneixen com “súper-Terres”, cobrint un rang de masses entre 2 i 18 vegades la Terra. Curiosament, però no hi ha cap evidència de planetes gegants de la massa de Júpiter o Saturn en un o altre sistema.

Si vleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquestes imatges compostes, enregistrades per dos equips diferents utilitzant el Telescopi Espacial Hubble, ens mostren resultats diferents en relació a la quantitat de matèria fosca, situada en el centre del cúmul de galàxies Abell 520.

La matèria fosca, és una forma invisible de matèria, que els astrònoms dedueixen i que és subjacen al “adhesiu” gravitacional que manté unides les galàxies.

La imatge superior podem observar el cúmul, enregistrada per D. Clowe, amb l’Advanced Camera for Surveys, la qual assigna una quantitat determinada de matèria fosca a Abell 520. El mapa ens mostra una quantitat de matèria fosca, que els astrònoms esperen en relació al nombre de galàxies situades en el seu centre. La densitat de la matèria fosca, de color blau, està encerclada en una línia de punts. En el  mapa s’hi superposen les imatges en llum visble del cúmul.

En la imatge inferior, un segon equip dirigit per Jame Jee, membre de la Universitat de Califòrnia, utilitzant la Wide Field Planetary Camera 2, van detectar un excés inusual de matèria fosca en el seu centre, indicat també en color blau en el centre de la imatge. L’observació va ser sorprenent, ja que els astrònoms esperaven que la matèria fosca i les galàxies haurien d’estar en proporció, fins i tot en els cúmuls de galàxies en interacció.

Aquesta discrepància entre els dos resultats requereix doncs, més observacions i anàlisis.

Els dos mapes de matèria fosca, es van realitzar mitjançant la detecció de la llum procedent d’objects llunyans i que quedava distorsionada pel propi cúmul de gaàxies, un efecte anomenat lent gravitatòria.

Abell 520, està situat a uns 2.400 milions d’anys llum de nosaltres.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris