Arxiu per la categoria: 'Astronomia didàctica

Primera evidència de la inflació còsmica.

Fa gairebé 14.000 milions d’anys, l’univers on vivim va irrompre en la seva existencia en un esdeveniment extraordinari anomenat Big Bang. En la primera fracció del primer segon, l’univers es va expandir d’una manera excepcional, que es va estendre més enllà del punt d’observació dels nostres millors telescopis. Tot això, evidentment és una teoría.

Investigadors del projecte BICEP2, han anunciat la primera evidencia directa d’aquesta inflación cósmica. Les seves dades també representen les primeres imatges de les ones gravitacionals, o ondulacions de l’espai-temps. Aquestes ones s’han descrit com els ”primers tremolors del Big Bang”. Finalment, les dades confirmen una profunda connexió entre la mecánica quàntica i la relativitat general.

La detecció d’aquest señal és una de les fites més importants de la cosmología actual. Una gran quantitat de treball per un enorme grup de recerca que ha dirigit en John Kovac, membre del Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics i capdavanter del BICEP2.

Aquests resultats revolucionaris procedeixen d’observacions del telescopi BICEP2, que observa el fons còsmic de micrones, un feble resplendor deixat pel Big Bang. Petites fluctuacions en aquest resplendor proporcionen les pistes respecte les condicions de l’univers primerenc. Per exemple, les petites diferències en la temperatura de l’univers, on hi havia regions amb més densitat, que finalment acabaría en galàxies o cúmuls galàctics.

Atès que el fons còsmic de micrones, és una forma de llum, exhibeix totes les propietats de la llum, incloent la polaritzada. A la Terra, la llum solar es dispersa per l’atmosfera i es polaritza de manera que les ulleres de Sol polaritzades ajuden a reduir l’enlluernament. A l’espai, el fons còsmic de micrones també es dispersa pels àtoms i electrons que alhora el polaritza.

“El nostre equip ha observat un tipus especial de polarització, anomenada “mode B”, que representa un gir o patró “bucle” en les orientacions de polarització de la llum antiga, ha comentat en Jamie Bock, colíder de la recerca.

Les ones gravitacionals comprimeixen l’espai a mesura que viatgen i aquesta compresió produeix un patró diferent en el fons còsmic de micrones. Les ones gravitacionals tenen “mans” igual que les ones de llum i poden tenir polaritzacions d’esquerra o de dreta.

“El patró del mode B, és una signatura única de les ones gravitacionals causada per tenir una direcció determinada. Aquesta és la primera imatge directa de les ones gravitacionals observades a través del cel primitiu”, ha comentat en Chao-Lin Kuo, membre del Stanford/SLAC.

L’equip va examinar les escales espacials en el cel, que ocupen aproximadament una regió d’un per cinc graus (dues per deu vegades la grandària de la Lluna plena). Per aquest motiu, van aprofitar l’atmosfera seca i estable del Pol Sud.

“El Pol Sud és el més proper que podem observar a prop de l’espai, están alhora a la Terra”, ha comentat en John Kovak, “es una regió ideal per l’observació de les febles micrones que procedeixen del Big Bang”.

Ens va sorprendre detectar un señal de polarització del mode B, considerablement més forta del que molts cosmòlegs esperaven. L’equip va analitzar les dades de més de tres anys de treball, per tal de descartar qualsevol error. També van considerar la presencia de la pols de la nostra galaxia, que podría produir el patró observat, però les dades van sugerir que això és altament improbable.

“Això ha estat com buscar una agulla en un paller, però en el seu lloc em trobat una barra de ferro”, ha comentat el científic de la recerca Clem Pryke.

base.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Herchel ajuda a trobar senyals difícils de detectar dels inicis de l’univers.

Utilitzant un telescopi situat a l’Antàrtida i l’Observatori Espacial Herchel de l’ESA, uns astrònoms han detectat per primera vegada el subtil efecte fòssil de la radiació del Big Bang, que ens mostra els primers moments de l’existència de l’univers.

El difícil senyal de detectar, es va trovar en el camí de la primera llum de l’univers i que havia estat desviat en el seu viatge a la Terra, intervenint els cúmuls de galàxies i la materia fosca, una substància invisible que es detecta de manera indirecta a través de la seva influencia gravitacional.

El descobriment assenyala el camí per la recerca d’evid¡ències d’ones gravitacionals, originades durant la rápida fase de “inflació” de l’univers, un resultat fonamental molt esperat en la recerca de la missió Planck de l’ESA.

La radiació fòssil del Big Bang, el fons còsmic de microones, o CMB, es va formar quan l’univers tot just tenia 380.000 anys. Avui, 13.800 milions d’anys després, el que veiem, és un cel ple d’ones de ràdio a una temperatura de només 2,7 graus per sobre del zero absolut.

Petites variacions en la temperatura, al voltant d’unes poques desenes de milionèsimes de grau, ens mostren fluctuacions de densitat en els inicis de l’univers, que corresponen a les llavors de les galàxies i les estrelles que veiem avui. El mapa de tot el cel més detallat de les variacions de temperatura en el fons còsmic, va ser mostrat pel Planck el passat mes de març.

No obstant això, el CMB també conté una gran quantitat d’altra informació. Una petita fracció de la llum és polaritzada, com la llum que podem observar amb les ulleres polaritzades. Aquesta llum poralitzada té dos patrons diferents: el mode E i el mode B.

El mode E, és va detectar per primera vegada l’any 2002, amb un telescopi terrestre, el mode B que potencialment és molt més emocionant pels cosmòlegs, encara és molt difícil de detectar.

Poden sorgir de dues maneres. La primera consisteix en l’addició d’un gir a la llum que travessa l’univers i es desviat per les galàxies i materia fosca, un fenomen conegut com lent gravitacional.

La segona té les seves arrels enterrades en la mecánica d’una rápida fase d’expansió de l’univers i que els cosmòlegs creuen va succeir només una petita fracció de segon després de la “inflación” del  Big Bang.

Aquesta representació artística, ens mostra com els fotons del fons còsmic de micrones (CMB, detectat pel telescopi espacial Planck de l’ESA), són desviats per l’efecte de la lent gravitacional de les enormes estructures còsmiques, a mesura que viatgen a través de l’univers. La lent gravitatòria crea diminutes distorsions addicionals al patró clapejat de les fluctuacions de temperatura del CMB. Una petita fracció del CMB està polaritzada, un dels components d’aquesta llum polaritzada, mode B se’ls ha donat una empremta adicional per l’efecte de la lent gravitacional. Aquest segell s’ha descobert per primera vegada per la combinació de les dades del telescopi terrestre situat en el Pol Sud i l’observatori espacial Herchel de l’ESA.

deflecting_light_from_the_big_bang.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La missió Planck, ens mostra un univers més nitid.

La missió espacial Planck, ha publicat el mapa més precís i detallat mai fet de la llum més antiga de l’univers, mostrant nova informació respecte la seva edat, contingut i origen.

Planck, és una missió de l’Agencia Espacial Europea. La NASA va contribuir en la tecnologia de dos instruments científics de la missió.

Els nous resultats suggereixen que l’univers s’està expandint més lentament del que els científics pensaven, amb una edat prevista de 13.800 milions d’anys, uns 100 milions d’anys més de les estimacions prèvies. Les dades també mostren que hi ha menys energia fosca de la que és preveia, mentre que hi ha més matèria fosca i normal de la que coneixem. La matèria fosca és una substància invisible que només pot ser observada a través dels efectes gravitatoris, mentre que l’energia fosca està impulsant el nostre univers en expansió. La naturalesa de les dues substàncies, segueix sent un misteri.

“Els astrònoms de tot el món, esperaven aquest mapa”, ha comentat  Joan Centrella, membre del programa científic del Planck de la NASA. “Aquestes mesures són capdals per moltes àrees de la ciència, així com per futures missions espacials. Estem molt contents d’haver treballat amb l’Agencia Espacial Europea en aquesta recerca històrica”.

El mapa està basat en observacions fetes durant 15,5 mesos de tot el cel, mostrant petites fluctuacions de temperatura del fons còsmic de microones, l’antiga llum que ha viatjat durant milers de milions d’anys, a partir de l’univers primigeni. Els patrons de llum representen les llavors de les galàxies i cúmuls de galàxies que veiem avui dia.

“A mesura que la llum viatja des de l’origen a nosaltres, la matèria actua com una carrega d’obstacles, posant-se en el seu camí i va canviant poc a poc aquests patrons”, ha comentat en Charles Lawrence, membre del Planck i del Jet Propulsion Laboratory de Pasadena. “El mapa del Planck, ens mostra que no només un univers molt jove, si no que també la matèria, incloent-hi la matèria fosca de tot l’univers”.

L’edat, el contingut i altres característiques fonamentals del nostre univers, és descriuen en un model simple desenvolupat pels científics, anomenat model estàndard de la cosmologia. Aquestes noves dades han permès als científics provar i millorar la precisió d’aquest model amb major precisió fins i tot. Alhora, algunes característiques curioses s’han observat que no encaixen en la mateixa imatge. Per exemple, el model assumeix que el cel és el mateix a tot arreu, però els patrons de llujm són asimètrics en dues meitats del cel i no hi ha una regió on s’estén més enllà del que s’esperava.

735681main_pia16873-43_946-710.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Per què els científics observen el Sol en diferents longituds d’ona ?.

Enregistrar una imatge del Sol amb una càmera estàndard propocionarà una imatge familiar: un disc groguenc, amb pocs trets distintius, potser una mica tenyit de vermell quan està a prop de l’horitzó, ja que la llum ha de viatjar a través de més densitat d’atmosfera terrestre i per tant perd longituds d’ona de color blau abans d’arribar a la lent de la càmera. El Sol, de fet, emet llum de tots els colors, però com que el groc és el més brillant de les longituds d’ona emeses pel Sol, aquest color el veiem amb els nostres ulls. Quan tots els colors visibles es sumen, els científics anomemen a això, “llum blanca”.

Instruments especialitzats, ja sigui en telescopis terrestres o espacials, poden observar la llum molt més enllà dels rangs visibles a simple vista. Diferents longituds d’ona transmeten informació respecte als components de la superfície del Sol i de la seva atmosfera, d’aquesta manera els científics poden “pintar” un quadre complert de la nostra estrella.

La llum groga de 5800 Anstroms, per exemple sorgeix del material a uns 5700º Celsius aproximadament i que representa la superfície del Sol. La llum ultgraviolada extrema de 94 Angstroms, d’altra banda, prové dels àtoms que estan a uns 6.300.000º Celsius, aquesta és una bona longitud d’ona per observar les erupcions solars, que poden assolir aquests temperatures. Mitjançant l’examen de les fotografies del Sol, en diferents longituds d’ona, a través dels telescopis, com el Solar Dynamics Observatory (SDO), el Solar Terrestrial Relations Observatory (STEREO) de la NASA, i el Solar Heliospheric Observatory (SOHO) de la ESA/NASA, els científics poden fer un seguiment del moviment de les partícules i la temperatura de l’atmosfera solar.

Veiem l’espectre visible de la llum, simplement perquè el Sol és compon d’un gas calent, el calor produiex llum de la mateixa manera que ho fa una bombeta incandescent. Però quan és tracta de longituds d’ona més curtes, el Sol emet llum ultraviolada extrema o raigs X, ja que està ple de molts tipus d’àtoms, cadascun dels quals emeten llum d’una determinada longitud d’ona quan arriben a certa temperatura. No només el Sol conté molts àtoms diferents (heli, hidrogen, ferro, per exemple), també diferents tipus en els àtoms de diferents càrregues elèctriques, coneguts com ions. Cada ió, pot emetre llum a longituds d’ona específica a una temperatura determinada. Els científics han catalogat els àtoms que produeixen longituds d’ona des de l’any 1900 i aquestes associacions poden ocupar centernars de pàgines d’informació.

Aquest collage d’imatges solars, enregistrades amb el SDO, ens mostra les observacions del Sol en diferents longituds d’ona, per tal de ressaltar la superfície i l’atmosfera solar.

719689main1_grid-sun-670.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Nana Y.

Aquesta concepció artística ens il·lustra un tipus de “nana Y”. Aquestes nanes són els cossos estel·lars més freds coneguts fins ara, amb temperatures que poden arribar a ser més fredes que el d’un cos humà. El Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE) de la NASA, va descobrir aquests objectes difícils d’observar degut a la seva baixa temperatura, gràcies als detectors infrarojos. El telescopi ha localitzat fins ara sis nanes, amb temperatures atmosfèriques que oscil·len entre els 175 i 25 graus Celsius.

Aquestes nanes prtanyen a una família de les nanes marrons. Les nanes marrons comencen la seva vida com estrelles, però mai arriben a acumular suficient massa com per fusionar àtoms de manera constant en els seus nuclis i daquesta manera brillar com estrelles com el nostre Sol. En canvi, aquests objectes s’esvaeixen amb el temps emetent llum en longituds d’ona infraroja.

El WISE ha estat capaç de recollir el feble resplendor de sis nanes i que representen les més fredes observades fins ara en la categoria de nanes marrons i que per tant estant situades al final de la classificació estel·lar. Aquesta classificació descriu que totes les temperatures comencen amb les estrelles més calentes “O” i que acaba amb les nanes més fredes. Aquest esquema inclou les categories: O, B, A, F, G, K, M, L, T i Y. El nostre Sol pertany a la categoria G. Les estrelles del tipus M, són més fredes que el nostre Sol i de color vermellós. Mentre que les estrelles del tipus O i K, és consideren una barreja entre estrelles i nanes marrons, les del tipus T i Y són pròpiament nanes marrons.

a-ydwarfart-med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Primera lent còsmica que mostra la presència de la matèria fosca.

Uns astrònoms han ideat un nou mètode per mesurar el que pot ser el major enigma del nostre univers, l’energia fosca. Aquesta força misteriosa descoberta l’any 1998, la qual està empenyent el nostre univers a una gran velocitat.

Per primera vegada uns astrònoms del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han estat capaços d’aprofitar una lent gravitòria gegant a l’espai (un cúmul massiu de galàxies) per entendre la naturalesa de l’energia fosca. Els seus càlculs s’han combinat amb dades d’altres mètodes augmentant significativament l’exactitud de les mesures de la comprensió de l’esructura de l’energia fosca.

“Hem d’abordar el problema de la comprensió de l’energia fosca des de tots els factors”, ha comentat l’Eric Julio, un astrònom del Jet Propulsion Laboratory de Pasadena. “Es important comptar amb diversos mètodes, i ara tenim un de nou i molt poderós”. Julio és l’autor del document sobre les conclusions que apareixen a l’edició de la revista Science del dia 20 d’agost.

Els científics no coneixen exactament què és l’energia fosca, però sí saben que compon una gran part del nostre Univers, prop del 72 per cent del total. Una altre porció, aproximadament el 24 per cent correspon a la matèria fosca, també misteriosa però d’una naturalesa més fàcil d’estudiar que l’energia fosca. La resta de l’univers, només el 4 per cent, és la matèria ordinària, que format les estrelles, els planetes i tot el compost d’àtoms.

En aquest estudi, l’equip de recerca va utilitzar imatges del Hubble per estudiar el cúmul massiu de galàxies anomenat Abell 1689, que actua com una lupa, on la gravetat fa de lent.

Aquesta imatge del Telescopi Espacial Hubble, podem observar l’interior del cúmul de galàxies Abell 1689, situat a una distància de 2.200 milions d’anys llum de nosaltres. La matèria fosca s’observa mitjançant els arcs produïts per la llum de les galàxies de fons deformat pel camp gravitacional del cúmul de galàxies. La matèria fosca no pot ser fotografiada, però si podem observar la seva distribució.

hs-2010-26-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Noticia 1.000.

El dia 1 d’octubre de 2006, varem publicar la primera noticia en aquesta pàgina, amb l’intenció d’estendre el coneixement sobre aquesta meravellosa ciència, que és l’astronomia.

Les primeres noticies, varen sortir amb una certa irregularitat, però al poc temps la periodicitat es va tornar diària.

Estem agraïts per les més de 174.000 visites i més de 653.000 consultes a les noticies publicades, i que ens animen a continuar i acostar els misteris del cosmos.

Per celebrar aquesta noticia número 1.000, hem volgut incloure quatre imatges, que fan referència en el seu número i els  múltiples de 10 , el nombre de noticies publicades fins arribar al 1.000.

El número 1, correspon al curiós i petit catàleg de cúmuls oberts Dolidze -Dzimselejsvili (DoDz), amb tan sols 11 objectes catalogats i que ara els mostrem el número 1, un petit cúmul galàctic situat a la constel·lació d’Aries.

dodz1.jpg

El número 10, és una nebulosa que forma part del RCW Catalog, recollit per Alex Rodgers, Colin Campbell i John Whiteoak. Van publicat aquest catàleg de 182 nebuloses l’any 1960. En aquest cas, mostrem la RCW 10, una nebulosa situada a uns 4.200 pc.

rcw-10.jpg

El número 100, l’hi correspon a la famosa galàxia espiral M-100. Charles Messier va ser un astrònom francès, que va compilar en un catàleg 110 objectes meravellosos del cel profund. El catàleg es va publicar per primera vegada l’any 1774. El número 100, correspon a una galàxia espiral situada en la constel·lació de la Cabellera de Berenice, descoberta per Pierre Méchain l’any 1781 i que va ser inclosa posteriorment en el catàleg Messier. Aquesta galàxia està situada a uns 17,2 Mpc de nosaltres.

m100.jpg

El número 1.000, fa referència un dels millors catàlegs que s’utilitzen per reconèixer els objectes de cel profund, el NGC. Per aquest motiu hem escollit NGC 1000, per celebrar aquesta noticia. Aquesta petita galàxia,  va ser descoberta per Jean Marie Edouard Stpehan l’any 1871. Es troba situada en la constel·lació d’Andromeda.

ngc-1000.jpg

No hi ha comentaris

Diversitat de galàxies.

L’exhaustiva recerca anomenada ACS Nearby Galaxy Survey Treasury (ANGST), ha observat 14 milions d’estrelles de 69 galàxies diferents. Aquest estudi, ha explorat una regió anomenada “Volum Local”, amb unes galàxies que es troben a unes distàncies aproximades entre els 6,5 a 13 milions d’anys llum de nosaltres. El Volum Local, resideix més enllà del Grup Local de Galàxies, una col·leció d’una dotzena de galàxies situades a uns 3 milions d’anys llum de la nostra Via Làctia.

Una galàxia típica conté milers de milions d’estrelles, encara que pot semblar “llisa” quan és observada a través d’un telescopi, per la sensació que les estrelles s’ajunten. En aquesta nova recerca, les galàxies estan prou properes a la Terra, com per que els “ulls” aguts de la Càmera Avançada i la Càmera Planetària 2 de Gran Camp del Telescopi Espacial Hubble, puguin resoldre les seves estrelles individualment. Mesurant la brillantor i color d’aquestes, així els científics poden obtenir la història local de la formació estel·lar d’una galàxia i aclarir els subtils trets de l’estructura de la galàxia.

“Les observacions del Hubble, han proporcionat una informació important per la història de la formació de les estrelles d’aquestes galàxies, encara que el nombre de galàxies estudiades ha estat bastant petit”, comenta la Julianne Dacalton, membre de la Universitat de Washington i Seattle, responsable de l’equip de recerca del ANGST. Els resultats d’aquesta recerca, han estat publicats en el Astrophysical Journal Supplement Series.

“En lloc de triar i escollir galàxies aïllades per aquest estudi, ham observat totes les galàxies de la regió. Això ens donà una imatge multicolor, de com i quan s’han format les estrelles en el nostre univers local”.

Moltes de les estrelles situades en galàxies properes, són equivalents als fòssils de les estrelles observades en galàxies situades en un univers distant. “Quan observem en un temps llunyà, les joves galàxies tenien una formació vigorosa d’estrelles. Tanmateix, només podem preveure allò que succeirà en aquelles galàxies”, comenta Dacalton. “Utilitzant les galàxies situades en un univers proper, les podem comparar com a “registre fòssil” amb d’altres joves galàxies situades més lluny. Aquesta comparació, ens dona una història de la formació estel·lar i una millor comprensió de les masses, estructures i condicions ambientals de les galàxies”.

Els primers resultats de la recerca del ANGST, ens mostren una rica diversitat de galàxies. Algunes estan constituïdes totalment per estrelles antigues, mentre que en d’altres hi hagut una formació gairebé continua d’estrelles. Hi ha fins i tot, alguns exemples de galàxies, on la formació d’estrelles és d’un passat recent.

En la imatge composta, podem observar en detall en la part superior, la galàxia NGC 253, amb milers de joves estrelles blaves, així com diferents filaments foscos de pols i gas. NGC 253 està situada a uns 13 milions d’anys llum de nosaltres. A continuació, en la part inferior, observem a NGC 300, on les joves estrelles blaves és concentren en els braços espirals. És poden observar unes brillants taques grogues, que corresponen a regions de gas escalfat per la radiació de les joves estrelles. NGC 300 està situada a uns 7 milions d’anys llum. En la part inferior esquerra, en la galàxia NGC 3077 observem unes regions fosques de material que s’escampen del brillant nucli. Aquesta galàxia està situada a uns 12,5 milions d’anys llum i forma part del grup que acompanya a la galàxia M-81- En la imatge inferior dreta, observem una galàxia irregular nana, NGC 4163 la qual forma part d’un grup de galàxies que està al voltant de la nostra Via Làctia.

diversitat-de-galaxies.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

 

No hi ha comentaris

L’Univers té una edat de 13.730 milions d’anys.

El Wilkinson Microwave Anisotropy Probe (WMAP), és la sonda dissenyada per la NASA, per fer un mapa del Univers en gran precisió, detectant les microones que provenen de la part més distant: la bola de foc “freda”, originaria del Big Bang.

Les noves dades procedents d’aquesta sonda, han aportat molta informació nova, al voltant d’aquest Univers.

Per continuar, seria interessant d’explicar breument la història des del Big Bang calent.

L’origen del Big Bang, va ser molt calent. L’Univers és va expandir des d’un punt molt petit, encara que de fet, el que és va expandir va ser l’espai, i no els objectes entre si. Això va ser el que va propiciar que és refredés el suficient, com per formar els protons i neutrons. Al cap de tres minuts, ja s’havia refredat prou, com per que els protons i neutrons és poguessin fusionar. L’hidrogen, el heli i una mica de liti, es varen crear. Aquests van ser els únics elements durant algun temps (aproximadament uns centenars de milions d’anys). L’Univers encara era com una sopa de matèria i energia.

Mentre l’Univers s’expandia, és refredava i en aquests moment era opac a la llum. Un fotó no podia viatjar ni tan sols un centímetre sense topar amb un electró, i com a conseqüència desviar-se contra una altre direcció. De totes maneres, després d’uns centenars de milers d’anys, va succeir una cosa sorprenent: ja és podia formar hidrogen neutre. Abans d’això, l’Univers era molt calent, i tanmateix hauria provocat que un electró en topar amb un protó, algun fotó ultraviolat hi hauria xocat. En aquest moment, el cosmos ja s’havia refredat tan, que estava al caure l’ultima relació atòmica, va néixer l’hidrogen neutre. En aquest moment, l’Univers és torna transparent, sense tots aquells electrons flotant al seu voltant, els fotons alliberats, ja poden recórrer grans distàncies.

Aquests, són els fotons que el WMAP està observant. Després de 13.730 milions d’anys, l’expansió del Univers ha refredat la llum i ha estirat la seva longitud d’ona del ultravioleta a les microones. Una altre manera d’entendre-ho, és associar la temperatura de cada fotó, que va passar de milers de graus Kelvin, a tan sols uns pocs, aproximadament tres. Això equival a -279º C.

Aquella llum, es va emetre just després de la recombinació, i això ens proporciona una gran informació sobre l’Univers d’aquella època. Generant uns mapes molts detallats de la longitud d’ona exacta de la llum i, de la direcció de la seva procedència, podem determinar la densitat i temperatura de la matèria en aquell moment. També podem saber la quantitat de matèria fosca que hi havia, inclús la geometria del mateix Univers: pla, obert o tancat.

Els resultats del WMAP, dos anys després del seu  llançament, ja varen proporcionar molta informació del Univers. Però ara, s’han fet públiques les “Dades dels cincs anys“, un anàlisis exhaustiu d’aquestes dades, són:

- L’Univers té una edat de 13.730 milions d’anys, amb un marge d’error +- 120 milions d’anys.

- En la imatge que mostrem, podem observar la diferència de temperatures entre diferents parts del Univers. El vermell indica major temperatura, i el blau menor. Encara que la diferència, és increïblement baixa, de tan sols 0,0002º C. La temperatura mitja, és de 2,725º Kelvin.

- L’Univers era pla.

- L’Univers conté un 72,1% d’energia fosca, 23,3% de matèria fosca i tan sols un 4,26% de matèria normal (estrelles, planetes, gas, vida, etc).

wmap.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Eclipsi total de Lluna.

Cada any hi ha un nombre variable d’eclipsis, en concret aquest any podrem observar dos eclipsis de Lluna en el nostre país.

El primer s’escau la matinada del proper dijous 21 de febrer (la nit del dimecres al dijous), i el segon en un horari més humà, el dia 16 d’agost.

Parlem doncs, del proper eclipsi que si el temps no ho impedeix, caldrà disposar d’una bona dosis de cafè o xocolata calenta, ja que el primer contacte amb l’ombra succeirà a la 1h 43m T.U. (Temps Universal), cal afegir una hora per convertir-la a temps civil.

eclipsi-lluna3.jpg

Podem comprovar la gran expectació que va congregar l’eclipsi de l’any passat a la Garriga.

Tot i que els eclipsis de Lluna, no són fenòmens on puguem fer cap descobriment científic, si que és una bona oportunitat per gaudir d’un espectacle molt interessant. A més de comprovar i afinar amb les efemèrides els cronometratges, podem recòrrer a les nostres habilitats com a fotògrafs, per tal d’immortalitzar aquest esdeveniment.

eclipsi-lluna4.jpg

La Lluna en el últim eclipsi total a Catalunya el passat dia 3 de març de 2007.

A més, just a sobre de la Lluna podrem observar amb les millors condicions de la temporada el planeta Saturn, ja que tres dies després d’aquest eclipsi, és trobarà en oposició i, per tant amb la major brillantor (magnitud 0,2) i diàmetre aparent (20″).

A continuació us indiquem les dades d’aquest eclipsi.

- Primer contacte amb l’ombra…………………….. 1h 43m 19s T.U.

- Començament del eclipsi total……………………  3h  1m 10s T.U.

- Màxim del eclipsi total……………………………..  3h 26m  5s T.U.

- Final del eclipsi total……………………………….   3h 50m 57s T.U.

- Últim contacte amb l’ombra……………………..    5h  8m 47s T.U.

eclipsi-lluna-gmt.jpg

 

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

 

1 comentari

Pàgina Següent »