Arxiu per la categoria: 'Articles

La millor imatge de la superfície i atmosfera d’una estrella, que no sigui el Sol.

Els astrònoms de l’interferòmetre del Very Large Telescope (VLTI) de l’ESO, han construït la imatge més detallada d’una estrella: la supergegant vermella Antares. També han realitzat el primer mapa de les velocitats del material situart a l’atmosfera d’una estrella que no sigui el Sol, revelant turbulències en la gran atmosfera d’Antares.

A simple vista, la famosa i brillant Antares, brilla amb un fort color vermell, està situada en el cor de la constel·lació d’Scorpius. És una gran i comparativament estrella freda supergegant vedrmella, situada en els últims estadis de la seva vida, en el camí de convertir-se en una supernova.

El VLTI, és una instal·lació única, que permet combinar la llum de fins a quatre grans telescopis, els Telescopis Unitaris de 8,2 metres de diàmetre o els Telescopis Auxiliars, més petits, per crear un telescopi virtual equivalent a un mirall individual de fins a 200 metres de diàmetre. Això permet resoldre detalls molt més enllà del que podría observar un únic telescopi.

eso1726c.jpg

Podem observar una imatge reconstruïda pels astrònoms del VLTI, a partir de les dades infraroges , les quals han permès calcular la diferència entre la velocitat del gas atmosfèric en diferents posicions de l’estrella i la velocitat mitjana sobre l’estrella globalment.

Us recomanem mireu aquest vídeo amb informació gràfica molt  detallada.

eso1726a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble observa noves estrelles en una llunyana galàxia.

Pel que fa a observar un univers llunyà, fins hi tot, el Telescopi Espacial Hubble, té límits. Observar petits detalls d’objectes allunyats, requereix un treball intel·ligent, alhora que una alineació cósmica, anomenada lent gravitacional.

Aplicant una nova anàlisi computacional a la llum d’una galàxia augmentada per una lent gravitacional, els astrònoms han obtingut imatges 10 vegades més detalladles, de les que el Telescopi Hubble pot aconseguir per si mateix. Els resultats mostren una galàxia espiral, amb brillants regions de noves estrelles.

“Quan vaig veure la imatge reconstruïda, vam expresar “És impressionant !, sembla que surten focs artificials per tot arreu !”", va comentar l’astrònoma Jane Rigby, membre del Goddard Space Flight Center.

La galàxia en qüestió està tant lluny, que la veiem com era fa uns 11.000 milions d’anys, després de 2.700 milions del Big Bang. Aquesta és una de les 70 galàxies estudiades en detall pel Telescopi Espacial Hubble, seguint els objectius seleccionats per l’Sloan Giant Arcs Survey.

La gravetat d’un grup gegantí de galàxies situades entre la llunyana galàxia i la Terra, distorsiona la seva llum, estenent-la en un arc, alhora que l’augmenta gairebé  30 vegades. L’equip de recerca ha desenvolupat un codi informàtic per eliminar les distorsions causades per la lent gravitacional i mostrar la galàxia espiral tal com l’observariem normalment.

La imatge reconstruïda resultant, ens mostra dues dotzenes de regions d’estrelles acabades de nèixer i que cobreix una regió aproximada d’uns 200 a 300 anys llum. Això contradiu les teories que suggereixen que les regions de formació estel·lar en un univers primerenc, eren molt més grans, de més de 3.000 anys llum de grandària.

stsci-h-p1727b-f-1800x1350.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.  

No hi ha comentaris

El col·lapse d’una estrella pot originar un Forat Negre

Cada segon una estrella en algún lloc de l’univers, es converteix en una supernova. No obstant això, algunes estrelles súper massives agonitzen com un sospir, enlloc de formar una gran explosió. Quan ho fan, poden col·lapsar degut a l’atracció de la gravetat i desaparèixer de la nostra visió, formant un forat negre.

L’estrella condemnada, anomenada N6946-BH1, era 25 vegades més masiva que el nostre Sol. Va començar a il·luminar dèbilment l’any 2009. No obstant això, l’any 2015 va deixar de ser observada. Per un acurat mètode d’observacions fetes amb el Telescopi Binocular i els telescopis espacials Hubble i Spitzer, els investigadors han arribat a la conclusió que, finalment l’estrella es va convertir en un forat negre.

Aquest pot ser el destí de les estrelles més massives de l’univers.

Aquesta “fallida masiva”, situada en una galàxia propera, podría explicar per què els astrònoms poden observar les supernoves de les estrelles més massives, ha comentat en Christopher Kochanek, profesor d’astronomia de la Universitat Estatal d’Ohio.

Fins a uns 30 per cent d’aquest tipus d’estrelles, pel que sembla, poden col·lapsar en silenci formant forats negres, sense passar per l’etapa de supernova.

Entre les galàxies que han estat observades, figura la NGC 6946, una galàxia espiral situada a uns 22 milions d’anys llum de nosaltres, coneguda amb el sobrenom de “galàxia dels focs artificials”, perquè en aquella galàxia ocorren supernoves amb molta freqüència. De fet l’última observada, SN 2017eaw, va ser descoberta el 14 de maig de 2017, està brillant amb la máxima brillantor ara mateix.

Segons ha comentat Stanek, no és necessari que un estel massiu, és converteixi en una supernova, expulsant cap enfora les seves capes exteriors, però que encara tenen prou massa sobrant per formar un massiu forat negre en el seu interior.

Aquesta representació artística, ens mostra les etapes finals d’una estrella supermassiva que no acaba d’explotar, sinó que implosiona sota la seva propia gravetat per formar un forat negre.

D’esquerra a dreta: l’estrella masiva ha evolucionat a una supergegant vermella, l’embolcall de l’estrella és expulsat i s’expandeix, produint una Font transitòria freda, l’embolcall vermell acaba caient dins del forat negre.

stsci-h-g-1719a-f1600x4000.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Es descobreix un planeta en una zona habitable a l’estrella més propera a nosaltres.

Utilitzant els telescopis de l’ESO , així com d’altres instal·lacions astronòmiques, un equip d’astrònoms ha trobat clares evidències de la presència d’un planeta orbitant a l’estrella més propera a la Terra, Pròxima Centauri. Aquest món, tant intensament buscat i batejat amb el nom de Pròxima b, orbita entorn a la seva freda estrella, una nana roja un cop cada 11 dies, i que és creu disposa d’una temperatura que permetria la presència d’aigua líquida en la seva superfície.

eso1629c.jpg

Aquest planeta rocós, és una mica més massiu que la Terra i és l’exoplaneta més proper a nosaltres.

A poc més de quatre anys llum del Sistema Solar, és trova la nana roja anomenada Pròxima Centauri, aquestra freda estrella situada en la constel·lació de Centaurus, és massa débil per ser observada a simple vista i és troba a prop d’un parell d’estrelles més brillants conegudes com Alfa Centauri AB.

Durant el primer semestre de 2016, Pròxima Centauri, va ser observada amb regularitat amb l’espectrògaf HARPS, instal·lat en el telescopi de 3,6 metres de diàmetre de l’ESO, a La Silla (Xile) i monitoritzat alhora amb altres telescopis d’arreu del món. Aquesta recerca forma part del projecte Pale Red Dot, on un equip d’astrònoms liderat per Guillem Anglada Escudé, membre de la Universitat Queen Mary de Londres, intentava localitzar la petita oscil·lació gravitatòria, demostrant l’existència d’un planeta.

eso1629d.jpg

En aquest diagrama, podem observar el moviment de Pròxima Centauri, apropant-se i allunyant-se de la Terra durant l’espai del primer semestre de 2016. S’aproxima i s’allunya de la Terra a un ritme d’uns 5 quilometres per hora (el ritme del caminar d’una persona). Aquest patró regular de canvi de velocitats és repeteix amb un període de 11,2 dies. Un detallat anàlisi amb l’efecte Doppler, va indicar la presència d’un planeta amb una massa equivalent a 1,3 vegades la Terra, orbitant a uns 7 milions de quilòmetres de Pròxima Centauri, només el 5% de la distància entre la Terra i el Sol.

En Guillem Anglada, ha comentat, “Els primers senyals d’un posible planeta s’observaren l’any 2013, però la detecció no era prou convincent. Des de llavors, hem treballat intensament per obtener més observacions amb l’ajut de l’ESO i d’altres observatoris La recent campanya Pale Red Dot, ha estat un treball de dos danys de durada”.

eso1629a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El cràter Haulani en color millorat

El cràter Haulani de 34 quilòmetres de diàmetre, està situat en el planeta nan Ceres. La imatge ens mostra l’existència d’ensorraments de material des de la seva cresta a la part inferior del mateix cràter. Podem observar alhora el material caigut dins del cràter mostrant una superficie llisa, així com també un pic central.

Aquesta imatge va ser enregistrada amb les dades de la sonda espacial Dawn de la NASA, quan estaba cartografiant el planeta nan a gran alçada, des d’una distancia de 1.470 quilòmetres de la superficie de Ceres.

La imatge ens mostra un color millorat que permet als científics comprendre millor els diferetns materials i com es relacionen amb la morfología de la superficie. Els raigs de material ejectat de color blavós, están a esdeveniments relativament  recents, que indiquen l’edat de l’impacte que va formar el cràter.

pia20358.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un exoplaneta amb lava ?

Aquesta seqüència ens mostra un posible escenari del càlid exoplaneta rocós, anomenat 55 Cancri e, que és gairebé dues vegades més gran que la nostra Terra. Les noves dades proporcionades pel telescopi espacial Spitzer de la NASA, mostren canvis de temperatura extrems en un costat o l’altre del planeta…….una posible solució, podría ser la presencia de tolls de lava en la seva superficie.

Aquest planeta està ancorat per les marees de la seva estrella, igual que la Lluna a la Terra, el que significa que una banda sempre crema sota la calor de la seva estrella, mentre que l’altre costat és manté a la foscor. Si el planeta estigués cobert de lava, llavors el costat calent, davant del seu sol tindria fluxos de lava líquida, mentre que el costat fosc i fred, veuria la roca de lava solidificada. La lava endurida seria capaç de transportar la calor a la resta del planeta, el que explica el que ha observat l’Spitzer, el qual ha detectar que el costat fred es molt més fred que el costat calent.

Si realment existeix la lava en aquest planeta, hauria pols calenta fora del mateix, tal com podem observar en aquesta il·lustració, on els vents de l’estrella escampen el material.

Els científics creuen que les futures observacions del Telescopi Espacial James Webb, hauran de proporcionar més detalls respecte a la naturalesa d’aquest exòtic món.

pia20068.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La observació més nítida observada fins ara, d’un disc de pols situat al voltant d’una estrella moribunda.

L’interferòmetre del Very Large Telescope, situat en el Observatori Paranal de l’ESO a Xile, ha obtingut la imatge més nítida observada fins ara, d’un disc de pols situat en una estrella molt vella. Per primera vegada, aquestes estructures poden ser comparades amb aquelles situades al voltant d’estrelles joves i que sorprenentment són similars. Fins i tot, és posible que un disc que apareix al final de la vida d’una estrella, pugui crear una segona generació de planetes.

A mesura que s’acosten al final de les seves vides, les estrelles desenvolupen discos estables de gas i pols al seu voltant. Aquest material és expulsat pels vents estel·lars, mentre que l’estrella va passant de la fase de gegant vermella a una altre fase evolutiva. Però fins ara, els astrònoms no han estat capaços de comparar els dos tipus d’anells, els formats al principi i al final del cicle de la vida estel·lar.

Tot i que molts discos associats a les estrelles joves que són prou a prop nostre, poden ser estudaits en profunditat, cal que corresponguin a estrelles velles amb discos que siguin prou a prop de nosaltres per obtener imatges.

Per aquest motiu, l’equip de recerca liderat per Michael Hillen i Hans Van Winckel, han observat l’estrella doble IRES 08544-4431, situada a uns 4.000 anys llum de la Terra, en la constel·lació austral de Vela. Aquest estel doble, està format per una estrella gegant vermella que expulsa el material al disc de pols que l’envolta i una segona estrella estándar menys evolucionada en òrbita també al seu voltant.

eso1608a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Barrancs congelats del pol nord de Plutó

La imatge enregistrada durant el seu pas a prop de Plutó per la sonda New Horizons de la NASA, ens mostra la diversitat de Plutó, amb diferents característiques geològiques i que podem observar en aquest fotografía en color millorat.

Observem llargs i verticals barrancs que transcorren a través de la zona polar, en la regió de Lowell Regio, anomenada així, en honor a Percival Lowell, que va construir l’Observatori Lowell i que va conduir al descobriment del planeta nan. La majoria d’aquests barrancs tenen uns 75 quilòmetres de llargada, mostrant-se subsidiaris entre ell pararel·lament en dirección est-oest i amb uns 10 quilòmetres d’amplada.

Les parets degradades d’aquests barrancs semblen molt més definits que d’altres situats en altres regions de Plutó, probablement per ser més antics i haver estar més erosionats. Aquests barrancs semblen representar un antic període de processos  tectònics.

El color d’aquesta imatge ha estat millorada i contrastada, de manera que les regions altes apareixen en un color groguenc, aquest color s’esvaeix a un gris blavós uniforme en elevacions més baixes. Els mesuraments infrarojos de la New Horizons, mostren que el gel de metà és abundant a Lowell Regio, mentre que hi ha poc gel de nitrogen. Una possibilitat és que els terrenys mostrats en color groguenc poden correspondre a dipòsits de metà de més edat, produïts per la radiació solar exposada més temps, que no pas en les regions de color gris blavós.

pia20473_modest.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç:

No hi ha comentaris

El resplendor del Big Bang, permet detectar un llunyà jet d’un forat negre.

Un lluminós i llunyà raig de llum (o jet) que prové del resplendor de les restes del Big Bang, conegut com la radiació cósmica de fons (CMB), han localitzat uns astrònoms que utilitzen l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA i que han descobert aquest llunyà jet per casualitat quan observaven un altre font de llum del camp de visió del Chandra.

Aquest jet observat en un univers primerenc, s’ha identificat com B3 0727 +409, on els astrònoms l’han identificat com un creixement de forats negres en una época primerenca del cosmos. La llum de B3 0727 +409, és va emetre al voltant de 2.700 milions d’anys després del Big Bang, quan l’univers tenia només una cinquena part de la seva edat actual.

Aquesta imatge , ens mostra les dades de raigs X (en color blau) que s’han combinat en una imatge òptica del Digitized Sky Survey. Cal comentar que les dues fonts aparentment properes no tenen rés a veure entre elles, sinó que més aviat és una coincidencia d’alineació del llunyà jet, amb una galàxia situada més a prop de nosaltres.

Les dades indiquen que l’emissió de raigs X, que ha detectat el Chandra, tenen unes dimensions aproximades de 300.000 anys llum.

Els científics creuen que a mesura que els electrons del jet surten del forat negre, a una velocitat propera a la llum, es mouen a través d’un mar de radiació del CMB i xoquen amb els fotons de micrones. Això augmenta l’energia dels fotons al rang dels raigs X, que són els detectats pel Chandra.

b30727_lg.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una raresa galàctica al descobert.

Un equip internacional d’investigadors dirigit per Aaron Romanowsky, membre de la San Jose State University, utilitzant el Telescopi Subaru, han identificat una galàxia nana quasi bé imperceptible, situada al voltant d’una galàxia espiral gegant. Les observacions proporcionen una valuosa visió d’un procés que és “ràpid”, però important en la formació de les galàxies.

“Les regions exteriors de les galàxies gegants com la nostra propia Via Làctia, semblen un poti-poti de runa de centenars de galàxies més petites, que és van unir en el transcurs del temps i van formar estructures més grans, però l’evidència que les grans absorbeixen les més petites, ha estat en gran mesura circunstancial. Ara hem observat un parell de galàxies en el momento d’una abraçada mortal”.

La galàxia espiral gegant NGC 253 (es mostra en color), s’acompanya d’una nana acabada de descubrir, NGC 253-DW2 (a dalt a l’esquerra). La peculiar forma allargada de la nana implica que està sent esquinçada per la gravetat de la galàxia més gran, que al seu torn mostra irregularitats en la seva perifèria, que poden ser causades per la interacció mútua.

fig1e.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç:

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »