Enceladus és una lluna del planeta Saturn, que podem observar en aquesta fotografia amb els seus espectaculars plomalls de gel d’aigua, procedents de la regió polar sud.

Aquesta imatge va ser capturada, en una fase on el Sol, Enceladus i la sonda mostrave un angle de fase de 159 graus, i d’aquesta manera la llum solar mostraria els plomalls a contrallum. També podem observar altres fotografies similars d’aquesta mateixa regió.

La brillant llum solar il·lumina l’hemisferi de l’esquerra. La llum reflectida de Saturn il·lumina la resta de la lluna més dèbilment. La imatge ens mostra Enceladus amb una grandària de 504 quilòmetres, on pode observar el nord a dalt.

Les estrelles que observem al fons en traçes allargades, ens mostren l’exposició de la fotografia.

La imatge va ser pressa en llum visible amb la càmera d’angle estret de la sonda Cassini de la NASA, el passat dia 13 d’octubre de 2009. Les dades és van capturar a una distància de 431.000  quilòmetres d’Enceladus, amb una resolució de 3 quilòmetres per píxel.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

La galàxia NGC 4666 d’un lloc d’honor en el centre d’aquesta imatge, capturada en llum visible amb el Wide Field Imager instal·lat en el telescopi de 2,2 metres MPG/ESO, de l’Observatori de La Silla a Xile. NGC 4666 és una notable galàxia amb na intènsa i vigorosa formació estel·lar, i un inusual “súper vent” estel·lar sortint cap enfora. Aquest vent estel·lar va ser observat prèviament en raigs X amb el telescopi XMM-Newton  de l’ESA, on la podem observar en aquesta imatge.

La galàxia NGC 4666 situada en el centre d’aquesta imatge és una galàxia d’esclat, situada a uns 80 milions d’anys llum de la Terra, on és desenvolupa una for mació força intensa d’esrelles. Es creu que els esclats estel·lars estan causats per les interaccions gravitacionals entre NGC 4666 i les seves galàxies veïnes, incloent-hi NGC 4668 que podem observar a baix a l’esquerra. Aquestes interaccions provoquen freqüents i intenses formacions d’estrelles en les galàxies involucrades.

Una combinació d’explosions de supernoves i potents vents que provenen d’estrelles massives condueix a un enorme flux de gas de l’interior de la galàxia cap enfora: l’anomenat “súper vent”. Aquest vent disposa d’una gran potencia, el qual prové de la brillant regió central de la galàxia i que s’expandeix per desenes de milers d’anys llum. Degut que aquest súper vent és molt calent, emet una radiació majoritàriament en raigs X i que per tant no pot ser observable en llum visible com la imatge que observem.

La imatge va ser obtinguda amb dades del telescopi espacial XMM-Newton de l’ESA. NGC 4666 era un objecte que originalment formava part de les observacions d’aquest telescopi, però degut al gran camp de visió del telescopi, va ser possible observar altres fonts de raigs X situades en el fons de la imatge. Una d’aquestes fortuïtes observacions és un dèbil cúmul de galàxies que s’observa al costat inferior de la imatge. Aquest cúmul està molt més lluny que la galàxia NGC 4666, a una distància de tres mil milions d’anys.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

L’observatori espacial infraroig Herchel de l’ESA, ha descobert que la llum estel·lar ultraviolada és l’ingredient clau per la formació d’aigua a l’espai. Aquesta és l’única explicació per què una estrella moribunda estigui envoltada per un gegantí núvol de vapor d’aigua calent.

Quan els astrònoms van descobrir un inesperat núvol de vapor d’aigua al voltant de la vella estrella IRC + 10216 l’any 2001, és va començar a estudiar la font de llum. Estrelles com IRC + 10216 és coneixen com estrelles de carboni, inicialment no són estrelles on el calor de les estrelles puguin evaporar cometes o petits planetes per produir aigua.

Ara els instruments del Herchel PACS i SPIRE han mostrat que l’ingredient secret d’aquest descobriment és la llum ultraviolada, aquesta aigua “calenta” prové de la destrucció dels cossos gelats.

Segons indica en Decin Katholieke, membre de la Universitat de Leuven de Bèlgica. “L’excel·lent sensibilitat dels instruments del Herchel, han revelat l’existència d’aigua al voltant d’IRC + 10216 que pot variar a una temperatura entre els -200 i 800 graus C, que indica que s’està formant molt més a prop de l’estrella.

IRC + 10216 és una estrella gegant vermella, centenars de vegades més gran que el Sol, encara que només amb un parell de vegades la massa de la nostra estrella. Si poguéssim substituir aquesta estrella pel Sol, s’estendria més enllà de l’òrbita de Mart.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Astrònoms de la Universitat de Hawaii han mesurat la temperatura d’un jove planeta gasós gegant, situat al voltant d’una estrella, utilitzant l’Observatori WM Keck, amb uns resultats sorprenents. Han detectat que la temperatura de la seva atmosfera és diferent a la de qualsevol planeta extrasolar estudiat fins ara.

En obtenir l’espectre de la llum emesa per l’estrella, els astrònoms van determinar la temperatura del planeta. Com a resultat, van detectar que els actuals models teòrics dels planetes gasosos gegants no concorden amb el resultat obtingut. L’equip sospita que la raó és la pols situada en l’atmosfera del planeta. Els models amb quantitats normals de pols no s’assemblen als d’aquest planeta, però els models amb condicions excepcionals de núvols de pols podrien explicar millor els resultats trobats. Per aquest motiu, sembla ser que els joves planetes gegants gasosos podrien disposar de grans quantitats de núvols.

“Estem en moment on no només podem detectar imatges directes de planetes situats al voltant d’altres estrelles, si no que també podem començar a estudiar les propietats de les seves atmosferes, amb l’espectrometria directa. Aquest és el futur d’aquesta recerca”, comenta en Brendan Bowler, responsable d’aquest estudi.

El planeta conegut com HR 8799b, és un dels tres planetes gasosos gegants que orbiten al voltant de l’estrella HR 8799, situada a uns 130 anys llum de nosaltres, en direcció a la constel·lació de Pegàs. HR 8799 b, és el planeta de menys massa observat fins ara en altres estrelles, al voltant de set vegades la massa del planeta Júpiter. Aquest sistema va ser descobert per múltiples imatges espectrals d’un dels seus planetes. L’espectre d’un planeta conté molta més informació que una sola imatge; la qual pot revelar la temperatura, composició química, així com altres propietats dels núvols del planeta.

La tècnica que l’equip va determinar la temperatura del planeta és basa en la química de l’atmosfera del planeta. En concret, la presència o absència de metà gasós que és pot utilitzar com a termòmetre. L’equip va trobar que HR 8799b mostra poc o gens metà en la seva atmosfera.  Amb les dades del espectre i de les imatges obtingudes prèviament del planeta, i la comparació amb altres observacions dels models teòrics d’atmosferes de baixa temperatura d’altres planetes, es va poder estimar la temperatura d’aquest planeta en uns 1.200 graus Kelvin.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Un dels instruments que incorporarà la missió prevista per l’any 2016 a Mart, proporcionarà diàriament mapes globals de pol a pol, de la distribució vertical de la temperatura, pols, vapor d’aigua i núvols de gel de l’atmosfera marciana.

La missió conjunta euro-americana, ExoMars Trace Gas Orbiter, buscarà els tènues indicis sobre la possible vida a Mart. Aquest instrument denominat ExoMars Climate Sounder, subministrarà els perfils crucials diaris de l’estructura canviant de l’atmosfera. L’Agencia Espacial Europea i la NASA, han seleccionat cinc instruments de seguiment per la ExoMars Gas Orbiter. La mateixa Agencia Espacial Europea, proporcionarà uns instrument i la mateixa nau. La NASA proporcionarà els quatres instruments.

Dos dels dels instruments ja seleccionats són espectròmetres, un d’Europa i altre d’Estats Units, dissenyats per detectar les baixes concentracions de metà i altres gasos traça de l’atmosfera marciana.

“Per indicar els mesuraments dels gasos traça en el seu context, cal conèixer l’estructura de fons i la circulació de l’atmosfera”, segons va indicar en Tim Schofield, membre del JPL, responsable de la missió Clima Exo Mars Sonda. “Volem proporcionar la informació necessària per entendre la distribució dels gasos traça identificats pels espectròmetres. Identificarem en la circulació atmosfèrica els aerosols, la pols i el gel, en el rastreig del gas i les seves reaccions químiques que afecten l’atmosfera i els gasos traça”.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

NGC 5426 i NGC 5427 són dues galàxies espirals de grandàries similars involucrades en una dansa espectacular. No és del tot segur que aquesta interacció acabi amb una col·lisió i al final amb la fusió de les dues galàxies, encara que de moment  ja estan afectades amb la interacció. Ambdues són conegudes amb el nom d’Arp 271, el seu constant moviment perdurarà per desenes de milions d’anys, generant noves estrelles com a resultat d’aquesta interacció gravitatòria mútua, com podem observar amb l’estirada entre les dues galàxies que ja s’estan ajuntant. Situades a uns 90 milions d’anys llum de nosaltres en la constel·lació de la Verge, el parell Arp 271 té una extensió d’uns 130.000 milions d’anys llum . Van ser descobertes originalment l’any 1785 per William Herchel. Segurament la nostra Via Làctia patirà una col·lisió similar d’aquí uns 5.000 milions d’anys , amb la veïna galàxia d’Andromeda que ara està situada a uns 2,6 milions d’anys llum de la Via Làctia.

Aquesta imatge va ser capturada amb l’instrument EFOSC, instal·lat en el New Technology Telescope situat l’Observatori de La Silla a Xile. La va imatge va ser enregistrada amb tres filtres diferents (B, V i R) en un temps total d’exposició de 4.440 segons. El camp de visió és equivalent a 4 minuts d’arc.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Les ombres dels anells de Saturn és projecten per sobre del planeta, els quals apareixen com una prima banda a l’equador d’aquesta imatge, presa quan el planeta s’acostava al seu equinocci el mes d’agost de 2009.

La geometria de la il·luminació que acompanya l’equinocci, redueix l’angle del Sol respecte al pla dels anells, que s’enfosqueixen notablement. Aquestes observacions són visibles només durant els mesos abans i després de l’equinocci de Saturn que és produeix un cop cada 15 anys terrestres. Abans i després de l’equinocci les càmeres de la Cassini havien observat les ombres dels satèl·lits movent-se per danvant del planeta, fins i tot amb estructures verticals. Observant les ombres dels anells en alta resolució per davant de l’hemisferi nord, i de l’hemisferi sud a través del transparent anell D. La il·luminació dels anells ha estat millorada en un factor de 9,5 en relació a la llum del planeta, per tal de contrastar la seva visió.

Aquesta imatge disposa d’un angle d’il·luminació d’uns 30 graus respecte al pla dels anells.

Les fotografies capturades amb filtres espectrals vermell, verd i blau, s’han combinat per genera aquesta imatge en llum natural. Les dades van ser obtingudes des la sonda Cassini amb la càmera de gran camp el dia 18 de juliol de 2009, des d’una distància aproximada de 2.100.000 quilòmetres, amb una resolució de 122 quilòmetres per píxel.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Un “súper-volcà” galàctic situat en la massiva galàxia M87, està en erupció i enviant grans quantitats de gas cap enfora, tal com està observant l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA i el NSF Very Large Array. Aquest volcà còsmica està provocat per un gegantí forat negre situat en el centre de la galàxia, impedint d’aquesta manera la formació de milions de noves estrelles.

Els astrònoms estudien aquest forat negre i els seus efectes, per les similituds notables amb el volcà que va estar en activitat a Islàndia a començaments d’aquest any.

M87 és troba situada a uns 50 milions d’anys llum de nosaltres, en el centre del cúmul de Virgo, un cúmul que conté milers de galàxies.

“Els nostres resultats ens mostren el gran detall dels forats negres supermassius, i el sorprenent control sobre l’evolució de les galàxies on viuen”, comenta en Norbert Werner, membre del Kavli Institute for Particule Astrophysics ans Cosmology, de la Universitat de Stanford, així com del SLAC National Accelerator Laboratory. “Aquest no s’atura allà. L’abast del forat negre s’estén fins més enllà del mateix cúmul de galàxies, similar a que podria tenir l’afectació d’un petit volcà a tot el planeta Terra alhora”.

El cúmul que envolta M87 s’omple del gas calent que brilla en llum de radiació X, que detecta el Chandra. mentre que el gas més fred, que cau cap el centre de la galàxia continuaria refredant-se ràpidament per formar noves estrelles.

Tanmateix les observacions en ones de ràdio fetes amb el Very Large Array, suggereixen que les partícules molt energètiques que surten de M87, produïdes pel forat negre interrompen aquest mateix procés. Aquests raigs empenyen cap enfora el gas relativament fred situat a prop del centre, per les ones de xoc de la galàxia.

Els científics responsables d’aquesta recerca han trobat que la interacció d’aquesta “erupció” còsmica, ha estat molt similar al que va passar amb el volcà Eyjafjallajokull, que va obligar a tancar la majoria d’aeroports a Europa durant molt de temps.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

La majoria de cràters de la Lluna, s’han format durant els processos d’impacta . Tanmateix alguns cràters, com el visible en aquesta imatge capturada pel LROC NAC, amb la referència M131488521R, indiquen la possibilitat que tingui un origen volcànic. El diàmetre d’aquest cràter és d’uns 400 metres, l’amplada d’aquesta imatge és d’uns 923 metres, amb una il·luminació que prové de la dreta.

Quan la majoria de persones s’imaginen el vulcanisme de la Lluna, la reconeixen en els bassals situats en les grans regions situats en la cara visible del nostre satèl·lit. Tanmateix existeixen diferents trets volcànics en la Lluna: valls sinuosos, cúpules o domus en les regions dels “mars”, dipòsits piroclàstics, etc i que el LROC NAC ha estudiat en detall, gràcies a la seva gran resolució, de 50 cm per píxel.

La imatge que mostrem, és una visió emoionant del que podria ser un petit volcà. Aquestes estructures podrien ser semblants als cons de cendra o d’escòria terrestre.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Els unicorns i les roses formen part normalment dels elements dels contes de fades, tot i que en aquest cas, una imatge còsmica presa pel Wide-field Infrared Explorer (WISE), ens mostra la nebulosa de la Roseta dins de la constel·lació de Monoceros, o de l’Unicorn.

Aquesta nebulosa en forma de flro, també disposa d’una referència menys romàntica NGC 2237, un enorme núvol de gas i pols de formació estel·lar situat en la nostra Via Làctia. La nebulosa està situada a una distància que oscil·la entre els 4.500 i 5.000 anys llum de nosaltres.

En el centre de la “flor” hi ha un cúmul de joves estrelles anomenat NGC 2244. Les estrelles més massives produeixen enormes quantitats de radiació ultraviolada, així com potents vents que erosionen el gas i la pols que tenen a prop, formant d’aquesta manera un enorme forat en el seu centre. La radiació també elimina els electrons del gas d’hidrogen circumdant, ionitzant-lo i creant el que els astrònoms anomenen, una regió d’HII.

Encara que la nebulosa de la Roseta és massa dèbil per observar-la a ull nu, NGC 2244 és un objecte que l’observen els astrònoms amateurs a través d’un petit telescopi o uns prismàtics. L’astrònom angñès John Flamsteed va descobrir el cúmul d’estrelles NGC 2244, amb un telescopi l’any 1690, però la mateixa nebulosa no és va identificar fins que John Herchel (fill de William Herchel, descobridor de la llum infraroja) la va observar gairebé 150 anys més tard.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.