Arxiu per la categoria: 'Articles
El Herchel observa gas calent a l’interior de la Via Làctia.
L’Observatori Espacial Herchel de l’ESA, ha fet detallades observacions del gas molecular, sorprenentment calent que pot estar orbitant o caient en direcció al forat negre supermassiu que està situat en el centre de la nostra Via Làctia.
El nostre forat negre local, està situat en la coneguda regió anomenada Sagittarius A (Sgr A) que disposa d’una coneguda font de ràdio. Té una massa d’uns quatre milions de masses solars i és troba a uns 26.000 anys llum del Sistema Solar.
Fins i tot a aquesta distància, que està a uns pocs centenars més a prop que qualsevol altre galàxia amb forat negre, és un excel·lent laboratori natural per estudiar el medi on és desenvolupen aquests enigmàtics objectes.
Grans quantitats de pols és troben en el pla de la Via Làctia des de nosaltres al seu centre, que enfosqueixen la nostra visió en longituds d’ona visible. No obstant això, en longituds d’ona d’infraroig llunyà, és possible observar a través de la pols, el Herchel té l’oportunitat d’estudiar aquesta regió més interior de la nostra galàxia en gran detall.
El Herchel ha detectat una gran varietat de molècules imples al cor de la Via Làctia, incloent: monòxid de carboni, vapor d’aigua i cianur d’hidrogen. Mitjançant l’anàlisi de les empremtes d’aquestes molècules, els astrònoms han estat capaços d’estudiar algunes de les propietats fonamentals del gas interestel·lar que envolta el forat negre.
“El Herchel, ha resolt l’emissió de l’infraroig llunyà a només 1 any llum del forat negre i que ha fet possible per primera vegada separar les emissions causades per la cavitat central del dens disc molecular que l’envolta”, ha comentat en Javier Goicoechea, membre del Centro de Astrobiologia d’Espanya.
La major sorpresa ha estat la gran temperatura en la regió central i més interna de la nostra galàxia. Al voltant de 1.000º C, molt més calent que els núvols interestel·lars típics, que tenen algunes desenes de graus per sobre del zero absolut, -273º C.
Si voleu més informació premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris
El Hubble detecta material “contaminant” en unes estrelles moribundes.
El Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ha descobert roques que poden provenir de planetes de la grandària de la Terra en un lloc inesperat; les atmosferes d’un parell d’estrelles nanes blanques. Les nanes blanques estant sent contaminades per les deixalles d’asteroides que cauen dins de les seves òrbites. Aquest descobriment suggereix que les restes rocoses poden ser comuns en aquest tipus d’estrelles.
Aquestes nanes blanques és troben a uns 150 anys llum de nosaltres, dins del cúmul de les Hyades, en la constel·lació de Taurus. El cúmul és relativament jove, de només 625 milions d’anys.
Observacions espectroscòpiques del Hubble, han identificat silici en les atmosferes de les nanes blanques, un ingredient que forma part principalment de les roques que constitueixen la Terra i d’altres planetes terrestres del Sistema Solar. El silici pot haver vingut d’asteroides que varen poder estar destruïts per la gravetat de les pròpies nanes blanques, en desviar-se a l’òrbita d’aquestes estrelles. Les runes rocoses probablement és van formar en un anell al voltant de les estrelles moribundes, les quals van canalitzar aquest material al seu voltant.
El material detectat al voltant de les nanes blanques, suggereix que els planetes terrestres es varen poder formar en néixer les estrelles. Després, aquests objectes es van apropar a les nanes blanques, sobrevivint només els planetes gegants gagosos , quer haurien pertorbat gravitacionalment alguns membres dels possibles cinturons d’asteroides que formarien part d’aquest sistema estel·lar.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris
Observant el vòrtex……..en color psicodèlic.
Aquesta espectacular i vertiginosa imatge, en fals color enregistrada per la sonda Cassini de la NASA, ens mostra les tempestes situades en el pol nord del planeta Saturn. L’ull d’un furiós huracà, apareix en color vermell fosc, mentre que el flux dels seus núvols s’observen en una estructura en forma d’hexàgon, emmarcat en un color verd groguenc. Els núvols baixos que envolten l’interior d’aquest hexàgon, apareixen en pàl·lid color ataronjat. Un segon vòrtex apareix en color verd blavós en la part inferior dreta de la imatge. Els anells de Saturn s’observen en un color blau intens, en la part superior dreta de la imatge.
Les imatges van ser enregistrades amb la càmera de gran camp de la sonda Cassini, utilitzant una combinació de filtres espectrals sensibles a longituds d’ona de llum del infraroig proper. Les imatges filtrades a 890 nanòmetres es projecten en color blau, les de 728 nanòmetres en color verd i les imatges aconseguides en 752 nanòmetres en color vermell.
En el planeta Saturn, els colors és relacionen amb l’alçada dels seus núvols, de manera que el color vermell indica poca profunditat, mentre que el color verd indica una major altura. Els núvols alts, s’associen típicament als llocs on és formen les tempestes. Els anells els veiem en color blau brillant, degut que no hi ha gas metà entre les partícules de l’anell i la càmera de la sonda.
Les dades és varen aconseguir des d’una distància de 419.000 quilòmetres de Saturn, amb una resolució de 22 quilòmetres per píxel.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris
Una anàrquica regió de formació estel·lar.
El telescopi danès de 1,54 metres, situat a l’Observatori de La Silla de l’ESO a Xile, ha enregistrat aquesta sorprenent imatge de NGC 6559, una anàrquica regió de formació estel·lar situada dins d’un núvol interestel·lar.
NGC 6559 és un núvol de gas i pols situat a una distància d’uns 5.000 anys llumde la Terra, a la constel·lació de Sagitarius (l’Arquer). La brillant regió és un objecte relativament petit, de només alguns anys llum de grandària, en contrast amb la seva famosa veïna, la Nebulosa de La Llacuna, que té una grandària d’uns 100 anys llum.
El gas que hi ha en els núvols de NGC 6559, són principalment d’hidrogen, que és la matèria primera a partir de la que és formen les estrelles. Quan una regió de l’interior de la nebulosa emmagatzema material suficient, és comença a col·lapsar sota la seva pròpia gravetat. El centre del núvol creix, fent-se més dens i més calent, fins que comença la fusió termonuclear i neix l’estrella. Els àtoms d’hidrogen és combinen per formar àtoms d’heli, alliberant energia, el que fa que l’estrella comeni a brillar.
NGC 6559 no està només composta per gas d’hidrogen. També conté partícules sòlides de pols, fetes a partir d’elements pesants, com el carboni, el silici o el ferro. La regió de color blavós propera a la nebulosa d’emissió vermella, ens mostra com la llum de les estrelles acabades de néixer és dispersa, és a dir , la llum s’allunya en diferents direccions. Coneguda pels astrònoms com una nebulosa de reflexió, aquest tipus d’objecte s’observa normalment en color blau, degut que la dispersió de la llum, és molt més eficient en longituds d’ona més curtes.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris
Una galàxia es torna verda en cremar tot el seu combustible estel·lar.
Uns astrònoms han descobert la “més verda” de les galàxies, que converteix el combustible en estrelles amb una eficiència de gairebé el 100 per cent.
La descoberta prové de les observacions del Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE), del Telescopi Espacial Europeu i del IRAM Plateau de Bure, un interferòmetre situat en els Alps francesos.
“Aquesta galàxia és molt eficient”, ha comentat en Jim Geach, membre de la Universitat McGill del Canadà. “Converteix el subministrament de gas en noves estrelles, a una taxa màxima que semblava que no era possible”.
Les estrelles es formen a partir del col·lapse de núvols a l’interior de les galàxies. En una galàxia típica com la nostra Via Làctia, només una fracció del total de gas arriba a formar estrelles i amb la resta del material contiunua d’una manera lñatent. El gas es distribueix àmpliament per tota la galàxia i la majoria de les noves estrelles es formen dins de discrets i densos “llaços” de material situats en els braços espirals.
En la galàxia anomenada SDSSJ1506+54, gairebé tot el gas ha estat impulsar des del nucli central de la galàxia, on ha iniciat un poderós esclat de formació estel·lar.
SDSSJ1506+54 és va donar a conèixer quan es va observar en llum infraroja a partir de les observacions del WISE. La llum infraroja que observem, equival a més de mil milions de vegades l’energia del nostre Sol. La galàxia és tan llunyana, que la seva llum triga uns 6.000milions d’anys en arribar a la Terra.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris
Einstein tenia rao…….per ara.
Uns astrònoms han utilitzat el telescopi VLT (Very Large Telescope) de l’ESO, junta amb altres radiotelescopis de tot el món, per trobar i estudiar una rara parella d’estrelles formades per l’estrella de neutrons més massiva observada fins ara, orbitant a una estrella nana blanca. Aquest rar sistema binari ha permès posar a proba la teoria de la gravetat d’Einsteins (la relativitat general) d’una forma que era impossible fer-ho fins ara. Amb aquestes observacions, la teoria encaixa amb les previsions de la relativitat general.
L’observació d’aquesta parella d’estrelles, ens indica que és inusualment massiva, ja que l’estrella de neutrons gira 25 vegades per segon sobre si mateixa i alhora està orbitada per una nana blanca que triga dues hores i mitja en completar una translació. L’estrella de neutrons és un púlsar que emet ones de ràdio que poden ser enregistrades des de la Terra pels radiotelescopis. Al marge de l’interès per la mateixa parella, aquesta és un laboratori únic per posar a proba els límits de les teories físiques.
El púlsar anomenat PSR J0348+0432, són les restes d’una supernova. És dues vegades més massiva que el nostre Sol, amb només un diàmetre de 20 quilòmetres. La gravetat en la seva superfície és de més de 300.000 milions de vegades la de la Terra i en el seu nucli l’equivalent a la grandària d’un sucre de cafè, equival a mil milions de tones de pes. La seva companya, l’estrella nana blanca, és una mica menys exòtica: és el brillant nucli d’una estrella molt més lleugera que ha perdut la seva atmosfera i s’està refredant lentament.
La teoria de la relativitat general d’Einstein, ens indica que la gravetat com a conseqüència de la curvatura de l’espai-temps, creada per la presència de massa i energia, ha superat totes les probes des de que va ser publicada fa quasi bé 100 anys.
Els físics han previst altres teories de la gravetat que fan prediccions diferents a les que planteja la relativitat general. Per algunes d’aquestes alternatives, aquestes diferencies només és mostren en els camps gravitatoris extremadament potents que no podem observar en el nostre Sistema Solar. En termes de gravetat, PSR J0348+0432, és un objecte verdaderament extrem, fins i tot comparant-lo amb altres púlsars que s’han estudiat en probes d’alta precisió.
En aquest tipus de camps magnètics tant potents, els petits augments en la massa poden desenvolupar grans canvis a l’espai-temps d’aquests objectes. Fins ara, els astrònoms no sabien que podia passar en la presència d’estrelles de neutrons tant massives com PSR J0348+0432, per tant és tracta d’una oportunitat única per fer les probes en un camp científics inexplorat.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris
NGC 6240: un gegantí embolcall de gas calent, al voltant d’una interacció galàctica.
Uns científics que han utilitzat el Chandra, han fet un detallat estudi d’un enorme núvol de gas calent que envolta dues grans galàxies interaccionant entre elles. Aquest inusual reserva de gas en tanta quantitat, conté la massa equivalent a 10.000 milions de Sols i s’estén al voltant de 300.000 anys llum, irradiant a una temperatura de més de 7 milions de graus.
Aquest núvol gegant de gas, que els científics anomenen “halo”, és troba en el sistema anomenat NGC 6240. Els astrònoms saben des de fa temps que NGC 6240, és la conseqüència de la fusió de dues grans galàxies espirals similars en grandària a la nostra Via Làctia. Cada galàxia conté un forat negre supermassiu en el seu centre. Els forats negres formen una espiral entre ells, que poden combinar-se per formar un de més massiu.
Una altre conseqüència de la col·lisió entre les galàxies, és que el gas que contenen en cada galàxia s’està agitant violentament. Això provoca un gran esclat de naixement de noves estrelles, que ha durat com a mínim uns 20 milions d’anys. Durant aquest esclat de naixement estel·lar, algunes de les estrelles més massives han viscut una ràpida evolució i han explotat en forma de supernoves.
Els científics que participen en aquesta recerca sostenen que aquesta onada d’explosions de supernoves, dispersen quantitats relivament altes d’elements importants com l’oxigen, neó, magnesi i silici dins del gas calent de les galàxies recentment combinades. Segons els investigadors, les dades suggereixen que aquest gas enriquit s’ha expandit lentament i es barreja amb el gas més fred que ja existia.
Durant l’esclat de formació estel·lar, s’ha produït petits esclats de formació estel·lar. Per exemple, l’últim esclat de formació estel·lar és va perllongar per porp de cinc milions d’anys i d’aixó en fa uns 20 milions d’anys.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris
El Hubble observa els canvis en un ventall.
L’univers és rarament estàtic, tot i que els successos involucrats solen tenir uns terminis molt llargs. Atès que les observacions astronòmiques modernes són recents, hem observat alhora el llocs de naixement de noves estrelles i planetes, així com la recerca i l’estudi dels canvis subtils que ens ajuden a entendre el que està succeint en el seu interior.
El brillant punt situat a prop de l’estructura en forma de ventall blau d’aquesta imatge, observat pel Hubble, és una jove estrella anomenada V*PV Cephei, o CP Cep. És un dels objectes favorits pels astrònoms amateurs a causa de la nebulosa en forma de ventall, coneguda com GM 1-29, o Nebulosa de Gyubudaghian, pels seus canvis d’estructura en un termini de només mesos. La brillantor de l’estrella, també ha variat en el pas del temps.
Imatges preses de PV Cep, preses l’any 1952, han mostrat una estructura en la nebulosa similar a la cua d’un cometa. No obstant això, aquesta ha desaparegut quan s’han obtingut noves imatges de l’estrella al cap de vint anys. En canvi, la nebulosa blava en forma de ventall, havia aparegut. Vint anys és un període molt curt a escales còsmiques, així que els astrònoms pensen que aquest succés pot haver estat un fenomen temporal, com les restes d’un esclat estel·lar massiu, similar a les erupcions solar que estem acostumats a observar en el sistema solar.
Es creu que PV Cep, està envoltada per un disc de gas i pols, que reparteix la llum en totes direccions. Per tant, l’aspecte del ventall és probablement el resultat de la llum estal·lar que escapa del disc de pols i es projecta a la nebulosa.
PV Cep està situada en la constel·lació septentrional de Cepheus, a una distància de 1.600 anys llum de la Terra.
Si voelu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris
La rosa.
En aquesta imatge observem com gira el vòrtex situat en la regió polar nord del planeta Saturn, tal mateix com una tempesta de color rosat vermellós, tot i que aquesta imatge esta generada en fals color, amb les dades obtingudes des de la sonda espacial Cassini de la NASA. Els mesuraments d’aquesta estructura és d’uns 2.000 quilòmetres de grandària, on els núvols és mouen a velocitats de 540 quilòmetres per hora.
Aquesta imatge és una de les primeres observades amb llum solar, que il·lumina el pol nord de Saturn. Quan la nau va arribar al planeta Saturn l’any 2004, era hivern al nord i el pol nord estava a les fosques. El pol nord va ser fotografiat amb llum solar per última vegada per la sonda Voyager 2 de la NASA, l’any 1981, però la geometria de l’observació nom va permetre observar detalls de les regions polars. En conseqüència, no se sap quan de temps te d’activitat aquest huracà acabat de descobrir.
Les imatges varen ser enregistrades amb la càmera d’angle estret per la sonda Cassini el passat 27 de novembre de 2012, utilitzant una combinació de filtres espectrals sensibles a longituds d’ona d’infraroig proper. Les imatges enregistrades amb el filtre de 890 nanòmetres projecten el color blau, les de 728 nanòmetres el color verd i les de 752 nanòmetres el color vermell . En aquesta imatge, el vermell indica els núvols baixos i el color verd els alts.
Les dades van ser obtingudes des d’una distància aproximada de 419.000 quilòmetres, amb una resolució de 2 quilòmetres per píxel.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris
El Herchel localitza l’enllaç entre l’aigua de Júpiter i l’impacte d’un cometa.
L’observatori espacial Herchel de l’ESA ha resolt un misteri de llarga durada, en relació a l’origen de l’aigua a l’atmosfera superior del planeta Júpiter, localitzant proves concloents a partir de l’impacte del cometa Shoemaker-Levy 9, el mes de juliol de 1994.
Durant l’espectacular col·lisió en cadena de 21 fragments del cometa, que varen impactar a l’hemisferi sud del planeta deixant grans cicatgrius fosques en la seva atmosfera i que van persistir durant diverses setmanes.
El notable esdeveniment va ser la primera observació directa d’una col·lisió en un cos del Sistema Solar. Va ser observat a tot el món per gran quantitat d’astrònoms amateurs i professionals, així com amb el Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA.
L’Observatori Espacial Infraroig va ser enviat a l’espai l’any 1995 i va ser el primer a detectar aigua a l’atmosfera superior de Júpiter. S’especula que el cometa Shoemaker-Levy 9, hauri estat l’origen d’aquesta aigua, però faltava una prova directa.
Els científics han estat capaços d’excloure una font interna, com a causa possible del vapor d’aigua passés a través de la “trampa freda” que separa l’estratosfera de la coberta visible de la troposfera.
Així doncs, l’aigua de l’estratosfera de Júpiter hauria pogut provenir de l’espai exterior. No obstant això, la determinació del seu origen s’ha tingut que esperat 15 anys, fins que els ulls infrarojos del Herchel han observat la distribució vertical i horitzontal de l’empremta química de l’aigua.
Les observacions del Herchel han descobert que havia entre 2 i 3 vegades més aigua a l’hemisferi sud que al nord i la majoria concentrada al voltant dels llocs d’impacte del cometa del 1994. A més, situada a grans alçades.
“Només el Herchel ha estat capaç de proporcionar la projecció de la imatge espectral necessària per trobar l’enllaç entre l’aigua de Júpiter i l’impacte del cometa Shoemaker-Levy 9 de l’any 1994″, ha comentat en Thibault Cavalié, membre del Laboratoire d’Astrophysique de Bordeus. “D’acord amb els nostres models, el 95% de l’aigua de l’estratosfera de Júpiter existeix com a consequüència del cometa”.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris
