Basant-se en les últimes dades, els científics de la NASA han calculat l’òrbita d’un gran asteroide. El camí més precís ens indica que hi ha una molt petita probabilitat de topar amb la Terra l’any 2036.

L’asteroide Aphopis té unes dimensions aproximades equivalents a  dues vegades i mitja un camp de futbol. Aquestes noves dades han estat calculades pels científics Steve Chesley i Paul Chodas, del Jet Propulsion Laboratory de la NASA a Pasadena. Els resultats han estats presentats a l’última reunió de la Divisió Planetària de l’American Astronomical Society, celebrada el passat dia 8 d’octubre a Puerto Rico.

“Apophis ha estat un dels cossos celestes que han tingut més interès del públic en general, des de la seva descoberta l’any 2004″, comenta en Steve Chesley. “Les actuals tècniques de computació i les noves dades disponibles, indiquen una probabilitat de trovar-se amb la Terra el dia 13 d’abril de l’any 2036, aquesta probabilitat d’impacte amb la Terra ha baixat de 1 entre 45.000, a 1 entre 1.000.000″.

La majoria de dades que han permès afinar l’òrbita d’Apophis provenen de les observacions de David Tholen i els seus col·laboradors de la Universitat de Hawaii, amb un telescopi de 2,2 metres de diàmetre situat al cim del volcà Mauna Kea.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquestes estructures en forma d’aranya situades en la regió polar sud del planeta Mart, es creu que s’han format com a conseqüència de la vaporització del gel sec en un procés estacional. La imatge presa amb la càmera High Resolution Imaging Science Experiment (HiRISE) a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA inclou algunes d’aquestes estructures amb unes dimensions aproximades de 1 a 2 quilòmetres d’ample, i que forma part de les imatges presentades per la HiRISE aquesta setmana.

Les estructures de la superfície es poden observar gràcies a la posició de la llum solar, situada a uns 15 graus per damunt de l’horitzó. Els científics anomenen a aquestes estructures “aranyiformes”, per la semblança a aquests artrópodes.

L’atmosfera de diòxid de carboni de Mart és condensa parcialment tots els hiverns per formar els casquests polars de gel sec. Aquestes estructures estacionals es sublimen (canvi directa de sòlid a gas) a la primavera. El gas de diòxid de carboni que prové de la part inferior de la superfície origina una pressió i obre uns canals per on s’escapa a l’atmosfera. Sovint aquests canals  són d’una estructura radial, amb un punt de fuita central i que d’aquesta manera origina aquestes marques en forma d’aranyes.

La imatge va ser presa durant l’estiu de l’hemisferi sud, quan tota la gebrada estacional s’havia fos. Aquests canals tenen una fondària aproximada entre 1 i 2 metres.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El Telescopim Espacial Spitzer de la NASA ha descobert un enorme anell al voltant de Saturn, ben segur l’anell més gran del Sistema Solar.

Aquest nou anell es troba situat en una òrbita de 27 graus respecte a l’anell principal. La major part del seu material s’estén des d’una distància de 6 milions de quilòmetres del planeta i arriba als 12 milions de quilòmetres. Phoebe un dels satèl·lits de Saturn, es probablement la font d’origen del seu material.

Aquest nou halo es molt gruixut, ja que es calcula que la seva alçada vertical equival a 20 vegades el diàmetre del planeta, així com que caldrien més de mil milions de planetes Terra per omplir l’anell.

“Aquest és un anell sobredimensionat”, comenta l’Anne Verbiscer una astronòma de la Universitat de Virginia. “Si poguéssim observar aquest anell de la superfície de Saturn, la seva amplada equivaldria a dues vegades la Lluna plena”.

En aquesta imatge podem observar una representació artística. Aquest anell està constituït per un material tènue; partícules de gel i pols. Els ulls infrarojos del Spitzer, ha pogut observar la dèbil escalfor d’aquest anell. El telescopi enviat a l’espai l’any 2003, es troba aproximadament a 107 milions de quilòmetres de la Terra, en una òrbita al voltant del Sol.

La descoberta pot ajudar a resoldre el misteri de l’edat d’una de les llunes de Saturn, Iapetus, que té un rar aspecte (un costat brillant i l’altre molt, fosc) en una representació que ens recorca el símbol del Yi-yang.

L’astrònom Giovanni Cassini va ser el primer en distingir aquesta lluna l’any 1671, molts anys més tard ja es creia en la preséncia d’una regió més fosca que l’altre.

La presència d’aquest nou anell, podria explicar com es la Cassini Regio. L’anell està donant voltes en la mateixa direcció que Phoebe, mentre que Iapetus i la majoria dels satèl·lits de Saturn o fan en direcció contraria. Segons els científics, una part del material fosc i polsegós d’aquest anell exterior, es mou en direcció a Iapetus, llançant cap aquesta lluna glacial tot aquest material.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

La sonda MESSENGER s’acostava a una velocitat de 3,7 quilòmetres per segon, es a dir uns 13.300 quilòmetres per hora, quan el dia 29 de setembre de 2009, va prendre aquesta imatge. El Sol estava just arran d’horitzó i les profundes ombres augmentaven el contrast i la visió de la topografia d’aquest planeta, al llarg del seu terminador (límit entre el dia i la nit).

El cràter més gran situat a l’esquerra de la imatge, té una estructura aspre amb una àrea circular interior enfonsada. En el centre d’aquesta regió, s’observa una depressió irregular que es troba totalment enfosquida. Just al sud-oest (en la regió situada al centre esquerra), observem un altre cràter més gran amb la seva superfície enfonsada. El cràter situat més al sud, disposa de les mateixes dimensions que el seu veí del nord, però amb una estructura més llisa, indicant un probable origen volcànic. Aquests dos veïns propers, ens mostren una història geològica sorprenentment complexa en el planeta més petit i proper al Sol.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Podem observar una nova imatge capturada per l’Observatori Herchel, en diferents longituds d’ona. Aquest observatori infraroig, és una missió conjunta de l’Agencia Espacial Europea i la NASA, el qual pot utilitzar dos instruments alhora per observar cinc “colors” diferents d’infraroig, que evidentment no podem veure amb els nostres ulls.

Aquesta imatge ens presenta una jove regió fosca de la Via Làctia, on el material es concentra per formar noves estrelles. Amb una visió normal observaríem una regió fosca, però el Herchel pot observar el fulgor infraroig de la pols freda, que en aquest cas s’observa una mica més calenta. La visió del Herchel ens mostra aquesta regió plena d’estrelles en formació, amb el turbulent material fred.

“La visió del herchel ens mostra el feble calor d’alguns dels objectes més freds del cosmos”, comenta en Paul Goldsmith, científic d’aquest projecte i membre del Jet Propulsion Laboratory de la NASA.

Aquesta nova imatge es una combinació de la càmera i espectròmetre fotodetector de gran camp. Fent servir aquests dos instruments alhora, no cal utilitzar tant líquid refrigerant, fent que d’aquesta manera pugui durar fins a 30 anys.

La imatge codificada en colors, ens mostra en blau la pols més calenta, en vermell la més freda i en color verd la pols en una temperatura intermitja. La pols més freda la podem observar en uns filaments. En aquestes regions podem observar les estrelles més joves que brillen amb una gran intensitat.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

L’observatori astronòmic ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array), va fent els passos cap a munt. Per primer cop, una de les seves antenes d’última tecnologia ha estat traslladada al Llano de Chajnantor a 5.000 metres d’alçada en els Andes xilens, damunt d’una plataforma gegant construïda expressament. L’antena pesa unes 100 tones aproximadament i té un diàmetre de 12 metres, va ser transportada des de la sala de muntatge Array Operations Site, al lloc on l’aire extremadament sec, farà que tingui les millors condicions per observar l’univers.

“Aquest es un moment important per l’ALMA. Estem molt contents que el primer trasllat d’una antena a l’emplaçament definitiu hagi estat perfecte. Això s’ha aconseguit gracies a les contribucions dels socis internacionals d’ALMA: l’antena va ser subministrada pel Japó, el pesant transport de l’antena per Europa i els recpetors electrònics de l’antena per Nordamèrica, Europa i Asia”, comenta en Wolfgagn Wild, Product Manager d’ALMA en representació d’Europa.

El viatge va començar quan un dels dos transportadros d’ALMA va carregar l’antena sobre la seva carrosseria. Llavors va portar la seva carrega a 28 quilòmetres, fins el Centre d’Operacions ALMA, a una velocitat de 12 quilòmetres per hora. Tot i que aquest primer viatge es va fer més lentament per assegurar un bon funcionament, el viatge total va durar set hores.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El Telescopi Espacial Hubble a través del Servicing Mission, ha alliberat un seguit de noves imatges, de les quals podem destacar dues galàxies del Cúmul de Virgo afectades per un procés de “franges reomplertes de pressió”, i que podem observar en aquestes imatges. Unes emissions de raigs X extremadament calentes, emeten dins del gas de l’interior d’aquests cúmuls de galàxies que és mouen a través d’aquest medi interestel·lar.

Mentre les galàxies es mouen a través d’aquests cúmuls, els potents vents estripen les galàxies que queden distorsionades en la seva forma i que fins i tot aturen la formació estel·lar.

Aquesta pressió actua com una força de resitència que resulta quan alguna cosa es mou a través d’un fluid (d’una manera semblant que ho fa un ciclista al sentir un suau vent al moure’s fins i tot un dia estable sense vent). D’aquesta manera en un mateix context, les galàxies que orbiten al voltant del cúmul es mouen a través d’aquest medi, i que arrossega el gas que hi ha en les galàxies.

La galàxia espiral NGC 4522 està situada aproximadament a 60 milions d’anys llum de nosaltres i és un espectacular exemple d’una galàxia espiral que està despullada del seu gas. La galàxia està situada en el Cúmul de Virgo i degut al seu ràpid moviment ocasiona uns potents vents a través de la galàxia, que fa quedar enrere tot el seu gas. Els científics calculen que la galàxia s’està movent a més de 10 milions de quilòmetres per hora.

La imatge de NGC 4402 també ens mostra alguns senyals reveladors d’aquesta pèrdua de la pressió en les seves estructures curvilínies o convexes, en les regions del disc de gas i pols

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Fins ara hem aconseguit observar en tres imatges, la brillant regió que existeix en el centre d’aquesta fotografia. La primera va ser observada com un minúscul punt brillant amb imatges telescòspiques des de la Terra, per l’astrònom Ronald Dantowitz. La segona va ser obtinguda per la Càmera d’Angle Estret de la sonda MESSENGER, durant el segon pas per sobre del planeta Mercuri el passat dia 6 d’octubre de 2008. En aquell moment la regió es trobava al costat del planeta.

Ara la MESSENGER ens ha proporcionat una nova imatge, millor que l’anterior per la geometria de la llum que incideix del Sol, que ens permet observar els detalls que hi ha al seu voltant, incloent-hi unes planes llises i al seu voltant una depressió d’impacte situada en la part inferior esquerra que s’ha descobert en aquesta observació.

Sorprenentment en el centre de labrillant aurèola, hi ha una depressió irregular que podria haver-se format per processos volcànics. Les imatges en color preses per la Càmera de Gran Camp de la MESSENGER ens mostren que la depressió irregular i la brillant aurèola tenen uns colors diferents. Aquesta regió, tindrà un interès especial durant les observacions que fara la sonda durant l’any 2011.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Una senzilla imatge d’un núvol de gas i pols, ens indica que com a conseqüència d’un col·lapse gravitatori provoca l’augment de la densitat i escalfor, iniciant així la fusió nuclear i la formació estel·lar. Tot i que en realitat, altres forces ajuden també al naixement d’estrelles. Aquesta nova recerca, ens indica que els camps magnètics juguen un paper important en la formació estel·lar.

Un núvol molecular, es una regió on el gas fa les funcions de nurseria estel·lar. Quan es col·lapsa núvol molecular, només una fracció d’aquest material forma estrelles, tot i que els científics encara no estan segurs perquè passa això.

La gravetat afavoreix la formació estel·lar concentrant la matèria, encara que una força addicional no obstaculitzarà aquest procés. Els camps magnètics i la turbulència així dons, són dos dels principals candidats (un camp magnètic es produeix movent les carregues elèctriques. Les estrelles i molts planetes, incloent-hi la Terra exhibeixen camps magnètics). Els camps magnètics canalitzen el gas que flueix de totes direccions fent-lo concentrar, mentre que la turbulència remena el gas i provoca una pressió exterior que contraresta la gravetat.

“La importància relativa dels camps magnètics contra la turbulència, és una qüestió de debat”, comenta l’astrònom Hua-ba Li, membre del harvard Smithsonian Center for Astrophysics. “Els nostres descobriments serveixen com a primera observació per constatar aquest debat”.

Li i el seu equip de recerca han estudiat 25 regions amb una gran densitat, o nuclis de núvols cadascun d’un any llum de grandària aproximadament. Aquests nuclis serveixen de llavors, per la formació d’estrelles i estan situats dins de núvols moleculars situats a uns 6.500 anys llum de nosaltres.

Els investigadors han estudiat la llum polaritzada que té components elèctrics i magnètics que s’alineen en direccions específiques (algunes ulleres de Sol, funcionen amb el blocatge de la llum polaritzada). De la llum polaritzada és pot mesurar els corresponents camps magnètics dins de cada núvol i es pot comparar amb els camps de la tènue nebulosa circumdant.

Els camps magnètics tendeixen a alinear les línies en una mateixa direcció, tot i que en una escala de grandària relativa (nuclis d’un any llum per una nebulosa d’uns 1000 anys llum de grandària) i amb unes densitats diferents en un ordre de magnitud. Ja que la turbulència tindria que remenar i barrejar en  la nebulosa les direccions dels camps magnètics, els descobriments demostren que aquests dominen a la mateixa turbulència.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquesta bonica imatge de la galàxia NGC 6946, ha estat obtinguda pel Subaru Observation Experience Program Team, un grup de 10 joves universitaris de diverses universitats del Japó. El Subaru Experience Program, vol donar una oportunitat als joves astrònoms per tal d’experimentar amb el Telescopi Subaru.

L’equip va treballar amb el Subaru Suprime Cam, la nit del passat 27 d’agost de 2008, per tal d’estudiar la formació estel·lar de la galàxia NGC 6946. Les observacions d’aquest equip va enregistrar aquesta esplèndida imatge, que cobreix una regió quatre vegades més gran que les imatges que fins ara s’havien enregistrat. Degut que aquesta càmera disposa d’un eficaç filtre d’hidrogen (H-alfa), que enregistra les emissions de les estrelles en formació.

Tot i que només varen disposar de 40 minuts per enregistrar aquesta imatge, identificaren fins a 1413 regions d’HII, descobrint regions amb formació estel·lar situades fins a 60.000 anys llum del centre galàctic. Unes regions que els astrònoms creien que no es podrien trobar aquest tipus de formació estel·lar. Aquest descobriment indica que la formació estel·lar, pot succeir en regions molt allunyades de la pròpia galàxia, on gairebé no són visibles les pròpies estrelles.

El mateix equip va comparar la distribució de les regións d’HII amb un mapa d’hidrogen neutre (HI) localitzat amb senyals de ràdio de 21 cm. Van observar que els “forats d’HI” estan envoltats per regions d’HII, com podem observar en aquesta figura. Aquest resultat podria indicar que la densitat local del hidrogen neutre, seria una de les condicions que provoquen la formació activa d’estrelles.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.