Les dades de la sonda espacial Cassini de la NASA, ens han mostrat un canvi estacional en la llum solar reflectida per les altes capes de l’atmosfera de Tità i han mostrat una clara circulació en l’atmosfera d’aquest satèl·lit de Saturn. En el pol sud, les dades ens mostren l’evidència definitiva d’aire ascendent que ja s’havia suggerit en una missió anterior. De manera que la circumstància per observar aquesta circulació atmosfèrica, prové d’una certa inclinació de la llum que arriba a Tità.

“Aquestes observacions de la Cassini, són probablment úniques i que ens mostren una transició de les característiques d’aquest satèl·lit”, ha comentat en Nick Teanby, responsable d’aquesta recerca i membre de la Universitat de Bristol a Anglaterra. “És molt emocionant observar aquests ràpids canvis en un cos que canvia lentament en el transcus del seu “any”, que equival a gairebé 30 anys terrestres”.

En el nostre sistema solar, només la Terra, Venus, Mart i Tità, tenen una superfície sòlida i una atmosfera substancial, proporcionant d’aquesta manera uns laboratoris naturals per explorar els processos climàtics. “La comprensió de l’atmosfera de Tità, ens dona pistes per la comprensió de la nostra pròpia i complexa atmosfera”, ha comentat l’Scott Edginton, membre del Jet Propulsion Laboratory de Pasadena. “Part de la complexitat en ambdós llocs, es deu a la interacció de la circulació atmosfèrica i química”.

El pol de tità que està experimental l’hivern, queda lluny del Sol a causa de la seva geometria orbital. D’aquesta manera la Cassini en òrbita a Saturn des de 2004, ha pogut estudiar aquesta lluna des d’angles impossibles d’observar des de la Terra i observar els canvis a través del temps. Els models han prevista canvis de circulació durant gairebé 20 anys, però finalment la Cassini ha observat diectament el que passa i això ha marcat una fita important en la recerca.

Aquesta representació artística feta a bse de dades de la Cassini, ens mostra els canvis atmosfèrics observats a Tità, durant i després de l’equinocci de 2009. El globus de Tità també ens mostra una capa de boira que s’estén a voltant de tot el satèl·lit i que podem observar en color blau.

Si vole més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La imatge de l’esquerra ens mostra un tranquil Sol del mes d’octubre de 2010. Al costat dret, el mes d’octubre de 2012, ens mostra una atmosfera solar molt més activa i variada, acostant-se al màxim solar, un pic previst per l’any 2013. Ambdues imatges ha estat capturades pel Solar Dynmics Observatory (SDO), el qual observa la llum emesa pel plasma a 1 milió de graus de temperatura, la qual cosa afavoreix la observació de la corona.

El Sol passa per un cicle sencer cada 11 anys aproximadament. El cicle està marcat per l’augment i disminució de les taques solars, visibles com a regions fosques en la superfície solar o fotosfera. El major nombre de taques solars en qualsevol cicle, s’anomena com el “màxim solar”. El nombre més baix s’anomena “mínim solar”.

El cicle solar propociona a més d’un major nombre de taques solars, un augment d’intensitat en la corona i regions actives, que tenen un origen en les taques solars situades més a baix. Els científics rastregen les regions actives, ja que sovint són l’origen de les erupcion solars, o ejeccions de massa coronal.

El mínim solar més recent va succeir l’any 2008 i el Sol va comnçar l’increment d’activitat el gener de 2010, amb una flamarada de classe M (un flamarada que és 10 vegades menys potent que les grans flamarades del tipus X). El Sol no ha deixat d’augmentar la seva activitat prevista per l’any 2013.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquest panorama correspon a un mosaic d’imatges enregistrades pr la Mast Camera (Mastcam) situada a bord del ròver Mars Curiosity, mentre el vehicle estava treballant en la regió anomenada “Rocknest”, durant aquest mes de novembre.

En el centre de la imatge, mirant en direcció est des de Rocknest, observem la regió del Lake Point. Posteriorment de prendre aquestes imatges, el Curiosity va “viatjar” 25,3 metres el dia 18 de novembre de Rocknest a Point Lake. Des de Point Lake, la Mastcam va prendre imatges detallades per produir la panoràmica de tota la regió d’ d’aquesta manera ajudar als investigadors a identificar els següents objectius per ser candidats a la primera perforació del ròver a una roca.

La imatge ha estat equilibrada en blanc, per poder mostrar les roques i el sòl d’una manera semblant com si estiguèssim a la Terra. També podem observar la imatge en gran format tal com la veuríem a Mart.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Un equip internacional d’astrònoms liderats per Joseph Carson (College of Charleston i Max Planck Institute for Astronomy), ha descobert un “súper-Júpiter”, que orbita a l’estrella massiva Kappa Andromedae. Utilitzant l’High Contrast Instrument, instal·lat en el Subaru Next Generation Adaptative Optics (HiCIAO), així com l’Infrared Camera and Spectrograph (IRCS) instal·lada en el telescopi Subaru. L’equip va ser capaç de proporcionar imatges directes del nou exoplaneta situat en una òrbita lleugerament més gran que la de Neptu. L’estrella amfitriona té una massa de 2,5 vegades la del Sol, de manera que és l’estrella de major massa que fins ara s’ha observat un planeta de manera directa, o un objecte de poca massa tipus nana marró.

Les imatges directes d’un exoplaneta són difícils de detectar, ja que la brillantor de l’estrella  central enfosqueix la llum més dèbil emesa d’un planeta en òrbita. Un objectiu important del projecte SEEDS i que aquest equip de recerca en forma part, és explorar centenars d’estrells properes per tal de localitzar planetes extrasolars d’una manera directa, així com els seus discos protoplanetaris o de runa.

L’equip ha utilitzat el Telescopi Subaru amb el seu sistema d’alt contrast, HiCIAO amb AO 188 d’Optica Adaptativa, per localitzar els exoplanetes. Han observat moltes estrelles joves de gran massa i es van concentrar amb l’estrella Kappa Andromedae, situada a uns 170 anys llum de nosaltres. Kappa Andreomedae, és un membre del grup estel·lar Columba, amb unes edats estimades de 30 milions d’anys (en comparació amb l’edat del Sol, d’uns 5.000 milions d’anys).

Kappa Andreomedae b, s’anomena el “súper-Júpiter” (un gegant de gas molt més mssiu que Júpiter), que va ser detectat en observacions independents el gener i juliol de 2012, en quatre longituds d’ona diferents. Comparant les posicions relatives entre els dos períodes de temps, van mostrar que Kappa And b, mostra un “moviment propi comú”, amb la seva estrella amfitriona, el que demostra que els dos objects estan units per la gravetat. Una comparació de brillantor de Kappa And b i les quatre diferents longituds d’ona infraroges, ens mostren els colors similars a altres planetes gasosos situats en altres estrelles.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El Telescopi Espacial Planck de l’ESA, ha fet el primer descobriment concloent d’un pont de gas calent connectant un parell de cúmuls de galàxies a través de 10 milions d’anys llum d’espai intergalàctic.

La tasca fonamental del Planck, és capturar la llum més antiga del cosmos, el Fons Còsmic de Microones, o CMB. Degut que aquesta tènue llum travessa l’univers, és troba amb diferents tipus d’estructures, incloent les galàxies i cúmuls de galàxies (agrupacions de centenars o milers de galàxies unides per la gravetat).

Si la llum del CMB interactua amb el gas calent que impregna aquestes enormes estructures còsmiques, la distribució de l’energia és modifica d’una manera característica, un fenomen conegut com Sunyaev-Zel’dovich (SZ) en reconeixement als científics que ha varen descobrir.

Aquest efecte s’ha utlitat pel Planck per detectar cúmuls de galàxies ebtre ells mateixos, sinó que també proporciona una manera de detectar els tènues filaments de gas que poden connectar un cúmul de l’altre.

A l’univers primerenc, els filaments de matèria gasosa envaïen els cosmos en una gegantina xarxa, amb ramificacions que eventualment formaven nodes més densos.

Gran part d’aquest gas tènue, no es detecta d’una manera filamentosa, però els astrònoms esperen que és podria detectar entre els cúmuls de galàxies que estan interactuant, on els filaments es comprimeixen i s’escalfen, fent-los més fàcils de detectar.

El descbriment del Planck, un pont de gas calent connectant els cúmuls Abell 399 i Abell 401, cadascú amb centenars de galàxies representa una gran opotunitat pel coneixement d’aquestes estructures.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Utilitzant el Telescopi VLT (Very Large Telescope) del’ESO i el Telescopi Canadà-Fraça-hawaii, un equip d’astrònoms han identificat un cos que , probablement sigui un planeta errant que viatja per l’espai, sense una estrella amfitriona. És tracta d’un descobriment sorprenent, del millor candidat localitzat fins ara d’un planeta que viatja lliurament i que ahora està relativament a prop de Sistema Solar, ja que és troba a uns 100 anys llum de nosaltres. La seva relativa proximitat i l’absència d’una brillant estrella a prop del planeta, ha permès estudiar la seva atmosfera amb gran detall. L’objecte també ofereix als astrònoms l’avançada del tipus de planetes que futurs instruments podran observar al voltant d’altres estrelles.

L’objecte descobert anomenat CFBDSIR2149, sembla formar part d’un grup proper de joves estrelles, conegut com, Associació estel·lar AB Doradus. Els investigadors han localitzat l’objecte amb observacions fetes amb el VLT de l’ESO al examinar aquella regió.

L’Associació estel·lar AB Doradus, és el grup d’aquest tipus més proper al Sistema Solar. Les seves estrelles viatgen a la deriva, juntes per l’espai, degut que és creu quem varen néixer alhora. Si aquest nou planeta està associat al grup en  moviment (serà per tant un objecte jove) i serà possible deduir encara més característiques del mateix objecte, incloent-hi la temperatura, la massa i de que està composta la seva atmosfera.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ha observat la galàxia espiral ESO 499-G37, situada dins d’una regió de galàxies llunyanes, esquitxada per estrelles properes.

La galàxia la podem observar de cantó, permetent al Hubble mostrar-nos la seva naturalesa espiral amb claredat. Els febles i delicats braços espirals es poden distingir com a regions de color blavós, que giren al voltant del nucli de la galàxia. Aquest tint blau sorgeix de les joves i calentes estrelles localitzades en els braços, espirals. Els braços d’una galàxia tenen grans quantitats de gas i pols i són sovint àrees on es formen constantment noves estrelles.

El més cartacterístic de la galàxia, és un nucli allargat i brillant. El voluminós nucli central, conté la major densitat d’estrelles en la galàxia, on normalment resideixen ls regions d’estrelles més velles.

Una altre característica comuna en moltes galàxies espirals, és la presència d’una barra que les travessa sobresortint del centre galàctic. Aquestes barres, és creu que actuen com un mecanisme on el gas és canalitza fins els braços i alhora ajuda a la formació de noves estrelles.

Estudis recents suggereixen que el nucli d’ESO 499-G37 s’asseu en una petita barra de pocs centenars d’anys llum de grandària, al voltant d’una desena part de la mida d’una barra típica. Els astrònoms pensen que aquestes petites barres podrien ser importants per la formació dels bulbs galàctics, ja que podrien proporcionar un mecanisme per introduir material des de ls regions exteriors a les interiors. No obstant això, la connexió entre ls barres i la formació no està prou clara.

La galàxia ESO 499-G37, està situada al límit sud de  la constel·lació d’Hydra, que és veïna d’Antlia.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El telescopi APEX (Atacama Pathfinder Experiment), que podem observar en aquesta imatge enregistrada per Babak Tafreshi, és una de les eines utilitzades per l’ESO, per observar més ellà de la llum visible. Està situat en el Llano de Chajnantor, a una açada de 5.000 metres.

En un primer pla, podem observar un grup de “penitents” blancs. Els penitents són curiosos fenòmens naturals que es produeixen en regions a gran alçada, normalmet a més de 4.000 metres per sobre del nivell del mar. Són petites estructures de neu o gel, com unes fulles apuntant al Sol i que poden mesurar des de pocs centímetres, fins a varis metres.

L’APEX és un telescopi de 12 metres de diàmetre que observa la llum en longituds d’ona mil·limètrica o submil·limètrica. Els astrònoms que treballen amb l’APEX poden observar fenòmens que serien invisibles en longituds d’ona més curtes . El telscopi permet observar núvols moleculars; denses regions de gas i pols còsmic on neixen les noves estrelles i que estan enfosquits en les longituds d’ona visible i infraroig.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

La rica i dinàmica estructura de l’anell F de Satun, la podem observar en aquesta imatge presa per la sonda espacial Cassini. Les característiques que observem estan causades per les interaccions de l’anell amb les seves llunes pastor o petites llunes incrustades en el propi anell.

En aquesta imatge, observem un brillant raïm de material atrapat just fora de la regió principal del’anell (en la part dreta de la imatge). La brillantor del material, així com la geometria de la seva observació ens suggereix que està fet de material polsegós. Podem observar també l’anell A, a l’esquerra de la imatge.

Observem la imatge des de la regió que no està il·luminada a uns 19 graus per sota del pla dels anells. La imatge va ser enregistrada en llum visible des de la sonda espacial Cassini el passat dia 28 de juny de 2012.

Les dades varen ser obtingudes des d’una distància aproximada de 763.000 quilòmetres de Saturn, amb una resolució d’imatge de 4 quilòmetres per píxel.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

En combinar la potència del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, amb una “lent d’aproximació”  natural de l’espai, uns astrònoms han establer un nou rècord de distància en observar la galàxia més llunyana observada fins ara.

La diminuta taca, que és només una petita fracció de la mida de la nostra galàxia, la Via Làctia ens donarà una visió general de com era el nostre univers quan només tenia un 3% de la seva edat actual, que és d’uns 13.700 milions d’anys aproximadament. La galàxia recentment descoberta anomenada MACS0647-JD, s’observa ta com era després de 420 milions d’anys després del Big Bang. Per tan la seva llum ha trigat uns 13.300 milions d’anys en arribar a la Terra.

Aquest descobriment forma part d’un programa que utilitza aquestes “lents” per mostrar llunyans galàxies situades en un univers primerenc. El Cluster Lensing And Superno a Hubble (CLASH) un programa del Hubble, utilitza cúmuls massius de galàxies com a telescopis còsmics per augmentar les distàncies que hi ha darrere d’ells, un efecte anomenat lent gravitatòria.

En el seu camí, uns 8.000 milions d’anys, aquesta llum va prendre un desviament al vlant del masiu cúmul de galàxies MACS J0647+7015. A causa de la lent gravitacional, l’equip de recerca del CLASH, va observar tres imatges augmenades de MACS0647, amb el telescopi Hubble. La gravetat del cúmul impulsa la llum de la gaàxia llunyana, de manera que les imatges apareixen aproximadament entre set o vuit vegades més brillants que d’una altre manera, el que permet als astrònoms detectar d’una manera més eficient aquests objectes llunyans. Sense la “potència” d’aquest cúmul, els astrònoms no haurien vist aquesta remota galàxia.

Si voleu més informació, pemeu aquest enllaç.