Aquesta estranya i acolorida nebulosa anomenada IC 443, és el romanent d’una supernova, observada pel Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE) de la NASA. També coneguda com Nebulosa de la Medusa, IC 443 és particularment interessant ja que ens proporciona una visió de com les explosions estel·lars interactuen en el seu entorn. IC 443 està a prop de l’estrella Eta Geminorum, que és troba a prop de Castor, un dels bessons de la constel·lació del mateix nom.

Igual que els essers humans, les estrelles tenen un cicle vital; neixen, viuen i amb el pas del temps és moren. La forma en què les estrelles és moren depèn de la seva massa. Les estrelles amb massa similar al Sol, solen acabar les seves vides amb formes de nebuloses planetàries, mentre que les estrelles amb masses molt més grans que el Sol, exploten en forma de supernoves. IC 443 són les restes d’una estrella que és va convertir en supernova, entre 5.000 i 10.000 anys enrere. L’explosió de la supernova va enviar ones de xoc que al viatjar per l’espai, en escombrat i escalfat el gas i la pols que envolta el medi interestel·lar, creant d’aquesta manera el romanent de la supernova observada en aquesta imatge.

El que és inusual a IC 443 és la seva forma de petxina en dues meitats amb radis diferents, les estructures i les emisions. La closca més gran situada en el nord-est, observada des de la Terra té un color violeta amb un semicercle en la part superior esquerra que és el mateix romanent de la supernova, és compon de filaments com fulles que són emissiors de llum de partícules de ferro, neó, silici i àtoms d’oxigen escalfats per l’explosió de la supernova. La closca més petita situada al sud, observada en un brillant color cian, està situada en la regió inferior de la imatge, i està constituïda per densos núvols que emeten principalment llum de gas d’hidrogen i pols escalfada. Aquestes regions formen part d’un núvol molecular, que podem observar en aquesta imatge en color verdós. Les diferències de color que podem observar, representen diferents longituds d’ona d’emissió infraroja.

Les diferències de color també són el resultat en les diferències d’energies de les ones de xoc colpejant el medi interestel·lar. La closca nor-est va ser generada probablement per una ràpida ona de xoc a uns 100 quilòmetres per segon ( 360.000 quilòmetres per hora), mentre que la closca sud va ser creada per una ona de xoc més lenta a uns 30 quilòmetres per segon (108.000 quilòmetres per hora).

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.