Friedrich Wilhelm Herschel, va néixer el 15 de noviembre de 1738, a la ciutat de Hannover, en aquell moment dins del Sacre Imperi romanogermànic. Als 19 anys va decidir anar a viure a Anglaterra, on va aprendre anglès i va canviar el seu nom pel de Frederick William Herschel.

A partir de l’any 1773, va començar a construir telescopis i juntament amb la seva germana Caroline Herschel, van començar a observar el cel.

L’any 1781, va descubrir el planeta Urà i més tard, l’any 1787, va descubrir dues llunes d’aquest planeta: Titània i Oberó.

L’any 1789 després de dos anys de treball, va completar la construcció d’un gran telescopi reflector de 1,26 metres de diàmetre. Durant prop de 50 anys, va ser el telescopi més gran del món.

Va descubrir més de 800 sistemes d’estrelles dobles o múltiples. L’any 1802, va publicar un catàleg amb 500 noves nebuloses de gas, nebuloses planetàries o cúmuls estel·Lars.

William Herschel, ha estat reconegut per la ciencia, com un dels millors constructors de telescopis, aicí com un dels millors observadors astronòmics de tots els temps.

Ara bé, poc se’l coneix per la seva formació musical. Per aquest motiu , volem aprofitar aquesta ocasió, per recomanr-vos que dediquem algum temps a escoltar alguna de les seves 24 simfonies o concerts.

Us adjuntem alguns enllaços, perquè escoltem la seva magnífica música  i alhora puguem rellegir la seva brillant biografia i endinsar-nos en aquella meravellosa historia de descobriments que ell i la seva germana Caroline, van fer fa més de dos-cents anys.

https://www.youtube.com/watch?v=3mV-ZSzgs8Q

https://www.youtube.com/watch?v=tLaLE0sHUes

https://www.youtube.com/watch?v=7BehLlyqYk8

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç, o aquest

La darrera imatge de l’Observatori Internacional Gemini, ens mostra una sorprenent nebulosa planetària, anomenada CVMP 1. Aquest, és un objecte resultat de la mort d’una estrella gegant i, que ens mostra un gloriós espectacle astronòmic, que será de curta durada, considerant la temporalitat astronómica.

A mesura que l’estrella progenitora d’aquesta nebulosa planetària, es vagi refredant lentament, aquest objecte celeste s’esvairà d’aquí alguns milers d’anys de la nostra visió.

Aquesta bellesa astronómica, és va formar durant el violent final d’una estrella masiva, situada a uns 6.500 anys llum de nosaltres, en la constel·lació de Circinus (el Compàs). CVMP 1, és una nebulosa planetària, que va sorgir de les restes d’una vella estrella gegant vermella, poc després d’esclatar i expulsar les seves capes exteriors, com a conseqüència d’un potent vent estel·lar.

A mesura que les restes estel·lars s’expandeixen  cap enfora, el nucli extremadament calent de l’estrella progenitora, va començar a escalfar els gasos que finalment començarien a fer brillar la mateixa nebulosa.

Les nebuloses planetàries com CVMP 1, están formades només per cert tipus d’estrelles, aquelles amb unes masses compresses entre 0,8 i 8 vegades la del nostre Sol. Les estrelles menys massives, és converteixen lentament en romanents en forma de nanes blanques al final de la seva vida, mentre que les més massives, acaben les seves vides amb grans explosions conegudes com a supernoves.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El casquet de gel marcià, és com un pastís, on cada capa explica una historia del planeta. En aquest cas, la historia, és un canvi climàtic de Mart.

En aquesta imatge, observem una secció dels dipòsits de diferents capes del pol nord (NPLD). Com una deliciosa rodanxa de tiramisú en capes, el NPLD, està format en part de gel d’aigua i partícules de pols que s’apilen unes sobre d’altres. No obstant això, en comptes de fer un gel semblant als pols terrestres, les capes es mantene amb les gelades estacionals de ciòxid de carboni. Ho podem observar en gelades persistents, adherides a una d’aquestes capes.

Les prestacions d’alta resolución i color de la càmera HiRISE, ens proporcionen detalls respecte a les variacions d’aquestes capes. Els científics, també utilitzen dades de radar, que ens mostren que tenen continuïtat en la superficie del planeta. Durant la seva formació, aquestes complexes capes, poden encapsular petites bosses d’aire de la seva atmosfera que, si poguéssim prende mostres, servirien per estudiar i comprendre millor els antics procesos climàtics.

La imatge que observem té una escala de 25 centímetros per píxel. Tot i que la imatge original és de 31,9 centímetros per píxel. Els objectes que poden observar , tenen una grandària d’uns 96 centímetros. El nord està amunt.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

L’Observatori Paranal de l’ESO, és un lloc d’investigació líder al món, que gaudeix dels cels més foscos de la Terra. Està situat dins del desert Xilè d’Atacama, lluny de la contaminació lumínica, associada a l’activitat humana.

Paradoxalment, és aquesta extrema foscor, la que permet que el cel s’il·lumini amb aquesta gamma de colors.

La sorprenent llum radiant, visible en aquest cel, és un fenomen anomenat “airglow”, el qual dona una aparença mágica, al ja impressionant cel nocturn. Com indica el seu nom, l’airglow és una intensa brillantor de l’atmosfera, creat en mesura pels àtoms i molècules de l’atmosfera, que és combinen i emeten radiació. Només és visible en regions on el cel és prou fosc, perquè les llums artificials no l’enlluernin.

Aquesta imatge és va enregistrar en la regió del VISTA, un telescopi de recerca que treballa en llum visible i infraroja. El rastre de llums grogues i clares, indiquen la situación del Cerro Paranal, la muntanya situada en el centre de la imatge, on hi ha el Very Large Telescope (VLT), el qual el podem veure en la part superior.

La brillant banda d’estels que forma la nostra familiar galaxia, la Via Làctia, sembla arquejar-se per damunt de la muntanya, absorbint part d’aquest colors atmosfèrics.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Fins a la data d’avui, els astrònoms han descobert més de 4.000 planetes orbitant en altres estrelles. Estadísticament, hi hauria d’haver més de 100.000 milions de planetes només a la nostra galaxia, la Via Làctia. Existeixen en una àmplia gamma de mides i característiques, en bona mesura poc imaginables abans que els exoplanetes es descobrissin a mitjans dels anys noranta. La motivació és gran per descubrir nous mons i trovar una nova “Gènesis II”, un planeta on la vida hagi sorgit i evolucionat més enllà dels microbis. El resultat final seria trovar vida intel·ligent com la Terra.

Un pas en la recerca de planetes habitables, és trovar estrelles adequades que puguin afavorir l’aparició d’organismes complexos. Com que el nostre Sol, ha alimentat la vida a la Terra durant gairebé 4.000 milions d’anys, la saviesa convencional suggereix que estrelles com el Sol, són les principals candidates. Però, estrelles com el nostre Sol, representen només el 10% de la població de la Via Làctia. És més, són relativament d’una vida curta. El nostre Sol, està a la meitat de la seva vida, estimada en uns 10 mil milions d’anys.

Els organismes complexos van sorgir a la Terra, fa només uns 500 milions d’anys. I la forma de l’ésser humà, ha estat aquí només durant un parpelleig d’ull, comparat a nivel de la cronología cósmica: 200.000 anys. Es desconeix el futur de la humanitat. Però el que és cert, és que la Terra esdevindrà habitable per formes de vida superiors, només durant una mica més de 1.000 milions d’anys, abans que el Sol, escalfi i volatilitzi la Terra.

Per tant, les estrelles lleugerament més fredes que el nostre Sol, anomenades nanes taronja, és consideren els millors llocs, per cerca una vida avançada. Poden cremar constantment el seu combustible , durant desenes de milions de milions d’anys. Això, obre un ampli panorama temporal per l’evolució biológica.

Per aquest motiu, la recerca estel·lar feta pel telescopi espacial Hubble, és localitzar aquestes nanes taronja, estrelles “Goldilocks”, ni massa caloroses, ni massa fredes, sobretot un tipus d’estrelles molt estables, i per tan adequades per acollir la vida al llarg d’un temps còsmic.

En aquesta imatge, podem observar diferentes tipus d’estrelles, comparades amb el Sol. Podem observar la seva vida aproximada en milers de milions d’anys, la seva abundància, així com el percentatge d’emissió de raigs X.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

S’han publicat una col·leció de visualitzacions en 3D, basades en les dades de diferents telescopis que observen en raigs X, entre ells el Chandra.

Aquestes visualitzacions poden ensenyar als astrònoms, les principals propietats físiques d’aquests objectes celestes, com poden ser la seva geometría, velocitat d’expansió, etc.

Des de l’antiguitat, l’estudi de l’astronomia s’ha limitat en gran mesura a la projecció plana i bidimensional de tot el que podem observar. Tot i això, de la mateixa manera que un botànic posa una planta en un microscopi, o un paleontòleg excava fòssils, els astrònoms volen obtenir diferents eines per visualitzar els objectes de l’espai.

Un nou conjunt de simulacions informàtiques, ens presenten un pas emocionant en aquest sentit. Cadascuna , és una visualització tridimensional, d’un objecte astronòmic a partir de les dades de l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, així com d’altres observatoris que també observen en raigs X.

Tot i que no hem pogut anar físicament a aquests llunyans objectes, els astrònoms han utilitzat dades d’aquests observatoris, per conèixer la geometría, la velocitat d’expansió i d’altres propietats físiques de cadascun d’aquests objectes còsmics.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris