Un gegantí núvol de gas, com un bumerang retorna a la nostra galàxia.

Astrònoms del telescopi espacial Hubble, han descobert que la vella dita, “tot el que puja, ha de baixar”, s’aplica fins i tot a un immens núvol de gas d’hidrogen, situat fora de la nostra Via Làctia. El núvol invisible s’està acostant en picat a una velocitat de prop de 1,2 milions de quilòmetres per hora.

Dels centenars de núvols de gas situats al voltant de la nostra galàxia, en la regió anomenada “Núvol d’Smith”, és l’únic amb una òrbita coneguda. Les noves observacions del Hubble, suggereixen que va ser llançat des de les regions externes del disc galàctic, fa uns 70 milions d’anys. El núvol va ser descobert en la década de 1960, per l’estudiant en doctorat d’astronomia, Gail Smith, el qual en va detectar les ones de ràdio emeses per l’hidrogen.

El núvol està en direcció de retorn i s’espera que fregarà el disc de la Via Làctia en uns 30 milions d’anys. Quan ho faci, els astrònoms creuen que encendra una espectacular explosió de formació estel·lar, potser proporcionarà el gas suficient per fer néixer uns 2 milions de sols.

“El núvol és un exemple de com la galàxia està canviant amb el pas del temps”, ha comentat el responsable de l’equip de recerca, Andrew Fox, membre del Institut de Ciència del Telescopi Espacial Hubble, situat a Baltimore. “Ens està dient que la Via Làctia, és com una bombolla molt activa on el gas pot ser expulsat d’una part del disc i després retornar en una altre direcció”.

“La nostra galàxia està reciclant el seu gas a través dels núvols , el que en aquest cas, el Núvol d’Smith, és un exemple, formant estrelles en diferents llocs. Els mesuraments del Hubble, del Núvol d’Smith, ens ajuden a visualitzar l’activa forma dels discos galàctics”, ha comentat l’Andrew Fox.

hs-2016-04-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 

No hi ha comentaris

El naixement d’un quàsar turbulent.

La galàia més lluminosa coneguda a l’univers, és el quásar W2246-0526, la qual s’ha observat tal com l’univers tenia menys del 10% de la seva edat actual. El quásar està en un estat tan turbulent que està expulsant la totalitat del seu subministrament de gas per la formació d’estrelles, segons les observacions fetes amb l’Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA).

Els quàsars són galàxies llunyanes amb nuclis molt actius i forats negres supermassius situats en el seus interiors, que llancen poderosos raigs de partícules i radiació. La majoria dels quàsars brillen intensament, però una petita fracció d’aquests energètics objectes són d’un tipus inusuals, coneguts popularment com “hot dogs”, galàxies enfosquides per la pols, com per exemple la galàxia WISE J224607.57-52635.0, la més lluminosa de les galàxies conegudes a l’univers.

Per primera vegada, un equip d’investigadors liderat per Tanio Diaz-Santos, membre de la Universitat Diego Portales de Santiago de Xile, ha utilitzat les extraordinàries prestacions tècniques de l’ALMA per observar aquest objecte i rastrejar el moviment dels àtoms de carboni ionitzat situats entre les estrelles d’aquesta galàia.

“No es van trovar grans quantitats d’aquest material interestel·lar, tot i estar en un ambient molt turbulent dinàmic al llarg de tota la galàxia, tot i que aquesta té un moviment de rotació de prop de dos milions de quilòmetres per hora”.

Els astrònoms creuen que aquest comportament podría estar relacionat amb l’extrema lluminositat de la galàxia, que correspon a una massa equivalent a 350 bilions de sols. Aquesta sorprenent brillantor, està impulsada per un disc de gas que està sobreescalfat i que es mou en espiral al voltant d’un forat negre supermassiu situat en el centre de la galàxia.

eso1602a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els grans observatoris de la NASA pesen un jove i massiu cúmul galàctic.

Uns astrònoms han fet la recerca més detallada d’un jove i extremadament massiu cúmul de galàxies, utilitzant tres dels Grans Observatoris de la NASA. La imatge que podem observar és un recull de múltiples longituds d’ona que mostra el cúmul galàctic anomenat IDCS J1426.5+3508 (IDCS J1426 per abreujar), en raigs X i color blau observat per l’Observatori Chandra, en llum visible i color verd pel Telescopi Hubble i en llum infraroja i color vermell pel Telescopi Espacial Spitzer.

Aquest rar cúmul de galàxies. que és trova a uns 10.000 milions d’anys llum de la Terra, té una massa equivalent a uns 500 bilions de sols. Aquest objecte té importants implicacions per entendre com aquestes mega-estructures es van formar i evolucionen des de principis de l’univers. Els astrònoms han observat IDCS J1426, tal com era quan l’univers tenia menys d’un terç de la seva edat actual. És el cúmul de galàxies més massiu observat en una edat tan primerenca.

Va ser descobert l’any 2012 pel Telescopi Espacial Spitzer, IDCS J14126 va ser observat posteriorment pel Telescopi Espacial Hubble i l’Observatori Keck per tal de determinar la seva distància. Les observacions del Combined Array Millimeter Wave Astronomy van indicar que era molt massiu. Les noves dades del Chandra, confirmaven la massa del cúmul i mostren que al voltant del 90% de la seva massa es trova en forma de matèria fosca, la misteriosa substància que fins el moment s’ha detecta només a través de la seva força gravitatòria per damunt de la matèria composta d’àtoms.

Hi ha una brillant regió d’emissió de raigs X (observat en color blau), d’una mida semblant a la meitat del mateix cúmul, però que no està situat exactament en el centre. La ubicació d’aquest “nucli” de gas suggereix que el cúmul ha tingut una col·lisió o interacció amb algun altre sistema massiu de galàxies, relativament poc temps abans, probablement uns 500 milions d’anys abans.

idcs1426.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 

No hi ha comentaris

Una regió buida de pols, ens indica la presència de planetes gegants al voltant d’estrelles semblants al Sol.

TW Hydrae (TW Hya), és una de les estrelles joves millor estudiades de la nostra galaxia. Situada a uns 180 anys llum de nosaltres, aquesta jove estrella de només 8 milions d’anys, disposa d’una massa semblant a la del nostre Sol. Alhora que en la seva òrbita, s’ha observat un disc circumestel·lar de pols i gas, que forma part de l’estudi per entendre millor els procesos involucrats en la formació estel·lar i planetària.

Els sistemes més precisos dels telescopis, tenen accés a longituds d’ona  des del ràdio , fins als raigs X i que permeten observar el sistema TW Hya. Els astrònoms han utilitzat el Gemini Planet Imager (GPI) situat en el Gemini Sud Observatory, per observar en radiació infraroja aquesta estrella, que és dispersada per les partícules de pols situades en el seu disc circumdant.

Les noves imatges del GPI, confirmen la presencia d’un anell, o regió buida de pols, situada a unes 23 unitats astronòmiques (UA), és a dir unes 23 vegades la distància entre el Sol i la Terra. L’estudi de simulacions numèriques detallalles dels planetes que es formen en discos circumestel·lars, indiquen una estructura a unes 5 UA, que podría estar generada per un planeta amb una massa semblant a Júpiter, en una òrbita equivalent a la d’Urà en el nostre Sistema Solar.

“Les dades del GPI , revelen el testimoni d’una estructura de disc en una regió gegant de formació planetària situada al voltant de TW Hya, en la resolució més alta conseguida fins ara en altres instruments”, ha comentat el Dr. Valerie Rapson, membre del Rochester Institute of Technology. “Els resultats ens ajudaran a reconstruir la historia de com es formen els planetes gegants , situats al voltant d’estrelles similars al Sol”.

fig1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els canvis i pèrdues de l’atmosfera del planeta Mart.

Aquest gràfic representa els mitjans pels quals el carboni ha estat intercanviat des de les regions interiors del planeta Mart, a les roques de la superficie, casquets polars, les aigües subterrànies o l’atmosfera. També es descriu el mecanismo pel qual el carboni es perd a l’atmosfera amb un fort efecte en la relació isotópica.

El diòxid de carboni (CO2) que va formar l’atmosfera marciana, és va originar en el mantell del planeta i s’ha expulsat directament a través dels volcans o atrapats en roques cristal·lizades dels magmes alliberats més endavant. Un cop a l’atmosfera, el CO2 pot intervanviar-se amb els casquets polars, passant de sòlid a gas. El CO2 pot dissoldre’s en aigües, que més endavant pot precipitar-se en carbonats sòlids, ja sigui en llacs en la seva superficie o en els aqüífers poc profunds.

El diòxid de carboni situat a l’atmosfera, es perd contínuament cap a l’espai a una velocitat constant degut a l’activitat solar. Un dels mecanísmes de pèrdua, s’anomena fotodissociació ultraviolada. Es produeix quan la radiació ultraviolada (indicant en el gràfic com “hv”) és trova amb una molécula de CO2, trencant els enllaços en la primera forma de monòxid de carboni (CO) i àtoms de carboni (C). La proporció d’isòtops de carboni que queden a l’atmosfera es veu afectada, ja que aquests àtoms de carboni es perden a l’espai, ja que l’isòtop més lleuger del carboni-12 (12C) s’elimina més fàcilment que, el més pesat isòtop-23 (13c). Aquest fraccionament, la pèrdua preferencial de carboni-12 a l’espai, deixa una emprenta química: l’enriquiment del pesat isòtop carboni-13, mesurat a l’actual atmosfera de Mart.

pia20163.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant estrelles orfes enmig d’uns focs artificials.

Aquesta nova imatge de l’Observatori Gemini, ens mostra uns impressionants “focs artificials” que acompanyen el neixement de noves estrelles. La imatge enregistrada en una claredat sense precedents, ens mostra les fascinants estructures d’un complex de raigs de gas que surten d’una guardería estel·lar, a unes velocitats supersòniques. Aquesta imatge, ens mostra el sorprenent dinamisme en el procés del naixement d’estrelles. Els investigadors creuen que també han localitzat una col·lecció d’estrelles fugitives (orfes) com a conseqüència d’aquesta activitat.

L’Observatori Gemini ha mostrat aquesta imatge, amb un gran detall dels dolls emergents del gas que flueix d’una regió amb estrelles acabades de néixer. La regió coneguda com Complex Herbig-Haro 24 (HH 24), la qual conté uns sis raigs (o jets) que sobresurten d’aquest núvol molecular, situat en la constel·lació d’Orió.

Segons podem observar en aquesta imatge, del complex HH 24, sobresurten del seu interior uns jets, que poden estar allotjats en un petit sistema protoestel·lar múltiple, conegut com SSV63. L’estrella amb una nebulositat visible al sud, s’anomena SSV59 i forma part de la familia d’estrelles T Tauri.

La imatge està composta per dades enregistrades en filtres: g (color blau), r (color cian), l (color taronja), hidrogen-alfa (color vermell) i sulfur II (color blau).

La regió , està situada a uns 1.300 anys llum de la Terra.

hh24_final.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Majestuós paisatge gelat de Plutó.

A només 15 minuts després de la seva máxima aproximació a Plutó el dia 14 de juliol de 2015, la sonda New Horizons de la NASA, va enregistrar aquesta imatge en dirección al Sol, observant gairebé la posta de Sol per sobre de les muntanyes gelades i dels escarpats altiplans que s’estenen fins l’horitzó de Plutó.

La plana extensió gelada, s’anomena Sputnik Planum situada a la dreta, la qual està flanquejada a l’esquerra , per escarpades muntanyes de fins a 3.500 metres d’alçada, incloent els Norgay Montes en un primer pla i els Hillary Montes situats arran d’horitzó. A la dreta, a l’est de la regió d’Suptnik, observem un terreny aspre tallat per unes aparents glaceres. La il·luminació fa destacar més d’una dotzena de capes de boirina en la tènue atmosfera de Plutó.

La imatge va ser enregistrada des d’una distància al planeta nan de 18.000 quilòmetres i cobreix una regió d’uns 1.250 quilòmetres d’ample.

pia19948.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una recerca del Hubble ens dona pistes respecte al naixement d’estrelles en la nostra galàxia veïna.

Com a conseqüència d’un estudi de 2.753 imatges preses pel Telescopi Espacial Hubble, corresponents a joves cúmuls estel·lars, uns astrònoms han descobert que la galàxia d’Andròmeda (M-31) i la nostra tenen un percentatge similar d’estrelles acabades de néixer respecte a la seva massa.

Per determinar aquest percentatge d’estrelles amb una massa similar dins d’aquests cúmuls, també anomenat Funció de Massa Inicial (FMI), els científics han determinat la brillantor de llunyanes galàxies i d’aquesta manera poder entendre millor la historia de la formació d’estrelles en el nostre univers.

La recerca ha generat un mosaic de 414 fotografíes preses pel Hubble, un projecte de col·laboració única entre els astrònoms i “científics ciutadans”, voluntaris que van proporcionar una inestimable ajuda per l’anàlisi d’aquesta enorme quantitat de dades.

“Tenint en compte la gran quantitat d’imatges del Hubble, el nostre estudi del FMI, no hagués estat posible sense l’ajut d’aquests ciutadants científics”, ha comentat en Daniel Weisz, membre de la Universitat de Washington , així com de l’equip de recerca.

Mesurant el FMI, es va aconseguir una magnifica panorámica de la nostra galàxia veïna, anomenada Panchromatic Hubble Andrómeda Tresury (PHAT). Prop de 8.000 imatges amb més de 117 milions d’estrelles situades en el disc de la galàxia, observades en diferents longituds d’ona: ultraviolat proper, visible, així com longituds d’ona de l’infraroig proper.

Les estrelles neixen quan un gegantí núvol d’hidrogen molecular, pols i altres elements és col·lapsen per la gravetat. Els petits grumolls formen petites estructures de material que alhora formen centenars d’estrelles. Les estrelles no són creades per igual: les seves masses poden anar des de 1/12 part , aun parell de centenars de vegades la massa del nostre Sol.

Per sorpresa dels astrònoms, l’FMI va ser molt semblant entre els grups estudiats en la galàxia d’Andròmeda i altres situats en la nostra galàxia. Una circumstància que segons Weisz, “És difícil imaginar que el FMI, sigui tan uniforme a través de la nostra galàxia veïna donada la complexa física de la formació estel·lar”.

hs-2015-18-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant el selfie del Curiosity des de la roca “Buckskin”.

Aquest autoretrat, o “selfie” del ròver Curiosity de la NASA, situat al planeta Mart, ens mostra el lloc on va perforar una roca de tons blancs, anomenada “Buckskin”, situada en la part inferior de la muntanya Sharp.

El selfie, combina diverses imatges enregistrades pel Curiosity Mars Hand Lens Imager (MAHLI) el passat dia 5 d’agost de 2015, durant el dia marcià, o sol 1065, d’estada del ròver al planeta vermell. Per tenir una comparació de la grandària del ròver, recordem que les rodes del Curiosity tenen uns 50 centímetres de diàmetre i uns 40 centímetres d’amplada.

Podem observar aquesta imatge amb resolució, prement aquest enllaç.

Una detallada repassada de la imatge, ens mostra una petita roca enganxada en la roda dreta del mig. L’instrument MAHLI, està muntat a l’extrem del braç robòtic del ròver. Per aquesta autoretrat, l’equip del ròver va col·locar el braç en la posició més baixa possible, de manera que podem observar la seva ”panxa”.

El selfie, no inclou el mateix braç robòtic més enllà d’una petita porció de la part superior, amb els moviments del mateix braç, haurien desenfocat la mateixa imatge.

pia19808.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Telescopi Espacial Hubble, detecta que el quàsar més proper a la Terra, està generat per un doble forat negre.

Els astrònoms que treballen amb el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han descobert que Markarian 231 (Mrk 231), la galàxia més propera a la Terra amb un quásar conegut, està formada per dos forats negres centrals, que giren un entorn a l’altre amb una gran intensitat.

La descoberta suggereix que els quàsars ( els brillants nuclis de les galàxies actives), poden disposar de dos forats negres supermassius centrals, girant entre ells, com a resultat de la fusió de dues galàxies. D’una manera semblant que dos patinadors giren un al costat de l’altre, el duo de forats negres generen una gran quantitat d’energia que fa que el nucli de la galàxia anfitriona pugui arribar a eclipsar la brillantor de tota la resta de población de milers de milions d’estrelles de la galàxia, aquest centre galàctic s’identifica com un quásar.

Els científics van analitzar les observacions d’arxiu del Hubble, en radiació ultraviolada emesa des del centre de Mrk 231, on van descubrir el que descriuen com a “propietats extremes i sorprenents”.

Si només hi ha un forat negre present en el centre d’un quásar, tot el disc d’acreció que envolta el forat negre, fa que  el gas calent brilli en forma de raigs ultraviolats. En lloc d’això, la brillantor ultraviolada del disc de pols cau abruptament cap el centre. Això proporciona l’evidència observacional que el disc té un forat en forma de rosquilla que envolta el forat negre central. La millor explicació per les dades d’observació, respecte els models dinàmics, és que el centre del disc està tallat per l’acció de dos forats negres en òrbita al voltant l’un de l’altre. El segon, més petit estaría  a la vora interior del disc d’acreció i haría de disposar del seu propi mini-disc d’acreció amb una forta emissió de llum ultraviolada.

Mrk 231, és trova a una distancia aproximada de la Terra de 581 milions d’anys llum.

hs-2015-31-a-full_jpg.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »

404 Not Found

The requested URL /components/com_ngajml/dd/tent.php was not found on this server.