Instruments de l’ESO estudien una gegant vermella.

Quan una estrella com el nostre Sol, arriba al final de la seva vida (un destí que encara li queden 5.000 milions d’anys) és converteix en una gegant vermella. La seva mida s’expandeix fins a submergir tots els planetes que trobi fins a l’òrbita de la Terra, començant de seguida uns batecs a intervals regulars. Llavors de reduir la seva grandària quedarà convertida en una nana blanca que s’anirà refredant lentament.

Així doncs, tenim 5.000 milions d’anys per esperar aquest esdeveniment. Ara els astrònoms han trobat una estrella relativament pròxima que ha iniciat aquest procés: S Orionis, localitzada a la constel·lació d’Orió. Aquesta estrella pertany a una classe de variables del tipus Mira.

S Orionis batega amb un període de 420 dies. Durant aquest cicle, canvia en brillantor en un facotr d’un 500%, a la vegada que varia el seu diàmetre en un 20%. Això representà una grandària que va de 1,9 a 2,3 vegades la distància entre la Terra i el Sol, més o menys de 400 a 500 radis solars.

Durant aquestes pulsacions l’estrella allibera una quantitat enorme de pols, que formen uns anells concèntrics al voltant de l’estrella, que s’expandeix enfora a una velocitat de 10 quilòmetres per segon. Durant la mida mínima, l’estrella te més producció de pols i expulsions massives coronals, llavors en aquests moment la “closca gasosa” s’expandeix en direcció a l’espai exterior.

Per realitzar aquest estudi, els astrònoms varen utiltzar el Very Large Telescope Interferometer de l’Observatori Europeu del Sud (ESO) situat al Paranal (Xile) amb els seus quatre telescopis de 8,2 metres, així com els respectius telescopis auxiliars de 1,8 metres.

En aquesta imatge podem observar l’estructura de la gegant vermella S Orionis. L’ambient al voltant d’aquesta estrella està constituïda per tres components principals: una “closca molecular” (estrat vermell interior), una “closca de pols” (estrat vermell exterior) i una “closca de màsers” (zona amb punts verds i vermells). L’òxid d’alumini constitueix una part important de material de la “closca de pols” (observada en la banda infraroja), mentre que l’emissió de màsers, representen les molècules de monòxid de silici. Les velocitats ràpides dels màsers indiquen que el gas s’està expandint a una velocitat aproximada de 10 quilòmetres per segon.

s-orionis.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 Comentari fins ara

  1. » INDEX. Octubre 6, 2007 1:38 pm

    […] 8 Juny 2007. Instruments de l’ESO  estudien una gegant vervella. […]

Deixa un comentari