Arxiu per Setembre, 2014

Els telescopis de la NASA han detectat vapor d’aigua en un exo-Neptú.

Uns astrònoms utilitzant les dades de tres telescopis espacial de la NASA (Hubble, Spitzer i Kepler), han descobert un cel clar amb vapor d’aigua fumejant, en un planeta gasós fora del nostre Sistema Solar. El planeta té unes dimensions aproximades a Neptú, és de moment el planeta més petit en el qual s’ha detectat aquest tipus de molècules.

“Aquest descobriment és una fita important en el camí per analitzar eventualment la composició d’atmosferes de planetes més petits, rocosos semblants a la Terra”, ha comentat en John Grusfeld, administrador de la Direcció de Missions Científiques de la NASA. “Aquests èxists només són posibles avui en dia, degut a les capacitats combinades d’aquests únics observatoris de gran qualitat”.

Els núvols en les atmosferes dels planetes poden bloquejar a la nostra visió les molècules que ens indiquen la informació respecte la seva composició, així com la seva evolució. Detectar cels clars en un planeta de la grandària de Neptú, és un bon senyal, degut que els planetes més petits podrien tenir igualment una bona visibilitat.

“Quan els astrònoms observen en una nit amb els seus telescopis, comenten  que tenen uns “cels Clars”, que significa que tenen molta sort”, ha comentat en Jonathan Fraine, membre de la Universitat de Marylan i autor d’aquesta recerca publicada en la revista “Nature”. En aquest cas, ens trobem amb cels clars en un planeta distant. Això és una sort per nosaltres perquè significa que els núvols no bloquegen a la nostra visió les molècules d’aigua”.

El planeta anomenat HAT-P-11b, és un exo-Neptú, un planeta de la mida de Neptú, que orbita a una estrella. Es trova a uns 120 anys llum de nosaltres en la constel·lació de Cygnus. A diferencia del nostre Neptú, el planeta orbita a prop de la seva estrella, el que fa que doni una volta al seu voltant en més o menys cinc dies. És un món càlid, que té un nucli rocós i una atmosfera gasosa.

És un  desafiament  l’anàlisi de les atmosferes de planetes d’aquesta mida . Planetes similars a Júpiter, més grans i més fàcils d’observar  per tan les seves atmosferes. De fet els investigadors han estat capaços de detectar vapor d’aigua en aquests planetes. Els planetes més petits són més difícils de detectar i més al observar-los, ja que están generalment ennuvolats.

hs-2014-42-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un cúmul estel·lar que no és el que sembla.

Aquesta nova imatge obtinguda amb el telescoi de rastreig VST, instal·lat a l’Observatori Paranal de l’ESO, al nord de Xile, ens mostra una gran col·lecció d’estrelles, en el cúmul globular Messier 54. Es tracta d’un grup semblant a altres cúmuls, però aquest té un secret: Messier 54 no pertany a la Via Làctia, si no que forma part d’una petita galaxia satèl·lit, la galaxia nana de Sagitari. Aquesta diferencia ha permès als astrònoms utilizar el Very Large Telescope (VLT) per comprobar si també disposa dels baixos nivells de liti en les estrelles que no pertanyen a la Via Làctia.

La nostra galaxia, la Via Làctia, esta orbitada per més de 150 cúmuls globulars d’estrelles, que són esferes de centenars de milers de velles estrelles, amb una datació que s’acosta a l’època de formació de la galaxia. Un  d’aquests cúmuls, junt amb d’altres de la constel·lació de Sagitari, va ser descobert a finals del segle XVIII, pel caçador de cometes francés Charles Messier i va ser batejar com Messier 54.

Durant més de dos-cents anys després de la seva detecció, és creía que era similar a d’altres cúmuls de la Via Làctia. Però l’any 1994 és va descubrir que en realitat estaba associat a una galaxia separada de nosaltres: la galaxia nana de Sagitari. En realitat és trova a una distancia d’uns 90.000 anys llum de nosaltres, més de tres vegades la distancia que separa la Terra del centre galàctic.

Ara, els astrònoms han volgut provat, en observar Messier 54 amb el VLT, re4soldre un dels grans misteris de l’astronomia moderna: el problema del liti.

La major part d’aquest lleuger element quimic, el liti, és va produir durant el Big Bang, alhora amb l’hidrogen i l’heli, però en quantitats molt menors. Els astrònoms poden calcular amb força precisió la quantitat de liti en un univers primigeni i això pot deduir quan n’hauria d’haver en les estrelles velles. Però els números no coincideixen, hi ha aproximadament tres vegades menys liti en les estrelles, del esperat. A pesar de varies dècades de treball, aquest misteri segueix sense resoldre.

Fins ara només ha estat posible mesurar el liti en estrelles de la Via Làctia. Però un equip d’astrònoms, encapçalat per l’Alessio Mucciarelli, membre de la Universitat de Bolonia, ha utilitzat el VLT per mesurar la quantitat de liti que hi ha a Messier 54. Van trovar que els nivells, són similars als de la Via Làctia. Així que, independentment de quina sigui la causa d’aquesta absència de liti, sembla ser que no es exclusiva de la Via Làctia.

Aquesta imatge, ha estat generada a partir de les dades del telescopi de rastreig VST, instal·lat a l’Observatori Paranal.

eso1428a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 

No hi ha comentaris

El Hubble detecta l’estrella oculta durant 21 anys, per l’enlluernament d’una supernova.

Els astrònoms que treballen amb el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han descobert una estrella companya en un rar tipus de supernova. Aquesta observació confirma la teoría que l’explosió es va originar en un sistema doble estel·lar, on una estrella va alimentar la pèrdua de la massa d’una vella estrella.

Aquesta és la primera detecció que fan uns astrònoms i que han estat capaços de posar les condicions a les propietats de l’estrella companya d’una inusual supernova, anomenada Tipus IIb. Van ser capaços d’estimar la lluminositat i la massa de l’estrella que va sobreviure.

“Un sistema binari, és probable que sigui necessari per perdre la majoria de l’embolcall d’hidrogen de l’estrella primària, abans de l’explosió. El problema és que fins ara, les observacions directes de l’estrella companya binària, eren difícils d’obtenir, ja que són molt febles en relació a la propia supernova”, ha comentat l’Ori Fox, principal investigador d’aquesta recerca i membre de la Universitat de Califòrnia.

Els astrònoms estimen que una supernova s’activa cada segon en algun lloc de l’univers. No obstant això, encara no enenten prou com exploten aquests tipus d’estrelles. Trobar una “arma fumejant” de l’estrella companya, proporciona noves e importants pistes respecte la varietat de les supernoves de l’univers. “Això és com una escena d’un crim, on finalment s’identifica el lladre”, ha comentat bromejant un dels membres de l’equip de recerca, l’Alex Filippenko, profesor d’astronomia de la mateixa universitat. “L’estrella companya, va robar un munt d’hidrogen abans que va explotar l’estrella primària”.

L’explosió va ocórrer en la galaxia M81, que està situada a uns 11 milions d’anys llum de nosaltres, en dirección a la constel·lació de l’Ossa Major. La llum de la supernova va ser detectada per primera vegada l’any 1993 i l’objecte va ser designat com SN 1993J. Va ser l’exemple més proper conegut d’aquest nou tipus de supernoves, anomenades Tipus IIb, a causa de les seves característiques en l’explosió. Durant les últimes dècades, els astrònoms han estat buscant la companya sospitosa, que és creu és perd dins del resplendor de la llum residual de la propia explosió.

hs-2014-38-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Previsió “meteorològica” còsmica: els núvols foscos donaran pas al Sol.

En aquesta intrigant imatge, podem observar Lupus 4, una bombolla de gas i pols en forma d’aranya, que oculta les estrelles del fons, com ho faria unj núvol fosc en una nit sense Lluna. Encara que alhora es vegi tapat, és en aquestes bombolles de materia on és trova, com en el cas de Lupus 4, el lloc on es formen les noves estrelles i on més tard, naixeran d’una manera radiant. La imatge ha estat aconseguida amb l’instrument Wide Field Imager, instal·lat en el telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de diàmetre, situat a l’Observatori de La Silla, a Xile.

Lupus 4, està situat a uns 400 anys llum de la Terra, entre les constel·lacions de Lupus (el Llop)  i Norma (l’Escaire). El núvol forma part d’un grup de núvols foscos que es troben en el cúmul estel·lar anomenat, Associació d’estrelles  OB Escorpí-Centaure. Probablement les estrelles hauran tingut un origen comú, naixent alhora en un gengantí núvol de material.

Degut que aquesta associació d’estrelles i els núvols de Lupus, formen el grup més proper al Sol en el seu tipus, són un objectiu prioritari per estudiar com creixen juntes les estrelles abans de separar-se. Es creu que el Sol, junt amb la majoria de les estrelles de la nostra galaxia, van néixer en un entorn similar.

Les primeres observacions que es refereixen als núvols foscos de Lupus, están datades de l’any 1927, s’atribueixen a l’astrònom americà Edward Emerson Barnard. Lupus 3, veí de Lupus 4, és el més estudiat gràcies a la presencia de com a mínim 40 incipients estrelles formades al llarg dels últims tres milions d’anys. Aquestes estrelles són conegudes com estrelles TTauri, estrelles adolescents amb una gran temperatura, deguda a la concentració gravitatòria.

eso1427a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Telescopis de la NASA, ajuden a descobrir les primeres fases de construcció de galàxies gegants.

Els astrònoms han pogut fer una primera ullada a les primeres etapes de construcción d’una galaxia masiva. La construcción anomenada “Sparky”, és una galaxia que conté el desenvolupament d’un nucli dens, que està cremant amb la llum de milions d’estrelles acabades de néixer i que s’estan formant amb un ritme frenètic. El descobriment ha estat posible gràcies a la combinació de les observacions dels telescopis de la NASA, Spitzer i Hubble i de l’Observatori Espacial Herchel de l’Agencia Espacial Europea, així com del telescopi terrestre W.M. Keck, situat a Hawaii.

Com que la jove galaxia està tan lluny, la veiem tal com era fa uns 11.000 milions d’anys, només 3.000 milions d’anys després del naixement de l’Univers, en el famós Big Bang. Els astrònoms creuen que la compacta galaxia seguirà creixent possiblement, convertint-se en una galaxia el·líptica gegant, amb velles estrelles viatjant a l’exterior i un nucli compacte.

“Realment no havíem vist un procés de formació que pogués crear una estructura tan densa”, ha comentat l’Erica Nelson, membre de la Universitat de Yale i responsable d’aquesta recerca. “Tenim la sospita que aquest procés de formació del nucli, és un fenomen exclusiu dels inicis de l’univers, ja que l’observem en un univers primerenc, que en el seu conjunt era molt més compacte. Avui dia, l’univers és més difús, de manera que no podría crear aquest tipus d’objectes tan densos”.

Encara que només té una fracció de la mida de la Via Làctia, la petita galaxia conté gairebé el doble d’estrelles de la nostra galaxia, totes amuntegades en una regió de només 6.000 anys llum de diàmetre. La nostra Via Làctia, és d’uns 100.000 anys llum de grandària. Aquesta galàxia amb prou feines visible, pot ser representavia d’una población molt més gran d’objectes similars, tapats per la pols.

“Són ambients molt extrems”, ha comentat l’Erica Nelson. “Es com un calder medieval forjant estrelles. Hi ha molta turbulencia i tot està bombollejant. Si estiguéssim allà, el cel nocturn seria molt brillant amb joves estrelles, també una gran quantitat de pols, gas i restes d’explosions d’estrelles. Realment fascinant d’observar-ho”.

Més enllà de determinar la grandària de la galaxia amb les imatges del Hubble, l’equip va observar imatges en infraroig llunyà, procedents dels arxius dels telescopis Spitzer i Herchel. L’anàlisi els va permetre determinar amb rapidesa que la jove galaxia estaba produint una gran quantitat d’estrelles, amb una proporció d’unes 300 estrelles per any. En comparació, la nostra Via Làctia, en produeix aproximadament unes 10 estrelles per any.

hs-2014-37-b-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El telescopi Spitzer observa les restes de col·lisions d’asteroides.

El Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, ha detectat una erupció de pols al voltant d’una jove estrella, possiblement com a resultat d’una topada entre grans asteroides. Aquests tipus de col·lisions poden produir eventualment la formació de planetes.

Els científics havien rastrejat periòdicament l’estrella anomenada NGC 2547-ID8, quan varen detectar una enorme quantitat de pols recent, produida entre el mes d’agost de 2012 i gener de 2013.

“Creiem que dos grans asteroides van xocar entre si, creant un enorme núvol de pols, amb grans de dimensions de partícules molt fines, que ara están situades al voltant de l’estrella”, ha comentat el responsable d’aquesta recerca, en Huan Meng, membre de la Universitat d’Arizona a Tucson.

Mentre que en altres ocasions, l’Spitzer ha observar altres presumptes col·lisions, aquesta és la primera vegada que els científics han compilat dades d’abans i després d’una col·lisió en un sistema planetari. La visió ofereix una evolució violenta del procés en els planetes rocosos com el nostre.

Els planetes rocosos comencen la seva vida com a material polsegós que envolten les seves joves estrelles. Els grumolls del material formen entre si els asteroides. Tot i que els asteroides són sovint destruïts, alguns evolucionen i creixen amb el temps i és transformen en proto-planetes. Després d’uns 100 milions d’anys, els objectes maduren fins a convertir-se en planetes completament desenvolupats com a planetes terrestres. Es creu que la nostra Lluna, es va formar a partir d’un impacte gegant entre un proto-planeta Terra i un altre objecte de la grandària de Mart.

Aquesta nova recerca de l’Spitzer, ha fitxat els seus ulls infrarojos en la calor de l’estrella polsegosa NGC 2547-iD8, amb una edat aproximada d’uns 35 milions d’anys i situada a una distancia d’uns 1.200 anys llum de nosaltres en la constel·lació de Vela.

ssc2014-06a_ti.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris