Arxiu per Agost, 2014

L’Observatori Keck ajuda a observar la fusió de galàxies en un univers llunyà.

Un equip internacional d’astrònoms ha obtingut la millor imatge enregistrada fins ara d’una col·lisió entre dues galàxies, que és va produir en una época on l’univers tenia només la meitat de l’edat actual, utilitzant l’Observatori W.M. Keck, així com altres telescopis situats en la superficie terrestre o a l’espai.

Per fer aquesta observació, s’ha utilitzat també una lent gravitacional, una lupa generada per una gran galaxia, que ens mostra detalls que d’altra manera no els podríem observar. Aquests nous detalls corresponen a la galaxia ATLAS J142935.3-002836 i que ha demostrat que és un objecte complex i llunyà, corresponent a un parell de galàxies en col·lisió i amb el sobrenom de les Antenes.

“Mentre que els astrònoms están sovint limitats al poder dels seus telescopis, en alguns casos, la nostra capacitat d’observar detalls el podem augmentar amb les lents naturals generades a l’univers”, ens comenta l’autor principal d’aquesta recerca, l’Hugo Messias, membre de la Universidad de Concepción a Xile, “Einstein va predir en la seva teoría general de la relativitat, que donada una suficient massa, la llum no viatja en línea recta, sinó que es pot inclinar d’una manera similar a la llum refractada per una lent òptica”.

Aquestes leents còsmiques són creades per enormes estructures com les galàxies, o cúmuls de galàxies que desvien la llum dels objectes situats al seu darrera, a causa de la forta gravetat, un efecte anomenat  lent gravitacional. Les propietats de l’augment d’aquest efecte permeten als astrònoms estudiar objectes que no serien visibles d’una altre manera i comparar directament les galàxies locals amb d’altres molt més llunyanes, situades en un temps quan l’univers era molt més jove.

“Aquestes alineacions casuals són molt rares i tendeixen a ser difícils d’identificar”, ha comentat Messies, però, estudis recents han demostrat que mitjançant l’observació en longituds d’ona d’infraroig llunyà i ones mil·limètriques podem ser més eficients en aquests casos.

H-ATLAS J142935.3-002836, és un dels objectes més brillants d’una lent gravitacional en l’infraroig llunyà descobert fins ara, tot i que l’estem veien quan l’univers només tenia la meitat de la seva edat actual.

heic1417a_300_300_s.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La galàxia del Triangle, enregistrada amb el telescopi VST.

El telescopi de rastreig VST (VLT Survey Telescope), situat a l’Observatori Paranal de l’ESO a Xile, ha enregistrat una imatge de la galaxia Messier 33 i que ens mostra aquests impressionants detalls. Aquesta galaxia espiral, la segona més propera a la nostra Via Làctia, està plena de brillants cúmuls estel·lars i núvols de gas i pols. La fotografía, és una de les imatges de gran camp amb més detalls enregistrades fins ara i que ens mostra amb molta claredat, els nombrosos núvols rogencs, així com els brillants braços espirals de gas.

Messier 33, també coneguda com NGC 258, és trova a uns tres milions d’anys llum de nosaltres, dins de la petita constel·lació del Triangle, a l’hemisferi nord. Una altre nom pel que és coneguda, és Galaxia del Triangle i que va ser observada pel caçador de cometes francés Charles Messier el mes d’agost de 1764, que la va situar amb el número 33 de la seva famosa llista de nebuloses i  cúmuls d’estrelles.

Tot i que la galaxia del Triangle, està situada en el cel del nord, és visible també des de la regió meridional de l’Observatori Paranal de l’ESO. De totes maneres, no s’enlaira gaire en el cel. Aquesta imatge va ser enregistrada amb el telescopi VST, un telescopi d’última generació de 2,6 metres de diàmetre, amb un camp de visió de dues vegades la grandària de la Lluna plena.

La imatge ha estat generada a partir de moltes exposicions individuals, incloent algunes preses amb filtres selectius d’hidrogen, que fa que és puguin observar millor els núvols rogencs que es troben en els braços espirals de la galaxia.

eso1424a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Núvols per damunt de Ligeia Mare a Tità.

Aquesta seqüència animada d’imatges enregistrades per la sonda Cassini de la NASA, ens mostra uns núvols de metà que es desplacen per sobre d’un gran mar de metà, anomenat Ligeia Mare situat en el satèl·lit de Saturn, Tità.

La sonda espacial va enregistrar les imatges entre els dies 20 i 22 de juliol de 2014, mentre feia un sobrevol a Tità. La Cassini ha fet un seguiment del sistema de núvols, observant com és van formar i és van disipar per damunt de Ligeia Mare, durant aquest período de dos dies. Els mesuraments dels moviments dels núvols indiquen que les velocitats dels núvols estant al voltant de 10 a 16 quilòmetres per hora.

L’interval d’exposicions va variar segons la seqüència. Existeix un salt entre 17,5 hores entre la segona i tercera imatge. La majoria de la resta d’imatges están separades entre una i dues hores.

En aquesta imatge podem observar en detall la posición dels núvols en relació a la regió polar nord de Tità.

pia18420.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

En la recerca de l’espai.

A 5.000 metres per sobre del nivel del mar, en el Llano de Chajnantor a Xile, les antenes de l’Observatori ALMA, vigilen el cel buscant a l’univers, les Claus per destriar els nostres origens còsmics. En aquesta planura, està situat un dels observatoris més alts de la Terra.

Visible entre milers d’estrelles, a la dreta de la imatge, observem el Petit i el Gran Núvol de Magallanes, com a lluminoses taques del cel. Aquests objectes que semblen núvols, són realment galàxies, dues de les veïnes galàctiques més properes a la nostra galaxia, la Via Làctia.

El principal objectiu de l’ALMA, és observar els objectes més freds i antics del cosmos, conegut com “l’Univers fred”. El conjunt mesura la radiació emesa en longituds d’ona situada en els rangs mil·limétric i sub-mil·limétric, que es trova entre l’infraroig i les ones de ràdio, dins de l’espectre electromagnètic. Està compost per 66 antenes mòbils que poden configurar-se en diferents ubicacions per satisfer els requeriments científics.

potw1431a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un planeta que va passar la seva joventut com una estrella.

Uns astrònoms han descobert un objecte extremadament fred, que podría tenir una gran historia, que tot i que ara disposa de les condicions físiques d’un planeta relativament fred, podría haver tingut una joventut tan càlida com una estrella.

La temperatura de l’objecte és d’uns 100-150 graus centígrads, que és una temperatura intermèdia entre la Terra i Venus. No obstant això, l’objecte mostra l’¡evidencia d’un passat que implica que hauria tingut un gran canvi en la seva temperatura. En el passat aquest objecte podría haver tingut la temperatura d’una estrella durant molts milions d’anys.

L’objecteanomenat WISE J0304-2705, és un membre del tipus de recent creació “nana Y”, l’objecte estel·lar amb temperatura més baixa, seguint les altres tipologies o clases estel·lars: O, B, A, F, G, M. L i T. Tot i que la temperatura  és similar a la d’alguns planetes , l’objecte és diferent als planetes rocosos similars a la Terra i el seu lloc el podría ocupar una gegantina bola de gas de la grandària de Júpiter.

L’equip internacional de recerca  , encapçalat per David Pinfield, membre de la Universitat de Hertfdshire, han identificat la nana blanca amb el telescopi espacial WISE de la NASA, que ha fotografiat tot el cel amb infraroig mitjà. L’equip també va mesurar l’espectre de la llum emesa per la nana, que els va permetre mesurar l’espectre de la llum emesa per la nana i determinar la seva temperatura actual i entendre millor la seva historia.

Només 20 nanes Y, s’han descobert fins ara, entre les quals WISE J00304-2705, que és defineix com a “peculiar” a causa de les seves  característiques en l’espectre de la llum emesa.

“Les nostres mesures suggereixen que aquesta nana Y, pot tenir una composició o edat característica d’un dels membres més antics de la galaxia”, ha comentat en Pinfield. “Això significaría que l’evolució de la temperatura podría haver estat molt extrema”.

La raó que WISE J0304-2705 tingui aquesta extensa refrigeració evolutiva és perquè és “sub-estel·lar” que significa que el seu interior no escalfa prou per la fusió nuclear, el procés que ha mantingut el nostre sistema solar, calent durant milers de milions d’anys i sense una energía estable com a Font per mantener una temperatura estable, el refredament i la decoloració és inevitable.

ydwarf_evol.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble descobreix una “estrella zombi” vinculada a un sistema progenitor d’una supernova.

Els astrònoms que treballen amb el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han identificat per primera vegada un sistema d’estrelles que més tard van produir una explosió d’una inusual supernova a partir d’una nana blanca, el nucli reduït d’una estrella normal al final de la seva vida.

Examinant imatges del Hubble arxivades i anteriors a la supernova, els astrònoms creuen haver detectar l’estrella blava, companya de la nana blanca. La nana blanca va anar acostant lentament el combustible de la seva companya i amb el temps engegant una reacció nuclear fora de control en la estrella moribunda, produint d’aquesta manera una feble rafega en la supernova.

Aquesta particular supernova, està classificada com tipus Iax,  un tipus recentment identificat d’explosions estel·Lars. Aquestes explosions d’estrelles són menys energètiques i més febles que les supernoves del tipus Ia, que també procedeixen de la fusió de nanes blanques situades en sistemes binaris. Els astrònoms pensaven originalment que aquestes explosions estel·Lars més febles eren únicament supernoves del tipus Ia. Fins el moment, s’han identificat més de 30 d’aquestes mini-explosions que es produeixen en una cinqueña part de les supernoves del tipus Ia.

“Els astrònoms han estat buscant durant dècades els progenitors del tipus Ia”, ha comentat Saurabh Jha, membre de la Universitat Rutgers de New Jersey. “Les supernoves del tipus Ia, són importants perquè les utilitzem per mesurar grans distàncies còsmiques, així com l’expansió de l’Univers. Però tenim molt de desconeixement de com exploten les nanes blanques. Les similituds entre tipus Iax i les estàndards Ia, són importants ja que fins ara no s’han identificat d’una manera concloent la progenitora del tipus Ia. Aquest descobriment ens mostra una altre manera de com pot explotar una nana blanca”.

Aquesta feble supernova, anomenada SN 2912Z, va ser observada pel Lick Observatory Supernova Search, el mes de gener de 2012. Per casualitat, la Hubble Advanced Camera for Surveys, havia observat la galaxia NGC 1309, els anys 2005, 2006 i 2010, just abans de l’explosió on resideix la supernova. NGC 1309 es trova a uns 110 milions d’anys llum de nosaltres. Curtys McCully, va detectar els objectes en la posición de la supernova. “Estava molt sorprès d’haver detectat l’objecte en la mateixa ubicació de la supernova. Esperàvem que el sistema progenitor fos massa feble per poder-lo observar, tal com havia succeït en observacions anteriors de supernoves tipus Ia. Després d’estudiar els colors de l’objecte i fer simulacions per ordinador ens varen mostrar els posibles sistemes progenitors de Iax, l’equip de recerca va arribar a la conclusió que el que estàvem veient era la llum d’una estrella que havia perdut el seu embolcall exterior d’hidrogen, mostrant el seu nucli d’heli”.

hs-2014-32-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

ALMA detecta una estrella doble amb estranys discos protoplanetàris.

Utilitzant el telescopi ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array) un equip d’astrònoms ha descobert una impressionant parella de discos de gas amb formació de planetes, violentament desalineats envoltant a dues estrelles que formen el sistema binari HK Tauri. Aquestes noves observacions d’ALMA proporcionen la imatge més clara obtinguda fins ara de discos protoplanetàris d’una estrella doble. El nou descobriment també ajudarà a explicar perquè tants exoplanetes (a diferencia dels planetes del Sistema Solar) acaben tenint òrbites estranyes, excèntriques o inclinades.

A diferencia del nostre solitari Sol, la majoria d’estrelles es formen en sistemes binaris ,dues estrelles que es troben en òrbites una al voltant de l’altre . Les estrelles binaries són molt comuns, però plantegen una sèrie de problemas, incloent com es formen els planetes en uns entorns tant complexos.

“Ara ALMA ens ha mostrat la millor imatge d’un sistema d’estrelles binaries amb discos protoplanetàris i ens hem trobat que els discos están desalineats mútuament !”, ha comenta l’Eric Jensen, astrònom del Swarthmore College de Pensilvania.

Les dues estrelles del sistema HK Tauri, és troben a uns 450 anys llum de la Terra, en la constel·lació de Taurus, tenen menys de 5 milions d’anys i están separades entre elles per uns 58.000 m,ilions de quilòmetres, unes 13 vegades la distancia entre Neptú i el Sol.

L’estrella més débil, HK Tauri B, està envoltada per un disc protoplanetàri que veiem de cantó i que bloqueja la llum estel·lar. Degut que atura la brillantor de l’estrella, els astrònoms poden observar fàcilment el disc mitjançant l’observació en llum visible, o en longituds d’ona d’infraroig proper.

L’estrella companya, HK Tauri A, també té un disc, però en aquest cas no bloqueja la llum de l’estrella. Com a resultat, el disc no pot bloquejar la llum visible degut que el seu débil resplendor està enlluernat per la llum de l’estrella. Però es pot observar en longituds d’ona submil·limétrica, que l’ALMA detecta fàcilment.

Utilitzant l’ALMA, l’equip de recerca ha estat capaç d’observar el disc situtat al voltant de HK Tauri A i també per primera vegada mesurar la seva rotació. Aquesta imatge més clara, ha permès als astrònoms fer els càlculs per concloure que els dos discos están desalineats l’un respecte a l’altre, amb una diferencia d’uns 60 graus. Així doncs no están alineats amb respecter al pla de les seves òrbites.

eso1423a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Keck i el Gemini observen massives erupcions volcàniques a Io.

Tres massives erupcions volcàniques van tenir lloc a la lluna de Júpiter, Io, dins d’un período de dues setmanes l’agost de l’any passat, el que ha portat als astrònoms a especular respecte arquests rars “rampells”, que poden enviar materials a centenars de quilòmetres per sobre de la seva superficie i que poden ser més comuns del que és pensaven. Les observacions d’aquestes erupcions es van realizar a l’Observatori WM Keck i l’Observatori Gemini, tots dos situats a prop en el cim del Mauna Kea a Hawaii.

“Normalment esperàvem una activitat com aquesta ca un o dos anys i en general no tant lluminosos”, ha comentat l’Imke de Pater, profesor d’astronomia a la Universitat de Califòrnia a Berkeley. “Ara hem observat tres erupcions extremadament brillants, que suggereixen que si observem amb més freqüència, podríem observar-ne més a Io”.

Io, és la lluna més interna dels quatre satèl·lits “galileans” de Júpiter, amb uns 2.300 quilòmetres de diàmetre i a part de la Terra, és l’únic lloc conegut del Sistema Solar amb volcans en erupció amb lava molt calenta, tal com l’observem a la Terra. A causa de la seva baixa gravetat, a Io les erupcions volcàniques produeixen una estructura en forma de paraigües i les seves deixalles s’enlairen molt a l’espai.

De Pater i altres investigadors com l’Ashley Davies, volcanòleg del Jet Propulsión Laboratory de Califòrnia, han ressaltat que les recents erupcions haurien expulsat desenes de quilòmetres cúbics de material en un espai de centenars de quilòmetres quadrats en un período curt de temps.

“Aquests nous esdeveniments están en un tipus relativament rar d’erupcions de Io,  per la seva mida i la seva sorprenent alta emissió térmica”. “La quantitat d’energia que és emesa en aquestes erupcions implica que les fonts de lava brollen per les fissures en un gran volum, formatn fluxos de lava que s’estenen ràpidament per la superficie d’Io”.

Aquestes imatges han nestat enregistrades en diferetns longituds d’ona infraroges, el dia 15 d’agost de 2013 a l’Observatori WM Keck i el 29 d’agost de 2013  a l’Observatori  Gemini Nord.

gemini_io_smooth.png

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La vida i mort d’estrelles germanes.

En aquesta nova i sorprenent imatge enregistrada a l’Observatori de La Silla de l’ESO a Xile, ens mostra estrelles que s’ajunten per davant d’uns núvols resplendents i franges de pols. El cúmul estel·lar, conegut com NGC 3293, va ser un senzill núvol de gas i pols fa uns 10 milions d’anys, tot i que va començar a concentrar estrelles i es va convertir en un brillant conjunt que podem observar. Els cúmuls d’aquest tipus, són laboratoris celestes que permeten als astrònoms aprendre més respecte la evolució de les estrelles.

Aquest boni cúmul estel·lar, NGC 3293, està situat a uns 8.000 anys llum de la Terra en la constel·lació de Carina. L’objecte va ser descobert per l’astrònom francés Nicolas Louis de Lacaille l’any 1751, durant la seva estada on ara és Sud-àfrica, utilitzant un petit telescopi amb una obertura de només 12 mil·límetres. És un dels cúmuls més brillants del cel austral i es pot observar fàcilment a simple vista amb una nit prou fosca.

Els cúmuls estel·Lars com NGC 3293 contenen estrelles formades al mateix temps i a la mateixa distancia de la Terra, a partir del mateix núvol de gas i pols, el que proporciona una mateixa composició química. Com a resultat, els cúmuls d’aquests tipus són ideals per posar a prova la teoría de l’evolució estel·lar.

La majoria de les estrelles que observem són extraordinàriament joves, ja que el cúmul no té més de 10 milions d’anys. Són unes estrelles acabades de nèixer a escala cósmica, si es té en comte que el Sol és va formar fa uns 4.000 milions d’anys i tot i això és trova a la meitat de la seva vida. Una gran quantitat d’estrelles joves i brillants de color blau, són comuns en els cúmuls oberts com NGC 3293, o també en el cúmul Kappa Crucis, conegut també com el Joier o NGC 4755.

Observem però una estrella de color taronja en la part inferior dreta del cúmul. Aquesta gran estrella, hauria nascut com la resta d’estrelles més grans i brillants com les seves germanes, però aquesta ha cremat ràpidament el seu combustible. Degut que l’estrella va esgotar el seu combustible en el nucli, la seva dinámica interna va canviar i va començar a expandir-se i alhora a refredar-se. Aquestes gegants vermelles están al final de la seva vida en el que és coneix com a pre-seqüència principal.

eso1422a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris