Arxiu per Juliol, 2014
El Hubble observa tres exoplanetes, sorprenentment secs.
Els astrònoms que utilitzen el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han investigat la presencia de vapor d’aigua en l’atmosfera ded tres planetes que orbiten en estrelles similars al Sol i han descobert que estant molt secs.
Els tres planetes: HD 189733b, HD 209458b i WASP-12b, es troben entre els 600 i 900 anys llum de nosaltres. Aquests mons gasosos gegants són molt calents, amb temperaturas que oscil·len entre els 800 i 2.200 graus Celsius i que alhora són candidats a tenir vapor d’aigua en les seves atmosferes.
No obstant això, per sorpresa dels investigadors, els planetes estudiats tenen només una mil·lèsima part de d’aigua prevista, segons les teories de formació de planetes estàndard.
“La mesura d’aigua en un dels planetes, HD 209458b, és el mesurament de major precisió de qualsevol compost químic en un planeta fora del sistema solar i ara podem asegurar amb molta certeza que no hem trobat aigua a l’exoplaneta”, ha comentat el Dr. Nikku Madhusudhan, membre de la Universitat de Cambridge del Regne Unit. “No obstant, la baixa abundancia d’aigua que estem trobant és força sorprenent”.
Madhusudhan ha comentat que aquest descobriment representa un gran desafiament per la teoría dels exoplanetes, “Bàsicament, s’obre la Caixa amb els continguts de la formació dels planetes. Esperàvem que alguns d’aquests planetes tindríen un munt d’aigua. Hem de tornar a la formació dels planetes i dels models de migració dels planetes gegants, especialmente els “Júpiters calents” i investigar de la manera que s’han format”.
Comenta que aquests resultats, tot i trovar-se en aquests grans planetes situats a prop de les seves estrelles mara, poden tenir implicacions importants per la recerca d’aigua en exoplanetes de la mida de la Terra i potencialment habitables. Els instruments científics dels futurs telescopis espacials poden necesitar estar dissenyats amb una sensibilitat més alta si els planetes ha observar són mñes secs del que esperàvem. “Hem d’estar preparats per abundors d’aigua molt més baixos del previst, quan s’observen súper-Terres (planetes rocosos, algunes vegades més grans que la Terra)”.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisLa superfície de la regió del Pol Nord del planeta Mart.
En el Pol Nord del planeta Mart, hi ha una regió on les capes de gel arriben fins els 2 quilòmetres de gruix més o menys, semblants a les capes de gel de Groenlandia o de l’Antàrtida de la Terra.
Tot i que no és visible en aquesta imatge, la regió és caracteritza per depressions espirals que ens mostren les seqüències de capes que es creu reflecteixen les variables condicions del clima respecte al momento en què van ser dipositades originalment.
Aquesta és una imatge més gran de la fotografía que mostrem, on observem grans regions planes, generalment llises, compostes per una capa de gel d’aigua molt pura. També ens mostra que la fina capa de gel, té una textura aspra, formada per crestes i depressions entre 1 i 10 metres.
Aquesta única textura està sent estudiada per la càmera HiRISE. La imatge té dues característiques particularment interessants. Una és que la superficie es submergeix en una depressió en dirección al sud-oest, on la textura de la superficie de gel sembla canviar. L’altra és que hi ha una fractura, o cadena de pous en dirección sud-est.
La brillantor, la composició, textura i característiques a petita escala d’aquesta capa de gel que cobreix la major part de la regió polar, són importants ja que influeixen en el balanç d’energia local (la quantitat de llum solar reflectida i absorbida) i que al seu torn influeix àmpliament en el clima i estabilitat del gel.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisMirant en les profunditats de la nit.
Podeu contar quants punts brillants hi ha en aquesta imatge ?. Aquesta atapeïda fotografía, és una imatge de cel produnf obtinguda amb l’instrument Wide Field Imager (WFI), una càmera instal·lada en un telescopi de mitjana grandària, el telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de diàmetre situat a l’Observatori de La Silla, a Xile.
Es tracta d’una de les cinc regions del cel observades pel sondeig COMBO-17 (Classiying Objects by Medium-Band Observations in 17 filters). Una intensa recerca d’objectes en una regió relativament petita del cel de l’hemisferi sud. Cada una de les cinc regions s’ha observat utilitzant 17 filtres de colors individualment. Cada una de les cinc imatges de COMBO-17, cobreix una regió de la grandària de la Lluna plena.
El sondeig ja ha mostrat l’existència de milers d’objectes còsmics prèviament desconeguts: unes 25.000 galàxies, desenes de milers d’estrelles, així com llunyans quàsars, no observats fins ara, demostrant d’aquesta manera, el que encara tenim que aprendre de l’Univers.
Algunes de les taques de llum més llunyanes que podem observar en aquesta imatge, són galàxies on la seva llum ha viatjat durant nou o deu mil milions d’anys abans d’arribar a nosaltres. Estudiant galàxies de diferents edats, els astrònoms poden arribar a comprendre com evolucionen en el temps, des de les properes galàxies adultes, similars a la nostra Via Làctia, fins a les més joves situades en un univers llunyà, mostrant d’aquesta manera com era el cosmos en la seva infantessa.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisModels de fusió de la Galàxia de l’Ombrel·la ens mostren una cadena alimentària.
Els científics que treballen en el Telescopi Subaru i l’Observatori W.M. Keck, han estudiat la galaxia de l’Ombrel·la (NGC 4651), una besona de la nostra Via Làctia, per tal d’observar amb precisió la manera que s’està empassant una galàixa més petita. Les seves descobertes ens mostraran nous coneixements respecte al comportament galàctic i que contribuirán a una millor comprensió de l’estructura del nostre univers.
La galaxia de l’Ombrel·la, anomenada així per la seva estructura en forma de paraigües que s’estén des del disc de la mateixa galaxia i que està situada a uns 62 milions d’anys llum de la Terra, en la constel·lació septentrional de Coma Berenices. La seva feble ombrel·la és compon d’un corrent estel·lar, que es creu és el romanent d’una galaxia més petita que pot estar separada per un intens camp gravitatori de la galaxia més gran i que pot arribar a absorbir completament a la galaxia més petita.
Tot i que normalment les galàxies petites es fonen amb galàxies més gran a tot l’univers, ha estat difícil proporcionar dades tridimensionals de com aquest tipus de concentracions és produeixen, perquè les galàxies esmicolades són molt febles. Les observacions fetes amb el Subaru Prime Focus Camera (Suprime-Cam) i el Keck Observatory Deep Imaging and Multi-Object Spectrograf (DEIMOS), han permès a un equip d’astrònoms, dirigit per Caroline Foster (Observatori Astronòmic d’Austràlia), identificar suficients detalls del paraigua de la galaxia en fusió, com per proporcionar un model específic de com i quan va ocórrer aquell esdeveniment. La Suprime-Cam, ha enregistrat imatges panoràmiques de la galaxia de l’Ombrel·la, mentre que la DEIMOS instal·lada en el telescopi Keck II, va traçar els moviments del flux, que va permetre als científics determinar com està sent destrossada la mateixa galaxia.
A causa que les estrelles d’aquest flux, són extremadament febles, els científics van utilizar la técnica més poderosa per mesurar la velocitat dels objectes més brillants en moviment, juntament amb les estrelles del flux. Aquests brillants “traçadors”, inclouen les estrelles dels cúmuls globulars o nebuloses planetàries.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
El Hubble observa un pont espiral de joves estrelles entre dues antigues galàxies.
Els astrònoms utilitzen la nítida visió del Telescopi Espacial Hubble de la NASA per estudiar els intricats detalls dels cúmuls galàctics. A hores d’ara, podien creure que ja ho havien vist tot, però la naturalesa sempre té noves sorpreses.
L’última és una estructura d’uns 100.000 anys llum de longitud, que s’assembla a un collaret de perles trenat en forma de llevataps i que serpenteja entre els nuclis de dues galàxies en col·lisió. Els astrònoms no saben ben bé com explicar l’origen i estructura d’aquest objecte, però la resposta ha de ser extraordinària, diuen els científics.
Aquesta estructura , amb una estructura morfológica singular pot proporcionar nous coneixements respecte la formació de supercúmuls estel·lars, el creixement impulsat per la fusió de les galàxies i la dinámica dels gasos en el procés de fusió, s’observa poques vegades en dues galàxies gegants el·líptiques.
“Ens va sorprendre trovar aquest impressionant morfología, que ha de tenir poca edat” (probablement uns 10 milions d’anys, que representa una fracció del temps que es preñen les galàxies perquè es fusionin), ha comentat en Grant Tremblay, membre de l’European Observatory de Garching. “Hem sabut durant molt de temps, que els ‘comptes d’un collaret’ és un fenomen que s’observa en els braços de les galàxies espirals i en els ponts de les marees entre les galàxies en interacció. Tanmateix, aquest particular supercúmul mai s’havia vist abans en la fusió de galàxies el·líptiques gegants”, també ha comentat, “Tenim dos monstres jugant a l’estira i arronsa amb un collaret, amb un destí final que és una qüestió interessant en el context de la formació dels supercúmuls estel·lars i el creixement impulsat per la fusió del component estel·lar d’una galaxia”.
Com un collaret de perles, aquests joves i blaus “cúmuls de súper estrelles”, s’espaien uniformement al llarg de la cadena en unes separacions d’uns 3.000 anys llum un de l’altre. El parell de galàxies el·líptiques on està incrustat a l’interior s’anomenen SDSS J1531+3414. La poderosa gravetat del cúmul distorsiona la imatge de les galàxies situades al fons formant unes ratlles blaves en formes d’arcs, que donen la il·lusió òptica d’estar dins de l’agrupació.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
El VLT aclareix un confús misteri.
Un equip d’astrònoms ha aconseguit seguir en temps real la formació de pols interestel·lar (durant els moments posteriors a l’explosió d’una supernova). Per primera vegada, és posible demostrar que aquestes fabriques de pols còsmic generen partícules en un procés que intervenen dos procesos, el que s’inicia poc després de l’explosió i el que continua molt de temps després. L’equip va utilizar el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, per analitzar la llum emesa per la supernova SN2010jl, mentre s’anava difuminant lentament.
L’origen de la pols cósmica en les galàxies es encara un misteri. Els astrònoms saben que les supernoves, són probablement la seva principal Font de producción, especialmente en els inicis de l’univers, però això encara no està prou clar, com i on aquestes partícules és condensen i es desenvolupen. Tampoc s’ha pogut determinar de quina manera eviten la seva destrucció en un entorn tan hostil com és dins d’una galaxia en formació estel·lar. De totes maneres, les noves observacions fetes amb el VLT, están ajudant a entendre aquests interrogants per primera vegada.
L’equip de recerca va utilizar l’espectrògraf X-shooter per observar la supernova, durant els nou mesos posteriors a la seva explosió i al cap de 2,5 anys després d’aquests esdeveniment. Ho va fer en longituds d’ona visibles i infraroges. L’esclat d’aquesta supernova, excepcionalment brillant i que va ser el resultat d’una mort d’una estrella masiva, és va produir en la petita galaxia UGC 5189A.
“Al combinar les dades de les nou sèries d’observacions inicials, varem poder fer les primeres mesures directes de com la pols situada al voltant de la supernova, absorbia els diferents colors de la llum”, ha comentat la Christa Gall, responsable de la recerca i membre de la Universitat de Dinamarca. “Això ens ha permès descubrir més respecte la pols, del que havíem fet fins ara”.
L’equip va observar que la formació de la pols comença poc després de l’explosió i continua durant un prolongat període de temps. Les noves mesures també han mostrat les dimensions i la composició d’aquestes partícules. Aquests descobriments impliquen un avenç en els descobriments obtinguts amb l’ALMA, que va detectar per primera vegada els romanents d’una recent supernova amb grans quantitats de pols formada poc temps enrere, que provenia de la famosa supernova SN 1987A.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisEl cometa Pan-STARRS creuant el cel.
La missió NEOWISE de la NASA , va enregistrar una sèrie d’imatges del cometa C/2012 K1, conegut també com Pan-STARRS durant el seu pas pels nostres cels el mes de maig de 2014.
El cometa porta el nom del projecte de recerca astronòmic anomenat, Panoramic Survey Telescope and Rapid Reponse System, situat a Hawaii i que va descubrir el visitant gelat el maig de 2012.
El cometa Pan-STARRS és oriünd de la perifèria del nostre sistema solar, una grandiosa i llunyana regió on hi ha la reserva dels cometes en l’anomenat Núvol d’Oort.
El cometa està relativament a prop de nosaltres, a només 230 milions de quilòmetres de la Terra, quan es va prendre aquestes fotografíes. S’observa passant per davant d’una galaxia espiral molt més llunyana, anomenada NGC 3276, situada a uns 55 milions d’anys llum, és a dir 2 bilions de vegades més lluny que el cometa.
Les dues cues és poden observar sortint del cometa. La cua més gran i fácil d’observar està composta de gas i partícules més petites. Una segona cua més al sud i feble i difícil de detectar en aquesta imatge, està composta de partícules més grans i disperses en la cua de pols.
El cometa Pan-STARRS està de camí al voltant del Sol, amb el seu punt més proper situat a finals d’agost. Fina a finals de juny va ser visible pels observadors de l’hemisferi nord, a la tardor després de pasar darrera el Sol, será visible pels observadors de l’hemisferi sud amb petits telescopis.
La imatge esta feta a partir de les dades dels dos Canals infrarojos situats a bord de la sonda espacial NEOWISE. El cometa apareix més brillant en la banda de longitud més llarga de l’infraroig, el que suggereix que pot estar produint quantitats significatives de monòxid de carboni o diòxid de carboni.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisObservant la pirotècnia de NGC 4258 (M 106).
Una galaxia situada proximada emtna 23 milions d’anys llum de nosaltres, sembla estar en un constant Castell de focs artificials. Aquests però, no están esan fets de paper, pols i focs, ja que aquest gegantí espectacle de llum galáctica, es tracta d’un enorme forat negre, ones de xoc i vastes reserves de gas.
Aquest espectacle de focs artificials galàctics està tenint lloc a NGC 4258 (coneguda també com M 106) una galaxia espiral com la Via Làctia. Aquesta galaxia és famosa, però, per una cosa que la nostra galaxia no té, dos braços espirals addicionals que brillen en raigs X, òptics i en senyals de ràdio. Aquestes característiques, o braços anòmals, no están alineats amb el pla de la galaxia, sinó que es creuen amb ell.
Els braços anòmals es veuen en aquesta nova imatge composta de NGC 4258, on els raigs X enregistrats per l’observatori de raigs X Chandra, ens motren en color blau, les dades de ràdio amb el Karl Jansky Very Large Array en color porpra, les dades òptiques amb el telescopi espacial Hubble, en colors groc i blau i les dades infraroges amb el telescopi espacial Spitzer en color vermell.
Aquesta nova recerca d’aquests braços anòmals fets amb l’Spitzer ens mostra que les ones de xoc, similars als espetecs sònics dels avions supersònics, están escalfant grans quantitats de gas, equivalents a uns 10 milions de Sols. Que és el que genera aquestes ones de xoc ?. Els senyals de ràdio ens indiquen que el forat negre supermassiu situat en el centre de NGC 4258 están produint poderosos raigs de partícules d’alta energía. Els investigadors creuen que aquests raigs colpoegen el disc de la galaxia i generen onex de xoc. Aquestes ones de xoc, al seu torn, escalfen una part del gas (compost principalment per molècules d’hidrogen) a milers de graus de temperatura. Com podem observar en aquesta imatge, aquest procés d’escalfament prové de la ubicació entre l’emissió d’hidrogen i de raigs X, causada pels xocs i els dolls d’on observem els senyals de ràdio.
La imatge de raigs X del Chandra ens mostra les enormes bombolles de gas calent situat a sobre i sota del pla de la galaxia. Aquestes bombolles indiquen la situación de la major part del gas que estaba originalment en el disc de la galaxia i que s’ha escalfat a milions de graus i ha estat expulsat cap a regions exteriors pels raigs del forat negre.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
El Gemini ens mostra una font d’ones gravitacionals oculta.
La Teoria Genenral de la Relativitat d’Einstein, prediu que les masses accelerades emeten ones gravitacionals, o ondulacions en l’espai-temps. Tot i que les ones gravitacionals no s’han detectat directament, suposem que hi ha més d’un centenar de milions de fonts d’ones gravitacionals en la nostra galaxia. No obstant això, a partir d’avui sabem d’algunes d’aquestes fonts.
Un equip d’investigadors dirigits pel Dr. Mukremin Kilic, membre de la Universitat de Oklahoma i del Dr. Warren Brown, membre del Smithsonian Astrophysical Observatory, han identificat recentment amb el probablement millor detector d’ones gravitacional, el Gemini Multi-Object Spectrograph (GMOS), així com l’espectrògraf en el canal blau del telescopi MMT de 6,5 metres de diàmetre. L’objecte és conegut com WD 0931 +444, tot i que l’objecte va ser identificat l’any 1982 i llavors classificat com una nana blanca, amb una estrella companya nana marro M.
Aquestes noves dades del Gemini i del MMT, ens mostren que la nana blanca no es trova en el sistema binari amb la nana M. En el seu lloc, està orbitant una altre nana blanca visible cada 20 minuts. Gràcies a la gran superficie col·lectora dels telescopis Gemini i MMT, l’equip ha estat capaç d’obtenir l’espectroscòpia òptica d’alta qualitat d’aquest sistema cada 2 minuts i resoldre d’aquesta manera que el período orbital és de 20 minuts.
La separació orbital de les dues estrelles és només del 20 per cent de la mida del Sol. Aquests dos astres perdran el momento angular a través de la radiació d’ones gravitacionals en menys de 9 mil milions d’anys. En funció de l’angle d’inclinació (que actualmente és desconegut) el parell pot combinar aquest acostament d’una manera més rápida, en només alguns pocs milions d’anys.
El descobriment de la veritable naturalesa de WD 0931 +444, indicarà la presencia d’altres fonts d’ones gravitacionals que s’oculten a la nostra vista. Algunes d’aquestes fonts ocultes poden ser identificades a través de noves observacions com aquesta recerca. No obstant, la detecció directa d’ones gravitacionals s’haurà a la missió espacial Laser Interferometer Space Antenna, que será operativa a partir de l’any 2034.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.