WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 10:17:57' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Juny, 2014

Noves molècules al voltant de velles estrelles.

Utilitzant l’observatori espacial Herchel de l’ESA, uns astrònoms han descobert que existeix una molécula vital per la creació d’aigua en les restes de les moribundes estrelles similars al Sol.

Quan les estrelles d’una massa similar al nostre Sol, s’acosten al final de les seves vides, amb el temps es tornen denses nanes blanques. En fer-ho, envíen a l’espai les seves capes exteriors de gas i pols, creant un calidoscopi d’intricats patrons coneguts com nebuloses planetàries.

Aquestes estructures en realitat no  tenen res a veure amb els planetes, però van ser anomenades d’aquesta manera al segle 18, quan l’astrònom William Herchel, les van confondre amb objectes circulars i difusos amb el seu telescopi, pensant que serien planetes similars als del nostre sistema solar.

Mes de dos segles després, les nebuloses planetàries estudiades amb l’homònim de William Herchel, l’observatori espacial Herchel, ens ha mostrat un sorprenent resultat.

Igual que les explosions de les espectaculars supernoves, estrelles molt més massives que el Sol, les estrelles responsables de les nebuloses planetàries, també enriqueixen el medi interestel·lar amb elements dels que neixen noves generacions d’estrelles.

Mentre que les supernoves són capaces de forjar elements molt pesants, les nebuloses planetàries contenen una gran proporció dels “elements de la vida”, més lleugers com el carboni, nitrogen o l’oxigen, generats per la fusió nuclears de l’estrella mare.

Una estrella com el Sol, crema constantment l’hidrogen en el seu nucli durant milers de milions d’anys. Però una vegada el combustible comença a esgotar-se, l’estrella central s’infla convertint-se en una gegant vermella, és torna inestable i expulsa les seves capes exteriors formant una nebulosa planetària.

El nucli de l’estrella amb el temps, es converteix en una nana blanca, enviant una alta radiació ultraviolada al seu entorn.

Aquesta intensa radiació pot destruir molècules , que prèviament haurien estat enviades per l’estrella i que envoltarien els anells de material visible en la perifèria de les nebuloses planetàries.

Aquesta intensa radiació pot restringir la formació de noves molècules en aquestes regions. No obstant això, nous estudis del Herchel, indiquen la presencia d’una molécula vital per la formació d’aigua. La molécula coneguda com OH+, és una combinació de càrrega positiva dels àtoms individuals d’oxigen i hidrogen.

water-building_molecule_in_ring_nebula.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un esclat de raigs gamma tapat per la pols.

Per primera vegada, observacions fetes amb l’Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), han permès establir de forma directa quines són les proporcions del gas molecular i pols que es trova en una galaxia que aixopluga esclats de raigs gamma (GRB), aquestes explosions són les més gegantines que tenen lloc a l’univers. Sorpresos, els investigadors han comprovat que hi ha menus gas del esperat i proporcionalment, molta més pols, fent que alguns GRB semblin “GRBs foscos”. Aquesta recerca surt publicada a la revista Nature del 12 de juny de 2014 i és el primer treball científica de l’ALMA respecte als RGB, mostrant el potencial del conjunt d’antenes per ajudar a entendre com es comporten aquests objectes.

Els esclats de raigs gamma (Gamma-Ray Bursts) són explosions d’altíssima energía observades en llunyanes galàxies, el fenomen explosíu més brillant de l’univers. Els de més durada, duren un parell de segons i són coneguts com esclats de raigs gamma de llarga durada (LRGB) i s’associen a explosions de supernoves, potents detonacions que tenen lloc al final de la vida d’estrelles massives.

En qüestió de segons, un esclat típic pot alliberar tanta energía com la que produirà el Sol al llarg de deu mil milions d’anys. La propia explosió acostuma a estar seguida d’una emissió que va apagant-se poc a poc, coneguda com a reminiscencia (alterglow) que és creu tenen origen en les col·lisions entre el material expulsat i el gas circumdant.

En la imatge podem observar una representació artísitca de les observacions de l’ALMA del GRB 020819B.

 eso1418a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 

No hi ha comentaris

Observant una “onada” de galàxies situades en la Edat Fosca.

A través del projecte anomenat SURFS UP, en col·laboració dels telescopis Spitzer i Hubble de la NASA, s’està observant una “onada” de galàxies que van sorgir en els inicis de l’univers. La brillantor d’aquestes galàxies primordials es creu que van ajudar a aclarar la boira de gas d’hidrogen que envoltava el cosmos durant el  misterios perìode conegut com l’Edat Fosca.

Spitzer ha mostrat que les joves estrelles que s’observen en les galàxies a través del SURFS UP, descobertes pel Hubble, són sorprenent madures. La descoberta suggereix que aquestes estrelles es van formar abans del que s’esperaven i així és va començar a desfer la boira cósmica abans del que s’esperava.

“Hem descobert galàxies que es troben entre les més allunyades observades fins ara, després de formar-se uns 500 milions d’anys després del Big Bang”, ha comentat Marusa Bradac, físic de la Universitat de Califòrnia. “Les estrelles d’aquestes joves galàxies apareixen amb força edat, empenyen cap enrere l’època on les primeres estrelles i galàxies van començar a il·luminar l’Edat Fosca”.

Spitzer ha col·laborat amb el Hubble per compilar els resultats a partir del Spitzer UltRaFaint Survey, o SURFS UP. La imatge que observem, ens mostra un cúmul massiu de galàxies situat en un primer pla, on la seva força de gravetat augmenta la llum dels objectes situats al fons. L’anomenat efecte de lent gravitatòria, fa que els objectes distants com les tenues galàxies, apareixen més de 10 vegades més brillants del que seria habitual, el que permet estudiar les seves estrelles.

Les observacions en infraroig del Spitzer, ens mostren les principals característiques, com són la massa i les edats de les poblacions de les estrelles situades en aquestes llunyanes galàxies. A més de la recerca de les galàxies situades en un primer pla, les observacions del Hubble en llum visible, ens indiquen la taxa de formació de joves estrelles. En conjunt les dades ens mostra una rica evolució galáctica.

sig14-015_sm.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble comença la recerca més enllà de Plutó, per la continuació de la missió New Horizons.

Després d’una acurada consideració i anàlisi, el Comité d’Assignació de Temps del Telescopi Espacial Hubble, ha recomanat utilizar el Hubble per trovar un objecte per la missió New Horizons de la NASA, amb destinació al planeta nan Plutó i que podría visitar després del sobrevol a Plutó previst pel proper mes de juliol de 2015.

Esta incolucrada una petita regió del cel, on hi hagi un objecte del Cinturó de Kuiper (KBO) i que la nau espacial pugui visitar. El Cinturó de Kuiper és un enorme camp de runes amb cossos gelats que van quedar com a romanent de la formació del sistema solar fa uns 4.600 milions d’anys. Mai un KBO s’ha observat de propr, ja que el cinturó està molt lluny del Sol i s’estén fins a una distancia de més de vuit mil cinc-cents milions de quilòmetres, en una regió mai visitada del sistema solar.

La desició definitiva de la recerca d’un KBO, està supeditada als resultats d’una observació experimental utilitzant observacions del Hubble, proporcionades especialmente per la missió.

El telescopi espacial escanejarà una área del cel en la dirección de la constel·lació de Sagitari, per intentar identificar els objectes que orbiten en el cinturó de Kuiper. Per discriminar entre un KBO situat en un primer pla i resoldre les estrelles de fons a Sagitari, el telescopi girarà els objectes candidats per observar si és mouen contra el fons d’estrelles.

hs-2014-29-a-xlarge_web.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Herchel estudia els objectes transneptunians.

L’observatori espacial Herchel de l’ESA, ha observat 132 dels 1.400 mons gelats, que habiten en una regió del sistema solar que va més enllà de Neptú, alguns situats entre els 4.500 i 7.500 milions de quilòmetres del Sol.

Aquests “objectes transpneptunians”, o TNO, són mons com Plutó, Eris, Haumea o Makemake, i conformen una enorme población d’objectes que están situats en les regions més llunyanes del sistema solar.

Els TNOs, són particularment freds, situats al voltant de -230º C, tot i que amb aquestes baixes temperaturas poden ser observats pel telescopi Herchel, que observa des de l’infraroig llunyà, fins a les ones sub-mil·limètriques. De fet, l’observatori espacial ha observat l’emissió térmica d’aquests 132 objectes, durant tota la seva missió, prop de quatre anys.

Aquestes mesures han proporcionat les seves dimensions i albedos (la fracció de llum visible reflectida per la seva superficie), propietats que no són observables d’una altre manera. El gràfic que podem observar, ens mostra la población de TNOs observats pel Herchel.

El que més crida l’atenció, és la seva diversitat. Van des de objectes de menys de 50 quilòmetres, fins alguns de gairebé 2.400 quilòmetres de diàmetre; Plutó i Eris són els més grans. Dos mons tenen formes allargades: Haumea (observat en color blanc) i Varuna (en color marró). Alguns fins i tot, poden hostatjat les seves pròpies llunes (aquí no mostrades).

El mesurament de l’albedo, implica una varietat de composicions superficials: baix albedo (marró) és una indicació de materials foscos, com el material orgànic, mentre que un major albdo (blanc) suggereix la preséncia de gels purs.

Es creu que aquests TNOs, formen part de les restes més primitives de l’era de la formació planetària. Per tant, els resultats del Herchel, ajudaran a comprendre millor aquesta etapa de formació del sistema solar.

herschel_s_population_of_trans-neptunian_objects.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 

No hi ha comentaris

La primera llum d’SPHERE, una càmera per fotografiar exoplanetes.

L’instrument SPHERE (Spectro-Polarimetric High-constrast Exoplanet REsearch/Recercador d’exoplanetes amb espectro-polarimetría d’alt contrast), instal·lat en el telescopi VLT de l’Observatori Paranal de l’ESO, ja ha enregistrat la seva primera llum.

Aquesta nova eina per la localització i recerca d’exoplanetes, combina varies avançades tècniques. En els seus primers diez d’observació, s’ha pogut confirmar la impressionant millora que ofereix SPHERE, respecte a onstruments previs, proporcionant impactants imatges de discos de pols que envolten a les seves estrelles properes, així com d’altres objectes prèviament observats. SPHERE ha estat desenvolupada i construïda per un consorci amb nombroses institucions europees, encapçalades per l’Institut de Planetologia i Astrofísica de Grenoble (França) amb col·laboració de l’ESO.

El mes de desembre de 2013, SPHERE va superar a Europa diferents provés de qualitat de manera que va ser enviada a Paranal. El delicat assemblatge es van completar el maig de 2014 i llavors l’instrument va ser instal·lat en el Telescopi Unitari 3.

SPHERE combina diferents avançades tècniques per tal de millorar i aconseguir les millors imatges directes de planetes, molt millor del que aconseguia fins ara instruments com el NACO. Per aconseguir aquest impressionant rendiment, SPHERE va tenir que desenvolupar innovadores tecnologies, en particular en les àrees d’òptica adaptativa, detectors especials i components de coronografia.

Aquesta imatge infraroja ens mostra l’anell de pols situat al voltant de l’estrella HR 4796A, situada en la constel·lació del Centaure. Va ser una de les primeres imatges produïdes per l’instrument SPHERE. No tan sols ens mostra l’anell en si mateix amb gran claredat, si no que alhora també aconsegueix reduir la brillantor de la mateixa estrella, aquesta técnica ajudarà a localitzar nous exoplanetes.

eso1417a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Identificada una nova sospitosa d’una enorme supernova.

Les supernoves són considerades sovint les explosions més impressionants, que marquen la vida de les estrelles massives. Si bé això és ben cert, no totes les supernoves es produeixen de la mateixa manera. Un categoría de supernova, anomenada tipus Ia, consisteix en l’explosió de nanes blanques, petites estrelles que es troben en una fase moribunda.

Els nous resultats del telescopi espacial Spitzer de la NASA, han mostrat un rar exemple d’aquest tipus d’explosió, on una estrella morta, “alimenta” una vella estrella com un zombi còsmic, el que va provocar l’explosió. Els resultats ajuden als investigadors a reconstruir com es produeixen aquests potents esdeveniments.

“Es com fer de detectiu”, ha comentat en Brian Williams, membre del Goddard Spce Flight Center i responsable de l’article publicar d’aquesta recerca. “Busquem pistes en les restes per esbrinar el que va pasar, tot i que no estàvem allà per veure-ho”.

Les supernoves són les fabriques del cosmos, produint els metalls pesants, com el ferro que conté la nostra sang. Les supernoves de tipus Ia, tendeixen a esclatar de manera constant i per tant s’han utilitzat durant dècades per ajudar als científics a estudiar la mida i expansió del nostre univers. Els investigadors comenten que aquests esdeveniments es produeixen quan les nanes blanques ( restes d’estrelles com el nostre Sol) esclaten.

L’evidència ha anat en augment en els últims 10 anys, on les supernoves van desencadenar la col·lisió de dues nanes blanques, amb una notable excepció. La supernova Kepler, anomenada així per l’astrònom Johannes Kepler, que va ser un dels testimonis l’any 1604, i que és creu va ser el resultat d’una sola nana blanca i una vella estrella gegant vermella. Els científics dedueixen això, degut al romanent de gas i pols enviat a l’espai per aquella estrella.

Noves observacions del Spitzer, han detectat ara un segon cas d’un romanent d’una supernova que s’assembla a la de Kepler. Anomenada N103B, va esclatar fa uns 1000 anys i està situada a uns 160.000 anys llum de nosaltres, en el Gran Núvol de Magallanes, una petita galaxia situada a prop de la Via Làctia.

“Es com el cosí gran de Kepler”, ha comentat en Williams. Aquesta, és d’una  mida més gran  que les restes de la supernova Kepler, també es trova dins d’un núvol de gas i pols i és creu que va explotar per tenir una estrella d’una mida més gran. La regió situada al voltant del romanent, és extraordinàriament densa”. A diferencia però, del romanent de Kepler, d’aquesta no es tenen registres històrics de l’explosió que van crear N103B.

sig14-014_inline.jpg

Sim voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble ens mostra una visió acolorida d’un univers atapeït de galàxies.

Els astrònoms que utilitzen el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han elaborat una imatge on s’observa un univers en evolució, i que està entre les imatges acolorides  situades en l’espai més profund  enregistrades fins ara des dels 24 anys de treball del telescopi.

Els investigadors que han confeccionat aquesta imatge, ho han fet a partir de l’Ultraviolet Coverage of the Hubble Ultra Deep Field. La imatge és un compost d’exposicions separades entre els anys 2003 i 2012, amb l’Advanced Camera for Surveys i la Wide Fiels Camera 3.

Els astrònoms van estudiar prèviament amb el Hubble Ultra Deep Field (HUDF) en llum visible i infraroig proper, una sèrie d’imatges enregistrades de l’any 2003 al 2009. L’HUDF mostra una petita regió de Fornax, una constel·lació de l’hemisferi sud. Ara, usant llum ultraviolada, els astrònoms han combinat tota la gamma de colors disponibles en el Hubble, que s’estén des de l’ultraviolat, fins l’infraroig proper. La imatge resultant, a partir de 841 òrbites del telescopi, conté unes 10.000 galàxies aproximadament, que s’estenen en el temps, amb galàxies properes, fins algunes situades pocs centenars de milions d’anys després del Big Bang.

Abans de la recerca de l’Ultraviolet Coverage of the Hubble Ultra Deep Field, els astrònoms no disposaven d’aquesta interessant información. Missions de la NASA, com el Galaxy Evolution Explorer GALEX), que van funcionar del 2003 al 2013, proporcionaven una bona información d’estrelles en galàxies properes. L’ús de la capacitat de l’infraroig proper del Hubble, han proporcionat información relativa d’estrelles situades en galàxies més allunyades, que les observem tal com estaven en una época primitiva de l’univers, en una etapa situada entre els 5.000 i 10.000 milions d’anys enrere.

hs-2014-27-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un cúmul d’estrelles en el braç de Carina.

Aquesta acolorida imatge obtinguda recentment amb el telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de diàmetre de l’observatori de la Silla, a Xile, hi podem observar el cúmul estel·lar NGC 3590. Les estrelles brillen davant un impressionant paisatge de taques fosques de pols i enlluernades pels núvols de gas. Aquest petit encontré estel·lar mostra als astrònoms algunes Claus respecte com es formen i evolucionen aquestes estrelles, al temps que ens donen pistes respecte de l’estructura dels braços espirals de la nostra galaxia.

NGC 3590 és un petit cúmul obert que és trova a uns 7500 anys llum de la Terra, en la constel·lació de Carina. Està formada per dotzenes d’estrelles lleugerament lligades per la propia gravetat, amb una edat aproximada de 35 milions d’anys.

No es tracta només d’un cúmul bonic, ja que és molt útil pels astrònoms. Mitjançant l’estudi d’aquest cúmul tan particular (i d’altres propers), els astrònoms poden explorar les propietats del disc espiral de la nostra galaxia , la Via Làctia. NGC 3590 és trova en el segment individual més gran del braç espiral que podem observar des de la nostra posición de la nostra galaxia: l’espiral de Carina.

La Via Làctia conté múltiples braços espirals, llargs i corbats corrents de gas i estrelles que s’estenen des del centre galàctic. Aquests braços; dos de principals, amb un major nombre d’estrelles i dos de menors, menys poblats, s’anomenen depenent de les constel·lacións que en són més prominents. L’espiral de Carina, s’obsevra des de la Terra com un tros de cel densament poblat d’estrelles, dins del braç menor de Carina-Sagitari.

eso1416a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris