Arxiu per Maig, 2014

Nous descobriments del WISE fa revisar la teoria del “donut” dels forats negres.

Una recerca feta a més de 170.000 forats negres supermassius, amb el Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE) de la NASA, té als astrònoms reexaminant una teoría de dècades d’antiguitat, respecte a les característiques d’aquests objectes interestel·Lars. La teoría unificada dels forats negres supermassius actius, desenvolupada per primera vegada en década de 1970, va ser creada per explicar per què els forats negres, tot i que són similars en la seva estructura, poden semblar totalment diferents. Alguns semblen estar embolicats dins de núvols de pols, mentre que d’altres están exposats i fàcils d’observar.

El model unificat respon a aquesta pregunta proposant que cada forat negre està envoltat per una estructura de pols en forma de bunyol o “donu”. Depenent de com s’orienten aquests donuts a l’espai, els forats negres s’enfronten a diferents aparences. Per exemple, si el donut es col·loca de cantó, el forat negre s’oculta a la nostra visió. Si la rosquilla s’observa des de dalt o des de baix, és a dir de cara, el forat negre és clarament visible.

No obstant això, els nous resultats del WISE no corroboren aquesta teoría. Els investigadors van trovar l’evidència que alguna cosa més que una estructura de donut existeix en determinades circumstàncies, per tal de determinar si el forat negre és visible o no. L’equip de recerca no ha determinat el que succeeix, però els resultats suggereixen que la teoría unificada o d’anells, és un model que no té totes les respostes.

“La nostra recerca ens mostra que existeix una característica respecte els forats negres actius, que fins ara no coneixíem”, ha comentat en Lin Yan, membre del Infrared Processing and Analysis Center (IPAC), amb seu a l’Institut Tecnològic de Califòrnia. “Esperem que el nostre treball inspiri futurs estudis per comprendre millor aquests fascisnants objectes”.

Cada galaxia conté un forat negre massiu en el seu interior. El nou estudi és centra en els que “s’alimenten”, anomenats actius, forats negres supermassius o nuclis actius galàctics. Aquests forats negres s’alimenten del material circumdant que provoca el seu creixement.

Amb l’ajut de computadores, els científics han estat capaços de distinguir més de 170.000 forats negres supermassius actius, a partir de les dades del WISE. Després van mesurar els cúmuls de galàxies que contenen forats negres tapats i visibles, i el percentatge en que aquests objectes s’agrupen a l’espai.

Si el model unificat fos cert, els forats negres ocults estarien simplement bloquejats de la visió pels donuts en la configuraqció de cantó, d’aquesta manera els investigadors espareven que s’agrupessin en la mateixa forma que els observats. Segons la teoría de les estructures dels donuts assumirien orientacions aleatòries, els forats negres també estarien en orientacions aleatòries. El WISE ha detectat alguna cosa inesperada. Els resultats van mostrar que les galàxies amb forats negres ocults s’agrupen més que les que tenien forats negres observables. Si es confirmen aquests resultats, els científics hauran d’ajustar el model unificat i trovar noves maneres d’explicar per què alguns foratss negres están ocults a la nostra visió.

pia18013.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç

No hi ha comentaris

Observant l’òrbita i mida de Beta Pictoris b.

Utilitzant un dels telescopis més grans del món, un equip internacional de recerca del Lawrence Livermore, han seguit l’òrbita d’un planeta, almenys quatre vegades més gran que Júpiter.

Els investigadors han estat capaços d’identificar l’òrbita del exoplaneta Beta Pictoris b, que és trova a 63 anys llum del nostre sistema solar, mitjançant l’ús del Gemini Planet Imager (GPI) de nova generació i el sistema d’alt contrast d’òptica adaptativa (AO).

El GPI va enregistrar una imatge increïblement nítida i brillant del gegant gasós Beta Pictoris b, després d’un minut d’exposició.

Mitjançant l’ús d’una sèrie d’aquestes imatges i calibrar el sistema AO, així com la mateixa càmera, els investigadors van ser capaços de refinar l’estimació de l’òrbita del planeta, observant els dos discos de materia situats al voltant de l’estrella. Els discos, els quals és componen de gas amb molta densitat i altres elements químics, envolten les joves estrelles acabades de formar-se. L’equip va observar que el planeta no està alinetat amb el disc principal de runa, situat al voltant de Beta Pictoris, però s’alinea amb un disc corbat intern amb el qual interacciona.

betapic.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

S’ha resolt el misteri de la formació dels magnetars ?

Els magnetars són uns estranys romanents d’explosions de supernoves. Són els imans més potents coneguts a l’univers, milions de vegades més potents que els imans més potents de la Terra. Utilitzant el telescopi Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, un equip d’astrònoms europeus creuen haver trobat , per primera vegada, l’estrella companya d’un magnetar. Aquest descobriment ajuda a explicar com és formen els magnetars (un enigma de fa 35 anys) i per què aquesta particular estrella no s’ha col·lapsat en un forat negre tal com esperarien els astrònoms.

Quan una estrella masiva és col·lapsa per la seva propia gravetat durant l’explosió de supernova, pot formar, o bé una estrella de neutrons, o un forat negre. Els magnetars són una forma inusual i molt exótica d’estrella de neutrons. Com tots els objectes estranys, són petits i extraordinàroament densos (una cullereta de materia d’una estrella de neutrons, tindria una massa aproximada de mil milions de tones), alhora que també tenen uns camps magnètics extraordinàriament potents. Les superficies dels magnetars alliberen grans quantitats de raigs gamma quan tenen l’etapa d’ajust ràpid, conegut com un terratremol estel·lar (starquare), conseqüència de les enormes tensions que tenen lloc en les seves escorces.

El cúmul estel·lar Westerlund 1, situat a uns 16.000 anys llum de la Terra, en la constel·lació austral de l’Ara, aixopluga un de les dues dotzenes de magnetars coneguts en la Via Làctia. S’anomena CXOU J164710.2-455216 i que ha intrigat moltíssim als astrònoms.

Els astrònoms han proposat una solució a aquest misteri. Han suggerit que el magnetar és va formar per les interaccions de dues estrelles molt massives en òrbita una entorn de l’altre, dins d’un sistema binari tan compacte que encaixaria dins de l’òrbita de la Terra entorn al Sol. Fins ara, no s’havia detectat cap estrella companya en una ubicació d’un magnetar en Westerlund 1, així que els astrònoms van utilizar el VLT per localitzar-lo en altres regions del mateix cúmul. Van buscar estrelles “fujitives” que s’escapen del cúmul a gran velocitat i que podrien haver estar expulsades de les òrbites per les explosions de les supernoves que van formar el magnetar. Es va descubrir que una estrella, coneguda com Westerlund 1-5, semblava encaixar perfectament en el que buscaven.

eso1415a.jpg

Si voleu més isnformació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La Nebulosa de la Flama, ofereix al Chandra una nova versió de la formació estel·lar.

Les estrelles neixen sovint dins dels cúmuls, gegantins núvols de gas i pols. Uns astrònoms han estudiat dos d’aquests cúmuls estel·Lars, utilitzant l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA i altres telescopis infrarojos, que han donat una visió que amb d’altres instruments no podem observar i que ajuden a comprendre millor com són aquestes estructures plenes d’estrelles.

Aquesta imatge composta, ens mostra un d’aquests cúmuls, NGC 2024, que és trova en el centre de l’anomenada Nebulosa de la Flama, situada a uns 1.400 anys llum de la Terra. En aquesta imatge, els raigs X del Chandra els observem en color porpra, mentre que les dades infraroges del Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, les veiem en colors vermell, verd i blau.

L’estudi de NGC 2024 i de la Nebulosa d’Orió, una altre regió on es formen moltes estrelles, suggereixen que les estrelles situades a les afores d’aquests cúmuls són molt més antigues que les situades en les regions centrals. Això és diferent de la idea més acceptada de la formació estel·lar, que prediu on neixen les estrelles i que están situades en el centre del núvol col·lapsat de gas i pols, quan hi ha prou densitat.

L’equip d’investigació ha desenvolupat un procés de dues estapes per fer aquest descobriment. En primer lloc, van utilizar dades del Chandra de les brillantors de les estrelles en raigs X , per determinar les seves masses. A continuación, van determinar la brillantor d’aquestes estrelles en llun infraroja amb les dades de l’Spitzer i del telescopi 2MASS. En combiar aquesta información amb  els models teòrics, les edats de les estrelles dels dos cúmuls es van poder determinar.

D’acord amb els nous resultats, les estrelles del centre de NGC 2024 tenen uns 200.000 anys d’edat, mentre que les situades a les afores tenen al voltant de 1,5 milions d’anys. En el cúmul d’Orió, la diferencia d’edat oscil·la entre els 1,2 milions del centre del cúmul, a gairebé 2 milions d’anys, les situades a les  afores.

flame.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Es mesura per primera vegada la durada d’un dia en un exoplaneta.

Observacions fetes amb el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, han determinat per primera vegada la velocitat de rotació d’un exoplaneta. S’ha descobert que la durada d’un dia a Beta Pictoris b, es de només vuit hores. Aquesta, és la major velocitat de rotació de qualsevol planeta del sistema solar, que en el seu equador és de quasi bé 100.000 quilòmetres per hora. D’aquesta manera, aquest nou resultat ens indica en els exoplanetes, la relació entre massa i rotació. En el futur, tècniques similiars és podrán utilizar en el E-ELT (European Extremely Large Telescope) i permetran als astrònoms fer mapes detallats d’aquests exoplanetes.

L’exoplaneta Beta Pictoris b, orbita a l’estra Beta Pictoris, visible a simple vista i que és trova a uns 63 anys llum de la Terra, en la constel·lació austral de Pictor. Aquest exoplaneta va ser descobert fa uns sis anys i va ser un dels primers exoplanetes que es va obtener una imatge directa. Orbita a la seva estrella anfitriona a una distancia de  vuit vegades la distancia entre  la Terra i el Sol, sen a més, l’exoplaneta més proper a la seva estrella que s’ha enregistrar imatges directes.

Utilitzant l’instrument CRIRES, instal·lat en el VLT, un equip d’astrònoms holandesos de la Universitat de Leiden, ha descobert que la velocitat de rotació equatorial de Beta Pictoris b, és d’uns 100.000 quilòmetres per hora. Fent aquesta comparació, a l’equador de Júpiter la seva velocitat és d’uns 47.000 quilòmetres per hora, mentre que la Terra només ho fa a uns 1.700 quilòmetres per hora. Beta Pictoris b, és 16 vegades més gran i 3.000 vegades més massiu que la Terra, però un dia d’aquest planeta dura només 8 hores.

eso1414a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

L’espectre d’un esclat de raigs gamma, ens indica l’inici del procés de Re-ionització.

Un equip d’investigació dirigit pel profesor Tomori Totani (Facultat de Ciències de la Universitat de Tòquio), ha descobert un indicador de quan va començar la re-ionització de l’univers primigeni. L’equip ha utilitzat el Faint Object Camera and Spectrograf (FOCAS) instal·lat en el Telescopi Subaru, per tal d’estudiar a fons l’espectre de longitud d’ona visible de la luminiscencia residual d’un esclat de raigs gamma (GRB), que és el resultat d’una violenta explosió d’una estrella masiva. El mesurament directa de les característiques d’absorció en l’espectre de la luminiscencia residual de GRB 130606A, està situat a una gran distancia, ha mostrat  la proporció de gas d’hidrogen neutre que absorbeix la llum en les seves proximitats. Aquesta descoberta proporciona la millor estimació de quantitat d’aquest gas neutre situat en un univers primerenc. La investigación indica als científics, que ara poden reduir el temps on l’univers estaba començant a tornar a inotzar-se després d’una época fosca.

L’hidrogen és el principal element de la materia ordinària (5%) de l’univers, que es compon principalment de materia fosca (27%) i energía fosca (68%). Durant una etapa d’alta temperatura, situada immediatament després del naixement de l’univers, fa uns 14.000 milions d’anys, on els àtoms d’hidrogen es van ionitzar, dividint en un nucli i un electró. Quan la temperatura va baixar al cap d’uns 400.000 anys, el nucli i l’electró es van combinar per fer els àtoms d’hidrogen neutre. En aquest momento, l’univers es va fer transparent a la radiació i els objectes emissors de llum es van fer visibles.

A l’univers actual, hi ha la major part d’hidrogen, formant el gas intergalàctic ionitzat. Per donar compte d’aquesta diferencia entre el passat i el present, ha d’haver hagut una época de transició de la re-ionització després de l’època fosca, que estaba plena de gas neutre. No obstant això, els científics encara no saben quan es va produir aquesta transició o no entenen com es va produir el procés.

Una possibilitat, és que la radiació ultraviolada (UV) de les galàxies de la primera generació fa milers de milions d’anys, en un univers on és va ionitzar el gas d’hidrogen. Per tant, es molt important identificar quan es va produir la re-ionització, per la formació dels primers emissors de llum.

En aquest gràfic observem l’espectre de la longitud d’ona visible de GRB 130606A, amb un desplaçament  z=5.913, just quan l’univers tenia només mil milions d`anys d’edat. A causa del seu desplaçament cap el vermell, la línea Lyman-alfa (originalment de 1215 A), es trova a 8400 A. L’anàlisi d’aquesta circumstància, entre 8000-8400 A, ha contribuït a l’estimació de la proporció d’hidrogen neutre en relació amb la quantitat total d’hidrogen.

fig1.png

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Astrònoms del Hubble observen les característiques d’una lent gravitatòria.

Què podría ser més emocionant d’observar, uns focs artificials, o unes explosions estel·Lars de galàxies atapeïdes d’estrelles ?. O potser, mirar a través de lents especials, un massiu cúmul de galàxies doblegat per la poderosa corba de l’espai temps, situat al seu voltant ?.

De fet, les explosions de llunyanes estrelles observades pel Telescopi Espacial Hubble de la NASA, estant proporcionant als astrònoms una poderosa eina per comprobar les característiques d’aquestes “lents còsmiques” naturals que s’utilitzen per proporcionar una visió augmentada de l¡univers llunyà.

Dos equips d’astrònoms que treballen de forma independent han trobat tres explosions d’estrelles, anomenades supernoves, molt per darrera dels massius cúmuls de galàxies. La seva llum s’amplia i s’il·lumina per la inmensa gravetat dels cúmuls situats en un primer pla, generant el fenomen conegut com lent gravitatòria. El primer en predir aquest fenomen va ser Albert Einstein. L’efecte és similar a una lent de vidre que corba la llum per formar una imatge. Els astrònoms utilitzen aquesta técnica de lent gravitacional, per buscar llunyans objectes, que d’una altre manera serien massa febles per ser observats, fins i tot amb els telescopis més potents que disposem.

Astrònoms del Supernova Cosmology Project i del Cluster Lensing And Supernova Hubble (CLASH), han usat aquestes supernoves en un nou mètode per comprobar l’augment previst de les lents gravitacionals. Per sort, dues o possiblement tres de les supernoves, semblen ser d’un tipus especial d’estrella explosiva, anomenada, supernova Tipus Ia, molt apreciada pels astrònoms, ja que proporcionen un nivel de brillantor màxim que les fa molt fiables per fer estimacions de distancia.

“Aquí hem trobat les supernoves de tipus Ia, que es poden utilizar com una taula optométrica per cada grup de lents”, explica Saurabh Jha, membre de la Universitat Rutgers de Piscataway. “Com que es pot estimar la brillantor intriínseca de les supernoves del tipus Ia, podem mesurar de forma independent l’augment de la lent, a diferencia d’altres fonts del cel”.

Aquesta imatge, ens mostra la regió central del cúmul de galàxies MACS J1720+35, presa en llum visible i d’infraroig proper des del Hubble.

El cúmul de galàxies és tan massiu que la seva gravetat distorsiona, il·lumina i amplifica la llum d’objectes més allunyats que ell mateix. En el requadre en color blanc, ens mostra una supernova, situada darrera del mateix cúmul galàctic. La supernova està situada a una distancia aproximada de 7.700 milions d’anys llum de nosaltres.

hs-2014-21-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Herchel ens mostra una recerca de la presència de pols còsmica en el nostre univers local.

S’ha completat la major recerca en el cens de pols situada en les galàxies properes a nosaltres, amb les  dades de l’observatori espacial Herchel de l’ESA, que proporcionarà una gran información a la comunitat científica.

Les partícules de pols cósmica, són un ingredient menor en la composició de l’univers, però fonamental en la recepta de gas i pols per la creació de les estrelles i els planetes. Però malgrat la seva importancia, aquesta és una imatge incomplerta de les propietats de la pols en les galàxies, més enllà de la nostra galaxia.

Les preguntes clau inclouen com la pols varia amb el tipus de galaxia i com podría afectar la nostra comprensió de com evolucionen les mateixes galàxies.

Abans de concloure les seves observacions l’abril de 2013, el Herchel proporcionà la major part de les dades de la presencia de pols cósmica, que engloba un rang de galàxies situades entre 50 i 80 milions d’anys llum de la Terra.

El catàleg conté 323 galàxies amb més o menys activitat de formació estel·lar i diferents composicions químiques, observades pels instruments del Herchel a través de longituds d’ona infraroig llunyà i submil·limètriques.

Una mostra d’aquestes galàxies es mostra en la imatge, on están disposades en galàxies riques en pols en la part superior Esquerra i les més pobres situades en la part inferior dreta.

Les galàxies riques en pols, són típicament esperials o irregulars, mentre que les més pobres tenen estructures el·líptiques. Els colors blaus i vermells representen les regions més fredes i més clàlides de pols respectivament.

herschel_reference_survey_mosaic_herschel_sdss_1280.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Recerca en escarlata.

Aquesta nova imatge, obtinguda des de l’observatori de La Silla de l’ESO, a Xile, ens mostra el núvol d’hidrogen anomenat Gum 41. En el centre d’aquesta poc coneguda nebulosa, observem com les joves i calentes estrelles envíen la seva energética radiació, fent que l’hidrogen del seu entorn brilli amb la característica llumm rogenca.

Aquesta régió del cel austral, situat en la constel·lació de Centaurus, aixopluga nombroses i brillants nebuloses, cadascuna d’elles associades a estrelles acabades de néixer amb enormes temperaturas, formades a partir de núvols d’hidrogen. La intensa radiació de les estrelles acabades de néixer, excita les restes d’hidrogen del seu entorn, fent que el gas entoni el color rogenc, típic de les regions de formació estel·lar. Un altre famós exemple d’aquest fenomen, és la Nebulosa de la Llacuna, un enorme núvol que també té aquesta coloració.

La nebulosa que veiem en aquesta imatge, està situada a uns 7.300 anys llum de la Terra. L’astrònom australià Colin Gum, la va descubrir analitzant fotografíes preses des de l’observatori de Mont Stromlo, a prop de Camberra, i la va incloure en el seu catàleg de 84 nebuloses d’emissió, publicat l’any 1955. Gum 41, és en realitat una petita part d’una estructura més gran anomenada Nebulosa de Lambda Centauri, també coneguda amb l’exòtic nom de la Nebulosa del Pollastre Corredor.

eso1413a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris