Arxiu per Març, 2014

El VLT observa l’estrella hipergegant groga més gran .

L’interferometre del VLT de l’ESO, ha mostrat l’existència de l’estrella groga més gran observada fins ara, situada entre una de les deu més grans que es coneixen. Aquesta hipergegant mesura més de 1.300 vegades el diàmetre del Sol i forma part d’un sistema compost per dues estrelles; el segon component és trova tant a prop que està en contacte amb l’estrella més gran. Observacions fetes durant prop de seixanta anys, algunes per astrònoms amateurs, indiquen que aquest estrany objecte canvia d’una manera molt rápida en les seves condicions físiques.

L’equip de recerca encapçalat per Olivier Chesneau, membre de l’Observatori de la Costa Blava de França, ha investigat l’estrella groga hipergegant HR 5171A, amb una grandària més gran del que esperaven, 1.300 vegades més gran que el Sol. Això la converteix amb l’estrella groga coneguda més gran, un 50% més gran que la supergegant Betelgeuse, alhora que la seva brillantor equival a un milió de vegades la del nostre Sol.

Els astrònoms han utilitzat la técnica de la interferometria, per combinar la llum recollida per múltiples telescopis indivisduals, generant d’aquesta manera un telescopi gegant equivalent a 140 metres de diàmetre.

Les hipergegants grogues no són gaire usuals, només se’n coneixen una dotzena en la nostra galaxia, l’exemple més destacat és Rho Cassiopeia. Es troben entre les estrelles conegudes més grans i brillants, tot iq ue es troben en un momento molt inestable de la seva vida, amb ràpids canvis. Degut a aquesta inestabilitat, les hipergegants grogues expulsen material cap a l’exterior formant una gran atmosfera al voltant de la mateixa estrella.

A pesar de la seva gran distancia a la Terra (prop de 1.200 anys llum), l’objecte pot ser observat a simple vista. S’ha observat que HR 5171A, al llarg de  quaranta anys ha mostrat el seu creixement a la vegada que és refredava a mesura que creixia. Molt poques estrelles han estat registrades en una fase tant breu de la seva vida, ja que passen per forts canvis en la seva temperatura a mesura que evolucionen ràpidament.

eso1409a.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble observa dolls de pols d’un cometa que s’acosta a Mart.

A l’esquerra podem observar una imatge enregistrada pel Telescopi Espacial Hubble del cometa C/2013 A1 Siding Spring, fotografiada el dia 11 de març de 2014. En aquell momento el cometa és trobava a uns 600 milions de quilòmetres de la Terra. El nucli sòlid és massa petit per ser resolt pel Hubble, ja que es trova en el centre d’un núvol de pols, anomenat coma, d’uns 20.000 quilòmetres de grandària.

A la dreta, observem que quan es redueix la brillantor de la coma, a través del processament d’imatge, s’observa un model més suau de la distribució de la llum de la coma. El Hubble resolt el que semblen dos dolls de pols que surten del nucli en direccions oposades. Això significa que algunes parts de la superficie del nucli están actualmente actives a mesura que la llum solar les escalfa. Aquests dolls van ser observats per primera vegada, en les imatges del Hubble presses el 29 d’octubre de 2013. Aquesta circumstància ha de permetre als astrònoms mesurar la dirección dels pols del nucli i per tant l’eix de rotació.

Descobert el gener de 2013 per Robert H. MacNaught a Siding Spring (Australia), el cometa s’està macostant al Sol, al llarg d’una llarga òrbita d’un milió d’anys aproximadament, actualmente la seva òrbita està a prop del planeta Júpiter.El cometa fara el seu màxim acostament al Sol el 25 d’octubre, a una distancia de 220 milions de quilòmetres de la Terra. El màxim acostament al planeta Mart, ho farà a 140.000 quilòmetres, el proper 19 d’octubre de 2014 (menys de la meitat de la distancia entre la Terra i la Lluna). No s’espera, però que el cometa s’esdevingui prou brillant, com per ser observat a simple vista.

hs-2014-19-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Nou barranc a Terra Sirenum del planeta Mart.

Aquest parell d’imatges, a l’esquerra presa el dia 5 de noviembre de 2010 i a la dreta el 25 de maig de 2013, enregistrades per la càmera HiRISE situada a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, ens mostren la formació d’un nou barranc en el planeta Mart.

La situació d’aquest espadat és de 37,45 graus de latitud sud i 222,95 graus de longitud est, en la regió anomenada Terra Sirenum. Aquests torrents es formen en els barrancs situats generalment en latituds mitjanes de Mart, particularment en les terres altes del sud. Tenen com a característiques la forma d’embut en les parts superiors, per on s’alimenta el canal de la runa que va caient de la part superficial o superior. Els investigadros que treballen amb la HiRISE, han descobert altres exemples d’activitat semblant en altres barrancs, formats probablement pel gel de diòxid de carboni que es forma en cada estació.

Els canvis visibles mitjançant la comparació entre les campanyes d’observació dels anys 2010 i 2013, indiquen com flueix el material cap avall esmicolant i erosionant el nou canal i formant un dipòsit en la seva plataforma.

pia17958.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La topada entre cometes podria explicar la presència de concentracions de gas al voltant d’una jove estrella.

Utilitzant el telescopi ALMA  situat en el nord de Xile, un equip d’astrònoms ha anunciat el descobriment d’una concentració inesperada de monòxid de carboni, en el polsegós disc que envolta l’estrella Beta Pictoris. Això suposa una sorpresa, ja que es suposava que aquest tipus de gas es destruït ràpidament per la propia llum de l’estrella. Una probabilitat, pot ser les nombroses col·lisions entre petits objectes gelats, com són els cometes, fent d’aquesta manera que el gas s’estigui reposant d’una manera continuada.

Beta Pictoris, és una estrella que es pot observar fàcilment a simple vista en el cel austral i que és reconeguda com el prototipus d’un jove sistema planetari. Es coneix la presencia d’un planeta que òrbita a uns 1.200 milions de quilòmetres de l’estrella i que va ser una de les primeres estrelles en observar un gran disc de restes polsegosos.

Noves observacions fetes amb l’ALMA, mostren que el disc està atapeït de monòxid de carboni. Curiosament, la presencia del monòxid de carboni, tan nociu per els esser humans a la Terra, podría indicar que el sistema planetari de Beta Pictoris, podría ser un bon hábitat per la vida. El bombardeig dels cometes que estant patint els seus planetes, pot estar proporcionanr aigua, el que permetria el desenvolupament de la vida.

eso1408a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Primera evidència de la inflació còsmica.

Fa gairebé 14.000 milions d’anys, l’univers on vivim va irrompre en la seva existencia en un esdeveniment extraordinari anomenat Big Bang. En la primera fracció del primer segon, l’univers es va expandir d’una manera excepcional, que es va estendre més enllà del punt d’observació dels nostres millors telescopis. Tot això, evidentment és una teoría.

Investigadors del projecte BICEP2, han anunciat la primera evidencia directa d’aquesta inflación cósmica. Les seves dades també representen les primeres imatges de les ones gravitacionals, o ondulacions de l’espai-temps. Aquestes ones s’han descrit com els ”primers tremolors del Big Bang”. Finalment, les dades confirmen una profunda connexió entre la mecánica quàntica i la relativitat general.

La detecció d’aquest señal és una de les fites més importants de la cosmología actual. Una gran quantitat de treball per un enorme grup de recerca que ha dirigit en John Kovac, membre del Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics i capdavanter del BICEP2.

Aquests resultats revolucionaris procedeixen d’observacions del telescopi BICEP2, que observa el fons còsmic de micrones, un feble resplendor deixat pel Big Bang. Petites fluctuacions en aquest resplendor proporcionen les pistes respecte les condicions de l’univers primerenc. Per exemple, les petites diferències en la temperatura de l’univers, on hi havia regions amb més densitat, que finalment acabaría en galàxies o cúmuls galàctics.

Atès que el fons còsmic de micrones, és una forma de llum, exhibeix totes les propietats de la llum, incloent la polaritzada. A la Terra, la llum solar es dispersa per l’atmosfera i es polaritza de manera que les ulleres de Sol polaritzades ajuden a reduir l’enlluernament. A l’espai, el fons còsmic de micrones també es dispersa pels àtoms i electrons que alhora el polaritza.

“El nostre equip ha observat un tipus especial de polarització, anomenada “mode B”, que representa un gir o patró “bucle” en les orientacions de polarització de la llum antiga, ha comentat en Jamie Bock, colíder de la recerca.

Les ones gravitacionals comprimeixen l’espai a mesura que viatgen i aquesta compresió produeix un patró diferent en el fons còsmic de micrones. Les ones gravitacionals tenen “mans” igual que les ones de llum i poden tenir polaritzacions d’esquerra o de dreta.

“El patró del mode B, és una signatura única de les ones gravitacionals causada per tenir una direcció determinada. Aquesta és la primera imatge directa de les ones gravitacionals observades a través del cel primitiu”, ha comentat en Chao-Lin Kuo, membre del Stanford/SLAC.

L’equip va examinar les escales espacials en el cel, que ocupen aproximadament una regió d’un per cinc graus (dues per deu vegades la grandària de la Lluna plena). Per aquest motiu, van aprofitar l’atmosfera seca i estable del Pol Sud.

“El Pol Sud és el més proper que podem observar a prop de l’espai, están alhora a la Terra”, ha comentat en John Kovak, “es una regió ideal per l’observació de les febles micrones que procedeixen del Big Bang”.

Ens va sorprendre detectar un señal de polarització del mode B, considerablement més forta del que molts cosmòlegs esperaven. L’equip va analitzar les dades de més de tres anys de treball, per tal de descartar qualsevol error. També van considerar la presencia de la pols de la nostra galaxia, que podría produir el patró observat, però les dades van sugerir que això és altament improbable.

“Això ha estat com buscar una agulla en un paller, però en el seu lloc em trobat una barra de ferro”, ha comentat el científic de la recerca Clem Pryke.

base.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble observa la desintegració d’un asteroide.

El Telescopi Espacial Hubble de la NASA ha fotografiat el trencament d’un asteroide fins en 10 trossos, fins ara mai observat .

Fins ara, havíem observat com els fràgils cometes s’acostaven al Sol i es fragmentaven, res com aquesta ruptura que no s’havia observat mai en el cinturó d’asteroides.

“Es tracta d’una roca. Que la veiem trencant-se davant dels nostres ulls d’una manera sorprenent”, ha comentat en David Jewitt, membre de l’UCLA.

L’asteroide esmicolat,  anomenat P/2013 R3  es va observar la seva anòmala estructura per primera vegada el passat 15 de setembre de 2013, dins de la recerca Catalina i Pan-STARRS. Una observació de seguiment del 1 d’octubre de l’Observatori W.M. Keck situat en el cim del Mauna Kea, va mostrar tres cossos mòbils integrats dins d’un embolcall de pols amb una grandària gairebé semblant al diàmetre de la Terra.

“Keck ens va mostrar que allò era digne de ser observat amb el Hubble” ha comentat en Jewitt. Amb la seva superior resolución, el Hubble va mostrar que en realitat eren 10 objectes molt propers entre ells, amb unes cues de pols en forma de cometa. Els fragments més grans tenen uns 200 metres de radi, més o menys dues vegades la longitud d’un camp de futbol.

Les dades del Hubble van indicar que els fragments s’estan allunyant uns dels altres a 1,5 quilòmetres per hora aproximadament, més lent que la velocitat d’una persona caminant. L’asteroide va començar a trencar-se a principis de l’any passat, però els nous trossos s’han observat en imatges més recents.

Això fa poc probable que l’asteroide s’estigui desintegrant a causa d’una col·lisió amb un altre asteroide, ja que el trencament seria més ràpid i violent en comparació del que s’ha observat.

També es creu que l’asteroide no s’ha trencat com a conseqüència dels gels interios i el seu escalfament i vaporització. L’asteroide és massa fred com per poder sublimar els gels d’una manera significativa, sobretot degut a la seva distancia al Sol, de gairebé 300 milions de quilòmetres.

Això deixa com a posible escenari, que l’asteroide s’està desintegrant degut al subtil efecte de la llum solar, que fa que la velocitat de rotació augmenti lentament.

hs-2014-15-f-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

No et perdis en el casquet polar del Pol Nord.

Una brillant capa de gel d’aigua cobreix el Pol Nord del planeta Mart. A l’hivern, una fina cobertura de diòxid de carboni i aigua gelada cobreix aquesta regió, que a finals de temporada desapareix quan arriba la primavera marciana.

En aquesta imatge, la superficie gelada esta a punt de desaparèixer i alhora que podem començar a observar les traces del que era una superficie congelada. La capa de gel seria un mal lloc per perdre’s; és una de les regions més suaus, més planes de Mart i que per tant no hi ha gaires punts de referencia visibles. Les característiques de la superficie està formada per petits monticles i petites depressions d’un metre d’alçada per uns 20 metres d’amplada. Aquest monòton paisatge continua així per centenars de quilòmetres  en totes direccions amb el mateix patrò que és repeteix.

Els científics no saben que provoca aquest patrò tant uniforme i per tanta extensió. La imatge va estar enregistrada per la càmera HiRISE. La comprensió d’aquesta superficie pot ajudar-nos a entendre la situación actual i les condicions meteorològiques del pol nord del planeta vermell.

esp_035295_2670.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La primera llum del MUSE.

S’ha instal·lat amb èxit un nou e innovador instrument anomenat MUSE (Multi Unit Spectroscopic Explorer) en el telescopi VLT de l’ESO, situat a l’Observatori Paranal a Xile. Durant el primer període d’observacions, MUSE ha observat llunyanes galàxies, brillants estrelles i d’altres objectes per tal de calibrar l’instrument.

Després de la fase de proves i la seva acceptació preliminar a Europa, el mes de setembre de 2013, MUSE va ser enviat a l’Observatori Paranal i transportat a la seva nova llar del VTL, on és trova instal·lat en el Telescopi Unitari 4.

Els objectius cinetífics del MUSE, inclouen enfondir en les primeres èpoques de l’univers per tal de conèixer millor els mecanismos de la formació de les galàxies i estudiar tant el moviment de la materia com les propietats químiques de les galàxies properes. Tindrà moltes altres aplicacions, des de l’estudi de planetes i satèl·lits del Sistema Solar, fins a la recerca de les propietats de les regions de formació estel·lar de la nostra Via Làctia, o l’univers llunyà.

MUSE és una eina única i molt potent per la recerca. Utilitza 24 espectrògrafs per separar llum en diferents colors que la composen i d’aquesta manera crear tant imatges com espectres de regions prèviament seleccionades. Generarà imatges 3D de l’Univers, ja que contarà amb un tercer espectre per cada píxel com a tercera dimensió. Durant l’anàlisi posterior, els astrònoms podrán moure’s per les dades de diferents objectes amb diferents longituds d’ona.

eso1407a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El comportament impactant d’una estrella veloç.

Estrelles trapelles desertores, poden tenir un gran impacte en el seu entorn, ja que s’endinsen a través de la nostra galaxia, la Via Làctia. El seu viatge fet a alta velocitat, genera la formació d’arcs, com podem observar en aquesta imatge publicada recentment pel Telescopi Espacial Spitzer de la NASA.

En aquest cas, l’estrella veloç és coneguda com Kappa Cassiopeiae, o també HD 2905. Es tracta d’una càlida i masiva supergegant, amb una alta velocitat respecte a les seves veïnes de prop de quatre milions de quilòmetres per hora. Però, el més interessant d’aquesta imatge i que ho destaquem, és el resplendor vermell de material que genera al seu pas. Aquestes estructures s’anomenen arc de xoc i que sovint es poden veure al davant d’estrelles que viatgen a gran velocitat i que corresponen a les estrelles més massives de la nostra galaxia.

Aquestes estructures arquejades es formen on els camps magnètics i el vent de partícules flueixen d’una estrella i que en general és invisible, però s’observen amb el gas i pols que omple l’edspai situat entre les mateixes estrelles. Aquests xocs s’il·luminen així doncs, a partir  d’unes determinades  circumstàncies al voltant de les estrelles i l’espai.

Estrelles de moviment lent com el nostre Sol, formen arcs de xoc gairebé invisibles en totes les longituds d’ona de llum, però les estrelles ràpides com Kappa Cassiopeiae, poden crear pertorbacions que són observades pels detectors infrarojos del Spitzer.

Encara que sembli increíble, poden generar arc de xoc d’uns 4 anys llum per davant de Kappa Cassiopeiae, aquesta és la distancia entre el Sol i l’estrella més propera a ella, Proxima Centauri.

sig14-003_sm.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La vida és massa ràpida i furiosa en aquesta fugitiva galàxia.

La galaxia espiral ESO 137-001 s’assembla a una dent de lleó atrapada per una lleugera brisa de vent, en aquesta imatge enregistrada pel Telescopi Espacial Hubble.

La galaxia, situada en la part superior de la imatge forma part entre d’altres galàxies del cúmul de Norma, situat a més de 200 milions d’anys llum de distancia. El camí és aspre: el gas intergalàctic del cúmul de Norma és escás, però molt calent, ja que arriba a uns 80 milions de graus Celsius, brillant per aquesta circumstància en raigs X.

L’espiral s’obre camí a través del gas calent a altes velocitats, a prop de 2 milions de quilòmetres per hora, de manera que molt d’aquest gas és arrencat i expulsat. Els astrònoms anomenen a això, el “despullament de la pressió dinámica”. Les estrelles de la galaxia es mantenen intactes a causa de la força vinculant de la seva gravetat.

Filaments trencats de gas, similars a meduses blaves llueixen a ESO 137-001. La pressió ha expulsat el gas fora de la galaxia espiral en dirección a l’espai intergalàctic. Un cop allà, aquests filaments de gas han esclatat formant noves i joves estrelles massives, les quals envíen llum en tons blaus i ultraviolats.

Des de la perspectiva de formació estel·lar, ESO 137-001 sembla realment com s’esrtenen per l’espai les llavors d’una dent de lleó quan bufa el vent. El gas separat ajuda a formar estrelles. No obstant això, la galaxia està drenant el seu propi combustible de formació estel·lar, de manera que tindrà problemas per seguir aquest procés en un futur. Mitjançant l’estudi d’aquesta espiral fora de control, així com d’altres galàxies semblants, els astrònoms esperen obtener una millor comprensió de la formació i evolució estel·lar de les galàxies.

hs-2014-14-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »