Arxiu per Febrer, 2014

Límits d’exoplanetes amfitrions d’estrelles binàries.

Tot i que en l’actualitat hi ha molts centenars d’exoplanetes confirmats, el nombre d’estrelles que contenen exoplanetes i que també disposen de companyes estel·Lars no és ben conegut. És important entendre com la binaritat (o multiciplicitat) pot tenir un efecte en la manera com és formen els planetes i interactuen amb d’altres. És particularment important examinar el binarisme de les estrelles amfitriones que aixopluguen un planeta gegant en una òrbita molt excéntrica, ja que aquests són més propensos a haver tingut una dramática historia dinámica on l’altra estrella va poder alterar la seva òrbita.

Una nova investigación de Stephen Kane, membre de la Universitat Estatal de San Francisco i els seus col·laboradors, mostra que els planetes en òrbites molt excèntriques no necessàriament s’expliquen per la presencia d’una estrella addicional present en el seu sistema. Les observacions que condueixen aquesta conclusió utilitzen el Differential Speckle Survey Instrument (DDSI), situat en el Gemini Nord per descartar companyes estel·Lars de quatre estrelles que aixopluguen exoplanetes coneguts mitjançant l’obtenció d’imatges d’alta resolución de les estrelles amb planetes i buscant molt a prop de les seves companyes estel·Lars.

Aquestes quatre estrelles es van triar perquè els planetes amb òrbites excèntriques també presenten senyals d’haver estat pertorbats per alguna estructura addicional en lloc d’una estrella que sigui la responsable d’una òrbita no circular i que s’amaga més enllà de la nostra visió.

A més del treball descrit anteriorment, el Gemini va utilizar les dades del High Resolution Echelle Spectrometer (HIRES) i el telescopi Keck I, per confirmar que un dels sistemes disposa d’una altre planeta.  El planeta és el segon descobert orbitant l’estrella HD 4203 i s’anomena HD 4203c. Aquestes recerques representen un avanç significatiu en la comprensió de les interaccions dinàmiques dels planetes en òrbites excèntriques.

fig1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Curiosity ens mostra una duna de Mart després de creuar-la.

Aquesta visió del camí fet pel ròver Curiosity de la NASA, situat al planeta Mart i podem observar les traces de les rodes que en passat pel seu damunt, enregistrada per la Mars Camera (Mastcam) durant el sol 538, o dia d’estada a Mart, que correspon al dia 9 de febrero de 2014.

El ròver havia passat per damunt d’aquesta duna tres diez abans. Per l’escala de la distancia entre les petjades de les rodes en paral·lel, que són de 2,7 metres, s’ha calculat que la duna té prop d’un metre d’alçada. Podem observar enmig del seu cercle a través d’una obertura anomenada “dingo Cap. Aquest punt de visió correspon a l’est.

La imatge ha estat equilibrada per tal de mostrar els materials de la superficie del planeta Mart, tal com és veurien si estigués sota la llum del cel de la Terra. També podem observar la mateixa imatge, en color natural, tal com la va enregistrar la càmera en condicions de llum del planeta Mart.

pia17944.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El VST fotografia a Gaia cami dels mil milions d’estrelles.

Podem observar unes noves imatges obtingudes amb el Very Large Telescope Survey (VST) de l’ESO, on hi ha ara mateix el satèl·lit Gaia de l’ESA, situat a 1,5 milions de quilòmetres de la Terra.

Enviat a l’espai el 19 de desembre de 2013, el Gaia té com a missió construir un mapa 3D de la nostra galaxia durant els propers 5 anys. Des de el començament dels nostres temps, la humanitat ha somiat amb obtener un mapa del cel. Gaia obrirà les portes a un coneixement totalment nou respecte al nostre veïnat estel·lar. Mesurarà amb una gran precisió les posicions i moviments de prop de mil milions d’estrelles de la nostra galaxia, per tal d’explorar la composició, formació i evolució de la nostra Via Làctia.

Aquestes noves observacions són el resultat d’una estreta col·laboració entre l’ESA i l’ESO, per tal de fer el seguiment de la nau des de la Terra. Gaia és la instal·lació astromètrica més precisa mai construïda però, per que les seves observacions siguin útils, necesita saber amb exactitud en quin lloc de l’univers és trova. L’única manera de conèixer amb precisió la velocitat i posición de la nau, és observant-la diàriament des de la Terra, utilitzant telescopis com el VST de l’ESO, dins de la campanya coneguda com Ground Based Optical Traking (GBOT).

Gaia va ser observat prèviament pel VST el desembre de 2013, poc després del seu llançament, és un dels objectes més propers que hagi observat mai el VST. Va aparèixer exactament en la seva situació !, assenyalant el momento culminant i reexit de la col·laboració entre l’astronomia situada a la Terra i l’espai.

potw1407a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El NuSTAR observa les asimetries de les supernoves.

De quina manera exploten les estrelles massives en forma de supernoves, encara segueix sent un misteri. Els teòrics han elaborat simulacions per ordinador per tal de recrear el que succeix, però no queda clar quin és el model correcte. Ara, les noves observacuons del Nuclear Spectroscopic Telescope Array (NuSTAR) de la NASA, del romanent de la supernova de Cassiopeia han provat aquests model amb l’evidència real.

Les imatges de la part superior del gràfic representen els dos models coneguts que descriuen com esclaten les estrelles. Els models apunten diferents factors desencadenants de l’explosió. En els models del jet (podem observar una representació artística a l’esquerra) els jets impulsen l’ona expansiva. En els models que és refereixen a tenir lleufgferes asimetries, el material del nucli de l’estrella és remou com un xipolleig al seu voltant i això ajuda a energitzar l’ona de xoc. El gràfic representa l’escenari d’aquesta cirumstància simulada per ordinador en 3D i generada per Christian Ott i els seus companys de recerca del Institute of Technology de Califòrnia.

La imatge inferior ens mostra les dades obtingudes anteriorment per l’Observatori de raigs X Chandra. El Chandra ha observat silici i magnesi en el romanent de Cas A. En aquesta imatge observem les marques dels jets en el material a alta temperatura. Aquestes dades per si soles no són suficients per distinguir entre els dos model d’explosió d’una supernova, perquè el silici i el magnesi poden estar generats pel material que envolta a la mateixa supernova i no són marcardors directes del que va pasar en la explosió. El titani radioactiu observat pel NuSTAR, d’altra banda s’ha creat en el fons de l’explosió i ens permet observar dins de la mateixa supernova. És un marcador directe del que va succeir en el nucli de la supernova quan l’estrella es va trencar en troços.

El mapa del titani s’assembla més a un xipolleig, o a lleus asimetries, que no corresponen al model del jet. Aquesta és la primera evidencia d’observació , que suggereix que l’explosió d’una supernova prové d’un efecte de xipolleig de les asimetries.

pia17846.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Telescopis de la NASA i l’ESA ajuden a resoldre els misteris de les galàxies ultra-compactes.

Els astrònoms que treballen amb els telescopis Hubble i Spitzer de la NASA i l’Observatori Espacial Herchel de l’ESA, així com d’altres telescopis terrestres han reconstruït la seqüència evolutiva de les compactes galàxies el·líptiques, que van esclatar i consumir la seva materia en una época primarenca de l’univers.

Per tal de compilar aquesta col·laboració, els astrònoms s’han reunit i han reconstruït una mostra representativa espectroscópica de les ultra compactes galàxies el·líptiques de quan l’univers tenia només 3.000 milions d’anys, menys d’una quarta part de la seva edat actual estimada en uns 13.800 milions d’anys.

La investigación ha resolt un misteri d’uns 10 anys, respecte el creixement de les galàxies el·líptiques més massives que veiem avui. Proporciona una clara imatge de la formació de les galàxies més massives de l’univers, des del seu esclat inicial de formació estel·lar a través del seu desenvolupament en densos nuclis estel·Lars, fins el seu estat actual de gegants el·líptiques.

“Estem en el punt de mostrar com es van formar aquestes galàxies compactes, com i quan va succeir. Això bàsicament és la peça que falta per la comprensió de com és van formar les galàxies més massives i la seva evolució en les el·líptiques gegant que veiem avui dia”, ha comentat en Sune Toft, membre del Dark Cosmology Center. “Aquest ha estat un gran misteri per molts anys, perquè només 3.000 milions d’anys després del Big Bang, veiem com la meitat de les galàxies més massives ja havien completar la formació estel·lar”.

A través de la investigación, els astrònoms han determinat que les el·líptiques compactes consumeixen voraçment el gas disponible per la formació d’estrelles, fins el punt que no poden crear noves estrelles, fusionant-se més tard per formar galàxies el·líptiques gegants. Les estrelles de les galàxies van ser compactades de 10 a 100 vegades amb més densitat en aquestes galàxies el·líptiques massives, que les observades en l’univers actual, circumstància que va sorprendre als astrònoms.

ssc2014-01a_sm.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Anatomia d’un asteroide.

El New Technology Telescope (NTT) s’ha utilitzat per trovar la primera evidencia que els asteroides poden tenir una estructura interna molt variada. En fer refinats mesuraments uns astrònoms han detectat que diferents regions de l’asteroide Itokawa tenen diferents densitats. A més de mostrar els secrets de la formació de l’asteroide, esbrinar el que hi ha per sota de la superficie dels asteroides, també podem saber que succeeix quan els cossos xoquen en el sistema solar i proporcionar alhora pistes respecte la formació dels planetes.

Stephen Lowry, membre de la Univesitat de Kent i d’altres companys de recerca, han mesurat la velocitat d’Itokawa (25143) i comprobar que la seva rotació varia amb el temps. Han combinat aquestes precises observacions amb un nou treball teòric de com irradien calor els asteroides.

Aquest petit asteroide és molt interessant, ja que té forma aparent de cacauet, segons ens va mostrar la sonda japonesa Hayabusa l’any 2005. L’equip de recerca ha utilitzat també les dades del NTT situat a La Silla, per tal de mesurar la seva variació de brillantor a mesura que gira. Amb aquesta información s’ha deduït el período de rotació i determinar com canvia amb el temps. Quan aquesta información s’ha combinat, ha permès explorar el seu interior per primera vegada.

L’equip de recerca després de fer detalladles mesures, van determinar que el canvi de velocitat de rotació és molt petit (0.045 segons per any). Aquesta información només és pot explicar si les dues parts de l’asteroide tenen diferents densitats.

eso1405a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El primer mapa del temps d’una nana marró.

El telescopi VLT de l’ESO s’ha utilitzat per crear el primer mapa del temps, de la superficie de la nana marró més propera a la Terra. Un equip internacional ha generat un mapa de les regions clares i fosques de WISE J104915.57-531906.1B, coneguda normalment com Luhman 16B, una de les dues nanes marrons descobertes recentment que formen parella i que és troben a només sis anys llum del Sol.

Les nanes marrons són l’esgraó entre els planetes gegants gasosos com Júpiter o Saturn i les dèbils estrelles fredes. No contenen suficient massa com per iniciar les fusions nuclears en el seu interior i acostumen a brillar dèbilment en longituds d’ona infraroja. L’existència de la primera nana marró és va confirmar fa només vint anys i tant sols sen coneixent uns pocs centernars d’aquests esquerps objectes.

Les nanes marrons més properes al Sistema Solar formen una parella anomenada Luhman 16B i es troben tant sols a sis anys llum de nosaltres en la constel·lació austral de la Vela. Aquesta parella, és el tercer sistema estel·lar més proper a la Terra, després d’Alfa Centauri i l’Estrella de Barnard i que va ser descoberta a començaments de 2013. Recentment s’ha descobert el component més débil, Luman 16B cambia lleugerament de brillantor cada poques hores a mesura que gira, una circumstància que pot tenir marcades en la seva superficie.

eso1404a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els telescopis espacials Hubble i Spitzer “espien” una de les galàxies més joves de l’univers.

Un equip internacional dirigit per astrònoms del Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) i de la Universidad de La Laguna (ULL) acaba de completar el primer anàlisi de les observacions del cúmul galàctic Abell 2774, fetes coordinadament amb els telescopis espacials Hubble i Spitzer. Com a resultat, els investigadors han descobert una de les galàxies més llunyanes conegudes fins ara, demostrant d’aquesta manera el potencial del projecte “HST Frontier Fields”.

Gràcies a la gran qualitat de les dades de les imatges del Hubble , en el rang visible i infraroig proper de l’espectre i del Spitzer en el infraroig, els astrofísics han determinat les propietats d’aquesta jove galaxia amb una precisió major que d’altres recerques anteriors. Anomenada “Abell2744_Y1″, és unes 30 vegades més petita que la nostra galaxia, la Via Làctia, però està formant estrelles a un ritme, com a mínim 10 vegades més gran.

Des de la Terra, veiem com va ser aquesta galaxia 650 milions d’anys després del Big Bang. La seva llum ha viatjat per l’univers durant 13.000 milions d’anys, sent una de les galàxies més brillants descobertes en aqueslles èpoques còsmiques tant joves. En astrofísica, com més alñlunyat és trova un objecte més ha trigat la llum en arribar a nosaltres i per tant més jove l’estem veiem. D’aquí bé que l’estudi d’Abell 2774_1Y1 afegeix nova información respecte la densitat i propietats de les galàxies en un univers primitiu.

hs-2014-17-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

L’activitat dels forats negres supermassius ens indiquen la fusió de les galàxies.

Un equip d’astrònoms ha realitzat observacions infraroges de brillants galàxies en fusió, riques en gas amb el telescopi Subaru, per tal d’estudiar la massa en acreció dels forats negres supermassius (SMBHs). Han localitzat almenys un SMBH gairebé amb una lluminosa activitat on s’observa una gran quantitat de material en acreció. No obstant això, només una petita fracció de les galàxies en fusió han estat observades en diferents SMBHs actius. Aquests resultats suggereixen que les condicions físiques locals situades a prop dels SMBHs, enlloc de les propietats generals de les galàxies que determinen principalment l’activació dels SMBHs.

En aquest univers, la materia fosca té una massa molt més gran que la lluminosa i domina la formació de les galàxies i les seves estructures a gran escala. L’àmplia acceptació, de la freda materia fosca, és l’escenari de la formació de galàxies basada en les col·lisions i fusions de galàxies petites riques en gas com a resultat de la formació de galàxies massives que s’observen en l’univers present. Observacions recents mostren que hi ha per tot arreu SNBHs amb més d’un milió de masses solars en el centre de les galàxies. La fusió de galàxies riques en gas en els SMBHs en els seus centre no només genera la  formació estelar activa, també estimula l’incrementde la massa en els SMBHs existents. Quan el material acreix a un forat negre supermassiu (SMBH) el disc d’acreció que envolta el forat negre s’escalfa com a conseqüència de la sortida d’energia gravitacional i el fa molt lluminós.

Aquest procés es coneix com nucli galàctic actiu (AGN), el qual és diferent de la generació d’energia per reaccions de fusió nuclear dins de les estrelles. Entendre la diferencia entre aquest tipus d’activitat és fonamental per l’aclariment dels procesos físics de la formació de les galàxies.No obstant això, l’observació d’aquests procesos és un repte , ja que el gas i la pols envoltent la formació estel·lar i l’AGN en la fusió de les galàxies. Les observacions infraroges són indispensables per aquest tipus de recerca, ja que redueixen substancialment els efectes de l’extinció de la pols.

fig1e.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El telescopi Kepler observa un planeta tremolós.

Imagineu-vos vivint en un planeta amb unes estacions climàtiques tant erràtiques que gairebé no sabríeu que posar-vos: unes bermudes o un atapeït abric !.

El planeta anomenat Kepler-413b, està situat a uns 2.300 anys llum de nosaltres en la constel·lció de Cygnus, i envolta a una parella d’estrelles nanes blanques de clors taronja i vermell cada 66 diez.

El que fa però inusual al planeta, és que trontolla, o dit d’una altre manera, disposa d’un enorme moviment de precessió sobre el seu eix de rotació, d’una manera molt semblant com mou el cap un nen petit al començar a caminar. La inclinació de l’eix de rotació del planeta pot variar uns 30 graus en només 11 anys, donant lloc d’aquesta manera a ràpids i erràtics canvis en les seves estacions. Contrastant amb la precessió de rotació de la erra, d’uns 23,5 graus en uns 26.000 anys.

La temperatura d’aquest planeta, és molt més elevada que la nostra, la seva òrbita lleugerament més propera a les estrelles, fa que en la seva regió més interna existeixi una temperatura que faria posible l’aigua líquida. El planeta però, és gasós amb unes 65 masses terrestres i que per tant és situa dins de la categoría de planetes anomenats súper-Neptú.

L’òrbita del planeta és inusual, ja que està inclinada uns 2,5 graus respecta el pla d’òrbita de les estrelles binaries. Durant unh período de 11 anys, l’òrbita del planeta fa trontollar la seva rotació mentre circula al voltant de les estrelles.

Els astrònoms que treballen en el telescopi Kepler, van descubrir aquesta característica en observar un patró inusual de trànsits, en el momento que el planeta passava per davant de cadascuna de les estrelles.

hs-2014-12-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »

Moved Permanently


The document has moved here.

Apache/2.4.18 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80