Arxiu per Gener, 2014
El Hubble observa el vent estel·lar del Moli de vent del Sud.
Un fotogènic objecte favorit per molts astrònoms amateurs, ens mostra aquesta fotografía de la galaxia espiral M83, formada a partir d’imatges enregistrades pel telescopi espacial Hubble. Els vibrants colors magenta i blaus ens mostren les regions de formació d’estrelles d’aquesta galaxia. Coneguda també amb el sobrenom del Molinet de vent del Sud i que està situada a uns 15 milions d’anys llum de nosaltres en la constel·lació de la Hidra.
El mosaic del Hubble enregistra milers de cúmuls estel·Lars, cadascun amb centenars de milers d’estrelles individuals, així com “fantasmes” d’estrelles mortes amb els seus romanents de supernoves. El panorama galàctic ens presenta un tapís del drama del naixement i mort de les estrelles repartides en una extensió de 50.000 anys llum.
Les noves generacions d’estrelles s’estan formant en gran mesura, en els laterals dels foscos braços espirals de pols. Aquests joves i brillants cúmuls estel·lars de només pocs milions d’anys d’edat produeixen enormes quantitats de llum ultraviolada que és absorbida pels núvols de gas que envolten d’una manera difusa aquestes regions, fent que l’hidrogen brilli en un llum rosada.
Poc a poc, els potents vents estel·lars que produeixen les joves i massives estrelles, proporcionen una aparença de “formatge suís” als braços espirals. Aquests cúmuls de joves estrelles tenen entre 1 i 10 milions d’anys. Les poblacions d’estrelles fins a 100 milions d’anys o més, és presenten en un color groc o taronja per la comparació, ja que les estrelles blavoses ja han cremat una bona part del seu combustible.
Les “bombolles” interestel·lars produïdes per unes 300 supernoves d’estrelles massives, s’han localitzat en aquesta imatge del Hubble. Mitjançant l’estudi d’aquestes supernoves, els astrònoms poden comprendre millor la naturalesa de les estrelles que van explotar i dispersar els elements químics processats de nou en la galaxia, que contribueixen a la generació següent de noves estrelles.
Si voleu més información, premeu aquest enllaç.
El Herchel descobreix vapor d’aigua al voltant del planeta nan Ceres.
L’observatori espacial Herchel de l’ESA, ha descobert vapor d’aigua al voltant de Ceres. Aquesta és la primera detecció d’aquesta substància al voltant d’un objecte situat en el cinturó d’asteroides.
Amb un diàmetre de 950 quilòmetres, Ceres és l’objecte més gran del cinturó d’asteroides, que està situat entre les òrbites dels planetes Mart i Júpiter. Però a diferencia de la majoria d’asteroides, Ceres és gairebé esfèric i pertany a la categoría de “planetes nans” que inclou a Plutó.
Es creu que Ceres disposa de diferents capes, potser un nucli rocós i un mantell exterior gelat. Això és important, ja que el contingut d’aigua gelada del cinturó d’asteroides té importants implicacions per la nostra comprensió de l’evolució del Sistema Solar.
El Sistema Solar és va formar fa uns 4.600 milions d’anys, llavors les regions centrals eren massa calentes com per què l’aigua és condesés en els planetes interiors com: Mercuri, Venus, Terra i Mart. En lloc d’això, és creu que l’aigua va quedar emmagatzemada més lluny en els asteroides o cometes que varen impactar fa uns 3.900 milions d’anys.
Mentre que ja és sabut que els cometes contenen aigua, que passa amb els asteroides ?. L’aigua situada en el cinturó d’asteroides s’ha observat a través de l’activitat dels cometes situats en aquesta regió, però fins ara no s’havia detectat d’una manera evident.
Ara, utilitzant l’instrument HIFI situat a bord del Herchel, s’ha estudiat Ceres i els científics han recopilat les dades que indiquen la presencia de vapor d’aigua en la superficie d’aquest món.
“Aquesta és la primera vegada que l’aigua s’ha detectat en el cinturó d’asteroides i proporciona la prova que Ceres té una superficie gelada i una atmosfera”, ha indicat en Michael Küppers, membre del Centre Europeu d’Astronomia Espacial d’Espanya.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
Volcanísme recent a Valles Marineris.
La possibilitat de vulcanísme recent dins del Valles Marineris, va ser proposat per primera vegada fa dècades a partir d’imatges de l’orbitador Viking, però els volcans candidats van resultat que tenien altres característiques, com complexes dunes de sorra quan es van estudiar amb imatges de major resolución.
No obstant això, aquesta imatge ens mostra cons amb un cràter enfonsat, molt similars als cons de cendra de la Terra. Estan molt ben conservats, esquitxats per només petits cràters d’impacte, per la qual cosa han de ser geològicament joves, probablement de pocs centenars de milions d’anys.
Aquestes característiques han estat observades amb el Context Camera, amb diferents imatges, així com també amb la càmera HiRISE utilitzant l’HiWish. Els cons poden ser cràters que quan són observats amb imatges estéreo amb el sistema anàgilf, podem observar els cons clarament cap amunt i que no tene rés a veure amb cràters d’impacte.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisRosetta: empaitant un cometa.
Els cometes són els nómades més bells i menys coneguts del cel nocturn. Fins ara, mitja dotzena d’aquests cossos celestes han estat visitats per naus espacials en un intent de desbloquejar els seus secrets. Totes les missions han tingut una cosa en comú, el sobrevol a alta velocitat per damunt dels propis cometes, d’una manera semblant com es creuen dos vaixells en plena nit, proporcionant d’aquesta manera només una part de la seva valuosa información. Això, fins l’arribada de la sonda Rosetta.
La NASA està participant en la missió Rosetta de l’Agencia Espacial Europea, amb l’objectiu de mostra aquesta bola de terra gelada. La sonda disposa de 25 instruments, entre el seu mòdul orbitador i el d’aterratge. La sonda serà despertada de la seva “hivernació” el dia 20 de gener. A partir de llavors el cometa farà un seguiment del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko.
Durant 26 mesos, a mesura que el cometa s’acosti al Sol, s’espera transformar un petit món congelat, en una petita massa turbulenta de gel i pols amb erupcions superficials, mini-terratrèmols, on les partícules de gel esponjós surtin empeses a partir dels dolls de diòxid de carboni i cianur.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisTempestes en estrelles ?. El telescopi Spitzer observa el temps en les nanes marrons.
Remolins, núvols de tempesta poden estar presents en els freds cossos celestes anomenats nanes marrons. Unes observacions fetes amb el telescopi espacial Spitzer de la NASA, suggereixen que la majoria de nanes marrons disposen d’una o varies tempestes de la mida planetària, similars a la “Gran Taca Vermella” a Júpiter.
“A mesura que les nanes marrons giren sobre el seu propi eix, generen una alternança del que creiem són núvols o regions ennuvolades que produeixen una variació de brillantor periòdica que podem observar”, ha comentat l’Stanimir Metchev, membre de la Universitat Western d’Ontario al Canada. “Aquests senyals ens mostren l’agregació de material en la coberta de núvols”.
Les nanes marrons és formen com les estrelles, però no tenen prou massa per fusionar àtoms d’una manera continuada i formar una estrella estàndard, són objectes massius com el planeta Júpiter.
Els científics creuen que les regions ennuvolades de les nanes marrons, están formades a manera com les torrencials tempestes, acompanyades de forts vents, d’una manera semblant com el planeta Júpiter. No obstant això, les nanes marrons estudiades fins ara són massa càlides com per disposar d’aigua, en el seu lloc, els astrònoms creuen que la pluja d’aquestes tempestes, és semblant a les partícules de sorra calenta, ferro fos o sals.
El programa de recerca de l’Spitzer “El temps d’altres mons”, els astrònoms han utilitzat el telescopi espacial infraroig per observar 44 nanes marrons i mesurar que giren sobre el seu propi eix en un màxim de 20 hores. Els resultats previs han suggerit que algunes nanes marrons disposen d’un temps molt turbulent, de manera que els científics han observat un petit canvi de brillantor al llarg del temps. Els científics han detectat que prop de la meitat d’aquestes nanes marrons, mostraven aquestes variacions.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
ALMA detecta una supernova que actua com una fabrica de pols còsmica.
Noves e impactants observacions fetes amb el telescopi ALMA, enregistren per primera vegada , en unes restes d’una recent supernova la presencia de grans quantitats de pols cósmica, formada poc temps enrere. Si una quantitat suficient de pols aconseguís fer la preillosa transició cap a l’espai interestel·lar, podríem explicar com moltes galàxies han adquirit el seu aspecto fosc i polsegós.
Les galàxies poden contenir grans quantitats de pols i és creu que les supernoves són una de les principals fonts de producción, especialmente a l’univers primitiu. Però l’evidència directa que demostra la verdadera capacitat que tenen les supernoves de generar pols, ha estat molt escassa fins el momento i no dona resposta a les grans quantitats de pols detectada en les joves i llunyanes galàxies. De totes maneres, observacions fetes amb l’ALMA están canviant aquest escenari.
“Hem trobat una massa de pols de grans proporcions concentrada en la regió central del material ejectat d’una supernova relativament jove i propera”, ha comentat en Remy Indebetouw, astrònom de l’Observatori Radiastrònomic Nacional dels Estats Units (NRAO). “Aquesta és la primera vegada que realment hem aconseguit imatges del lloc on s’ha format la pols, que és d’una gran importancia per comprendre la evolució de les galàxies”.
L’equip internacional d’astrònoms ha utilitzat l’ALMA per observar brillants romanents de la supernova SN 1987A, situada en el Gran Núvol de Magallanes, una galaxia nana que orbita la Via Làctia, situada a uns 160.000 anys llum de nosaltres. La supernova SN 1987A, és l’explosió més propera observada des de la supernova de Johannes Kepler, observada a l’interior de la Via Làctia l’any 1604.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisLa “Mà de Déu”.
“El telescopi NuSTAR, disposa d’una visió única que pot observar els raigs X d’alta energía i que ens mostra objectes i regions amb aquesta radiació”, ha comentat la Fiona Harrison, responsable principal d’aquesta missió i que forma part de l’Institut Tecnològic de Califòrnia.
NuSTAR va ser enviat a l’espai el 13 de juny de 2012, en una missió encarregada d’explorar l’univers en raigs X d’alta energía. Està observant forats negres, estrelles mortes i que han explotat i altres objectes extrems de la nostra galaxia, la Via Làctia i de més enllà.
La nova imatge de la “Mà de Déu”, ens mostra una nebulosa situada a uns 17.000 anys llum de nosaltres, que està il·luminada per una moribunda estrella que gira ràpidament, anomenada PSR B1509-58. Aquesta estrella, és un púlsar, el nucli estel·lar que va quedar com a romanent d’una supernova. El púlsar té uns 19 quilòmetres de diàmetre i gira sobre si mateix, gairbé 7 vegades per segon, enviant d’aquesta manera una gran quantitat de partícules. Aquestes partícules interactúen amb el camp magnètic del seu entorn, brillant d’aquesta manera en raigs X. El resultat, és un núvol que dona l’aparença d’una mà oberta.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisLa primera llum de la Gemini Planet Imager.
Després de gairebé una década de desenvolpament, construcción i proves, l’instrument més avançat del món per obtener imatges de forma directa i anàlisi de planetes situats al voltant d’altres estrelles, ha recollit la llum de mons llunyans.
L’instrument anomenat Gemini Planet Imager (GPI), va sxer dissenyat, construït i optimitzat per obtenir imatges de febles planetes situats al voltant d’estrelles brillants i sondejar alhora les seves atmosferes. També será una poderosa eina per l’estudi dels discos de pols de formació planetària situats al voltant de joves estrelles. És el més avançat d’aquests instruments del món i està instal·lat en un dels telescopis més grans, el telescopi Gemini Sud a Xile amb 8 metres de diàmetre.
“Fins i tot amb les primeres imatges, ja tenim un factor de 10 vegades la millora respecte l’anterior generació d’instruments. En un minut, estem veient els planetes que solien portar una hora d’exposició per detectar-los”, ha comentat en Bruce Macintosh, membre del Lawrence Livermore National Laboratory i responsable de l’equip de recerca que va construir la càmera.
La GPI detecta radiació infraroja (calor) dels joves planetes similars a Júpiter, situats en òrbites àmplies al voltant d’altres estrelles. Els equivalents als planetes gegants del nostre Sistema Solar és van formar poc després de la mateixa formació de la nostra estrella.
“La majoria dels planetes que coneixem fins ara, només es coneixen per mètodes indirectes que ens diuen que allà hi ha un planeta, així com una mica d’informació de la seva òrbita i massa, però no gaire més”, indica en Macintosh. “Amb la GPI que detecta imatges directes de planetes situats al voltant d’estrelles, és més capaç d’analitzar el sistema i realment submergir-se en les característiques atmosfèriques dels planetes”.
Per les primeres observacions de la GPI, l’equip de recerca va observar objectes prèviament coneguts, com el sistema Beta Pictoris, on la GPI va obtenir el primer espectre del jove planeta Beta Pictoris b. L’equip de recerca utilitzà la primera llum, per polaritzar l’instrument que pot detectar la llum de l’estrella dispersada en minúscules partícules per estudiar un tenue anell de pols que orbita a la estrella a una estrella molt jove, HR 4796A. Amb instruments anteriors, només s’havia observat les estructures exteriors de l’anell, amb la GPI s’ha pogut observar tota la circumferència de l’anell.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
El Hubble observa súper planetes amb possibilitat de tenir molts núvols.
Les persones que pronostiquen el temps a l’exoplaneta GJ 1214b, ho tindrien molt fácil. Previó d’avui, assolellat, demà parcialment ennuvolat; previsió a curt termini, més núvols.
Dos equips de científics utilitzant les dades del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han caracteritzat les atmosferes d’un parell de planetes amb masses intermèdies entre gegants gasosos, com el planeta Júpiter i planetes rocosos més petits, com per exemple la Terra. Una recerca realitzada per la missió del Telescopi Espacial Kepler, va indicar que els objectes d’aquesta mida, són els que es troben entre el tipus més comú de planetes en la nostra galaxia, la Via Làctia. Els investigadors van descriure en la seva recerca, els monts potencialment habitables que són similars a la Terra, més enllà del Sistema Solar.
Els dos planetes estudiats són coneguts com GJ 436b i GJ 1214b. GJ 436b està classificat com un “Neptú calent”, ja que està molt a prop de la seva estrella, que no pas ho està el nostre Neptú del Sol. El planeta es trova a 36 anys llum de distancia de nosaltres, en la constel·lació de Leo.
GJ 1214b és conegut com un planeta tipus “súper Terra”. Les súper Terres, són planetes amb masses entre la nostra Terra i Neptú. Com que no existeix un planeta similar en el nostre Sistema Solar, la naturalesa física de les súper Terres, en gran part és desconegut. GJ 1214b està situat a uns 40 anys llum de la Terra, en la constel·lació d’Ophiuchus.
Tant GJ 436b, com GJ 1214b es poden observar amb la técnica del trànsit, o de pasar per davant de la seva estrella anfitriona. Això proporciona una oportunitat per estudiar aquests planetes amb més detall, ja que la llum estel·lar es filtra a través de les seves atmosferes.
L’estudi atmosféric de GJ 436b feta a base de les observqacions de trànsit del Hubble, en aquest any, han estat dirigides per Heather Knutson, membre de la Universitat Tecnològica de Califòrnia. La noticia és que no s’ha detectat atmosfera. Els espectres del Hubble indiquen la no presencia d’empremtes químiques en l’atmosfera del planeta. “Caldria detectar capes altes de núvols enfosquin la visió, o una atmosfera lliure de núvols amb poca presència d’hidrogen , el que faria molt diferent a un planeta similar a Neptú”, ha comenta Khutson. “En lloc d’hidrogen, podría disposar de quantitats relativament grans de molècules més pesades com el vapor d’aigua, monòxid de carboni, o diòxid de carboni, que podrien comprimir l’atmosfera i fer més difícil detectar ara mateix amb aquesta técnica”.
Observacions similars de les obtingudes a GJ 436b s’havien obtingut prèviament de GJ 1214b. Els primers espectres d’aquest planeta són també similars i presenten un puzzle semblant. Una atmosfera on predomina el vapor d’aiguao hidrogen, dominat per núvols alts.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisBon any 2014.
Iniciem un nou any, amb nous projectes científics i socials. Properament la sonda Gaia arribarà al seu emplaçament i començarà a enviar gran quantitat de dades que ens ajudarà a entendre millor la nostra galaxia.
Volem aprofitar aquesta noticia per agraïr als més de 177.000 visitants que han llegit prop de 660.000 pàgines de la nostra web.
Con cada any fem un resum d’una noticia mensual, com a recordatori de l’any que ens ha deixat.
Salut, Pau i Amor.
- Gener. El Hubble observa el gran atractor.
- Febrer. La NASA desxifra matemàticament els misteris del Vent Solar.
- Març. Inauguració de l’ALMA.
- Abril. El Hubble aconsegueix un nou rècord en el descobriment de la supernova més llunyana .
- Maig. Einstein tenia rao………..per ara.
- Juny. Observant el planeta més lleuger descobert fins ara.
- Juliol. Els gegants còsmics ens mostren nova llum respecte a la materia fosca.
- Agost. Representació d’un mapa 3D a gran escala de l’Univers.
- Octubre. El Herchel ajuda a trovar senyals difícils de detectar dels inicis de l’Univers.
- Novembre. Dunes a prop de la conca d’impacte Hellas.
- Desembre. El Hubble detecta traces d’aigua en exoplanetes gasosos.
Imatge de Hubblesite
No hi ha comentaris