Arxiu per Desembre, 2013

El vespre al sud.

Sobresortint de l’ombra, el vòrtex polar sud de Tità, la lluna més gran de Saturn, la observem per damunt de la boirina de colors taronja i blua, característics de l’atmosfera d’aquest satèl·lit. Amb imatges com aquestes, preses des de la sonda espacial Cassini de la NASA, els científics poden concluoure que els núvols dels vòrtex polars és formen a més alçada, on l’ombra del Sol encara pot arribar, que no pas la boira que l’envolta que queda a menor altitud.

Podem observar altres imatges en colors del vòrtex del pol sud de Tità, així com una seqüència de la mateixa.

Aquesta imatge ens mostra la separació dels dos hemisferis de Tità, que té un diàmetre de 5.150 quilòmetres. El nord està a dalt i el satèl·lit gira en seu moviment de rotació amb una inclinació de 17 graus. Les imatges están enregistrades utilitzant filtres espectgrals de colors vermell, verd i blau, que es van combinar per crear aquesta imatge en color natural. Les dades es van prendre amb la càmera d’angle estret el dia 30 de juliol de 2013.

En el momento d’enregistrar la imatge, Tità es trobava aproximadament a 1.441.000 quilòmetres de la sonda. La resolució de la imatge és de 9 quilòmetres per píxel.

pia17177.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El descobriment d’oxigen calent en llunyanes galàxies, pot ser el testimoni de la fase final de la formació estel·lar.

Utilitzant les dades de gran camp del telescopi Subaru, un equip internacional d’astrònoms encapçalats pel Dr. Suraphong Yuma i el Dr. Masami Ouchi, membres de la Universitat de Tòquio, han descobert una dotzena de galàxies expulsant oxigen calent, que s’estén fins a 250.000 anys llum més enllà de les pròpies galàxies. Aquestes galàxies es troben a uns 9.000 milions d’anys llum de nosaltres. Algunes d’aquestes galàxies disposen de forats negres supermassius (SMBH en anglès), mentre que altres mostren una violenta formació estel·lar sense SMBH. La gran quantitat d’energia produïda pels SMBH o activitat de formació estel·lar, és capaç d’escalfar el gas en les galàxies i produir una forta sortida de gas d’oxigen a gran temperatura. Aquestes llunyanes galàxies es creu que estant en la fase final del creixement, amb formació d’estrelles que es va interrompre mitjançant l’expulsió del gas necessari per produir noves estrelles. Aquest és el primer descobriment de gran extensió física d’aquests fluxos energètics de sortida d’oxigen, impulsats per SMBH i formació estel·lar.

Els astrònoms intenten comprendre com les galàxies com la nostra Via Làctia s’han format i evolcuionat a través del temps, mitjançant l’observació de les galàxies situades en el present o en el passat. Algunes galàxies són la conversió de gas en estrelles a partir d’una gran reserva de gas en la galaxia, mentre que d’altres han deixat la seva formació estel·lar i están deixant simplement les estrelles en extinció. En les galàxies més velles, conegudes com “el·líptiques” gairebé no hi ha estrelles més joves que alguns milers de milions d’anys, això fa creure que l’extinció de la formació d’estrelles, ha tingut lloc fa doncs alguns milers de milions d’anys enrere. Aquest refredament té lloc en l’etapa final de creixement de la galaxia, tot i que el mecanismo físic encara no esta prou clar. Es creu que el gas que va escapar de les llunyanes galàxies a través de l’escalfament dels SMBH o de la formació estel·lar. No obstant això, les observacions actuals no fan posible determinar quin és el mecanismo més important de refredament.

El color de les imatges preses pel Subaru està situat al voltant de l’OIIIB1 (centre)  i la imatge augmentada (a dalt a la dreta) i en OIIBs la resta de 11 imatges (Esquerra i dreta). L’escala de cada sub-imatge correspon a 400 mil anys llum. La imatge de la galaxia d’Andròmeda (de Robert Gendler) està situada en la imatge superior dreta a escala.

fig1e1.png

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble utilitza una súper estrella per mostrar-nos una llum festiva.

Aquesta imatge festiva, presa pel Telescopi Espacial Hubble de la NASA, s’assembla a una corona de flors de Nadal, amb brillants llums. La brillantor resideix a l’hemisferi sud, és la brillant estrella RS Puppis, situada en el centre de la imatge, que està embolcallada per un capoll de pols il·luminat alhora per la mateixa estrella. La súper estrella es deu vegades més masiva i 200 vegades més gran que el nostre Sol.

RS Puppis brilla ritmicament, il·luminant i enfosquint al llarg d’un cicle de sis setmanes. És una de les més lluminoses del tipus d’estrelles variables anomenades Cefeides. La seva brillantor intrínseca mitja és de 15.000 vegades més brillant que el Sol.

La nebulosa parpalleja en forma de polsos de llum de la mateixa cefeida que és propaga en dirección a l’exterior. El Hubble va prendre una sèrie d’imatges del centelleig de la llum a través de la mateixa nebulosa coneguda com a “eco de llum”. Tot i que la llum viatja a través de l’espai a una velocitat que pot anar de la Terra a la Lluna, en poc més d’un segon, la nebulosa és tan gran que la llum reflectida pot ser enregistrada al travessar la nebulosa.

En observar la fluctuació de la llum de RS Puppis, és pot enregistrar els tenues reflexos dels polsos de la llum en moviment a través de la nebulosa. Els astrònoms són capaços de mesurar aquests ecos de llum i definir una distancia molt precisa. La distancia de RS Puppis s’ha deduït a 6.500 anys llum de nosaltres, amb un marge d’error de només un 1 per cent.

hs-2013-51-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Herchel detecta argó actiu en la Nebulosa del Cranc.

Utilitzant l’Observatori Espacial Herchel de l’ESA, un equip d’astrònoms ha trobat la primera evidencia d’una molécula de gas noble a l’espai. Un compost d’argó, es va detectar en els filaments gasosos de la Nebulosa del Cranc, una de les restes de supernova més famoses de la nostra galaxia. Mentre que l’argó és un producte format a partir de les explosions de supernoves, la formació i supervivencia de molècules formades a partir d’argó en un ambient tan dur, com el romanent d’una supernova ha estat una sorpresa.

Igual que un grup de persones, la taula periòdica dels elements químics té la seva part on els jugadors poden formar un equip, o estar d’una manera individual. Alguns elements químics tendeixen a reaccionar més fàcilment amb altres espècies, formant molècules i d’altres compostos, altres gairebé mai preñen part en les reaccions químiques i es troben normalment aïllades. Els elements “inerts”per Excel·lència són els gasos nobles: neó, argó, criptó, xenó i radó.

El nom d’un d’ells, argó, prové de la paraula grega repós, per tal d’emfatitzar la seva naturalesa altament inert. Però els gasos nobles no són totalment inactius. Si bé en un primer momento els científics dubtaven que els compostos químics podrien fins i tot contenir gasos nobles, diverses d’aquestes espècies són ara conegudes i han estat àmpliament estudiades en laboratori.

Les coses són més complexes a l’espai. Durant dècades, els astrònoms han detectat àtoms i ions de gasos nobles en una varietat d’ambients còsmics, que van des del Sistema Solar a les atmosferes d’estrelles o de denses nebuloses situades en el medi difús interestel·lar. La recerca de compostos de gas noble no havia tingut èxit fins ara, el que suggeria que aquests elements gairebé inerts podien tenir dificultats per reaccionar amb altres espècies a l’espai.

Una nova recerca, dirigida per Michael Barlow, membre de la University College de Londres, ha trobat la primera evidencia d’un compost d’aquest tipus a l’espai.

L’equip d’astrònoms ha detectat l’emissió d’hidrur d’argó (ArH+) un ió molecular que conté l’argó com a gas noble, situat a la Nebulosa del Cranc. Un tenue i filamentos núvol de gas i pols, romanent d’una explosió de supernova que va ser observada per astrònoms xinesos l’any 1054.

La imatge es basa en les dades obtingudes amb l’instrument PACS, situat a bord del Herchel, en una longitud de 70 microns. En aquestes longituds d’ona, els astrònoms poden detectar la brillantor de la pols present en la nebulosa.

A sota de la imatge, es mostra un espectre en llum d’infraroig llunyà de la Nebulosa del Cranc. L’espectre va ser pres amb l’instrument SPIRE situat també en el Herchel, amb un rang que va dels 450 GHz (que correspon a una longitud d’ona d’uns 660 micres) a 1.400 GHz (corresponents a una longitud de 200 micres).

L’espectre que va ser pres originalment per estudiar el contingut de la pols del romanent de la supernova, va provocar el descobriment fortuït del primer compost a base de gas noble que es trova a l’espai: hidrur d’argó (ArH+).

herschel_crab_spectrum_625.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una visió complerta de l’hexàgon de Saturn.

Aquesta acolorida seqüència enregistrada per la missió Cassini de la NASA, és la obtinguda amb més alta resolució d’aquesta única estructura en jet de sis cares, situada en el pol nord del planeta Saturn i coneguda com l’hexàgon. La pel·lícula està enregistrada a partir d’imatges obtingudes amb les càmeres situades en la sonda Cassini. Aquesta és la primera que mostra l’hexàgon en color i la primera en mostrar una visió complerta des del pol nord, fins a uns 70 graus de latitud nord.

Els científics han pogut observar el moviment d’una àmplia varietat d’estructures de núvols que resideixen dins de l’hexàgon. Hi ha un massiu huracà central fermament situat en el pol nord, unes 50 vegades més gran que la mitjana d’huracans de la Terra. Nombrosos petits vòrtexs están també presents, que apareixen com ovals de color vermellós. Alguns d’aquests vòrtexs giren en sentit horari, mentre que l’hexàgon ho fa en sentit contrari dels huracans. Algunes de les estructures més petites són arrossegades juntament amb el flux del mateix hexàgon, com si estiguessin en una pista de carreres, la major part d’aquest vòrtex, observats en la part inferior dreta de l’hexàgon tenen unes dimensions aproximades de 3.500 quilòmetres més o menys el doble de la mida dels huracans terrestres.

La información que podem observar en aquesta seqüència, on s’ha afegit les longituds d’ona que van des de la llum ultraviolada, llum visible fins l’infraroig i que están assignats en diferents colors, ens mostren un clar contrast entre els diferents tipus de partícules de l’atmosfera, dins i fora de l’hexàgon. A l’interior de l’hexàgon hi ha menys partícules grans, formant una espècie de boirina, mentre que fora és just el contrari. La corrent en forma de jet que forma l’hexàgon, sembla actuar com una barrera, d’una manera similar com el “forat d’ozó” situat a l’Antàrtida.

Els vuit fotogrames de la pel·lícula van estar enregistrats durant 10 hores, el dia 10 de desembre de 2012. Cadascun dels vuit fotogrames consta de 16 imatges projectades geogràficament (quatre per cada filtre de color) de manera que la pel·lícula combina un total de 128 imatges.

pia17652.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble detecta traces d’aigua en exoplanetes gasosos.

Utilitzant la poderosa visió del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, dos equips de científics han descobert febles senyals en les atmosferes de cinc llunyans planetes.

La presencia d’aigua en l’atmosfera, s’havia observat anteriorment en un parell d’exoplanetes que orbiten estrelles fora del nostre sistema solar, però aquest és el primer estudi que mesura de forma concloent i alhora, comparant els perfils i intensitats d’aquests senyals en diverosos mons.

Els cinc exoplanetes: WASP-17b, HD209458b, WASP-12b, WASP-19b i XO-1b i especialmente WASP-17b, un planets amb una atmosfera especialmente densa i HD209458b, tenen els senyals d’aigua en l’atmosfera d’una manera intensa.

“Estem molt confiats observant l’empremta de l’aigua en multitud de planetes”, ha comentat Avi Mandel, científic planetari del Goddard Space Flight Center i responsable de la publicació d’aquesta recerca. “Aquest treball realment obre la porta  a la comparació de l’aigua que està present en les atmosferes de diferents tipus d’exoplanetes, uns amb més temperatura que d’altres”.

“Detectar realment l’atmosfera d’un exoplaneta, és extraordinàriament difícil. Però hem estat capaços d’observar una clara señal, que és d’aigua”, ha comentat L. Drake Deming, membre de la Universitat de Maryland i principal resposable d’aquesta recerca. L’equip de recerca ha utilitzat una nova técnica amb temps d’exposició més llarg, per tal d’augmentar la sensibilitat dels seus mesuraments.

Els cinc planetes observats, són Júpiters calents, planetes massius que orbiten a prop de les seves respectives estrelles. Els invesitgadors és van sorprendre inicialment, ja que tots cinc són planetes gasosos. Però l’equip de recerca ha pogut detectar la boirina situada al voltant dels planetes.

hs-2013-54-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La brillantor zodiacal il·lumina els cels de Paranal.

Aquesta impressionant fotografía, enregistrada en el lloc del Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, a l’observatori Paranal a Xile, podem observar en la regió central esquerra, la Via Làctia, atapeïda de nebuloses, estrelles i núvols de gas, enlairant-se darrera dels Telescopis Unitaris del VLT.

Cap a la dreta, competint per destacar a mesura que traça un arc per sobre de l’horitzó, podem veure una bonica banda, quasi triangular de llum difusa a prop de l’eclíptica, que és el camí aparent que fa el Sol observat des de la Terra.

Aquesta brillantor neix de la dispersió de la llum del Sol per les partícules de pols que es troben entre els planetes i que s’estenen al llarg del pla del Sistema Solar. Això coinideix en el cel amb la banda coneguda com Zodíac, que s’estén vuit graus d’arc ambdós costats de l’eclíptica i que conté les conegudes constel·lacions del zodíac.

potw1348a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Afluents de Nirgal Vallis.

Nirgal Vallis és una de les xarxes de valls més grans i llargues del planeta Mart (prop de 400 quilòmetres de longitud). Orientada aproximadament d’est a oest i situada al nord de la conca d’impacte Argyre, és una regió situada en la part occidental que conté nombrosos afluents, que és fonen  al llarg d’un sinuosa vall que s’estén en dirección est a Uzboi Vallis.

L’àrea d’aquesta imatge, està centrada a una longitud de -27.1730º i una longitud de 313.7340º. La regió es força costeruda i abrupte, tot i que acaba en formacions més romes. Tot i que Nirgall Vallis és va formar fa molt de temps, probablement en una época on fluïa l’aigua i que posteriorment el vent va arrossegar gran quantitat de sediments formant camps de dunes que voregen les valls. No obstant això, el patró distintiu de la vall amb parets escarpades i planures on hauria circulat l’aigua subterrània cap a la superficie al llarg de l’encapçalament de les valls. Aquest procés, conegut com a estructura de mines, comença amb l’aigua subterrània que flueix al llarg de les fractures del subsòl o capes permeables i transporta els sediments que emergeixen en alguns penya-segats.

Amb el temps, la pèrdua de la força inferior, es debiliten les parets del penya-segat, provocant que es desplomin cap a la vall. Aquest tipus d’erosió és comú en l’altiplà del Colorado, al sud-oest dels Estats Units i que van ajudar a donar la forma distintiva del Gran Canyó. Crestes rugoses es creuen amb diversos afluents que poden proporcionar altres models de fluxos d’aigües subterrànies en el sistema de la vall.

La imatge va estar enregistrada amb la càmera HiRISE a bor de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA, el passat dia 13 d’octubre de 2013, amb una resolución de 54,2 cm per píxel.

esp_033814_1525.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un ardent espectacle d’estrelles naixent i morint.

El Gran Núvol de Magallanes, és una de les galàxies més properes a la nostra. Aprofitant les capacitats del VLT (Very Large Telescope) de l’ESO, uns astrònoms han explorat una de les seves regions menys conegudes. Aquesta nova imatge, ens mostra núvols de gas i pols on neixen noves estrelles molt calentes, esculpint el seu entorn amb estranyes formes. La mateixa imatge, però ens mostra els efectes de la mort estel·lar, filaments creats per l’explosió de supernoves.

Situada a només 160.000 anys llum de nosaltres, en la constel·lació austral de Doradus, el Gran Núvol de Magallanes és una de les nostres veïnes galàctiques més properes. Es trova en una fase de formació de noves estrelles d’una manera molt activa, en brillants regions que fins i tot és poden observar visualment des de la Terra, com per exemple la Nebulosa de la Tarántula. Aquesta nova imatge obtinguda amb el VLT, situat a l’observatori de Paranal a Xile, explora una regió anomenada NGC 2035 (situada a la dreta), amb el sobrenom de Nebulosa del Cap del Dragó.

NGC 2035 és una regió HII, o nebulosa d’emissió, consistent en núvols de gas que brillen degut a l’energètica radiació que sobresurt de les joves estrelles. Aquesta radiació arrossega electrons dels àtoms de gas que, finalment és recombinen amb altres àtoms per emetre llum. Barrejats amb el gas observem grumolls de pols que, enlloc de proporcionar llum, l’absorbeixen, creant sinouosos camins i fosques estructures en la nebulosa.

eso1348a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris