Arxiu per Novembre, 2013
El Hubble ens mostra el primer àlbum de fotos de la formació de la nostra Via Làctia.
El Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ha proporcionat la primera evidencia visual que mostra com la nostra galaxia, la Via Làctia va reunirla gran quantitat d’estrelles que veiem avui dia.
Examinant dades de cel profund del Hubble, els astrònoms han rastrejat 400 galàxies similars a la nostra Via Làctia, situades en diverses etapes de formació en un lapse de temps de 11.000 milions d’anys.
“Per primera vegada tenim imatges directes de com era la Via Làctia en un passat”, ha comentat el coautor de la recerca, en Pieter G. van Dokkum, membre de la Universitat de Yale. “Per descomptat, no podem observar la Via Làctia en un passat. Hem seleccionat les galàxies situades a milers de milions d’anys llum de distancia, que están evolucionant com la nostra Via Làctia. Observant germanes de la Via Làctia, podem observar com s’han format el 90% de les estrelles en un período entre els 11.000 i 7.000 milions d’nays, circumstància que fins ara no s’havia mesurat directament”.
L’excel·lent poder de resolución del Hubble, va permetre als investigadors estudiar l’estructura de la Via Làctia que ha canviat amb el temps. Un model a escala de la nostra galaxia, podría ser imaginar-nos un ou fregit. La clara de l’ou és el disc, on resideixen el Sol i la Terra. El rovell representa el nucli central on hi han les estrelles més antigues i que alhora és on resideix un forat negre supermassiu, que ha crescut juntament amb la resta de la galaxia.
Les imatges del Hubble suggereixen que el disc pla de la nostra galaxia i el bulb central van créixer simultàniament formant la majestuosa galaxia d’auvi dia. “Podem observar que aquestes galàxies són modulades amb una estructura regular”, ha comentat el coautor de la recerca, en Shannon Patel, membre de la Universitat de Leiden a Holanda. “No hi ha evidencia d’una protuberancia central sense disc, que s’hagi format més tard”. “Aquestes galàxies ens mostren que tota la Via Làctia va créixer alhora, a diferencia de les galàxies el·líptiques més grans, en les quals és va formar primer el bulb central”, ha comentat l’Erica Nelseon, membre de l’equip de recerca.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisGalàxies nadons, formant-se en l’albada còsmica.
Uns astrònoms utilitzant la potencia combinada del Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) un telescopi situat a Xile i els telescopis espacials Hubble i Spitzer de la NASA, han descobert un trio de primitives galàxies, situades dins d’una enorme bombolla de gas primordial, situat a gairebé 13.000 milions d’anys llum de la Terra. Es posible que aquest trio de galàxies amb el pas del temps s’hagin fos en una sola galaxia semblant a la nostra Via Làctia.
“Aquest extraordinari i rar sistema triple, l’observem quan l’univers tenia només 800 milions d’anys i ofereix importants coneixements respecte les primere etapes de la formació de les galàxies durant un període conegut com “l’albada cósmica”, quan l’univers estaba banyat per la primera llum de les estrelles”, ha comentat en Richard Elis, membre de l’Institut Tecnològic de Califòrnia i membre de l’equip de recerca.
Els investigadors van detectar per primera vegada aquest objecte, que semblava una gegantina bombolla de gas calent ionitzat l’any 2009. Anomenat Himiko (degut a la llegendària reina de l’antic Japó) i que és gairebé 10 vegades més gran que les típiques galàxies d’aquella época i comparable amb grandària a la nostra propia galaxia, la Via Làctia. Observacions infraroges posteriors amb el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, van proporcionar més dades respecte la massa de l’objecte i que suggereix que Himiko podría representar una sola galaxia, el que faria inusualment enorme, per l’època dels inicis de l’univers.
“Les noves observacions ens mostren, en lloc d’una sola galaxia, que Himiko aixopluga tres lluminoses fonts diferents, la intensa formació d’estrelles, està escalfant i ionitzant aquest núvol gegant de gas”, ha comentat en Masami Ouchi, profesor associat a la Universitat de Tòquio, que va dirigir l’equip internacional d’astrònoms del Japó i dels Estats Units.
Si voleu mésm informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisNova imatge del cometa ISON.
Aquesta nova imatge del cometa C/2012 S1 (ISON), ha estat enregistrada amb el telescopi TRAPPIST instal·lat a l’observatori de La Silla de l’ESO, durant la matinada del 15 de noviembre de 2013. El cometa ISON es va localitzar per primera vegada en els nostres cels, el mes de setembre de 2012 i tindrà el màxim apropament al Sol a finals de noviembre d’aquest any.
TRAPPIST ha estat monitoritzant el cometa ISON des de mitjans d’octubre, utilitzant filtres de banda ample com els que s’han utilitzat per fer aquesta imatge. També ha utilitzat filtres especials de banda estgreta que aïllen l’emissió de gasos, permeten d’aquesta manera als astrònoms detectar les diferents molècules que és desprenen del cometa.
El cometa ISON ha estat força tranquil fins el dia 1 de noviembre de 2013, quan un primer esclat va doblar la quantitat de gas emès pel cometa. El dia 13 de noviembre, just abans de prendre aquesta imatge, un segon i gengantí esclat va succeir al cometa, incrementant la seva activitat en un factor de 10 vegades. Ara és prou brillant com per observar-lo amb uns prismàtics, durant la matinada en dirección est.
Sis voleu més informació, premeu aquest enllaç.
El dia que la Terra va somriure.
El passat dia 19 de juliol de 2013, en un esdeveniment celebrat a tot el món, la sonda Cassini de la NASA, va lliscar per l’ombra del planeta Saturn i ens va mostrar la imatge del planeta amb set de les seves llunes i els seus anells interiors, amb la Terra al fons.
Amb la llum potencialment encegadora del Sol eclipsat pel mateix Saturn, les càmeres situades a bord de la sonda Cassini, van ser capaces d’enregistrar aquesta visual geometría única. En aquesta imatge panorámica del sistema del planeta Saturn, va permetre als científics observar el detall dels anells i de la resta del sistema il·luminat pel Sol. El mosaic és especialmente interessant, ja que era la tercera vegada que és veía des del sistema exterior i la segona vegada per la sonda Cassini.
Amb les càmeres de gran camp i d’angle estret combinades, la Cassini va enregistrar un total de 223 imatges en poc més de quatre hores. El mosaic va utilizar 114 d’aquestes imatges de gran camp. Les fotografies preses amb filtres espectrals de color vermell, verd i blau, és van combinar per generar una imatge en color natural. Una versió amb més brillantor i color contrastat, una versió amb només els planetes anotats i una tercera versió amb tots els objectes anotats.
La imatge cobreix una amplada de 651.591 quilòmetres.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
2 comentarisJoves estrelles pintant un espectacular paisatge estel·lar.
Astrònoms de l’ESO, han enregistrat la millor imatge que s’ha obtingut fins ara d’uns estranys núvols que envolten al cúmul estel·lar NGC 3572. Aquesta nova imatge ens mostra com aquests núvols de gas i pols, han estat esculpits pels violents vents estel·lars d’aquest jove cúmul d’estrelles amb una gran temperatura, formant d’aquesta manera unes capricioses formes de bombolles, arcs i estranyes formes conegudes com “trompes d’elefants”. Els cúmuls estel·lars més brillants, están formats per estrelles molt més massives que el Sol i acaben les seves curtes vides amb explosions en forma de supernova.
La major part d’aquestes estrelles no és fomen soles, si no que están envoltades per “germans i germanes”, que és formen més o menys al mateix temps a partir d’un únic núvol de gas i pols. NGC 3572, situat en la constel·lació austral de Carina, és un d’aquests cúmuls. Conté moltes estrelles joves i calentes amb colors blanc-blavoses, que brillen intensament generant potents vents estel·lars que tendeixen a dispersar gradualment la resta de gas i pols del seu voltant. Els resplendents núvols de gas i el cúmuls estel·lars que fan compañía, són els protagonistas d’aquesta nova imatge obtinguda amb el Wide Fiel Imager, instal·lat en el telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de diàmetre, situat a l’observatori de La Silla, a Xile.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisDunes a prop de la conca d’impacte Hellas.
Les dunes de sorra que observem en aquesta imatge, s’han format lentament en la superficie del planeta Mart, a través de l’acció del vent. Es tracta d’un particular tipus de dunes anomenades “barchan”, que és formen quan el vent bufa en una dirección determinada, en aquest cas d’est a oest, durant llargs períodes de temps. Les dunes barchan són comuns en el planeta Mart i en algunes regions desèrtiques de la Terra.
Aquestes dunes barchan, és troben en la regió occidental de la conca d’impacte Hellas, a l’hemisferi sud del planeta. Aquesta área coberta per extensos dipòsits de roques estratificades, que en un principi van estar dipositades com a sediments solts i amb el temps van formar capes de roques. Algunes parts d’aquestes roques estratificades van estar posteriorment erosionades, formant petits turons amb cims plans, anomenats “taules”. Les dunes barchan, s’estan formant a sotavent (a favor del vent) de les taules.
Aquesta regió va ser fotografiada anteriorment per la HiRISE l’any 2008, comparant les imatges podem apreciar la velocitat i estructura de les dunes que es mouen en la superficie marciana.
Aquesta imatge va estar enregistrada el dia 4 de noviembre de 2013, des de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisUns astrònoms observen les característiques d’asteroides en òrbites d’alta inclinació.
Un equip d’astrònoms de l’Observatori Astronòmic Nacional del Japó i de la Universitat de Hyogo, han utilitzat el Subaru Prime Focus Camera (Suprime-Cam), instal·lada en el Telescopi Subaru, per observar febles asteroides amb òrbites molt inclinades. Van localitzar que una petita fracció d’aquests minúsculs objectes están situats molt a prop del pla de l’ecliptica. Això significa que els grans asteroides amb la característica de disposar de gran velocitat, tenen més probabilitats de col·lisions que els que disposen de velocitats menors. Poder aclarar la relació entre la velocitat de col·lisió i la força destructiva, és molt útil per comprendre l’evolució de col·lisió dels asteroides en el Sistema Solar.
Els asteroides , petits objectes rocosos o metàl·lics que tenen òrbites sobretot entre els planetes de Mart i Júpiter (cinturó principal d’asteroides o MAB en anglès) xoquen constantment entre ells des de la seva formació. L’anomenada “destrucció catastrófica”, succeeix quan els objectes xoquen amb gran forçaa, com per produir danys en els asteroides i que els nous fragments es converteixen en nous i més petits asteroides. Aquesta evolució colisional, és refereix als canvis en la grandària i el nombre que succeeixen en repetides col·lisions en el temps.
El principal factor que controla l’equilibri entre l’augment i disminució de la grandària i el nombre d’asteroides a través de les col·lisions contínues, és la resitència del material de l’asteroide contra els impactes. La força dels asteroides més grans d’una mida aproximada de 100 metres, augmenta amb la grandària a causa de la gravetat que manté aquests objectes més a prop en un procés anomenat “unió gravitacional”. La distribució dels resultats dels mesuraments de la distribució de la població indica que les propietats de resistència dels asteroides, proporciona la información necessària per la investigación de la historia de les col·lisions en el cinturó d’asteroides.
En aquesta imatge òptica, a l’esquerra i centre , observem les dades enregistrades amb la Suprime-Cam, obtingudes en el mateix camp , en intervals de 20 minuts el dia 24 d’agost de 2008. A la dreta, la imatge processada de les dues imatges òptiques. Només l’asteroide en moviment, mentre que les estrelles i galàxies han estat emmascarades. Les imatges tenen una exposició de quatre minuts, observant el rastre dels asteroides.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisEl Hubble observa el nostre veí més proper.
Brillant en el centre d’aquesta fotografía, observem el nostre veí estel·lar més proper, Pròxima del Centauri, en una imatge enregistrada pel Telescopi Espacial Hubble.
Pròxima del Centauri, és trova en la constel·lació de Centaurus, a poc més de quatre anys llum de la Terra. Tot i que és molt brillant amb l’ull del Hubble, i com es podría esperar de l’estrella més propera al Sistema Solar, Pròxima del Centauri no és visible a simple vista. La seva lluminositat mitjana és molt baixa, comparada amb d’altres estrelles, només una vuitena part de la massa del Sol.
No obstant això, en certes ocasions, la seva brillantor augmenta. Pròxima és el que coneixem com una “estrella flare”, és a dir, que els procesos de convenció dins de l’interior de l’estrella fan que sigui propici a canvis aleatoris i espectaculars de la seva brillantor. El procés de convecció no només emet brillants ràfegues de llum en les estrelles i que fan que amb altres factors, Pròxima del Centauri tinguin una llarga vida. Els astrònoms preveuen que aquesta estrella és mantindrà amb una edat mitjana, dins de la “seqüència principal” durant quatre mil bilions d’anys, unes 300 vegades l’edat de l’univers actual.
Aquestes observacions van estar enregistrades amb la Wide Field and Planetary Camera 2 (WFPC2). Pròxima del Centauri és en realitat un sistema estel·lar triple, tot i que els seus dos companys, Alfa Centauri A i B, és troben fora del camp de la imatge.
Sis voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisUn quintet de llunes.
Cinc llunes del planeta Saturn, és passegen per davant de la sonda Cassini, per tal de generar aquesta bonica imatge amb els anells del planeta.
La imatge va estar enregistrada el dia 29 de juliol de 2011, observant el planeta des del costat il·luminat pel Sol, amb els anells just per sobre del pla de rotació.
A l’extrem dret i enfosquit observem a prop de Saturn, la segona lluna més gran del planeta, Rhea, amb un diàmetre de 1.528 quilòmetres. Rhea és el satèl·lit més proper en aquesta imatge a la sonda Cassini, a una distancia de 1,1 milions de quilòmetres. La seva superficie plena de cràters és testimoni d’una violenta historia d’impactes, amb molts cràters superposats i alhora esborrats per altres esdeveniments majors.
Amb uns 400 quilòmetres de grandària, Mimes està situada una mica més enllà i aparentment levitant per sobre dels anells més interiors de Saturn. En el seu contorn, podem observar el cràter Herchel, que està parcialment tapat per Rhea.
La brillant lluna Encelad, apareix per sobre del centre de la imatge, més enllà dels anells a una distancia de 1,8 milions de quilòmetres de la sonda Cassini. Tot i que en aquesta imatge no és visible, la seva superficie està gelada, amb una àmplia xarxa de crestes i valls, amb plomalls de partícules de gel que sobresurten per les fissures de l’hemisferi sud.
En la part inferior Esquerra, observem la petita Pandora, amb només 81 quilòmetres de grandària i que orbita entre els anells A i F del planeta.
Finalment, però no menys important, Janus de forma irregular es trova a l’extrem Esquerra de la imatge, amb una superficie fosca amb nombroses marques d’impactes.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisALMA sondeja els misteriosos dolls que procedeixen de gegantins forats negres.
Dos equips internacionals d’astrònoms han utilitzat el telescopi ALMA (Atacama Large Millimeter/sumillimeter Array) per estudiar els detalls dels dolls, que emeten els gegantins forats negres situats en el centre de les galàxies i observar com intervenen en el seu entorn. Han aconseguit, per un costat la millor imatge del gas molecular que envolta un proper i poc actiu forat negre i per altre banda, han enregistrat un inesperat esclat en la base d’un potent doll en un llunyà forat negre.
En el centre de la majoria de galàxies de l’univers hi ha forats negres supermassius, amb masses de milers de milions de vegades la massa del Sol, fins i tot en la nostra propia galaxia, la Via Làctia. En un passat llunyà, aquests rars objectes eren molt actius, engolint grans quantitats de materia del seu entorn, brillant amb una llum encegadora i ejectant petites fraccions d’aquest mateix material a través de dolls extremadament potents. En l’univers actual, la major part d’aquests forats negres supermassius són ara menys actius que en la seva joventut, però la seva interacció entre els dolls i el seu entorn encara segueix modelant les galàxies.
Dues noves recerques publicades en la revista Astronomy & Astrophysics, han utilitzat l’ALMA per rastrejar els dolls de forats negres a escales molt diferents: un proper forat negre i relativament tranquil situat en la galaxia NGC 1433 i un objecte llunyà i actiu anomenat PKS 1830-211.
“ALMA ha mostrat l’existència d’una sorprenent estructura espiral on el gas molecular està a prop del centre de NGC 1433“, ha comentat na Françoice Combes, membre de l’Observatori de Paris i responsable d’aquesta recerca. “Això explica com flueix el material en dirección a l’interior per tal d’alimentar el forat negre. Amb aquestes noves i precises observacions de l’ALMA, hem descobert un doll de material que flueix del forat negre, amb una extensió de només 150 anys llum. Es el doll molecular d’aquest tipus, més petit observat fins ara en una galaxia externa”.
A PKS 1830-211, l’Ivan Martí-Vidal, membre de la Universitat Chalmers de Tecnología i el seu equip de recerca, han observat un forat negre supermassiu amb un doll, però que aquest és molt més brillant i actiu, i que es trova en un univers primitiu. Això resulta inusual ja que la seva brillantor, en el seu camí cap a la Terra, topa amb una galaxia masiva, divinti-se en dues imatges degut a l’existència d’una lent gravitatòria.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris