Arxiu per Octubre, 2013

Els grans observatoris de la NASA, comencen una recerca de sondatge de l’univers llunyà.

Els Grans Observatoris de la NASA, s’han reunit per observar l’univers com mai s’ha fet fins ara. Dins del projecte “lents zoom” intentaran descubrir i observar galàxies que són fins a 100 vegades més febles de les que pot observar el Hubble, Spitzer o Chandra.

Aquest ambiciós programa de col·laboració s’anomena The Frontier Fields. Els astrònoms passaran els tres propers anys, observant sis massius cúmuls de galàxies. Els investigadors están interessats no només en el que hia dins dels cúmuls, sinó també en el que hi ha darrere d’ells. Els camps gravitatoris dels cúmuls, il·luminen i augmenten les distàncies entre les galàxies situades al fons i que són més febles i que d’altra banda no serien observables.

Els astrònoms preveuen que aquestes observacions mostraran poblacions de galàxies mai observades, de quan l’univers tenia pocs centenars de milions d’anys. El Hubble i l’Spitzer combinaran les seves observacions per mesurar distàncies i masses de les galàxies amb molta precisió. L’Observatori de raigs X Chandra, ajudarà a determinar les masses i la grandària de la lent gravitacional, per tal d’identificar les galàxies de fons amb massius forats negres.

Aquestes imatges en color natural, enregistrades pel Hubble, ens mostren quatre cúmuls de galàxies que formaran part d’aquesta ambiciosa recerca. El rang de distàncies d’observació està situat entre els 3.000 i 5.000 milions d’anys llum de distancia a la Terra.

hs-2013-44-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La joia del Sistema Solar.

L’últim encontré de la sonda Cassini de la NASA amb el planeta Saturn, ens va deixar aquesta meravellosa imatge en tons daurats dels seus anells. La imatge és de color natural, tal com els veurien els nostres ulls. Aquest mosaic està confeccionat a partir de 36 imatges compostes en tres filtres de colors el passat dia 10 d’octubre de 2013.

Saturn llueix diferents bandes de colors, per exemple, una de brillant on una estreta banda de núvols situats a 42º de laitud nord, indica la presencia de les conseqüències de la turbulenta i gegantina tempesta de principis de 2011. El misterios patró climàtic de sis costats, conegut com l’hexàgon és visible al voltant del pol nord de Saturn.

Quan la sonda Cassini va arribar a Saturn l’any 2004, l’hemisferi nord lluïa un to blavós, en el seu estiu austral. A mesura que ha anat passant el temps, la primavera del nord està en ple apogeu, els colors han començat a canviar a cada hemisferi. Els tons han començat a dominar l’hemisferi nord i el color blavós ara està confinat en una estreta regió situada al voltant del pol nord. L’hemisferi sud, ha començat a disposar del color més blavós.

Els anells que és mostren en aquesta imatge, són: l’anell D més intern, el C, B i A. L’anell F també hi és, però no és veu fàcilment. Podem observar com els anells projecten la seva ombra en dirección als limbs del planeta.

pia17474.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els llacs del nord de Tità.

Aquest mosaic en fals color, fet a partir de les dades infraroges obtingudes per la sonda Cassini de la NASA, ens mostra les diferències en la composició dels materials situats en els llacs d’hidrocarburs de Tità, la lluna més gran de Saturn. Tità és l’únic lloc del Sistema Solar apart de la Terra que disposa d’un líquid estable en la seva superficie, malgrat que els llacs són d’età i metà líquid i que per tant no disposa d’aigua líquida. Tot i que podem observar un gran llac i d’altres més petits en el pol sud de Tità, gairebé tots els ññacs semblen estar situats en el pol nord d’aquest satèl·lit.

En aquest mosaic, Kraken Mare, és el mar més gran de Tità i abasta una regió aproximada de la grandària compresa entre el Mar Caspi i Llac Superior de la Terra i que podem observar en la regió superior dreta de la imatge. La gran zona fosca de dalt a l’esquerra de Kraken, és Ligeria Mare, el segon mar més gran.

Les dades presentades, van ser obtingudes amb l’enregistrament visual i infraroig de l’espectròmetre de la sonda Cassini, durant l’últim sobrevol a Tità, el passat dia 12 de setembre de 2013.

Fins ara, l’espectròmetre només havia estat capaç d’enregistrar imatges distants, obliqües o parcials d’aquesta regió. El dia 12 de setembre, el sobrevol va proporcionar una millor geometría d’observació i la llum solar va poder perforar la foscor hibernal que cobria el pol nord de Tità, en el momento de l’arribada de la sonda Cassini a Saturn fa nou anys.

La gruixuda capa de boirina que cobria aquesta regió en aquell momento, ara s’ha dissipat com a resultat de trovar-se en el seu estiu, gairebé sense núvols a Tità, s’ha pogut observar en detall tota la regió.

pia17470.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Astrònoms de la Universitat de Texas, descobreixen la galàxia més llunyana.

L’astrònom Steven Finkelstein, membre de la Universitat de Texas, ha liderat un equip de recerca que ha descobert i ha mesurat la galaxia més llunyana observada fins ara. La galaxia la observem tal com era 700 milions d’anys després del Big Bang.

Tot i que en observacions anteriors fetes pel Telescopi Espacial Hubble, havien identificat altres candidates de galàxies situades en un univers primerenc, incloent algunes que podrien ser encara més allunyades, aquesta és la que s’ha pogut confirmar definitivament amb observacions del telescopi Keck i altres telescopis terrestres.

“Volem estudiar aquestes llunyanes galàxies, per aprendre con canvien amb el transcurs del temps i que d’aquesta manera ens podem fer una idea de com era l’univers quan tenia només un 5% de l’edat actual, que és d’uns 13.800 milions d’anys”, segons ha comentat en Casey Papovich, membre de la Universitat A&M de Texas i coautor de la recerca.

Els astrònoms poden estudiar con evolucionen les galàxies perquè la llum viatja a una determinada velocitat, aproximadament uns 300.000 quilòmetres per segon.

El diable està en els detalls, però, quan es tracta de fer conclusions respecte l’evolució galáctica, Finkelstein assenyala, “Abans de poder fer conclusions fermes respecte l’evolució de les galàxies, has d’estar segur que estàs veient les galàxies correctes”.

Això significa que els astrònoms han d’emprar mètodes més rigorosos per mesurar la distancia a aquestes galàxies, per comprendre en quina época es veuen.

En la imatge podem observar la galaxia estudiada, anomenada z8_GND_5296. El color vermell indica als astrònoms la seva llunyania i que indica que la veiem tal com era poc després del Big Bang.

candelsfield_small.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Herchel ajuda a trobar senyals difícils de detectar dels inicis de l’univers.

Utilitzant un telescopi situat a l’Antàrtida i l’Observatori Espacial Herchel de l’ESA, uns astrònoms han detectat per primera vegada el subtil efecte fòssil de la radiació del Big Bang, que ens mostra els primers moments de l’existència de l’univers.

El difícil senyal de detectar, es va trovar en el camí de la primera llum de l’univers i que havia estat desviat en el seu viatge a la Terra, intervenint els cúmuls de galàxies i la materia fosca, una substància invisible que es detecta de manera indirecta a través de la seva influencia gravitacional.

El descobriment assenyala el camí per la recerca d’evid¡ències d’ones gravitacionals, originades durant la rápida fase de “inflació” de l’univers, un resultat fonamental molt esperat en la recerca de la missió Planck de l’ESA.

La radiació fòssil del Big Bang, el fons còsmic de microones, o CMB, es va formar quan l’univers tot just tenia 380.000 anys. Avui, 13.800 milions d’anys després, el que veiem, és un cel ple d’ones de ràdio a una temperatura de només 2,7 graus per sobre del zero absolut.

Petites variacions en la temperatura, al voltant d’unes poques desenes de milionèsimes de grau, ens mostren fluctuacions de densitat en els inicis de l’univers, que corresponen a les llavors de les galàxies i les estrelles que veiem avui. El mapa de tot el cel més detallat de les variacions de temperatura en el fons còsmic, va ser mostrat pel Planck el passat mes de març.

No obstant això, el CMB també conté una gran quantitat d’altra informació. Una petita fracció de la llum és polaritzada, com la llum que podem observar amb les ulleres polaritzades. Aquesta llum poralitzada té dos patrons diferents: el mode E i el mode B.

El mode E, és va detectar per primera vegada l’any 2002, amb un telescopi terrestre, el mode B que potencialment és molt més emocionant pels cosmòlegs, encara és molt difícil de detectar.

Poden sorgir de dues maneres. La primera consisteix en l’addició d’un gir a la llum que travessa l’univers i es desviat per les galàxies i materia fosca, un fenomen conegut com lent gravitacional.

La segona té les seves arrels enterrades en la mecánica d’una rápida fase d’expansió de l’univers i que els cosmòlegs creuen va succeir només una petita fracció de segon després de la “inflación” del  Big Bang.

Aquesta representació artística, ens mostra com els fotons del fons còsmic de micrones (CMB, detectat pel telescopi espacial Planck de l’ESA), són desviats per l’efecte de la lent gravitacional de les enormes estructures còsmiques, a mesura que viatgen a través de l’univers. La lent gravitatòria crea diminutes distorsions addicionals al patró clapejat de les fluctuacions de temperatura del CMB. Una petita fracció del CMB està polaritzada, un dels components d’aquesta llum polaritzada, mode B se’ls ha donat una empremta adicional per l’efecte de la lent gravitacional. Aquest segell s’ha descobert per primera vegada per la combinació de les dades del telescopi terrestre situat en el Pol Sud i l’observatori espacial Herchel de l’ESA.

deflecting_light_from_the_big_bang.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un núvol sorpresa, situat al voltant d’una gegantina estrella.

Aquesta nova imatge del VST (VLT Survey Telescope), situat a l’Observatori Paranal de l’ESO, ens mostra l’extraordinari supercúmul estel·lar Westerland 1. Aquest cúmul, excepcionalment brillant és trova a uns 16.000 anys llum de la Terra, en la constel·lació de l’Ara. Conté centenars d’estrelles molt massives i brillants, totes de pocs milions d’anys d’edat, que en termes estel·lars es consideren estrelles “bebès”. Però en la nostra visió d’aquest cúmul, la veiem obstaculitzada pel gas i la pols que impedeix observar la major part de la llum visible, que prové d’aquest cúmul.

Ara, els astrònoms que estudien les imatges del Westerland 1, procedents de noves observacions, han localitzat una cosa inesperada . Al voltant d’una de les estrelles, anomenada W26, una supergegant vermella i probablement l’estrella més gran, han descobert un brillant núvol de gas d’hidrogen, que podem apreciar en tonalitat verdosa en aquesta imatge.

Aquest tipus de núvol brillant, situat al voltant d’estrelles supermassives, són molt poc freqüents i encara menys al voltant d’una estrella supergegant vermella. Es tracta de la primera nebulosa ionitzada descoberta al voltant d’aquest tipus d’estrella. La propia W26 és massa freda per fer brillar el gas, els astrònoms especulen que la Font de la radiació ionitzant pot ser, o bé estrelles molt calentes blaves que es troben en algún lloc d’aquest cúmul, o possiblement una estrella companya de W26 més débil, però molt més calenta.

potw1341a.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Es detecta aigua en blocs de roques planetàries situades al voltant d’una nana blanca.

Uns astrònoms utilitzant el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han detectat roques que ajuden a la formació de planetes sòlids que tenen la característica de disposar de grans quantitats d’aigua. Aquestes restes rocoses, actualmente orbiten a una estrella nana blanca anomenada GD 61, que és considera una reliquia d’un sistema planetari que ha sobreviscut al final de la seva estrella. Aquest descobriment suggereix que el sistema estel·lar, situat a uns 150 anys llum de nosaltres i que es trova al final de la seva vida, tenia el potencial de contenir exoplanetes similars a la Terra, segons comenten els investigadors d’aquesta recerca.

“Aquestes restes riques en aigua i els planetes terrestres poden tenir característiques comuns. Un sistema d’aquest tipus no pot crear objectes tant grans com asteroides i evitar la construcción de planetes, segurament GD 61, tenia els ingredients necessaris per disposar d’aigua en les superficies dels seus planetes”, ha comentat en Jay Farihi, membre de la Universitat de Cambridge del Regne Unit. Encara és difícil predir amb exactitud quin tipus de planetes podien haver existit, ha comentat Farihi. “Els nostres resultats demostren probablement, que hi havia possibilitats de planetes habitables en aquell sistema d’exoplanetes. El sistema és gairebé segur que tenia (possiblement encara en té) planetes, així com aigua en la superficie d’algun d’aquells planetes.

Les observacions fetes amb el Cosmic Origins Spectrograph (COS) van permetre a l’equip de recerca, fer l’anàlisi químic per determinar el tipus de runa de GD 61. El descobriment es complementa amb altres observacions astronòmiques que han mesurat la grandària i densitat dels planetes, però no la seva composició real.

hs-2013-38-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una bombolla galàctica que ens dona una gran sorpresa.

Situada dins d’una closca, en aquesta gran bombolla hi ha una estrella embrionària amb una massa equivalent a vuit vegades el nostre Sol.

Aquesta imatge, feta per l’observatori espacial Herchel ens mostra una bombolla galáctica situada a uns 4.500 anys llum de nosaltres, on en el seu centre resideix una estrella. L’estel no és visible en loes longituds d’ona infraroges que treballa el telescopi, però aquesta empeny la pols i el gas que l’envolta amb la seva propia llum.

La pressió que exerceix respecte a aquest material que l’envolta, és tal que ha començat a col·lapsar-se en noves estrelles.

El brillant grumoll situat a la dreta de la base de la bombolla, és una inesperada gran estrella embrionària, segons van detectar els sensors infrarojos del Herchel.

Les observacions del Herchel han demostrat que aquesta estrella conté almenys vuit vegades la massa del nostre Sol i que alhora està envoltada per unes 2.000 masses solars addicionals de gas i pols que la poden seguir alimentant.

No tot el material caurà dins de l’estrella, ja que una partm important d’aquest material s’allunyarà per la intensa radiació emesa per la propia estrella. Algunes estrelles arriben a la impressionant massa de 150 vegades la del nostre Sol, la d’aquesta estrella embrionària encara està per determinar.

the_galactic_bubble_rcw_120_node_full_image.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La nebulosa Toby Jug de més a prop.

Situada a uns 1.200 anys llum de la Terra, en la constel·lació austral de Carina, la nebulosa de Toby Jug, coneguda oficialment com IC 2220, és un clar exemple de nebulosa de reflexió. Aquest núvol de gas i pols, esta il·luminat des del seu interior per una estrella anomenada HD 65750. Aquesta estrella, d’un tipus conegut com gegant vermella, té cinc vegades la massa del Sol, però està en una fase més avançada de la seva vida, tot i que , en comparació, és jove, ja que només té uns 50 milions d’anys.

La nebulosa és va formar per la mateixa estrella, que perd part de la seva massa enviant-la al seu entorn espacial, formant un núvol de gas i pols a mesura que el material és refreda. La pols consisteix en elements com el carboni, o d’altres components simples i resistents al calor com l’òxid de titani i l’òxid de calci. En aquest cas, detallats estudis en llum infraroja indiquen que el component que reflecteix més llum de l’estrella és el diòxid de silici.

IC 2220 és visible ja que la llum de l’estrella és reflecteix en les partícules de pols. Aquesta estructura en forma de papallona celeste, quasi bé simétrica amb una grandària aproximada d’un any llum. Aquesta fase de la vida d’una estrella, és molt curta i aquests tipus d’objectes alhora són poc comuns.

Les gegants vermelles són estrelles velles que s’acosten a la fase final de la seva evolució. Han gastat quasi bé s les seves reserves d’hidrogen, que desenvolupen les reaccions que tenen lloc durant la major part de la vida de les estrelles. Això causa que l’atmosfera d’una estrella s’expandeix d’una forma considerable. Les estrelles com HD 65750 cremen una capa d’heli que envoltal nucli de carobi-oxigen, a vegades acompanyat d’una capa d’hidrogen més proper a la superficie.

D’aquí alguns milers de milions d’any el nostre Sol, també arribarà a la fase de gegant vermella. S’espera que la seva atmosfera s’expandeixi més enllà de l’òrbita de la Terra, engolint tots els planetes interiors en aquest procés.

eso1343a.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble i el Chandra ens mostra la galàxia més densa i propera a nosaltres.

S’ha descobert la galaxia més densa del nostre univers proper. La galaxia coneguda com M60-UCD1, està situada a prop de la masiva galaxia el·líptica NGC 4649, anomenada també M’60, situada a uns 54 milions d’anys llum de la Terra.

Aquesta imatge composta de M-60 i de la regió que l’envolta, s’ha obtingut amb les dades de l’Observatori de raigs X Chandra, en color rosat i del Telescopi Espacial Hubble, en colors vermell, verd i blau. La imatge del Chandra ens mostra el gas calent i les estrelles que contenen forats negres i estrelles de neutrons. La imatge del Hubble ens mostra les estrelles de M’60 i les galàxies nanes, incloent M60-UCD1.

Formada per un extraodinari nombre d’estrelles, M60-UCD1, és una “galaxia nana ultra-compacta”. Va ser descoberta pel Hubble i ha tingut posteriors observacions del Chandra i d’altres telescopis terrestres.

És la galaxia més lluminosa coneguda d’aquest tipus i una de les més massives, ja que disposa d’una massa de 200 milions de vegades la del nostre Sol, segons observacions fetes amb el telescopi Keck de 10 metres de diàmetre. Cal tenir en compte que prop de la meitat d’aquesta massa és trova en un radi de només 80 anys llum. Això faria que la densitat d’estrelles estaría al voltant de 15.000 vegades més de la que tenim al voltant del Sol. Això indica que la seva proximitat és d’unes 25 vegades més que les que hi ha entorn del nostre veïnatge.

Els 6,5 metres de diàmetre del Multiple Mirror Telescope, situat a Arizona, es van utilizar per estudiar la quantitat d’elements més pesats que l’hidrogen i l’heli en les estrelles de M60-UCD1. Es vantrobar valors similars al nostre Sol.

Un altres aspecte intrigant de M60-UCD1, són les dades que ha proporcionat el Chandra, on mostren una brillant Font de raigs X en el seu interior. Una posible explicació d’aquesta font, podría ser la presencia d’un forat negre gegant amb una massa equivalent a 10 milions de vegades el nostre Sol.

Els astrònoms están tractant de determinar si M60-UCD1 i altres galàxies nanes ultra-compactes, están formades a partir de cúmuls galàctics, o si són galàxies que es tornen més petites per l’allunyament de les seves estrelles. Forats negres d’aquestes dimensions no es troben en agrupacions estel·lars com aquesta, pensant que l’emissió de raigs X prové d’un forat negre, o que podría estar produït per una col·lisió entre M6o-UCD1 i una o diverses galàxies properes.

La gran massa de M60-UCD1, així com l’abundor d’elements més pesats que l’hidrogen i l’heli podrien ser arguments a favor que, aquesta galaxia fos el romanent d’una galaxia més gran.

hs-2013-40-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »