Arxiu per Setembre, 2013

Els electrons ultra ràpids expliquen l’estructura del tercer anell de radiació situat al voltant de la Terra.

En la complexa ciencia que intenta explicar l’origen i forma de les dues gegantines estructures en forma de donut que envolten a la Terra, els investigadors han afegit una nova peça d’informació: alguns electrons arriben amb tanta energía que formen un conjunt diferent de procesos físics. Aquesta recerca, ha estat publicada el dia 22 de setembre de 2013, en la revista Nature Physics.

La comprensió de la naturalesa d’aquests cinturons de radiació i la forma que tenen d’engrandir-se i encongir-se en el temps, és una part important de la interpretació i potser algún dia de la predicció d’aquesta estructura, que envolta a la Terra. El clima espacial, pot entre altres coses, produir complicacions en els sistemes electrònics situats a bord de satèl·lits, entre els quals els de comunicación GPS.

El descobriment dels cinturons de radiació, forma part de l’era espacial observada l’any 1958 per la sonda espacial Explorer I. Els científics s’hna van adonar aviat que els cinturons podien canviar de forma d’acord amb les pertorbacions procedents del Sol, de vegades d’una manera espectacular. El mes de febrero de 2013, varen anunciar les observacions del Van Allen Probes de la NASA.

Les observacions van mostrar la configuración d’un anell inusualment estret, diferentciat del cinturó interior que persistía des del mes de setembre de 2012. Les partícules addicionals canalitzades creaven un tercer cinturó més gran i més extern. Aquesta configuración prèviament desconeguda de tres bandes van canviar el coneixement que es tenia d’aquesta estructura.

“Les observacions del Vall Allen Probes, van desafiar els nostres coneixements respecte la física dels cinturons de radiació”, ha comentat en Yuri Shprits, científic espacial de la Universitat de Califòrnia i responsable de l’article publicar . “En el passat s’havien fet estimacions que semblaven raonables. Ara sabem que en una tempesta, sorgeixen models globals que reconstrueixen l’estructura en tots els nivells”.

D’aquesta manera els científics han començat a treballar en els nous models per explicar aquest nou conjunt d’observacions. La recerca del Van Allen Probes han mesurat la més àmplia gamma d’energies i tipus de partícules mai observade. S’han fet mesuraments precisos de partícules a l’anell estret, on és mouen fins el 99,9 per cent de la velocitat de la llum i que podrá proporcionar molta información respecte a procesos físics no observats fins ara.

sciencecover01.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observacions en llum blava indiquen una atmosfera rica en aigua en una súper-Terra.

Un equip de recerca d’astrònoms japonesos i investigadors planetaris, han utilitzat dues càmeres òptiques instal·lades en el Telescopi Subaru; la Suprime-Cam i la Càmera Espectrògraf d’Objectes Febles (FOQUES), amb un filtre de transmissió blau, per observar els trànsits planetaris de la súper-Terra GJ 1214b (Gliese 1214b). L’equip va investigar si el planeta disposava d’una atmosfera rica en aigua i hidrogen. Les observacions del Subaru indiquen que el cel d’aquest planeta no mostra una forta dispersió Rayleigh, que podría predir una atmosfera dominada per l’hidrogen sense núvols. Quan és va combinar aquesta recerca amb d’altres d’anteriors en altres colors, indica que aquest nou resultat observacional fa que GJ 1214b tingui probablement una atmosfera rica en aigua.

Les súper-Terres s’estan convertint en un nou tipus de planetes extrasolars, amb una massa i radi més gran que la Terra, però menys que els gegants gelats del nostre Sistema Solar, com Urà o Neptú.

L’actual equip japonés d’investigació va centrar els seus esforços en la investigación de les característiques atmosfèriques de la súper-Terra GJ 1214b, que es trova a uns 40 anys llum de la Terra, en la constel·lació d’Ophiuchus, al nord-oest del centre de la nostra galaxia, la Via Làctia. Aquest planeta és una de les súper-Terres conegudes, descobertes per Charbonneau et.al. (2009) dins del MEarth Project, que se centra en la recerca de planetes habitables situats en estrelles properes a nosaltres. L’equip d’investigació va examinar les característiques de dispersió de la llum de GJ 1214b en un trànsit al voltant de la seva estrella.

fig1e2.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant joves estrelles en la Nebulosa de la Gamba.

Situada a uns 6.000 anys llum de la Terra, dins de la constel·lació d’Scorpius, la nebulosa coneguda com IC 4628, és una enorme regió plena de gas i bombolles fosques de pols. Aquests núvols de gas, són regions de formació estel·lar que generen brillants i calentes estrelles. En llum visible, observem aquestes estrelles en colors blanc-blavoses, però també emeten una intensa radiació en altres regions de l’espectre, majoritàriament en llum ultraviolada.

Aquesta llum ultraviolada, que emeten aquestes estrelles fan brillar el gas de la nebulosa. La radiació arrenca electrons dels àtoms d’hidrogen, que més endavant és recombinen i generen energía en forma de llum. Durant aquest procés, cada element químic emet llum en determinats colors, que en el cas de l’hidrogen, el color predominant és el vermell. IC 4628, és un exemple de regió HII.

La Nebulosa de la Gamba (el seu sobrenom) té una extensió d’uns 250 anys llum, omplint una área en el cel equivalent a quatre llunes plenes. Tot i la seva grandària aparent, sovint ha estat ignorada pels observadors degut a la seva feblesa, ja que la seva major part de llum emesa ho fa en longituds d’ona que l’ull humà no pot percebre. La nebulosa és coneguda també com Gum 55, i que prové de l’astrònom australià Colin Gum, que va publicar un catàleg de regions HII l’any 1955.

eso1340a.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Chandra observa de prop el forat negre Sagittarius A.

En el centre de la nostra galaxia, la Via Làctia existeix el forat negre supermassiu Sagittarius A (SgA) , que és posa de manifest en aquestes imatges. Tal com han estudiat uns astrònoms utilitzant l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, han fet un pas important en la comprensió de per què el gas situat al voltant de SgA, és extraordinàriament feble en la emissió de raigs X.

La imatge gran conté l’emissió dels raigs X enregistrats pel Chandra en color blau, mentre que les dades infraroges capturades pel Telescopi Espacial Hubble, están en colors vermell i groc. El requadre ens mostra una visió més propera de SgA, només en raigs X que cobreix una regió de mig any llum d’amplada. L’emissió difusa dels raigs X procedeix del gas capturat pel forat negre i que es arrossegat cap el seu interior. Aquest gas calent, prové dels vents produïts per una regió en forma de disc de joves estrelles massives, observades en les emissions infraroges.

Aquesta recerca és el resultat d’una de les majors campanyes d’observació mai fetes pel Chandra. Durant l’any 2012, el Chandra va recollir durant prop de cinc setmanes dades d’emissions de raigs X, amb una resolución sense precedents fins ara, on s’observa el gas amb una temperatura de diversos milions de graus i que gira al voltant de SgA, un forat negre de prop de 4 milions de vegades la massa del Sol. A només 26.000 anys llum de nosaltres, SgA és un dels pocs forats negres on podem presenciar el flux de materia caient al seu interior.

sgra_gas_rollover.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un cometa amagat de la nostra visió.

Durant prop de 30 anys, un asteroide proper a la Terra s’ha observat vagant en un camí solitari a través de la visió dels nostres telescopis, resseguint-lo per determinar la seva estructura. L’objecte conegut com Don Quixot, sèstén en una òrbita que va més enllà de Júpiter i que ara sembla ser un cometa.

El descobriment ha estat realitzat dins d’un projecte coordinat per investigadors de la Universitat del Nord d’Arizona, a Flagstaff, utilitzant el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA. Després de molts esforços, han trobat l’evidència de l’activitat del cometa, que fins ara havia estat imperceptible.

Els resultats indiquen que Don Quixot no és un cometa mort com es creía anteriorment, de fet disposa d’una feble cua i coma. Aquest és el tercer objecte més grans d’asteroides propers a la Terra, amb una òrbita errática i allargassada, segons ha indicar en David Trilling, membre de la Universitat del NJord d’Arizona. Don Quixot, té unes dimensions aproximades de 18 quilòmetres.

“El descobriment de l’emissió de diòxid de carboni a Don Quixot, ha calgut treballar en la sensibilitat de les longituds d’ona infraroges del Spitzer, ja que des de la Terra no s’hauria observat”, ha comentat en Michael Mommenrt, investigador del German Aerospace Center de Berlin. Aquest descobriment implica que el gel de diòxid de carboni i aigua pot estar present en altres asteroides propers a la Terra. Es calcula que aqquest objecte podría contenir al voltant de 100.000 milions de tones d’aigua, més o menys la mateixa quantitat que es pot trovar al llac Tahoe de Califòrnia.

sig13-010_sm.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un cacauet en el centre de la nostra galàxia.

Dos equips d’astrònoms han utilitzat les dades obtingudes amb telescopis de l’ESO, per generar el millor mapa tridimensional,  fet fins ara de les regions centrals de la Via Làctia. Han descobert que, des de alguns angles, les regions interiors semblen tenir una forma de cacauet o X. Aquesta estranya forma, s’ha observat amb la información del telescopi de rastreig VISTA de l’ESO, alhora que s’han observat els moviments de centenars d’estrelles molt dèbils que pertanyen al bulb central.

Una d’aquestes regions, més important i masiva de la galaxia, que s’estén al llarg de milers d’anys llum, és el bulb galàctic. Aquest enorme núvol central amb uns 10.000 milions d’estrelles, s’expandeix milers d’anys llum, tot i que encara no és comprent molt bé la seva estructura ni el seu origen.

Malauradament, des de el nostre punt de visió situat dins del disc galàctic, la observació d’aquesta regió central, que és trova a uns 27.000 anys llum de distancia, queda enfosquida degut a la multitud de núvols de pols i gas. Els astrònoms només poden obtener una visió útil del bulb, observant-la en longituds d’ona més gran, com la radiació infraroja, que pot travessar els núvols de pols.

Observacions anteriors, realitzades amb el sondeig infraroig 2MASS, ja havien mostrat algunes pistes d’aquesta misteriors estructura del bulb en forma de X. Ara, dos equips de científics han utilitzat noves observacions d’alguns telescopis, per obtener una visió molt més clara d’aquesta débil estructura central.

eso1339a.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La galàxia barrada de l’Escultor.

Els espectaculars braços que giren al voltant de la barra central de la galaxia Escultor, els podem observar clarament en aquesta imatge enregistrada pel Telescopi Espacial Spitzer de la NASA. La imatge principal és una combinació de les dades infraroges enregbistrades pels dos detectors del Spitzer, durant el período de la missió amb els col·lectors en funcionament criogènic.

També coneguda com NGC 253, la galaxia Escultor, forma part d’un cúmul de galàxies observades des de l’hemisferi sud. És coneguda com una extraordinària regió de formació estel·lar en la seva regió central. Aquesta activitat escalfa els núvols de pols circumdant, causant el brillant resplendor groc-vermell d’aquesta imatge infraroja.

La imatge es va formar a partir de dues imatges situades a la dreta. En la part superior, el resplendor de color blau correspon a les estrelles, que representen la llum infraroja d’ona més curta. En aquesta imatge, els disc, els braços espirals i la barra central són més fàcils d’identificar que en llum visible, perquè els efectes d’enfosquiment és redueix al mínim.

La imatge infrerior dreta, ens mostra la brillantor de la pols en longituds d’ona infraroges més llargues, en colors ver i vermell. Les regions de formació estel·lar brillen especialmente en aquesques longituds d’ona més llargues (vermell.

ssc2013-07a_sm.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble fa una pel·lícula d’un centre galàctic.

Més de tretze anys d’observacions del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han permès als astrònoms confeccionar una pel·lícula a manera de time-lapse en intervals de 5.000 anys llum, del raig de gas sobreescalfat que està sent expulsat del forat negre supermassiu situat en el centre de la gegant galaxia el·líptica M87.

Aquesta pel·lícula pot ajudar als astrònoms a tenir una millor comprensió de l’activitat galáctica dels forats negres actius. De manera que la materia que cau dins d’un forat negre no pot escapar de la seva extrema força de gravetat, la resta de materia queda situada en una regió que l’envolta, coneguda com disc d’acreció i que està situada al voltant del forat negre. Els camps magnètics que envolten el forat negre és creu que arrosseguen part d’aquest gas ionitzat, expulsat formant alhora dolls o jets a alta velocitat.

“Els forats negres supermassius centrals, són un component clau en totes les grans galàxies”, ha comentat l’Eileen T.Meyer, membre del Space Telescope Science Institute. “La majoria d’aquests forats negres que han passat per una fase activa, on els dolls que sobresurten del forat negre actúen com un motor en l’evolució de les galàxies. Mitjançant l’estudi dels detalls d’aquest procés en una galaxia propera, podem aprendre més sobre la formació de les galàxies i la física dels forats negres en general”.

La pel·lícula ens mostra per primera vegada el flux del raigs de plasma que viatja en un moviment espiral. Aquest moviment es considera una potent evidencia que el plasma pot estar viatjant al llarg d’un camp magnètic, un moviment, que l’equip de recerca, creu que ho fa en una estructura en forma d’hèlix. El camp magnètic es creu que sorgeix a partir d’un disc d’acreció de la materia situada al voltant del forat negre. Tot i que el camp magnètic no pot ser observat, la seva presencia s’ajusta al confinament del doll al llarg d’un estret doll que sorgeix del mateix forat negre.

Meyer va trovar les dades per sospitar de l’estructura helicoidal del camp magnètic en diversos llocs al llarg del doll. En la part exterior del doll de M87, per exemple, hi ha un brillant núvol de gas, anomenat nus B, semblant a una ziga-zaga, com si és mogués al llarg d’una estructura en espiral.

M87 resideix en el centre del cúmul de Virgo, una regió amb més de 2.000 galàxies, situades a uns 50 milions d’anys llum de nosaltres. El forat negre supermassiu situat en aquesta galaxia, és diversos milions de vegades més massiu que el nostre Sol.

hs-2013-32-a-web.jpg

Sis voleu més información, premeu aquesr enllaç.

No hi ha comentaris

Eclipsi anular de Phobos observat pel Curiosity.

Aquest conjunt de tres imatges, ens mostra fotografíes separades cada tres minuts de Phobos, la lluna més gran del planeta Mart, passant per davant del Sol, talment com si fos un eclipsi. El satèl·lit va pasar per davant del Sol i va ser observat pel ròver Curiosity de la NASA.

Aquestes curioses imatges ens mostren el que seria un eclipsi anular de Sol, a través del teleobjectiu de la càmera Mast Camera (Mastcam) situada en el Curiosity, el passat dia 17 d’agost, que correspon al dia marcià o sol 369 d’estada del ròver en el planeta vermell.

El Curiosity va fer un conjunt d’imatges prèvies per tal d’observar acuradament aquest esdeveniment celeste. Les observacions de Phobos, poden ajudar a realizar mesures més precises als investigadors per tal de determinar millor la seva òrbita. En el momento de l’eclipsi , el Sol estaba just per damunt del ròver, de manera que és va poder enregistrar amb gran detall la silueta de Phobos.

pia17356.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris