Arxiu per Agost, 2013

Congres Sabiens 2013.

El proper Congres Sabiens, que és farà a Andorra els diez 12 i 13 d’octubre d’aquest any, té com a referent les Intel·ligències.

Pot ser una bona oportunitat escolta de primera ma, els diferents ponents que ens oferiran els seus coneixements, experiències o treballs, respecte a Intel·logències Múltiples que conviuen amb la nostra realitat.

future-futuristic-one-step-closer-to-telepathy-with-bci-technology-1.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Es detecta una estrella bessona solar més vella.

Un equip internacional encapçalat per astrònoms del Brasil, han utilitzat el Very Large Telescope de l’ESO per identificar i estudiar l’estrella solar bessona més antiga coneguda fins ara. Situada a uns 250 anys llum de la Terra, l’estrella HIP 102152 s’assembla més al Sol que qualsevol altre estrella observada fins ara, amb la circumstància de tenir uns 4.000 milions d’anys d’edat més que el Sol. Aquesta estrella ens ofereix l’oportunitat sense precedents d’observar com será el Sol quan envelleixi. Així mateix, les noves observacions proporcionen per primera vegada un important nexe entre l’edat d’una estrella i el seu contingut de liti i que a més suggereix la posible existencia a HIP 102152 d’aixoplugar planetes terrestres.

Els astrònoms han observat el Sol a través de telescopis des de fa 400 anys (una petita fracció de l’edat del Sol, que té més de 4.000 milions d’anys). Resulta extremedament difícil estudiar la historia i evolució del nostre astre, però és posible fer-ho si busquem estrelles amb les seves matexies característiques, però en diferents etapes de la seva vida.

Jorge Melendes, membre de la Universitat de Sao Paulo a Brasil i responsable d’aquesta recerca, ha explicat: “Durant dècades, els astrònoms han intentat buscar estrelles bessones solars, per tal de conèxier millor la nostra estrella. Però molt poques s’han localitzat des de que s’observés la primera l’any 1997. Ara hem obtingut els espectres a través del VLT, amb una qualitat excepcional, el que ens permet analitzar les estrelles bessones solars amb una extrema precisió per tal de conèxier millor el nostre Sol”.

HIP 102152, està situada en la constel·lació de Capricornius, és calcula que té una edat aproximada de 8.200 milions d’anys. Per altre banda, s’ha confirmat que l’estrella 18 Scorpi, és una estrella solar amb una edat aproximada de 2.900 milions d’anys.

El liti, és el terce element de la taula periòdica, que és va formar en el Big Bang alhora que l’hidrogen i l’heli. Durant anys, els astrònoms s’han preguntat per que algunes estrelles semblen tenir menys liti que altres. Amb aquestes noves observacions, HIP 102152, ha donat molta información d’aquest misteri, al determinar una forta correlació entre l’edat d’una estrella com el Sol i el contingut d’aquest element.

eso1337a.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Representació d’un mapa 3D a gran escala de l’Univers.

Un equip internacional d’astrònoms encapçalats per investigadors de la Universitat de Kyoto i de la Universitat d’Oxford, han publicat la primera versió d’un mapa 3D de l’Univers, formant part del FastSound Project, el qual està inspeccionant les galàxies a través de 9.000 milions d’anys llum de distancia. Utilitzant el nou instrument del Subaru, el Fiber Multi-Object Spectrograf (FMOS), han inclòs 1.100 galàxies per mostrar-nos l’estructura de l’univers en aquell temps.

FMOS és un poderós sistema d’espectroscòpia de gran camp que permet l’espectroscòpia d’infraroig proper de més de 100 objectes alhora. L’ubicació de l’espectrògraf en el focus primari permet un gran camp de visió quan és combina amb la potencia del mirall primari de 8,2 metres de diàmetre.

L’actual mapa 3D de 1.100 galàxies ens mostra l’estructura a gran escala de l’univers fa nou mil milions d’anys i que abasta 600 milions d’anys llum d’amplada en dirección angular i dos milions d’anys llum en direcció radial. L’equip de recerca ha estudiat una regió equivalent a uns 30 graus quadrats i mesurar distàncies precises de prop de 5.000 galàxies, situades a més de deu mil milions d’anys llum.

L’àrea de recerca cobreix 2,5 per 3 graus en el cel, a una distancia radial situada entre els 12.000 i 14.500 milions d’anys llum, amb un recorregut de la llum equivalent entre els 8.000 i 9.600 milions d’anys llum. Els colors de les galàxies indiquen la taxa de formació estel·lar, és a dir la massa total de les estrelles produïdes cada any. La gradació de color de fons, indica la densitat del nombre de galàxies, la distribució de la massa subjacent (que està dominada per materia invisible anomenada “materia fosca”, que representa al voltant del 30% del total de l’energia de l’Univers).

fig12.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Encelad acostant-se i allunyant-se.

Aquest conjunt d’imatges enregistrades per la missió Cassini de la NASA, ens mostra com l’atracció gravitatòria de Saturn afecta la quantitat de vapor d’aigua, que sobresurt a través dels jets de la lluna Encelad. Aquest satèl·lit genera més vapor d’aigua quan està més lluny de Saturn en la seva òrbita (imatge de l’esquerra) , que quan està més a prop del planeta (imatge de la dreta).

El gel d’aigua , així com les partícules orgàniques brollen per les fissures conegudes com a “franges de tigre”, situades en el pol sud d’Encelad. Els científics creuen que les fissures están formades per la major força de gravetat de Saturn. La teoría indica que la reducció d’aquesta força de gravetat, permet que les fissures s’obrin i alliberin el vapor. Això és déu, a que hi ha moments que Encelad està més a prop de Saturn en un costat que en un altre de la seva òrbita.

Els científics relacionen la brillantor dels plomalls d’Encelad a la quantitat de material sòlid que sobresurt per les petites partícules de gel d’aigua que en forma de núvol , s’il·lumina per la llum solar que es veu al seu darrere. Comparant les imatges més febles i les més brillants, s’ha detectat un canvi entre tres i quatre vegades la seva brillantor.

Aquesta conclusió s’ha fet a partir d’imatges on s’observen els dolls d’una manera predictible. La imatge de fons, s’ha obtingut a partir de les dades de la Cassini l’any 2006. La imatge de la l’esquerra es va obtener en dia 1 d’octubre de 2011, mentre que la de la dreta es va obtener el dia 30 de gener del mateix any.

pia17040.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble observa la història del nostre univers actual.

Els astrònoms han utilitzat les observacions de la recerca CANDELS del Hubble, per determinar les mides, formes i colors de les galàxies situades a un 80% de l’edat actual de l’univers. A l’univers actual, les galàxies vénen determinades per una varietat de formes diferents i que és classifiquen mitjançant la coneguda Seqüència de Hubble, que determina les galàxies en un període de 11.000 milions d’anys.
La Seqüència de Hubble, classifica les galàxies en funció de la seva morfologia i activitat de formació estel·lar, organitzant-les en un zoològic còsmic de formes espirals, el·líptiques o irregulars, amb braços que giren, halos difusos o brillants estructures centrals. Hi ha dos tipus principals de galàxies que s’identifiquen en aquesta Seqüència : el·líptiques i espirals, amb un tercer tipus, lenticulars, situades enmig de les anteriors.
Això descriu amb precisió el que veiem en la regió de l’espai que ens envolta, però com canvia la morfologia de la galàxia quan la veiem més enrere en el temps; quan l’Univers era més jove ?.
“Aquesta és una pregunta clau: quan i en quin termini de temps es va formar la Seqüència de Hubble?”, comenta en BoMee Lee, membre de la Universitat de Massachusetts i responsable d’aquesta recerca. “Per fer això, necessitem mirar les galàxies llunyanes i comparar-les amb els seus parents més propers, per observar si es comporten de la mateixa manera”.
Si podem concretar la Seqüència de Hubble 8.000 milions d’anys enrere, aquestes noves observacions empenyen altres 2.500 milions més en el temps còsmic, que abasta una història del 80% de l’Univers.
hs-2013-33-a-print1.jpg
Si voleu més informaicó, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

Tranquil·litat abans de la tempesta.

Aquesta bonica imatge ens mostra les galàxies NGC 799 (a sota) i NGC 800 (a dalt), situades en la constel·lació de Cetus (la Balena). Aquest parell de galàxies van ser observades per primera vegada per l’astrònom americà Lewis Swiff l’any 1885.
Situades a una distància d’uns 300 milions d’anys llum, ens mostren una visió “de front” que ens permet apreciar clarament les seves estructures. Com la nostra Via Làctia, aquestes dues galàxies espirals, amb llargs braços molt característics serpentejant la brillant protuberància central. En els braços espirals, hi ha cúmuls on s’estan formant nombroses estrelles joves i calentes de color blau ( en la imatge s’aprecien com a petits punts de color blau), mentre que l’estructura central, un gran nombre d’estrelles més velles, fredes i de color vermell, formen una compacta regió en forma esfèrica.
A primera vista, aquestes galàxies semblen iguals, però el secret està en els detalls. Més enllà de la diferència evident de la grandària, només NGC y799 disposa d’una estructura en forma de barra central, que s’estén des de la protuberància central, allargant-se fins els braços espirals. Es creu que les barres centrals, intensifiquen la formació estel·lar. L’any 2004, també és va observar una supernova a NGC 799, anomenada SN 2004dt.
Tot i semblar que les dues galàxies conviuen en una pau eterna, res més lluny d’això. Podríem estar sent testimonis d’una calma abans de la tempesta. No sabem quan succeirà, però quan estiguin prou a prop una de l’altra, interaccionaran durant alguns centenars de milions d’anys, degut a les seves pertorbacions gravitatòries. Algunes vegades, només són petites interaccions que causen distorsions, però altres vegades xoquen fusionant-se per formar una única galàxia d’una grandària més gran.
potw1332a1.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

El Hubble observa les restes “fumejants” d’un esclat de raigs gamma.

El Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ha proporcionat la principal evidència d’una explosió de curta durada de raigs gamma, provocats per la fusió de dos petits objectes estel·lars de gran densitat: un parell d’estrelles de neutrons, o una estrella de neutrons amb un forat negre.
Aquesta prova va arribar a partir d’observacions del Hubble en llum d’infraroig proper, a partir d’una bola de foc produïda per alguna explosió estel·lar generant una gran quantitat de raigs gamma (GRB).
Una kilonova és un esdeveniment 1.000 vegades més brillant que una nova, causada per una erupció d’una nana blanca. Aquesta explosió estel·lar, és però només entre 1/10 i 1/100 de la brillantor d’una típica supernova , que implica l’auto-destrucció d’una estrella massiva.
Els esclats de raigs gamma són misterioses  “espurnes” d’intensa radiació d’alta energia que apareixen en direccions aleatòries a l’espai. Explosions de curta durada que en la majoria dels casos, de només pocs segons, però que de vegades generen febles resplendros en llum visible i infraroig proper, que són visibles durant diverses hores o dies.
Els resplendors han ajudat als astrònoms a determinar que els GRBs, es localitzen en galàxies llunyanes. La causa dels GRBs de curta durada, però, seguexi sent un misteri. La teoria més acceptada pels astrònoms, és que som testimonis de l’energia alliberada quan interaccionen dos objectes compactes.
Un equip d’investigadors dirigits per Nial Tanvir, membre de la Universitat de Leicester del Regne Unit, han utilitzat dades del Hubble per estudiar un recent esclat de curta durada en radiació d’infraroig proper. Les observacions van mostrar un resplendor que es va esvair d’una explosió d’una kilonova, proporcionant la “fumejant” evidència per la hipòtesi de la fusió.
“Aquesta observació ha resolt finalment el misteri de l’origen dels esclats de raigs gamma”, ha comentat en Tanvir. “Molts astrònoms, incloent el nostre grup, ja han proporcionat una gran quantitat d’evidències d’esclats de llarga durada de raigs gamma (aquells que duren més de dos segons), que és produeixen per col·lapse d’estrelles massives. Però només teniem la feble evidència circumstancial de curtes ràfegues produïdes per la fusió d’objectes massius. Aquest resultat ara sembla proporcionar la prova definitiva per confirmar aquest escenari”.
Els astrofísics han predit que els GRBs de curta durada és creen en un parell d’estrelles de neutrons molt denses, situades en un sistema binari en espiral molt proper. Aquest esdeveniment succeeis quan el sistema binari emet radiació gravitatòria, petites ondulacions en el teixit de l’espai-temps. L’energia dissipada per les ones fa que les ones dels dos objectes es formin al apropar-se. En els últims mil·lisegons, els dos objectes es fusionen, en una espiral de ma la mort, expulsant material altament radioactiu. Aquest material s’escalfa i s’expandeix emeten una espurna de llum. Aquesta poderosa explosió emet tanta llum visible i infraroja en un segon , com ho fa el Sol en varis anys. Una kilonova té una durada aproximada d’una setmana.
hs-2013-29-a-full_jpg1.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

Un núvol esgarrinxat per un forat negre.

Noves observacions fetes amb el telescopi VLT de l’ESO, ens mostren per primera vegada un núvol de gas esgarrinxat per un forat negre situat en el centre de la nostra galàxia. El núvol estàn tant estirat que la seva part frontal ha superat el punt més proper i s’està allunyant del forat negre a una velocitat de més de 10 milions de quilòmetres per hora, mentre que la seva cua està caient dins del mateix forat negre.
L’any 2010 el VLT va descobrir un núvol de gas amb algunes vegades la massa de la Terra, accelerant en direcció a un forat negre situat en el centre de la Via Làctia. Aquest núvol s’està apropant al seu límit màxim i aquestes noves observacions ens mostren com s’està estirant i deformant pel fort camp gravitatori del forat negre.
“El gas es troba en la capçalera del núvol, s’estira a més de 160.000 milions de quilòmetres del punt més proper a l’òrbita del forat negre. Amb un apropament màxim d’uns 25.000 milions de quilòmetres del propi forat negre, fent que al caure desapareixi”, ha comentat l’Stefan Gillessen, membre del Max Planck de Física Extraterrestre i responsable d’aquesta recerca. “El núvol està tant estirat que el punt màxim d’apropament no és un succés puntual, si no un procés que s’expandeix al llarg d’un perióde , com a mínim d’un any”.
En aquesta imatge, observem les observacions fel VLT, fetes en els anys 2006, 2010 i 2013, acolorides amb colors blau, verd i vermell respectivament.
eso1332a1.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris