WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 06:36:18' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Juliol, 2013

El Hubble ens mostra la relació entre l’edat de les estrelles i les seves òrbites.

Astrònoms utilitzant les dades del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han vinculat per primera vegada dues poblacions d’estrelles situades en un antic cúmul globular estel·lar, en una dinàmica orbital única, oferint la prova que les estrelles no comparteixen la mateixa data de naixement.
L’anàlisi del cúmul globular 47 Tucanae, ens mostra que les dues poblacions estel·lars difereixen en endat per menys de 100 milions d’anys. El cúmul està situat a uns 16.700 anys llum de nosaltres, en la constel·lació austral del Tuca.
Els investigadors dirigits per Harvey Richer, membre de la Universitat British Columbia de Vancouver, ha combinat les últimes observacions del Hubble, amb d’altres de vuit anys anteriors, que formen part de l’arxiu, per tal de determinar els moviments de les estrelles d’aquest cúmul. Estudis espectroscòpics anteriors van mostrar que molts cúmuls contenen estrelles de diferents composicions químiques, el que suggereix múltiples episodis de naixement d’estrelles. Aquest anàlisi del Hubble, però, va un pas més enllà, afegint el moviment orbital de les estrelles a més de l’anàlisi.
“En analitzar els moviments de les estrelles, en un temps més llarg de referència en la observació, podem mesurar amb més precisió el seu moviment”, comenta en Richer. “Aquestes dades són molt bones, en realitat podem observar per primera vegada els moviments individuals de les estrelles del cúmul. Les dades ofereixen la detallada evidència que ajudarà a entendre les diferents poblacions d’estrelles formades en aquests cúmuls”. Els cúmuls globulars de la Via Làctia, són les relíquies supervivents de la mateixa formació de la nostra galàxia. Ells ofereixen idees respecte la història de la nostra galàxia. 47 Tucanae té uns 10.500 milions d’anys d’edat i és un dels més brillants dels més de 150 cúmuls globulars de la nostra galàxia. El cúmul té una grandària d’uns 120 anys llum.
Richer i el seu equip de recerca, van utilitzar l’Advanced Camera for Surveys l’any 2010, per observar el cúmul. Ells van combiar les observacions amb 754 imatges d’arxiu per mesurar amb precisió els moviments en les posicions de 30.000 estrelles. Amb aquestes dades, van poder calcular les lluminositats estel·lars, així com les seves temperatures. Aquesta arqueologia estel·lar  ha identificat dues poblacions diferents d’estrelles. La primera consisteix en estrelles més vermelles, més velles i amb menys elements químics, situades en òrbites circumdants aleatòries. La segona població compren estrelles de color blau, més joves i amb més elements químics i alhora situades en òrbites més el·líptiques.
“La generació més vermella i que refecteix menys elements químics, indica la seva formació en una regió inicial on bàsicament hi havia gas”, comenta en Richer. “Aquestes estrelles han consevat en la seva “memòria” el seu moviment original”. Més endavant aquestes estrelles més massives van completar la seva evolució, expulsant el gas enriquit amb elements químics més pesants en el mateix cúmul. El gas va xocar amb d’altre, per formar una segona generació d’estrelles, enriquida químicament i que és concentren en el centre del cúmul. A poc a poc, amb el temps aquestes estrelles s’han mogut en direcció a l’exterior, situant-se en òrbites més radials.
hs-2013-25-a-print1.jpg
Si voleu més información, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

Nova imatge del Cap de Cavall aconseguida amb el Herchel.

Una nova i impressionant imatge enregistrada per l’observatori espacial Herchel de l’ESA, de la regió de la Nebulosa del Cap de Cavall, la situa en tot el seu entorn. La imatge és una composició de dades enregistrades en 70 microns (blau), 160 microns (verd) i 250 microns (vermell) i que cobreix una àrea de 4,5 X 1,5 graus. La imatge està orientada amb el nord-est a l’esquerra de la imatge i el sud-oest a la dreta.
La nebulosa del Cap de Cavall, resideix en la constel·lació d’Orió, a uns 1.300 anys llum de nosaltres i alhora forma part del gran i complex Núvol Molecular d’Orió. El Cap de Cavall sembla enlairar-se per sobre del gas i pols circumdant, en el costat dret de la imatge. La intensa radiació de les estrelles nounades, escalfa la pols i el gas, fent-lo brillar intensament als ulls sensibles infrarojos del Herchel (en colors rosat i blanc en la imatge).
A l’esquerra d’aquesta imatge panoràmica , també podem observar dos importants objectes, on s’estan formant estrelles massives, NGC 2068 i NGC 2071.
Extenses xarxes de gas fred i pols teixeixen a través d’aquesta regió, els filaments vermells i grocs, alguns dels quals poden aixoplugar estrelles de menor massa.
herschel_s_view_of_the_horsehead_nebula.jpg
No hi ha comentaris

En la recerca de planetes habitables.

Només hi ha un planeta fins ara, que sabem que està replè de vida. Aquest planeta és la Terra, com hauràs endevinat, el qual té totes les condicions perquè la vida prosperi en la seva superfície. Hi ha altres planetes fora del nostre Sistema Solar, anomenats exoplanetes, que també poden aixoplugar vida ?.
Els astrònoms encara no saben la resposta, ja que els planetes potenticialment habitables han de disposar d’un grapat de condicions favorables. L’ideal, és localitzar un planeta de les mateixes característiques de la Terra, ja que sabem que aqui la vida va arrelar. La recerca d’aquests planetes de la grandària de la Terra, que orbiten a una distància adequada a la seva estrella, s’anomena zona d’habitabilitat.
La missió Kepler de la NASA està ajudant als científics a localitzar aquests nous mons. El Kepler i d’altres telescopis han confirmat uns pocs planetes fins ara, d’una mida més grans o semblants a la Terra, anomenats “Super Terres”.
La zona habitable és la regió situada al voltant d’una estrella on la temperatura és ideal per trobar aigua líquida en la seva superfície. L’aigua és l’ingredient essencial per la vida tal com la coneixem.
Un nou estudi del Exoplanet Science Institute, indica la ubicació d’un planeta anomenat Kepler-69C, situat en una d’aquestes regions d’habitabilitat. L’anàlisi indica que aquest exoplaneta, és 1,7 vegades més gran que la Terra i que es troba a l’interior d’aquella regió, el que el fa més un Super Venus, que una Super Terra.
2.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

Una “ecografia” feta per l’ALMA ens mostra un gegantí embrió estel·lar.

Noves observacions fetes amb el conjunt ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array), han proporcionat als astrònoms la millor evidència fins ara, d’una gegantina estrella en procés de formació situada a l’interior d’un núvols fosc. S’ha descobert una estructura de formació estel·lar equivalent a 500 vegades la massa del Sol (el més gran observat fins ara en la nostra Via Làctia), que encara està creixent. L’estrella embrionària situada a l’interior del núvol està replegant amb gran rapidesa el material que cau al seu interior. Es creu que el núvol està replegant amb gran rapidesa el material que cau al seu interior. El núvol proporcionarà una brillant estrella amb una massa equivalent a 100 vegades el nostre Sol.
Les estrelles més massives i brillants de la galàxia és formen en núvols freds i foscos, però aquest procés no està només envoltat de pols, si no que també de misteri. Un equip internacional d’astrònoms utilitzant l’ALMA, ha obtingut una “ecografia” prenatal en el rang de microones per tal d’aconseguir una imatge de formació d’una gegantina estrella situada a uns 11.000 anys llum de nosaltres, en el conegut núvol Spitzer Dark Cloud (SDC) 335.579-0.292.
Existeixen dues teories respecte la formació d’estrelles massives. Una d’elles suggereix que el fosc núvol és fragmenta, generant diferents nuclis que es col·lapsen per si mateixos i eventualment formen noves estrelles. L’altre teoria molt més dramàtica; tot el núvol es col·lapsa, amb el material formant una o varies estrelles massives.
eso1331a.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

Els gegants còsmics ens mostren nova llum respecte a la matèria fosca.

Un equip internacional d’astrònoms de Taiwan, Anglaterra i el Japó, utilitzant el Telescopi Subaru, han mesurat la distribució de la matèria fosca situada en cinquanta galàxies situades en cúmuls galàctics i han mesurat que la seva densitat disminueix gradualment des del centre d’aquests gegants còsmics fins a les afores. Aquesta nova evidència respecte a la misteriosa matèria fosca que impregna l’univers, s’ajusta a les prediccions de la teoria de la matèria fosca freda coneguda com “CDM”.
Pocs científics dubten seriosament de l’existència de la matèria fosca, que els investigadors van descobrir fa uns 80 anys. No obstant això, els astrònoms no poden observar directament aquesta matèria fosca en el cel nocturn i els físics de partícules encara no han identificat la partícula de la matèria fosca en els seus experiments. Així doncs, que és la matèria fosca ?, aquesta és una gran pregunta encara sense resposta, sobretot perquè la matèria fosca invisible, representa probablement el 85% de la massa de l’univers.
L’equip actual de recerca, dirigit pel Dr. Nobuhiro Okabe, membre de l’Academia Sinica de Taiwan i el Dr. Graham Smith de la Universitat de Birmingham, han utilitzat el Subaru Prime Focus Camera (Suprime-Cam) per investigar la naturalesa de la matèria fosca, mesurant la seva densitat en cinquanta cúmuls galàctics, els objectes més massius de l’univers.
“Un cúmul de galàxies és com una gran ciutat observada des de dalt durant la nit”, ha comentat Smith. “Cada llum brillant de la ciutat és una galàxia i les zones fosques entre les llums que semblen estar buides, són en realitat la matèria fosca. Podem pensar que la matèria fosca en un cúmul de galàxies , com la infraestructura dins de la qual viuen les galàxies”.
La densitat de la matèria fosca depèn de les propietats de les partícules de la matèria fosca individual, igual que la densitat dels materials d’ús quotidià depèn dels seus components. La teoria de la CDM, insdica que les partícules de la matèria fosca només interacuen entre si i amb altres materials a través de la força de gravetat; que no emeten o absorbeixen radiació electromagnètica i que són difícils si no impossibles d’observar. Per tant, l’equip va optar per observar la matèria fosca mitjançant l’ús de lents gravitacionals, que detecten la seva presència a través de la seva interacció amb la matèria ordinària i la radiació.
Segons la teoria de la relativitat, la llum d’un font molt allunyada és doblega al voltant d’un objecte molt massiu, per exemple un cúmul de galàxies, situat entre l’observador i la font de la llum. Es desprèn d’aquest principi que la matèria fosca en aquests gegants còsmics com són els cúmuls globulars alteren la forma i la posició aparent de les galàxies situades més enllà. El Dro. Okabe, indica, “El Telescopi Subaru, és un instrument fantàstic per mesurar les lents gravitacionals. Això ens permet mesurar amb molta precisió com la matèria fosca dels cúmuls de galàxies distorsiona la llum de les llunyanes galàxies i calibrar els petits canvis en l’aparença d’un nombre de febles galàxies”.
fig2e.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

El vol d’un parell de galàxies en interacció.

Aquesta espectacular imatge enregistrada pel Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ens mostra el que sembla el perfil d’una au celestial, amagada dins d’unes estructures galàctiques molt properes entre si.
Aquest parell de galàxies en interacció s’anomenen Arp 142. El parell conté una galàxia espiral de formació estel·lar, NGC 2936 al costat d’una galàxia el·líptica, anomenada NGC 2937, just a sota a l’esquerra de la imatge.
Una vegada es trenca el disc pla de la galàxia espiral, les òrbites de les estrelles s’entrelliguen entre elles a causa de les interaccions amb una altre galàxia. Això distorsiona la galàxia espiral, així com el gas interestel·lar situat en els braços espirals.
El gas i la pols de les regions centrals de NGC 2936, és comprimeixen durant aquest encontre i al seu torn desencadenen la formació de noves estrelles. Aquestes regions de color blau, són ben visibles al llarg dels braços entortolligats. La pols vermellosa, situada a dins de la galàxia, és llançada a l’exterior fora del pla orbital de la galàxia, formant uns camins foscos que es retallen en contra de la brillant llum de les estrelles que estan en el nucli i disc de la galàxia.
La companya el·líptica NGC 2937, és com un petit bolet d’estrelles amb poca quantitat de gas i pols. Les estrelles d’aquesta galàxia, són majoritàriament velles, segons ens indica el seu color vermellós. No hi ha estrelles blaves que podrien confirmar la formació estel·lar.
Arp 142 es troba a uns 326 milions d’anys llum de nosaltres, en la constel·lació d’Hydra. És un membre del catàleg de galàxies peculiars observades per l’astrònom Halton C. Arp en la dècada dels anys 1960.
hs-2013-23-a-print.jpg
Si voleu més informació premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

M 31, una galàxia atapeïda de forats negres.

Les dades de l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, s’han utilitzat per descobrir 26 candidats a forats negres, situats en la galàxia veïna de la Via Làctia, la galàxia d’Andròmeda. Aquest és el nombre més gran de possibles forats negres que es troben fora de la nostra galàxia.
L’equip d’investigadors, dirigit per Robin Barnard, membre del Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics, han utilitzat 152 observacions del Chandra que ocupen 13 anys d’observacions per localitzar 26 nous candidats a forats negres. Nou eren ja coneguts d’un treball anterior. Aquests forats negres pertanyen a la categoria de massa estel·lar, el que significa que és formen a partir d’una estrella massiva entre 5 i 10 masses solars al col·lapsar-se.
La imatge òptica d’Andròmeda conté dades del telescopi Schmidt Burrel i de l’observatori Warner i Swansey situat en el Kitt Peak a Arizona. Altres detalls addicionals de la pols i els braços espirals, han estat proporcionats per l’astrofotògraf Vicent Peris. La imatge òptica combina dades obtingudes amb filtres vermell, verd i blau que mostren diferents regions en llum visible.
En aquesta imatge podem observar en detall la regió central d’Andròmeda, amb les dades del Chandra i que mostren 28 dels 35 candidats a forats negres. Els altres 7 candidats estan situats fora del camp de la imatge.
m31.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

Els focs artificials del cometa ISON.

El dia 4 de juliol, el sistema solar estava mostrant alguns focs artificials propis.
Semblant a un coet, el cometa ISON viatjava en direcció al Sol a la gran velocitat  de 82.000 quilòmetres per hora.
En aquest ràpid moviment  podem observar en aquesta imatge, que forma part d’una seqüència d’imatges preses el passat dia 8 de maig de 2013, pel Telescopi Espacial Hubble de la NASA. En el moment de prendre aquesta imatge, el cometa és trobava a uns 403 milions de quilòmetres de la Terra, entre les òrbites de Mart i Júpiter.
La seqüència d’observacions del Hubble preses en un lapse de 43 minuts, està comprimida en cinc segons. En aquell moment el cometa viatjava a uns 58.000 quilòmetres per hora, és a dir el 7 per cent de la distància entre la Terra i la Lluna. En la seqüència podem observar el fons d’estrelles.
A diferència d’uns focs artificials, el cometa no és crema, ja que és molt fred. La seva cua és va dissipant lentament com una serpentina de pols i gas, sortint del seu nucli de gel, que està envoltant per una estructuram gasosaa anomenada coma. La pressió del vent solar, escombra el material formant una cua, com una lleugera brisa magnètica.
A mesura que el cometa s’escalfa en acostar-se al Sol, el percentatge de sublimació augmenta. El cometa és fa més brillant i la cua més llarga. Es preveu que el cometa arribarà a ser visible a simple vista durant el mes de novembre d’aquest anys.
hs-2013-24-a-print.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

La llum de la Lluna i zodiacal per sobre de La Silla.

El que sembla una ciutat futurista que forma part d’una pel·lícula de ciència ficció, surant per sobre d’uns núvols, és l’observatori astronòmic més antic de l’ESO; la Silla. La fotografia ha estat enregistrada per l’astrònom Alan Fitzsimmons, mentre treballava a l’observatori de 3,6 metres de l’ESO, després de la posta de Sol. La Lluna, que  està fora del camp de la imatge, està banyant   l’observatori amb la seva llum reflectida pels núvols que es troben just per sota.
La dèbil línia brillant de llum daurada que sobresurt per sobre dels núvols, encara il·luminada per la posta de Sol, és la llum zodiacal. Aquesta, està causada per la llum del Sol, difusa a causa de la pols que hi ha entre el Sol i els planetes. Aquest fenomene només és pot observar després de la posta de Sol, o abans, en certs moments de l’any i des de llocs en molt bones condicions.
potw1325a.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris