Arxiu per Juny, 2013

Un forat negre adormit enimg d’un caos estel·lar.

Fa gairebé una dècada, l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, va enregistrar dades del que semblava ser un forat negre devorant gas en una regió de la galàxia Escultor. Ara el Nuclear Spectroscopic Telescope Array (NuSTAR), que observa en radiació X d’alta energia, ha intentat observar aquest forat negre adormit.
“Els nostres resultats suggereixen que el forat negre va estar actiu durant els últims 10 anys”, ha comentat en Bret Lehman, membre del Goddard Space Flight Center. “Les observacions periòdiques del Chandra i del NuSTAR. indiquen que el forat negre es desperta de nou. Si això passa, en els propers anys esperem observar-ho”.
El forat negre adormit, té uns 5 milions de vegades la massa del Sol. Es troba en el centre de la galàxia Escultor, també es coneguda com NGC 253. Està situada a uns 13 milions d’anys llum de la nostra galàxia, la Via Làctia i per tant és una de les més properes a nosaltres”.
La Via Làctia és molt més tranquil·la que la galàxia Escultor. Té menys estrelles joves i el seu forat negre és de 4 milions de masses solars, que també esta adormit.
“Els forats negres s’alimenten dels discos d’acreció del material situat al seu voltant. Quan es queden sense aquest combustible, romanen en estat latent” , ha comentat el coautor de la recerca, l’Ann Hornschemeier. “NGC 253 té la raresa que és un forat negre gegant adormit enmig d’una tremenda activitat de formació estel·lar al seu voltant”.
754743main_pia17244-43_946-710.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

L’Spitzer observa els camins de la Via Làctia amb joves estrelles..

Noves imatges enregistrades pel Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, ens mostren concentracions d’estrelles de la nostra galàxia, la Via Làctia, en una de les regions més àrides , lluny del centre galàctic.
Les imatges formen part del projecte Galactic Legacy Infrared Mid-Plane Survey Extraordinaire (Gimplse 360), el qual està mapejant la topografia celeste de la nostra galàxia. El mapa i una visió completa de 360 graus del pla de la Via Làctia, estaran disponibles a finals d’aquest any. Qualsevol persona amb un ordinador pot accedir a les imatges del Glipmse i ajudar en els seus treballs.
Estem vivim en una família espiral d’estrelles que té una forma gairebé plana, com un disc de vinil, tot i que amb algunes lleugeres deformacions. EL nostre Sistema Solar es troba a uns dos terços d’un camí de sortida del centre de la galàxia, l’esperó d’Orió, una regió del braç de Perseus. Observacions infraroges fetes amb l’Spitzer permeten als investigadors mapejar la forma de la nostra galàxia amb molta precisió.
Tot i que l’Spitzer i d’altres telescopis han creat mosaics del pla galàctic en recerques de les regions centrals de la nostra galàxia, la que està darrere de nmosaltres , s’ha observat amb escasses estrelles i cels molt foscos, la més difícil d’observar.
“A vegades anomenen aquesta regió, com el país del pas elevat”, ha comentat la Barbara Whitney, astrònom de la Universitat de Wisconsin i que utilitza les dades del Spitzer per estudiar les estrelles més joves. “Estem trobant tota mena de formació de noves estrelles en regions poc conegudes, en les afores de la nostra galàxia”.
Whitney i els seus companys de recerca, utilitzen les dades per estudiar les regions amb joves estrelles. Per exemple, han observat la regió situada a prop de Canis Major amb 30 joves estrelles. Fins ara, han identificat 163 regions que contenen aquestes estrelles i que formen part de les dades de Glipmse 360.
ssc2013-05_rec.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

Ball de planetes a La Silla.

Es un verdader obsequi tan pels fotògrafs com pels astrònoms, quan en els nostres cels observem el testimoni d’un fenomen conegut com sigìzia, on tres cossos celestes o més, s’alineen en el cel. Quan aquests cossos celestees tenen una longitud a la el·líptica similar, aquest fenomen, també es coneix com una conjuncció triple. Per descomptat que és tracta d’un efecte de perspectiva, encara que això no el fa menys espectacular. En aquest cas, els tres cossos són planetes i el que va caldre va ser un cel alliberat de núvols en un capvespre.
El fotòfrag ambaixador de l’ESO, en Yuri Betetsky, va poder enregistrar aquesta espectacular imatge des de l’Observatori de La Silla, situat al nord de Xile, el passat dia 26 de maig. Al capvespre, per sobre de les arrodonides cúpules dels telescopis, podem observar tres planetes del Sistema Solar; Júpiter (a dalt), Venus (a baixa a l’esquerra) i Mercuri (a baixa a la dreta).
Aquesta alineació només succeeix una vegada cada certs anys. L’última va ser el maig de 2011 i la propera serà l’octubre de 2015.
potw1322a.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

El Subaru i el CoRoT fan observacions per conèixer el futur del Sol.

Un equip d’astrònoms dirigits per Jose Dias do Nascimento (Departament de Física Teòrica Experimental de la Universitat Federal de Rio Grande do Norte), han localitzat l’estrella bessona solar més llunyana coneguda a la Via Làctia , CoRoT Sol1, que té aproximadament la mateixa massa i composició química que el nostre Sol. L’espectrògraf d’Alta Dispersió (HDS) situat en el telescopi Subaru, ha mostrat a CoRoT 1 amb una edat aproximada de 6.700 milions d’anys, el mateix CoRoT (Convention, Rotation and planetary Transits) indiquen un període de rotació de 29 +-5 dies. Aquest recent descobriment, ha permès descobrir el futur de la nostra estrella.
Atès que el Sol és l’estrella més propera a la Terra, s’ha estudiat àmpliament en una gran varietat de tècniques. Malgrat els considerables esforços dels astrònoms, encara no coneixen exactament com és la nostra estrella. A excepció de les estrelles més joves, hi han poques recerques d’estrelles bessones al nostre Sol, ja sigui en la etapa actual o més madura.
La massa (la quantitat de matèria) i la composició química d’una estrella, són les principals característiques que determinen la seva evolució. L’estudi d’estrelles amb les mateixes característiques que el Sol,  anomenades “bessones solars”, poden proporcionar molta informació respecte al nostre propi Sol i alhora ofereixen imatges de l’evolució de la nostra estrella en diferents fases.
subaru2.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

Una dieta baixa en sodi, clau per la longevitat de les estrelles.

Els astrònoms esperaven que les estrelles similars al Sol, expulsesin la major part de les seves atmosferes a l’espai durant la fase final de les seves vides. Ara però, noves observacions fetes a un cúmul globular amb el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, han demostrat contra tot pronòstic, que la major part de les estrelles estudiades senzillament mai arriben a aquesta fase. L’equip internacional ha descobert que la millor manera de predir com acaben les seves vides, és conèixer la quantitat de sodi de les estrelles.
Durant molt de temps és va pensar que la forma que evolucionen i moren les estrelles era un tema ben comprés. Detallats models predeien que les estrelles amb una massa similar al Sol disposaven d’un període al final de la seva vida, anomenada branca gegant asimptòtica o AGB, que passaria per una explosió final del nucli i una gran part de la seva massa expulsada en forma de gas i pols cap enfora.
El material expulsat formava part més endavant de noves generacions d’estrelles i aquest cicle de pèrdua de massa i renaixement era vital per explicar l’evolució química de l’univers. Aquest procés alhora proporcionava el material necessari per la formació de planetes i en conseqüència de la vida.
Quan el científic austrlià de teoria estel·lar Simon Campbell, membre del Centre Astrofísic de la Universitat de Monash, va revisar alguns articles, va trobar enormes evidencies que suggerien que algunes estrelles es saltaven aquest procés. “Per un científic que treballa amb models estel·lars, aquest suggeriment era una bogeria !. Segons els nostres models, totesl les estrelles passen per la fase AGB. Vaig revisar de nou tots els estudis antics i vaig descobrir que no s’havia estudiat adequadament. Per la qual cosa vaig decidir, fer les pròpies investigacions”.
Campbell i el seu equip de recerca va utiltzar el VLT per estudiar amb detall la llum que prové d’estrelles situades en el cúmul globular NGC 6752, en la constel·lació de Pavo. Aquesta immensa esfera de velles estrelles conté alhora estrelles de primera i segona generació, que és van formar més tard. Les dues generacions poden distingir-se per la seva quantitat de sodi.
“FLAMES, l’espectrògraf multiobjectes d’alta resolució del VLT, era l’únic instrument que podia obtenir dades d’alta resolució de 130 estrelles en el mateix temps. Això ens va permetre observar una gran part del cúmul globular alhora”, ens comenta Campbell.
Els resultats van ser sorprenents, totes les estrelles AGB de la recerca, eren de primera generació amb nivells baixos de sodi i cap de les estrelles de segona generació disposava de major quantitat d’aquest element. Un 70% de les estrelles no havia passat per la fase fina de pèrdua de massa i “cremat” del seu nucli.
eso1323a.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

Un rar alineament d’estrelles permetrà observar possibles planetes.

L’estrella més propera al Sol, la nana vermella Pròxima Centauri, s’està situant en una curiosa conjunció entre dues estrelles situades a diferents distàncies. Aquesta alineació oferirà als astrònoms una oportunitat única de buscar planetes que orbiten a prop de Pròxima Centuari. A més, els astrònoms seran capaços de mesurar en precisió la massa de la nana vermella.
Les observacions fetes amb el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, s’han utilitzat per traçar la trajectòria de l’estrella a través del cel amb la suficient precisió per tal de predir dos “encontres tancats”. La nana vermella passarà gairebé al davant d’un fons d’estrelles de magnitud 20 el mes d’octubre de 2014 i una estrella de magnitud 19,5 el mes de febrer de 2016.
La curvatura de l’espai generat pel camp gravitatori de Pròxima Centauri, farà que la imatge de cada estrella és desplaci lleugerament de la seva posició real en el cel. La quantitat del desplaçament es podrà utilitzar per mesurar la massa de Pròxima Centauri; com més gran sigui el desplaçament, major la seva massa. Si Pròxima Centauri tingués un planeta, és podria detectar un segon canvi de posició a causa del camp gravitatori del mateix planeta.
Les estrelles és desplacen lleugerament de la seva posició aparent entre 0,5 i 1,5 mil·lisegons d’arc (un mil·lisegon d’arc, és l’angle angular d’una moneda situada a Honolulu, Hawaii i observada des de la ciutat de Nova York). El Hubble pot prendre mesures tan petites com 0,2 mil·lisegons d’arc.
hs-2013-22-a-print.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

Un rar encontre entre galàxies ens indica els secrets de l’evolució galàctica.

Un rar descobriment entre dues galàxies riques en gas, detectat per l’observatori espacial Herchel de l’ESA, indica la possible solució a un llarg misteri: com és van formar les grans galàxies a l’inini de l’univers ?.
La majoria de les grans galàxies estant separades en dues categories: espirals com la nostra Via Làctia, que estan plenes de gas, les quals disposen d’una activa formació estel·lar, o el·líptiques, pobres en gas i poblades per antigues i fredes estrelles vermelles, mostrant encara alguns signes de formació estel·lar.
Durant molt de temps s’havia suposat que les grans galàxies el·líptiques, s’havien format a través del temps amb l’acreció de moltes i petites galàxies nanes. La teoria sosté que el gas d’aquestes galàxies gradualment afegiria nou material, a les estrelles de baixa massa, de manera que avui ja s’hauria esgotat tot aquest material de formació de noves generacions d’estrelles, que les deixaria “vermelloses i mortes”.
Aquest descobriment fet a l’última dècada, indicava que les galàxies el·líptiques molt massives s’haurien format només durant els primers 3-4 mil milions d’anys de la història de l’univers i que això planteja un enigma. D’alguna manera, en les escales del temps cosmològic relativament curtes, aquestes galàxies s’haurien reunit amb molta rapidesa i la seva producció d’estrelles s’hauria “apagat”.
Una proposta, és que dues galàxies espirals poden col·lidir i combinar-se per produir una gran galàxia el·líptica i que amb aquesta col·lisió hauria provocat una explosió massiva de formació estel·lar, que alhora hauria esgotat ràpidament la reserva de gas. Aquesta nova recerca, utilitza les dades del Herchel, els astrònoms han enregistrat les dades de dues galàxies massives, observades quan l’univers tenia només 3.000 milions d’anys.
massive_galaxy_merger_caught_in_the_act_node_full_image.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
4 comentaris

El Swift ens mostra un nou fenomen en estrelles de neutrons.

El Swift ens mostra un nou fenomen en una estrella de neutrons que en girar, de sobte és descelera, donant pistes que és poden utilitzar per comprendre aquests objectes extremadament densos.
Una estrella de neutrons és el nucli atapeït d’una estrella massiva que és va quedar sense combustible, és va enfonsar pel seu propi pes i va explotar com una supernova. Una estrella de neutrons pot girar tan ràpid com 43.000 vegades per minut i disposen d’un camp magnètic d’un bilió de vegades més potent que el de la Terra. La matèria és tan densa que una cullerada pesaria al voltant de mil milions de tones a la Terra.
Aquesta estrella de neutrons anomenada 1E 2259+586, està situada a uns 10.000 anys llum de nosaltres en la constel·lació de Cassiopeia. És una de les prop de dues dotzenes d’estrelles de neutrons anomenades magnetars, que tenen camps magnètics molt potents i que en ocasions produeixen explosions d’alta energia o polsos.
Les observacions dels polsos de raigs X de 1E 2259+586 entre els mesos de juliol de 2011 i abril de 2012, indiquen que la rotació del magnetar s’estava descelerant gradualment un cop cada set segons, o vuit revolucions per minut. El dia 28 d’abril de 2012, va mostrar que les dades de velocitat de rotació havien disminuït bruscament en 2,2 milionèsimes de segon i el magnestar s’estava descelerant a un ritme més ràpid.
751995main_ctb109_large.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

« Pàgina Anterior