Arxiu per Juny, 2013

G1.9+0.3, el romanent d’una recent supernova.

Uns astrònoms han calculat el promig de supernoves a la nostra galàxia, que és de dues cada cent anys aproximadament. L’any 2008, un equip de científics va anunciar que havien descobert les restes d’una supernova recent, en relació a la cronologia de la Terra.
L’explosió hauria estat visible des de la Terra uns cent anys enrere, si no hagués estat enfosquida per la pols i el gas que l’envoltava. La seva probable ubicació, està a uns 28.000 anys llum de la Terra, a prop del centre de la Via Làctia. Una llarga observació equivalent a 11 dies d’observacions de les seves runes, ens mostra el romanent conegut com G1.9+0.3, amb les dades de l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA.
La font de G1.9+0.3 és molt prabable que fos una nana blanca que va patir una explosió termonuclear i va ser destruïda després de la fusió amb una altre nana blanca, o de l’absorció de material d’una estrella companya en òrbita. Aquesta és una classe particular d’explosions de supernoves (conegudes com Tipus Ia), que s’utilitzen com indicadors de distància cosmològica, perquè són molt constants en la seva brillantor.
L’explosió va expulsar les restes a grans velocitats , generant un romanent de supernova que s’ha observat amb el Chandra i d’altres telescopis. Aquesta imatge, és una composició del Chandra en raigs X de baixa energia en color vermell, les energies intermèdies són de color verd i els raigs X de major energia en color blau. També és mostren les dades òptiques enregistrades amb el Digitized Sky Survey.
g19_xray.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

Tres planetes en una regió d’habitabilitat a prop d’una estrella propera.

Un equip d’astrònoms ha combinat noves observacions de Gliese 667C, amb dades del instrument HARPS, instal·lat en el telescopi de 3,6 metres de l’ESO a Xile, per tal de mostrar l’existència de com a mínim sis planetes. Però, el que el fa diferent a qualsevol altre sistema planetari, és el fet que tres d’aquests planetes, són superterres situades en una regió que envolta a l’estrella, dins de la qual podria haver aigua líquida, convetint-los en candidats a tenir vida. Es tracta del primer sistema trobat en una regió d’habitabilitat.
Gliese 667C, és una estrella molt estudiada. Amb només un terç de la massa solar, forma part d’un sistema estel·lar triple conegut com Gliese 667. Es troba a 22 anys llum de nosaltres, en la constel·lació d’Scorpius. Està prou a prop de nosaltres, per situar-la en el veïnatge estel·lar, molt més a prop que d’altres sistemes estel·lars estudiats amb altres telescopis com el Kepler.
Recerques anteriors de Gliese 667C, havien descobert que aixoplugava tres planetes, un d’ells en regió d’habitabilitat. Ara, un equip d’astrònoms encapçalat per Guillem Anglada-Escudé, membre de la Universitat de Gottingen (Alemanya) i Mikko0 Tuomi de la Universitat de Hertfordhire (Regne Unit), han examinat el sistema afegint informació de l’instrument HARPS. Els planetes orbiten a una tercera estrella més dèbil del sistema triple. Els astres dos sols, és veurien com un parell d’estrelles molt brillants visibles durant el dia i durant la nit proporcionarien una llum equivalent a la Lluna plena.
eso1328a.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

Joves estrelles i dolls còsmics.

Desenes d’estrelles que sobresurten d’uns capolls polsegosos, han estat enregistrats en imatges pel Telescopi Espacial Spitzer de la NASA. Aquesta imatge, ens mostra una regió del cel situada a prop de Canis Major. Les dades infraroges del Spitzer, estan representades en colors verd i blau, mentre que la llum infraroja d’ona més llarga enregistrada pel Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE) és de color vermell.
Els jets o dolls apareixen en color verd, mentre que les joves estrelles són d’una tonalitat de color groc-taronja. Alguns dels raigs els podem observar com a ratlles, mentre que d’altres semblen taques degut a que només emeten raigs dins dels embocalls de gas. Aquestes estrelles estan endins del capoll de gas, i són massa febles per ser observades en longituds d’ona del Spitzer.
Aquesta és una regió no gaire coneguda de formació estel·lar, situada a les afores de la nostra galàxia, la Via Làctia. L’Spitzer ens mostra que fins i tot aquestes regions més allunyades de la galàxia, estan il·luminades amb joves estrelles.
Els tons rosats són molècules orgàniques degut a la pròpia formació estel·lar, anomenades hidrocarburs policíclics aromàtics. Les estrelles d’aquestes regions tenen una mica més d’edat, tot i que encara són molt joves en termes còsmics.
ssc2013-05b_inline.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

El Hubble descobreix l’evidència de la formació d’un planeta extrasolar.

Prop de 900 planetes extrasolars han estat confirmats fins ara, però ara per primera vegada, els astrònoms creuen estar observant l’evidència d’un planeta en formació en un lloc molt complex, a una gran distància d’una nana vermella.
La fina visió del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ha detectat un misteriós buit en una regió d’un gran disc protoplanetari de gas i pols situat al voltant d’una jove estrella, TW Hydrae, situada a uns 176 anys llum de nosaltres, en la constel·lació d’Hydra. La presència d’aquest buit, és podria explicar com a conseqüència dels efectes del creixement d’un planeta, el qual estaria recollint gravitacionalment el material i alhora llaurant un camí en el disc, com una màquina llevaneus.
Els investigadors, dirigits per John Deves, membre del Space Telescope Science Institute, han localitzat el buit situat a uns 7.500 milions de quilòmetres de l’estrella nana vermella. Això suposaria el planeta a una distància equivalent a Plutó en el nostre Sistema Solar.
L’àmplia òrbita indica que el planeta és mou lentament al voltant de l’estrella amfitriona. Localitzar el presumpte planeta, és hores d’ara un gran repte. La teoria de formació dels planetes, indica que aquests es formen a partir de l’acumulació lenta però persistent de material del disc que l’envolta. TW Hydrae té només 8 milions d’anys. Ho hi hagut prou temps perquè un planeta pugui créixer amb una lenta acumulació de residus. De fet, a la distància de 7.500 milions de quilòmetres, trigaria més de 200 vegades en formar-se del que va trigar Júpiter, a causa de la seva lenta velocitat i la menor densitat de material.
Una altre teoria de formació de planetes, però suggereix, que una regió del disc s’esdevé gravitacionalment inestable i es col·lapse sobre si mateix. En aquest escenari, el planeta podria formar-se amb major rapidesa, en tan sols uns pocs milers d’anys.
El que complica la història, és que l’estrella nana vermella és només un 55 per cent de la massa del nostre Sol. “És molt interessant observar un sistema estel·lar com aquest”, ha comentat en John Deves, “Aquesta és l’estrella de menor massa que hem observat un buit, en una regió protoplanetaria tan lluny de nosaltres”.
hs-2013-20-a-print.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

Mil milions de píxels per observar el Rock Nest.

Aquesta imatge és una versió reduïda d’una visió cilíndrica que combina prop de 900 imatges enregistrades pel ròver marcià Curiosity de la NASA. Els formats TIFF i JPEG, són versions més petites que la versió de 1.300 milions de píxels , que a través d‘aquest enllaç podem visitar i navegar per sobre de la imatge.
La imatge està centrada cap el sud, amb el nord en els dos extrems. Observem el lloc anomenat “Rocknest”, on el Curiosity va recollir mostres de pols i sorra transportades pel vent.
Per fer aquesta panoràmica el Curiosity va utilitzar tres càmeres i va prendre imatges en diversos dies compresos entre el 5 d’octubre i el 16 de novembre de 2012.
pia16919.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

El Hubble observa un brillant contorsionista.

L’objecte entortolligat enregistrat pel Hubble en aquesta imatge, és IRAS 22491-1808, també conegut com Galàxia d’America del Sud. És una galàxia ultra lluminosa en radiació infraroja (ULIRG) que emet una gran quantitat de llum en longituds d’ona infraroja. La raó d’aquesta intensa emissió infraroja, rau en un episodi de forta activitat de formació estel·lar, degut a una col·lisió entre dues galàxies en interacció.
Aquesta imatge, en la seva forma retorçada amaga un gran nombre de característiques. En la regió central, que és molt complexa i pertorbada, els científics han estat capaços de distingir dos nuclis, indicatiu de la interacció entre les dues galàxies. IRAS 22491-1808, és una de les més lluminoses d’aquest tipus i és considera que es troba a mig camí en la seva fase de fusió.
En el centre d’aquest objecte ens mosrtra diverses regions de formació estel·lar, que com podem observar en la imatge queden ocultades per les longituds d’ona visible. Per observar la fusió dels dos nuclis, els científics han hagut d’observar en llum infraroja, on queden més evidents.
Altres mostres de la col·lisió galàctica molt notable són les dues estructures circulars. La cua s’estén cap a la part inferior de la imatge del cos principal, mostra una regió vermellosa de formació estel·lar.
755606main_potw1323a.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

Observant el planeta més lleuger descobert fins ara.

Utilitzant el telescopi VLT de l’ESO, un grup d’astrònoms ha obtingut una imatge d’un objecte molt dèbil que és mou a prop d’una brillant estrella. Amb una massa estimada entre quatre i cinc vegades el planeta Júpiter, seria el planeta menys massiu observat fins ara d’una manera directa fora del nostre Sistema Solar. El descobriment és molt important, ja que afegeix més coneixement respecte la formació i evolució de sistemes planetaris.
Tot i que s’han detectat de manera indirecta prop de mil planetes, la major part d’aquests s’han fet utilitzant mètodes de velocitat radial o de transists i a pesar que molts candidats esperen ser confirmats, només una dotzena s’han observat en imatges directes. Nou anys després que el telescopi VLT, enregistrés la primera imatge d’un exoplaneta, el company planetari de la nana marró 2M1207, el mateix equip de recerca ha observat el que probablement, sigui l’objecte més lleuger detectat fins ara.
“Obtenir imatges directes de planetes, representa un repte tecnològic extrem, que requereix els instruments més avançats, ja estiguin situats a la Terra o a l’espai”, comenta en Julien Rameau, membre de l’Institut de Planetologia i Astrofísica de Grenoble i responsable d’aquesta recerca. “Fins ara només s’han observat directament alguns planetes, fent que cada descobriment es convertexi en una important fita per aconseguir comprendre com es un planeta gfegant i com és forma”.
Aquesta imatge aconseguida amb el VLT, ens mostra el nou planeta descobert, HD95086b, a prop de la seva estrella amfitriona. Les observacions es van fer amb l’instrument d’òptica adaptativa NACO, que treballa en el rang de la llum infraroja. La llum de l’estrella ha estat eliminada durant el processat, per agumentar la visibilitat del dèbil planeta, que podem observar a baix a l’esquerra.
El cercle de color blau, indica l’òrbita del planeta Neptú en el Sistema Solar.
eso1324a.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

Una recerca ens explica dècades d’observacions dels forats negres.

Un nou estudi realitzat per astrònoms de la NASA, de la Universitat Johns Hopkins i del Institut de Tecnologia de Rochester, ha confirmat les sospites, que indicaven com els forats negres de ,assa estel·lar produeixen llum d’alta energia.
“La nostra recerca traça els complexos moviments, les interaccions de partícules , els turbulents camps magnètics i el gas amb una temperatura de mil milions de graus, situats en el llindar d’un forat negre, un  dels entorns físics més extremes de l’univers”, ha comentat l’investigador Jeremy Schittman, astrofísics del Goddard Space Flight Center.
Mitjançant l’anàlisi d’una simulació fet amb un supercomputador, s’ha observat el gas que flueix dins d’un forat negre. L’equip ha descobert que pot reproduir un rang important dels raigs X, en una sèrie d’observacions fetes en forats negres actius.
El gas caient cap un forat negre, orbita inicialment al seu voltant i després s’acumula en un dis aplanat. El gas emmagatzemat en aquest disc, gira poc a poc, en forma espiral al seu inteior i es comprimeix i s’escalfa a mesura que s’acosta al centre. En última instància, pot assolir temperatures de fins a 12 milions de graus Celsius, unes 2.000 vegades més calent que la superfície del Sol. A aquesta temperatura el gas brilla amb raigs X de baixa energia.
Després de més de 40 anys, però, les observacions han demostrat que els forats negres produïen grans quantitat de raigs X “intensos”, equivalent a desenes o centenars de vegades més intensos que els raigs X de baixa energia. Aquesta llum de major energia implica la presència de gas necessariament més calent, amb temperatures que arriben a milers de milions de graus.
Aquesta nova recerca, demostra la teoria i l’observació, que tant els ragis X de baixa i alta energia, sorgeixen del gas que en forma espiral cau dins del forat negre.
Aquesta animació, està composta per les dades del supercomputador, que visualitza la regió interior del disc d’acreció d’un forat negre de massa estel·lar. El gas s’escalfa a uns 12 milions de graus Celsius, que és mou cap enfora del forat negre i que brilla, emetent raigs X de baixa energia. Just abans que el gas es precipiti al centre, el seu moviment orbital s’apropa a la velocitat de la llum. Els raigs X de fins a centenars de vegades més potents  (alta energia) sorgeixen de la corona, una regió de gas tènue i molt més calent, situat al voltant del disc. Les temperatures coronals arriben a milers de milions de graus. L’horitzò de successos, és el límit on totes les trajèctories, incloent-hi la de la llum, cauen a dins. Res, ni tan sols la llum pot passar a l’exterior a través de l’horitzó dels successos i escapar del forat negre.
black_hole_sim_labeled.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

Ascens i caiguada d’una supernova.

Aquesta nova i inusual seqüència de vídeo, ens mostra el ràpid augment de brillantor i la lenta apagada de l’explosió d’una supernova situada a la galàxia NGC 1365. La supernova anomenada SN 2012fr, va ser descoberta per l’astrònom francès Alain Klotz, el passat 27 d’octubre de 2012. Les imatges enregistrades pel petit telescopi robòtic TAROT, instal·lat a l’Observatori de La Silla de l’ESO a Xile, han estat compilades per tal de generar aquesta pel·lícula.
Les supernoves són el resultat de l’explosió i mort d’un cert tipus d’estrelles. Són tan brillants que poden enlluernar més que tota la pròpia galàxia on resideixen durant algunes setmanes i començar tot seguit a apagar-se lentament i desaparèixer de la nostra visió.
Algunes estrelles conviuen amb una segona estrella, orbitant mútuament entorn un centre comú de gravetat. En alguns casos, una d’elles pot ser una nana blanca ques està prenent material de la seva companya. Arribats a aquest punt, la nana blanca ha absorbit tan de material de la seva companya, que aquesta es torna inestable i explota. Aquest tipus d’explosions és conneixen com supernoves Tipus Ia.
L’estudi d’aquests tipus de supernoves s’han mostrat molt importants, ja que és una manera molt fiable de mesurar les distàncies a les llunyanes galàxies. Més enllà del grup local de galàxies, els astrònoms necessitaven trobar objectes molt brillants amb propietats que  poguessin  actuar com a punts de referència per determinar la història de l’explansió de l’univers. Les supernoves del Tipus I, són ideals, ja que la seva brillantor arriba a un màxim i s’apaguen de la mateixa manera en cada explosió. Les mesures de les distàncies de les supernoves del Tipus Ia, han permès descobrir l’expansió accelerada de l’univers, una recerca premiada amb Premi Nobel de Física de l’any 2011.
potw1323a.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

La formació de la boira de Tità.

Aquesta il·lustració ens mostra els diferents passos que condueixen a la formació dels aerosols que formen part de la boira de Tità, la lluna més gran de Saturn.
Aixì succeeix quan la llum solar o les partícules d’alta energia de la magnestosfera de Saturn, en les capes altes de l’atmosfera de Tità situades a uns 1.000 quilòmetres, les molècules de nitrogen i metà es trenquen. Això dóna com a resultat la formació d’ions i electrons positius en gran abundor, que desencadenen una seqüència de reaccions químiques que produeixen una gran varietat d’hidrocarburs. Molts d’aquests hidrocarburs s’han detectat en l’atmosfera de Tità, incloent els hidrocarburs aromàtics policíclics (HAPs), que són grans molècules basades en el carboni que es formen a partir de l’agregació dels hidrocarburs més petits. Alguns dels HAPs detectats en l’atmosfera de Tità, també contenen àtoms de nitrogen.
Els HAPs són la primera etapa en una seqüència de compostos cada vegada més grans. Els models indiquen com els HAPs poden coagular i formar grans agregats, que tendeixen a enfonsar-se a causa del seu major pes, en les capes baixes de l’atmosfera. Les densitats més altes en la baixa atmosfera de Tità afavoreixen un major creixement de grans conglomerats d’àtoms i molècules. Aquestes reaccions poden donar lloc a la producció d’aerosols a base de carboni , grans agregats d’àtoms i molècules que es troben a les capes inferiors amb una forma de boirina que envolta a Tità, per sota dels 500 quilòmetres.
pia17240.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

Pàgina Següent »