Arxiu per Maig, 2013

El Very Large Telescope de l’ESO celebra els primers 15 anys d’èxits.

Amb aquesta nova imatge d’una llar d’infants d’estrelles, l’ESO ha celebrat els 15 anys del  Very Large Telescope (VLT), l’instrument òptic més avançat del món. La imatge ens mostra les espesses aglomeracions de pols mostrant-se davant d’un brillant núvol de gas de color rosat, anomenat IC 2944. Les taques borroses i opaques, semblen gotes de tinta flotant en un bol de maduixes, on les seves capricioses formes han estat esculpides per les potents radiacions procedents de les joves i brillants estrelles que estan al seu voltant.
Els núvols interestel·lars de pols i gas, són les llars d’infants on neixen i creixen les estrelles. Aquesta nova imatge ens mostra una d’elles, IC 2944, que es mostra en aquest color rosat de fons, lleugerament brillant. La imatge, és la més nítida d’aquest objecte que s’ha obtingut fins ara des de la Terra. El núvol és troba a uns 6.500 anys llum de nosaltres, en la constel·lació austral de Centaurus.
Les nebuloses d’emissió com IC 2944, estan formades en la seva majoria per gas de hidrogen i que brillen en aquests característics colors rogencs, degut a la intensa radiació procedent de nombroses estrelles acabades de néixer. Destacant clarament del brillant fons, observem els misteriosos grumolls de pols opaca, núvols freds coneguts com els glòbuls de Bok. S’anomenen així en honor al astrònom holandès-americà Bart Bok, que va ser el primer en observar-los en els anys 40 del segle passat, assenyanlat-los com a possibles llocs de formació estel·lar. Aquest lloc en concret rep el nom de, Glòbuls de Thackerav.
eso1322a.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç
No hi ha comentaris

SGR 0418+5729, una oculta població d’exòtiques estrelles de neutrons.

Aquesta imatge ens mostra un exòtic objecte de la nostra galàxia, anomenat SGR 0418+5729 (SGR 0418 abreujat). SGR 0418 és un magnetar, un tipus d’estrella de neutrons que té una velocitat de gir relativament lent i genera ocasionalment grans explosions de raigs X.
L’única font plausible per l’energia emesa en aquestes explosions, és l’energia magnètica emmagatzemada a l’estrella. La majoria dels magnetars tenen camps magnètics molt grans en la seva superfície, unes deu mil vegades més intens que una estrella de neutrons estàndard. Les noves dades indiquen que SGR 0418 no s’ajusta a aquest patró. Té un camp magnètic superficial similar a majoria d’estrelles de neutrons.
La imatge de l’esquerra, ens mostra les dades de l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, on observem la font d’emissió en color rosat en el centre. Les dades òptiques del telescopi William Herchel de La Palma i les dades infraroges del Telescopi Espacial Spitzer de la NASA es mostren en colors vermell, verd i blau.
A la dreta podem observar una representació artística, que ens mostra una visió propera de SGR 0418. Aquest exemple indicaaa el feble camp magètic de la superfície del magnetar, alhora que el potent camp magètic situat a l’interior de l’estrella. L’emissió de raigs X observats pel Chandra provenen d’un petit punt, que no s’observa en la imatge. Al final d’aquest punt de l’explosió té un radi de només uns 150 metres, en comparació amb el radi de tota l’estrella que és d’uns 12 quilòmetres.
Els investigadors porten monitorejant SGR 0418 des de fa més de tres anys, utilitzant el Chandra de la NADA i el XMM-Newton de l’ESA, així com els satèl·lits Swift i RXTE de la NASA. Entre tots han estat capaços de fer una estimació precisa de la intensitat del camp magètic extern mesurant els canvis de velocitat de rotació durant un esclat de raigs X. Aquestes explosions estant causades probablement per fractures de l’escorça de l’estrella de neutrons, provocada per l’acumulació del camp magnètic més intens que està situat sota de la superfície.
sgr0418.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
 
No hi ha comentaris

Dues visions topogràfiques de Tità.

Per crear el primer mapa global topogràfic de Tità, la lluna més gran de Saturn, els científics han analitzat les dades de la sonda espacial Cassini de la NASA, amb un procés matemàtic anomenat acanalat. Aquest mètode utilitza eficaçment suaus superfícies corbes, les “ajunta” en àrees entre regions de perfils topogràfics existents obtinguts pel radar de la mateixa sonda.
En la imatge superior, podem observar els colors daurats que han proporcionat les imatges del radar i que han enregistrat gairebé la meitat de la superfície de Tità. En aquestes regions daurades, també observem estretes franges de colors del arc iris, que indiquen les dades de les respectives alçades. Aquestes dades s’inclouen en un mapa de color blau, enregistrat amb la llum infraroja enreistrada amb l’instrument del espectròmetre visual i infraroig (VIMS).
La imatge inferior mostra un nou mapa topogràfic, amb línies afegides de contorn de 200 metres en elevació. Les depressions polars del sud, a més de quatre muntanyes que són especialment visibles, i una regió fosca situada entre els 50 i 65 graus de latitud sud i entre 0 i 60 graus de longitud est, que coincideixen amb una gran depressió.
Les dades del radar i del VIMS, es varen obtenir entre els anys 2004 i 2011.
pia16849.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

El telescopi Hubble ens mostra la veritable forma de la Nebulosa de l’Anell.

La típica forma de la Nebulosa de l’Anell, ha format part de la majoria de llibres d’astronomia en els últims anys. Ara, unes noves observacions fetes amb el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han posat en descobert una brillant estructura de gas al voltant de l’agonitzant estrella que ens mostra en aquesta nova imatge.
“La nebulosa no és com un pa amb un forat al mig, si no com un donut replè de material en el seu interior“, ha comentat en C. Robert O’Dell, membre de la Universitat de Vanderbilt i responsable d’un equip de recerca que utilitza les imatges del Hubble per aconseguir les millors dades d’aquesta nebulosa. Les imatges ens mostren una estructura més complexa del que es pensaven els astrònoms i que ha permès construir un model en 3-D m,olt precís de la nebulosa.
La Nebulosa de l’Anell, està situada a uns 2.000 anys llum de la Terra i té unes dimensions aproximades d’un any llum de diàmetre. Està situada en la constel·lació de la Lyra.
hs-2013-13-a-print.jpg
La nebulosa està situada de front a la Terra, de manera que permet observar el seu interior. En aquesta imatge, el color blau correspon al resplendor de l’heli. La radiació de la nana blanca, el brillant punt situat al mig, és el que fa brillar l’heli. La nana blanca, és el romanent estel·lar d’una estrella similar al Sol, que ha esgotat el seu combustible i s’ha després de les seves capes exteriors de gas i al col·lapse gravitacional, generant en el seu interior un objecte compacte.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

Un anell de foc galàctic.

Johnny Cash hauria preferit aquesta galàxia amb el seu anell de foc, per poder cantar la seva popular cançó. “L’anell estel·lar·, que observem en centre, en tons vermells i grocs, no són el producte de l’amor, com indica la cançó, sinó que és una frenètica regió de formació estel·lar.
Aquesta galàxia, una bonica espiral anomenada Messier 94, està situada a uns 17 milions d’anys llum de nosaltres. En aquesta imatge, el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, l’observa en llum infraroja i la representa en diferents colors, el blau que indica les longituds d’ona més curtes i el vermell , les més llargues.
Els esclats de formació estel·lar, estan provocats sovint per encontres gravitacionals amb altres galàxies, però en aquest cas, poden haver estat causades per la forma oval de la mateixa galàxia. El gas situat en l’anell s’està convertint en joves i calentes estrelles, que al seu torn escalfen la pols i la fan brillar amb llum infraroja.
El tènue anell exterior de color blau, situat al voltant de la galàxia podria ser una il·lusió òptica. Els astrònoms pensen que els dos braços espirals separats apareixen com un sol anell interromput quan s’observa des de la perspectiva de la Terra.
sig13-004_inline.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

4C+29.30: Un forat negre que genera jets a través de la galàxia.

Aquesta imatge composta d’una galàxia, ens mostra la intensa gravetat d’un forat negre supermassiu que genera una gran força al seu voltant. La imatge conté les dades dels raigs X que provenen de l’Observatori de raigs X Chandra en color blau, les dades en llum òptica obtinguda pel Telescopi Espacial Hubble, ambdós de la NASA i les ones de ràdio del Very Large Array del NSF en color rosat.
Tot plegat observem en multi longitud d’ones, 4C+29.30, dins d’una galàxia situada a  850 milions d’anys llum de la Terra. L’emissió de ràdio s’observa a través de dos dolls o jets de partícules que sobresurten a milions de quilòmetres per hora del forat negre supermassiu, situat en el centre de la galàxia. El pes del forat negre, és d’uns 100 milions de masses solars. En els extrems dels jets, s’observen grans àrees d’emissió de ràdio situats fora de la mateixa galàxia.
Les dades de raigs X, mostren un aspecte diferent d’aquesta galàxia, on podem situat el gas més calent. La brillant radiografia del centre de la imatge, indica la presència de gas a milions de graus de temperatura situat al voltant del forat negre. Part d’aquest material amb el temps pot ser consumit pel mateix forat negre, provocant una major emissió en forma de jets de ràdio.
La majoria dels raigs X de baixa energia situats en el veïnat del forat negre, són absorbits per la pols i el gas, probablement en forma d’una estructura toroïdal. En aquesta regió no s’observa cap tipus de llum, indicant la presència del forat negre, la llum visible que observem en la imatge, està produïda per les estrelles de la mateixa galàxia.
Els brillants punts de raigs X i emissions de ràdio exteriors de la galàxia,a prop dels extrems dels jets, són causades per electrons d’alta energia formant trajectòries corbes al voltant de les línies del camp magnètic. Això indica que en un raigs generat pel forat negre pot topar amb els grumolls de material de la galàxia. Gran part de l’energia dels raigs escalfa el gas d’aquests grumolls i part d’aquest es barreja amb el gas més fred, limitant d’aquesta manera el subministrament del combustible del forat negre supermassiu, el que el porta a la inacció temporal i detenir el seu creixement. Aquest procés de retroalimentació és creu que causa la correlació observada entre la massa del forat negre supermassiu i la massa combinada de les estrelles centrals o bulb de la galàxia.
4c29301.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

El braç amagat d’Orió.

Aquesta nova e impactant imatge dels núvols cósmics situats en la constel·lació d’Orió, ens mostra el que sembla ser un braç encès en el cel. La brillantor taronja ens mostra la dèbil llum que prové de partícules fredes de pols interestel·lar, observades en longituds d’ona massa llargues com per ser observades amb l’ull humà. Aquestes dades han estat enregistrades amb l’APEX (Atacama Pathfinder Experiment) de l’ESO.
Els núvols freds de gas i pols interestel·lar, són la matèria primera de la que és formen les estrelles. Però aquestes diminutes partícules de pols bloquegen la nostra visió del que hi ha dintre o darrere d’aquests núvols (com a mínim en llum visible), dificultant l’observació del procés de formació estel·lar.
Per aquest motiu els astrònoms necessiten utilitzar instruments capaços d’observar en altres longituds d’ona de llum. En longituds d’ona submil·limétrica, en lloc de loquejar la llum, les partícules de pols brillen degut a les seves temperatures d’unes desenes de graus per sobre del zero absolut. El telescopi APEX, amb la seva càmera LABOCA, que treballa en el rang del submil·limétric, està situat a uns 5.000 metres d’alçada en el Llano de Chajnantor, en els Andes xilens.
Aquesta nova i espectacular imatge, ens mostra només una part del complex de núvols més gran anomenat, Núvol Molecular d’Orió, situat en la mateixa constel·lació. Es una rica barreja d’una brillant nebulosa, estrelles joves i núvols de pols freda, amb una grandària d’alguns centenars d’anys llum i que és troba a uns 1.500 anys llum de nosaltres.
eso1321a.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

El Hubble ens mostra l’espai-temps a través d’una lupa d’augment.

Aquesta imatge enregistrada pel Telescopi Espacial Hubble, ens mostra el cúmul de galàxies Abell S1077. Els cúmuls de galàxies, són grans concentracions de galàxies, cadascuna d’elles amb milions d’estrelles. Són les estructures més grans de l’Univers, que és troben unides per la seva pròpia gravetat.
La gran quantitat de matèria condensada en aquests cúmuls, és tan alta que la seva pròpia gravetat és suficient per deformar el teixit espai-temps, el que distorsiona el camí per on passa la llum quan viatja a través del mateix cúmul. En alguns casos, aquest fenomen produeix un fenomen similar a una lent d’augment, el que permet observar objectes que estan alineats darrere mateix del cúmul i que d’altra manera sereien indetectables des de la Terra. En aquesta imatge, podem observar unes línies que semblen tan mateix unes ratllades de la mateixa lent, però que, en realitat és la llum de llunyanes galàxies distorsionades pel camp gravitatori del cúmul.
Els astrònoms utilitzen eines com el telescopi Hubble i els seus efectes de lent gravitacional per observar en el temps i l’espai , i observar d’aquesta manera llunyans objectes situats en un univers primerenc. Una d’aquestes observacions, anomenada MACS 0647-JD, ens mostra la llum d’unes galàxies que han trigat 13.300 milions d’anys en arribar anosaltres.
749725main_potw1319a.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

A reveure Rhea.

En el seu quart i últim sobrevol a Rhea, la nau espacial Cassini ha proporcionat aquesta impressionant imatge de l’antiga superfície plena de cràters. Milers de milions d’anys d’impactes han esculpit la superfície d’aquest satèl·lit del planeta Saturn.
Amb un diàmetre de 1528 quilòmetres, Rhea és la segona lluna més gran de Saturn.
Aquesta imatge està centrada en una regió a 33 graus de latitud nord i 358 graus de longitud oest. La imatge va ser enregistrada en llum visible amb la càmera d’angle estret situada a bord de la sonda Cassini, el passat dia 9 de març de 2013.
Les dades van ser obtingudes des d’una distància aproximada de 3.670 quilòmetres, amb una resolució de 22 metres per píxel.
pia14660.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

El Herchel observa gas calent a l’interior de la Via Làctia.

L’Observatori Espacial Herchel de l’ESA, ha fet detallades observacions del gas molecular, sorprenentment calent que pot estar orbitant o caient en direcció al forat negre supermassiu que està situat en el centre de la nostra Via Làctia.
El nostre forat negre local, està situat en la coneguda regió anomenada Sagittarius A (Sgr A) que disposa d’una coneguda font de ràdio. Té una massa d’uns quatre milions de masses solars i és troba a uns 26.000 anys llum del Sistema Solar.
Fins i tot a aquesta distància, que està a uns pocs centenars més a prop que qualsevol altre galàxia amb forat negre, és un excel·lent laboratori natural per estudiar el medi on és desenvolupen aquests enigmàtics objectes.
Grans quantitats de pols és troben en el pla de la Via Làctia des de nosaltres al seu centre, que enfosqueixen la nostra visió en longituds d’ona visible. No obstant això, en longituds d’ona d’infraroig llunyà, és possible observar a través de la pols, el Herchel té l’oportunitat d’estudiar aquesta regió més interior de la nostra galàxia en gran detall.
El Herchel ha detectat una gran varietat de molècules imples al cor de la Via Làctia, incloent: monòxid de carboni, vapor d’aigua i cianur d’hidrogen. Mitjançant l’anàlisi de les empremtes d’aquestes molècules, els astrònoms han estat capaços d’estudiar algunes de les propietats fonamentals del gas interestel·lar que envolta el forat negre.
“El Herchel, ha resolt l’emissió de l’infraroig llunyà a només 1 any llum del forat negre i que ha fet possible per primera vegada separar les emissions causades per la cavitat central del dens disc molecular que l’envolta”, ha comentat en Javier Goicoechea, membre del Centro de Astrobiologia d’Espanya.
La major sorpresa ha estat la gran temperatura en la regió central i més interna de la nostra galàxia. Al voltant de 1.000º C, molt més calent que els núvols interestel·lars típics, que tenen algunes desenes de graus per sobre del zero absolut, -273º C.
galactic_centre_node_full_image.jpg
Si voleu més informació premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

Pàgina Següent »