WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 13:36:21' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Abril, 2013

La rosa.

En aquesta imatge observem com gira el vòrtex situat en la regió polar nord del planeta Saturn, tal mateix com una tempesta de color rosat vermellós, tot i que aquesta imatge esta generada en fals color, amb les dades obtingudes des de la sonda espacial Cassini de la NASA. Els mesuraments d’aquesta estructura és d’uns 2.000 quilòmetres de grandària, on els núvols és mouen a velocitats de 540 quilòmetres per hora.
Aquesta imatge és una de les primeres observades amb llum solar, que il·lumina el pol nord de Saturn. Quan la nau va arribar al planeta Saturn l’any 2004, era hivern al nord i el pol nord estava a les fosques. El pol nord va ser fotografiat amb llum solar per última vegada per la sonda Voyager 2 de la NASA, l’any 1981, però la geometria de l’observació nom va permetre observar detalls de les regions polars. En conseqüència, no se sap quan de temps te d’activitat aquest huracà acabat de descobrir.
Les imatges varen ser enregistrades amb la càmera d’angle estret per la sonda Cassini el passat 27 de novembre de 2012, utilitzant una combinació de filtres espectrals sensibles a longituds d’ona d’infraroig proper. Les imatges enregistrades amb el filtre de 890 nanòmetres projecten el color blau, les de 728 nanòmetres el color verd i les de 752 nanòmetres el color vermell . En aquesta imatge, el vermell indica els núvols baixos i el color verd els alts.
Les dades van ser obtingudes des d’una distància aproximada de 419.000 quilòmetres, amb una resolució de 2 quilòmetres per píxel.
pia14944.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

El Herchel localitza l’enllaç entre l’aigua de Júpiter i l’impacte d’un cometa.

L’observatori espacial Herchel de l’ESA ha resolt un misteri de llarga durada, en relació a l’origen de l’aigua a l’atmosfera superior del planeta Júpiter, localitzant proves concloents a partir de l’impacte del cometa Shoemaker-Levy 9, el mes de juliol de 1994.
Durant l’espectacular col·lisió en cadena de 21 fragments del cometa, que varen impactar a l’hemisferi sud del planeta deixant grans cicatgrius fosques en la seva atmosfera i que van persistir durant diverses setmanes.
El notable esdeveniment va ser la primera observació directa d’una col·lisió en un cos del Sistema Solar. Va ser observat a tot el món per gran quantitat d’astrònoms amateurs i professionals, així com amb el Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA.
L’Observatori Espacial Infraroig va ser enviat a l’espai l’any 1995 i va ser el primer a detectar aigua a l’atmosfera superior de Júpiter. S’especula que el cometa Shoemaker-Levy 9, hauri estat l’origen d’aquesta aigua, però faltava una prova directa.
Els científics han estat capaços d’excloure una font interna, com a causa possible del vapor d’aigua passés a través de la “trampa freda” que  separa  l’estratosfera de la coberta visible de la troposfera.
Així doncs, l’aigua de l’estratosfera de Júpiter hauria pogut provenir de l’espai exterior. No obstant això, la determinació del seu origen s’ha tingut que esperat 15 anys, fins que els ulls infrarojos del Herchel han observat la distribució vertical i horitzontal de l’empremta química de l’aigua.
Les observacions del Herchel han descobert que havia entre 2 i 3 vegades més aigua a l’hemisferi sud que al nord i la majoria concentrada al voltant dels llocs d’impacte del cometa del 1994. A més, situada a grans alçades.
“Només el Herchel ha estat capaç de proporcionar la projecció de la imatge espectral necessària per trobar l’enllaç entre l’aigua de Júpiter i l’impacte del cometa Shoemaker-Levy 9 de l’any 1994″, ha comentat en Thibault Cavalié, membre del Laboratoire d’Astrophysique de Bordeus. “D’acord amb els nostres models, el 95% de l’aigua de l’estratosfera de Júpiter existeix com a consequüència del cometa”.
water_in_jupiter_s_atmosphere_node_full_image.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

Blau i platejat en el Paranal.

El que seria un bonic i diàfan dia en qualsevol lloc del món, és un inusual dia ennuvolat a l’observatori Paranal de l’ESO, situat en el desert d’Atacama. Degut que és un dels llocs més secs del món, és molt poc comú observar núvols en el cel. Molts astrònoms i enginyers que treballen en aquestes instal·lacions, consideren que una de les coses més sorprenents, és conviure en el desert d’Atacama i poder contemplar un cel lliure de núvols. Aquesta impressionant imatge panoràmica de 360 graus, enregistrada per Dirk Essl (contratista de l’ESO) a partir de 15 imatges individuals, ha capturat un d’aquests rars dies que hi ha núvols al Paranal.
Per damunt de les cúpules del Very Large Telescope (VLT), podem contemplar uns prims cirrus. Aquests núvols és formen a grans alçades i estan compostos per diminuts cristalls de gel.
L’Observatori Paranal, recull menys de 10 mil·lilítres de pluja a l’any i és per tant un dels motius que es va escollir aquesta muntanya de 2.600 metres d’alçada com l’emplaçament del VLT. La panoràmica inclou els quatre telescopis unitaris que formen el VLT i els quatre telescopis auxiliars amb les seves cúpules arrodonides, un en front i la resta al fons de la imatge. Les vies del terra, permeten que els telescopis auxiliars és moguin per conformar les diferents posicions d’observació.
potw1316a.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

El Hubble observa el cometa ISON.

Aquesta imatge presa pel Telescopi Espacial Hubble de la NASA, del cometa ISON (C/2012 S1), va ser enregistrada el passat dia 10 d’abril, just quan el cometa estava a prop de l’òrbita del planeta Júpiter, a una distància de 620 milions de quilòmetres del Sol (630 milions de quilòmetres de la Terra).
Fins i tot a aquesta gran distància, la llum del Sol està escalfant la superfície del cometa i fa que els seus volàtils congelats és sublimin. Una anàlisi detallada de la pols de la coma que envolta el sòlid nucli gelat, ens mostra un fort raig de partícules de pols, sobresortint del nucli del cometa.
Els mesuraments premilimars de les imatges del Hubble, suggereixen que el nucli del ISON, no té més de 5 o 6 quilòmetres de diàmetre. Això és mol petit tenint en compte l’alta activitat observada en el cometa fins ara. Els astrònoms utilitzen aquestes imatges per mesurar el nivell d’activitat i mesurar la mida del nucli, per tal de poder predir l’activitat del cometa quan aquest fregui a 1.100.000 quilòmetres la turbulenta superfície del Sol, el proper 28 de novembre.
La coma de pols del cometa, té unes dimensions aproximades de 5.000 quilòmetres, amb una cua de pols que s’estén més de 90.000 quilòmetres, molt més enllà del camp de visió del Hubble.
743537main1_ison673.JPG
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

Tità un país de llacs.

Aquestes imatges enregistrades des de la sonda espacial Cassini de la NASA, ens mostren un dels grans mars, així com una gran quantitat de llacs més petits situats a Tità, un satèl·lit de Saturn. Els científics han observat aquests llacs, en les dades obtingudes amb l’espectròmetre visual i infraroig (esquerra) i l’instrument del radar (dreta).
Ligeia Mare, amb 125.000 quilòmetres quadrats de superfície, és el llac més gran situat en la part inferior de les dues imatges. Tres nous llacs amb una superfície de pocs centenars de quilòmetres quadrats s’han identificat per primera vegada en les imatges de l’espectròmetre visual i infraroig i que s’identifiquen com Freeman (VimsNN1), Cardiel (VimsNN2) i VimsNN4.
Els nous llacs és poden observar en la part superior esquerra i central dreta de la imatge. El petit llac Towada, ha estat observat també en les imatges del radar i del VIMS (VimsNN3) i que podem observar en la part central dreta.
Les imatges d’aquest mosaic del VIMS, és van enregistrar el mes de juny de 2010. Les imatges que componen el mosaic del radar, és van enregistrar l’abril de 2007. Aquests llacs s’han mantingut relativament estables entre l’any 2007 i 2010.
pia16844.jpg
Si volue més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

El Hubble en ensenya el Cap de Cavall amb un color diferent.

Els astrònoms que treballen en el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han fotografiat la Nebulosa del Cap de Cavall, en llum infraroja, per tal de commemorar el 23 aniversari del enlairament del telescopi a bord del transbordador espacial Discovery el 24 d’abril de 1990.
Lluint com una escuma interestel·lar, la Nebulosa del Cap de Cavall ha aparegut en multitud de llibres d’astronomia, des del seu descobriment fa més d’un segle. La nebulosa és un lloc favorit pels astrònoms amateurs i professionals. Es fosca en llum visible. Sembla però, transparent i etèria quan s’observa en llum infraroja. En aquesta impressionant imatge, podem observar com sembla sortir d’un context d’estrelles de la Via Làctia i de llunyanes galàxies que són fàcilment visibles en llum infraroja.
La nebulosa del Cap de Cavall, forma part del complex núvol molecular d’Orió, situat a uns 1.500 anys llum de nosaltres. El núvol també conté altres objectes coneguts, com la Gran Nebulosa d’Orió (M42), la Nebulosa de la Flama, o el Bucle de Barnard.
hs-2013-12-a-print.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

ALMA localitza galàxies primigènies en un temps rècord.

Un equip d’astrònoms ha utilitzat el nou telescopi ALMA, per localitzar 100 galàxies amb una gran formació estel·lar, situades en un univers primigeni. ALMA és tant potent, que en només unes poques hores d’observació, ha aconseguit detectar aquestes galàxies amb tanta precisió com ho han fet tots els telescopis del món del seu tipus durant més d’una dècada.
L’esclat del naixement estel·lar més fèrtil de l’univers primitiu, va tenir lloc en llunyanes galàxies que contenien una gran quantitat de pols còsmic. Aquestes galàxies tenen una gran importància pel coneixement de la formació i evolució de les galàxies al llarg de la història de l’univers, però el pols enfosqueix i en fa difícil la seva observació amb telescopis de llum visible. Per aconseguir-ho, els astrònoms tenen que utilitzar els telescopis que observen en longituds d’ona més llargues, al voltant d’un mil·límetre, com ho fa l’ALMA.
“Els astrònoms han esperat aquest tipus de dades durant una dècada. ALMA es tant potent que ha evolucionat la forma en que observem aquestes galàxies, fins i tot quan el conjunt del telescopi encara no s’acabat d’ajustar, com en el cas d’aquestes observacions”, ha comentat la Jacqueline Hodge, membre del Max Planck Insitut i autora d’aquesta rerecerca.
El millor mapa que s’ha fet fins el moment, d’aquestes polsegoses i llunyanes galàxies, és va fer utilitzant l’APEX (Atacama Pathfinder Experiment). APEX va fer un rastreig d’una regió del cel equivalent a la Lluna plena i va detectar 126 galàxies d’aquest tipus. Però, les seves imatges , amb els esclats de formació estel·lar apareixien com una taca més o menys difusa, tant amplia que cobria la pròpia galàxia. En no saber exactament quina era la galàxia que estava formant estrelles, els astrònoms tenien complicada la recerca de la formació estel·lar en aquell univers primigeni.
Localitzar les galàxies correctes, requereix observacions molt precises, cada vegada amb telescopis més grans. Mentre que l’APEX disposa d’una única antena de 12 metres de diàmetre, telescopis com l’ALMA utilitzen nombroses antenes.
ALMA va necessitar només dos minuts d’observació per galàxia, per localitzar en cadascuna d’elles una petita regió 200 veegades més dèbil que l’amplia taca obtinguda per l’APEX i amb una sensibilitat tres vegades més gran.
eso1318a.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

Observada la runa de material en una vella estrella amb planetes.

L’Observatori Espacial Herchel, una missió de l’Agencia Espacial Europea, ha proporcionat les primeres imatges d‘un cinturó de pols i runa, produït  per cometes o asteroides que han xocat i que alhora orbita una estrella subgegant coneguda ja, per aixoplugar un sistema planetari.
Després de milers de milions d’anys cremant l’hidrogen a l’interior dels seus nuclis, estrelles com el nostre Sol, exhaureixen la seva reserva de combustible i comencen a consumir els embolcalls dels seus nuclis. S’inflen per esdevenir estrelles subgegants, abans de convertir-se en gegants vermelles.
Almenys durant la fase de subgegant, els planetes, els cinturons d’asteroides o cometes sobreviuen en aquesta fase d’estrelles “jubilades”, però encara cal més observacions per determinar les seves propietats. Una recerca, pot ser la d’observar els discos de pols situats al voltant d’aquestes estrelles, que estant formats generalment per col·lisions entre les diferents poblacions d’asteroides o cometes.
Gràcies a les capacitats d’observació del infraroig llunyà del Herchel, els astrònoms han estat capaços de resoldre la brillant emissió situada al voltant de Kappa Coronae Borealis (x CrB, o Kappa Cor Bor), el que indica la presència d’un disc de runa polsegosa.
L’estrella és una mica més massiva que el nostre Sol en 1,5 vegades, amb una edat aproximada de 2.500 milions d’anys i està situada a uns 100 anys llum de  nosaltres.
A partir de les observacions realitzades en observatoris terrestres, és coneix la presència d’un planeta gegant més o menys el doble de la massa de Júpiter  i que orbita a una distància equivalent al cinturó d’asteroides del nostre Sistema Solar. Es sospita la presència d’un segon planeta, però la seva massa no està ben determinada.
nhsc2013-011a-ti.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 
No hi ha comentaris

El Kepler troba pistes per confirmar el doblegament de la llum anunciada per Einstein.

El Telescopi Espacial Kepler de la NASA, ha estat testimoni dels efectes del doblegament de la llum d’una estrella morta en la seva companya. Els resultats es troben entre les primeres deteccions d’aquest fenomen (previst per Einstein en la seva teoria general de la Relativitat), en sistemes estel·lars dobles o binaris.
L’estrella morta, és una nana blanca, el nucli cremat que conté una materia equivalent al nostre Sol. L’estrella està orbitant en una òrbita molt tancada entorn de la seva parella, una petita “nana vermella”. La nana blanca és molt més petita que la massiva nana vermella.
“Aquesta nana blanca, és aproximadament de la mida de la Terra, però que conté la massa del nostre Sol”, ha comentat en Phil Muirhead, membre del California Institute of Technology de Pasadena i principal responsable de l’article d’aquesta recerca publicat recentment en el Astrophysical Journal. “La nana vermella, tot i que és molt més gran, gira entorn de la nanablanca”.
La recerca ha utilitzat les dades del Kepler, un telescopi que té com a missió detectar planetes orbitant en altres estrelles. A mesura que els planetes passen per davant de l’estrella, bloquegen una minúscula part de la seva llum, que els sensibles detectors del Kepler poden detectar”.
“Només el Kepler pot detectar aquests minúsculs efectes”, ha comentat en Doug Hudgins, membre de l’equip de recerca del Kepler. “Aquesta detecció ajuda a confirmar la teoria general de la Relativitat d’Einstein, en aquest llunyà sistema estel·lar”.
Una de les conseqüències de la teoria general de la Relativitat indica que la llum és pot doblegar a causa de la gravetat. Els astrònoms observen regularment aquest fenomen, anomenat lent gravitatòria, més enllà de la nostra galàxia. Per exemple, la llunyana llum d’una galàxia que és doblega i augmentarr la matèria situada al seu davant. Això ens indica la presència de la matèria i energia fosca, dos misteriosos ingredients del nostre univers.
739251main_pia16885-43_946-710.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Sota la invocació dels Núvols de Magallanes.

En aquesta bonica imatge del Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), podem observar les antenes del telescopi, sota l’impressionant cel nocturn estelat, és obra de Chistoph Malin, un fotògraf ambaixador de l’ESO. Aquest, és un fotograma d’un dels seus meticulosos vídeos timelapse de l’ALMA.

Situat en el Llano de Chajnantor, a una alçada de 5.000 metres, ALMA és el telescopi més potent del món dedicat a l’estudi de l’univers en els rangs mil·limètric i submil·limètric. Els treballs de construcció d’ALMA, s’han acabat aquest any 2013, amb un total de 66 antenes de gran precisió.

Brillant intensament en el cel, el Petit i Gran Núvol de Magallanes, observen les antenes. Aquestes properes galàxies nanes irregulars, són objectes visibles a l’hemisferi sud, fins i tot a simple vista. Les galàxies orbiten a la Via Làctia i, hi han evidències que ambdues han estat fortament distorsionades per la seva interacció amb la nostra galàxia que es troba molt a prop d’elles.

potw1315a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »