Aquesta imatge acolorida de llum blava, blanca i groga, ens mostra una regió de la galàxia espiral IC 5052. Envoltant la imatge, observem estrelles en un primer pla que formen part de la nostra pròpia galàixa i més enllà llunyanes galàxies, tot plegat emeten un resplendor blanc blavós que resalta la intricada estructura. Aquesta galàxia que veiem de costat, està situada en la constel·lació austral de Pavo (el Gall d’Indi).

Quan les galàxies espirals es veuen amb aquesta perspectiva, és molt difícil entendre totes les seves propietats i com estan formades. En realitat IC 5052, és una galàxia espiral barrada, amb braços prims i arrodonits que travessen el centre de la galàxia. Aproximadament dos terços de totes les galàxies espirals tenen  aquesta tipologia, com la nostra Via Làctia.

Els esclats de la pàl·lida llum blava visible a través de tota la galàxia, està parcialment bloquejada pels camins de gas i pols fosca. Aquestes regions són formacions d’estrelles nounades extremadament calentes. Les barres presents en les galàxies espirals com IC 5052, és creu que ajuden eficaçment als processos de formació estel·lar i fan les funcions de vivers estel·lars.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Després de quasi una dècada de meticuloses observacions, un equip internacional d’astrònoms ha mesurat amb la major precisió fins ara, la distància a la nostra galàxia del Gran Núvol de Magallanes (LMC). Aquestes mesures també milloren el nostre coneixement respecte el percetatge d’expansió de l’univers (la constant de Hubble) i és un gran pas per entendre la naturalesa de la misteriosa energia fosca, que fa que l’expansió de l’univers s’estigui accelerant. L’equip d’investigadors, utilitza els telescopis instal·lats a l’observatori de La Silla de l’ESO,a  Xile, a més d’altres telescopis d’arreu del món.

Per conèixer amb certesa les distàncies cada vegades més allunyades del cosmos, els astrònoms mesuren l’escala de l’univers, primer amb objectes propers, utilitzant-los com a punts de referència (candeles estàndard). Però, aquesta recerca és precisa quan la referència és certa. Fins ara, trobar la distància precisa al Gran Núvol de Magallanes, una de les galàxies més properes a la Via Làctia, havia mostrat dades imprecises.

Detallades observacions d’un estrany tipus d’estrelles dobles, ha permès a un equip d’astrònoms deduir una mesura més precisa per determinar la distància a LMC: 163.000 anys llum.

La millora de la mesura a LMC, també ajudarà a conèixer millor les estrelles variables Cefeides. Aquestes brillants estrelles polsants, s’utilitzen com estrelles de referència per mesurar la distància a llunyanes galàxies i determinar d’aquesta manera l’expansió de l’univers.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El cometa 2013 A1 (Siding Pring) farà una aproximació molt propera al planeta Mart, el mes d’octubre de2014.

L’última trajectória del cometa 2013 A1 (Siding Spring), generat per l’Oficina del Programa d’Objectes Propers a la Terra de la NASA, situat a Pasadena, indica que el cometa passarà a uns 300.000 quilòmetres del planeta Mart i que hi ha una alta probabilitat de poder passar més a prop. L’estimació actual de l’Oficina del Programa NEO, és basa en les observacions fetes el dia 1 de març del 2014 que indica que podria passar a uns 50.000 quilòmetres del planeta vermell. Aquesta distància és aproximadament dues vegades i mitja l’òrbita de Deimos, un dels dos satèl·lits del planeta Mart.

Els científics han generat la trajectòria del cometa Siding Spring, basat en observacions fetes l’octubre de 2012. Actualment, Mart és troba dins del rang d’algunes òrbites de cometes i la possibilitat d’un impacte no és pot excloure. No obstant això, atès que la possibilitat d’impacte és menor d’1 a 600, s’espera que futures observacions puguin proporcionar les dades per descartar o no l’impacte a Mart.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Podem observar una albada a Saturn, a través de la immensitat de l’espai interplanetari amb l’estrella del matí; el planeta Venus, que en aquesta imatge obtinguda per la sonda espacial Cassini de la NASA, apareix just a la vora del planeta, en la  part superior de la imatge, just per sobre de la ratlla blanca de l’anell G de Saturn. Més avall, l’anell E de Saturn, on observem la llum dispersada de color blau, com a resultat de la composició de la pols d’aquest anell. Un punt brillant a prop de l’anell E, és una llunyana estrella.

Venus és, juntament amb Mercuri, la Terra i Mart, un dels planetes rocosos situats en òrbita en el nostre Sistema Solar i que està relativament a prop del Sol. Venus disposa d’una atmosfera composta bàsicament per diòxid de carboni i que té una temperatura d’uns 500º Celsius, amb una pressió en la seva superfície equivalent a 100 vegades la terrestre, es considera però, un `planeta bessó al nostre, a causa de la seva grandària, massa, composició rocosa i òrbita. Venus està cobert d’espessos núvols d’àcid sulfúric, circumstància que el fa molt brillant.

La fotografia va ser enregistrada amb filtres espectrals de color vermell, verd i blau, per tal de generar aquesta imatge en color natural. Les dades van ser enregistrades el dia 4 de gener de 2012, des d’una distància aproximada de 597.000 quilòmetres de Saturn, amb una resolució d’imatge de 32 quilòmetres per píxel.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El camp gravitatori que envolta aquest massiu cúmul de galàxies, anomenat Abell 68, actua com una lent natural a l’espai, il·luminant i augmentant la llum que prové d’objectes més allunyats.

Com si és tractés d’efectes especials, la lent genera un paisatge de fantasia en forma d’arc, tal com podem observar amb les galàxies situades al fons. El cúmul situat en un primer pla, es troba a uns 2.000 milions d’anys llum i actua com una lent per les galàxies situades més enllà, al seu darrere.

En aquesta fotografia, la imatge d’una galàxia espiral situada en la part superior esquerra s’ha estirat i es reflecteix en forma similar al classic joc d’ordinador dels anys 1970, “Space Invaders”. Una segona imatge, menys distorsionada de la mateixa galàxia apareix a l’esquerra de la gran galàxia el·líptica.

En la part superior dreta de la fotografia, hi ha una curiosa característica que no esta relacionada amb la lent. El que sembla ser un líquid de color porpra que degota d’una galàxia, és un fenomen anomentat “ramificació de pressió”. Els núvols de gas de la galàxia s’estan separant i s’escalfen fins que la galàxia viatge per una regió amb més densitat de gas galàctic.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El desert d’Atacama, és un dels lloc més secs del món. Diversos factors incideixen a tenir aquestes condicions tan àrides. La majestuosa serralada dels Andes i la serralada de la costa xilena, bloquegen els núvols que provenen de l’est i l’oest respectivament. A més, les corrents fredes d’Humbolt del litoral de l’oceà Pacífic, que creen una capa d’inversió d’aire fred a la costa, dificulta la formació de núvols de pluja. A això, li podem afegir que les regions d’altes pressions de la zona del sud-est de l’oceà Pacífic, generen vents que viatgen formant anticiclons, la qual cosa ajuda a mantenir el clima sec en el desert d’Atacama. Aquestes condicions àrides van ser un dels motius per què l’ESO, decidís instal·lar en el Paranal el telescopi VLT (Very Large Telescope).

L’observatori Paranal, situat en el cim del Cerro Paranal, els nivells de precipitació acostumen a estar per sota dels 10 mil·lilitres per any, amb una humitat sovint per sota del 10%. Les condicions d’observació són excel·lents, més de 300 nits a l’any.

Les esplèndides condicions per les observacions astronòmiques del desert d’Atacama, es veuen alterades rarament pel clima. De totes maneres, un parell de dies a l’any la neu visita el desert d’Atacama. El VLT es troba en el pic de l’esquerra i el telescopi de rastreig VISTA està situat en el pic una mica més a baix a la dreta.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Una ràpida rotació en un forat negre supermassiu, que s’ha localitzat en el centre d’una galàxia espiral, gràcies a les observacions dels observatoris espacials XMM-Newton de l’ESA i el NuSTAR de la NASA, obren una nova finestra al coneixement del creixement de les galàxies.

Els forats negres supermassius, és creu que s’amaguen en el centre de gairebé totes les galàxies de mida gran. Els científics creuen que l’evolució d’una galàxia, està inextricablement lligada a l’evolució del seu forat negre.

Conèixer la velocitat de rotació d’un forat negre, pot ajudar a saber la història de la seva formació. En aquesta imatge, un forat negre que creix constantment, està alimentat per un flux uniforme de matèria en estructura espiral, que acaba girant ràpidament. Una ràpida rotació, també pot indicar, ser el resultat de dos forats negres més petits en fusió.

D’altra banda, un forat negre colpejat per petites acumulacions de material que cau en totes direccions, acabarà fent-lo girar d’una manera relativament més lenta.

Aquests escenaris reflecteixen la formació de la pròpia galàxia, ja que una fracció de tota la matèria de la mateixa galàxia, s’obra pas en direcció al forat negre. A causa d’això, els astrònoms estan interessats en mesurar les velocitats de rotació dels forats negres situats en el centre de les galàxies.

Una forma de fer-ho, és observar els raigs X emesos al voltant de “l’horitzó de successos”, el límit que envolta un forat negre més enllà del qual, ni tan sols la llum pot escapar.

En particular, els àtoms de ferro calents, produeixen una forta empremta en els raigs X en una energia específica, que deixa el senyal en la mesura de la rotació del forat negre. La naturalesa d’aquests senyals, poden llavors ser utilitzats per mesurar les velocitats de rotació.

Utilitzant aquestes técniques i altres observacions anteriors, han suggerit que alguns forats negres, són extremadament ràpids en algunes galàxies. No obstant això, confirmar la velocitat de rotació ha estat molt difícil, ja que l’espectre dels raigs X, també poden quedar emmascarats per l’absorció de núvols de gas situats a prop del disc de la galàxia.

Amb 36 hores de treball, realitzades el mes de juliol de 2012, pels observatoris XMM-Newton i NuSTAR, observant la galàxia espiral NG 1365, varen enregistrar els raigs X de baixa energia (observatori XMM-Newton) i d’alta energia (observatori NuSTAR).

Les dades combinades, varen demostrar ser clau per desentranyar l’enigma. Un model de forat negre giratori, que preveu una clara relació entre els raigs X d’alta i baixa energia. El mateix model per cert, que un núvol de gas d’absorció.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Utilitzant el telescopi Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, un equip d’astrònoms ha obtingut el que sembla ser la primera observació directa d’un planeta en formació  dins d’un dens disc de gas i pols. De confirmar-se el descobriment, suposaria un gran pas en el coneixement respecte la formació dels planetes i permetria als astrònoms posar a prova les teories actuals amb un objecte observable.

L’equip internacional de recerca, encapçalat per Sascha Quanz, membre del ETH de Zurich (Suïssa), ha estudiat el disc de gas i pols que envolta la jove estrella, anomenada HD 100546, una veïna relativament propera que es troba a uns 335 anys llum de la Terra. Es van sorprendre al trobar el que semblava ser un planeta en procés de formació, ficat dins del material que envolta la jove estrella. Es creu que aquest candidat a planeta, és un gegant gasós similar a Júpiter.

“Fins ara, la formació planetària ha estat una recerca efectuada principalment per simuladors per ordinador”, ha comentat en Sascha Quanz. “Si el nostre descobriment es certament un planeta en formació, per primera vegada els científics podran estudiar de forma empírica el procés de formació planetària i la interacció d’un planeta en formació amb el seu entorn”.

Aquesta imatge ens permet observar amb el sistema NACO del VLT, el candidat as protoplaneta. La imatge ha estat obtinguda amb un coronògraf especial que rebutja la llum que prové de la brillant estrella i permet observar només el seu entorn. La regió més brillant és el candidat a planeta i el disc fosc del fons , la tapa de llum de la pròpia estrella.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.