WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 10:54:15' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Febrer, 2013

Un descobriment fred, ens mostra el doble del Sol.

L’Observatori Espacial Herchel, una missió de l’Agencia Espacial Europea, amb importants contribucions de la NASA, ha detectat una regió “freda” en l’atmosfera d’Alpha Centaurus A. Es la primera vegada que s’ha observat aquesta característica en una estrella, més enllà del nostre Sol. La descoberta, no és només important per la comprensió de l’activitat solar, també podrà ajudar en la recerca per descobrir els sistemes proto-planetaris situats al voltant d’altres estrelles.

Els veïns estel·lars més propers al Sol, són les tres estrelles del sistema Alpha Centauri. La dèbil nana vermella, Proxima Centauri, està situada a 4,24 anys llum; una atapeïda estrella doble, Alpha Centauri AB, una mica més lluny, a 4,37 anys llum.

Alpha Centauri B, ha estat recentment noticia, després del descobriment d’un planeta de massa terrestre orbitant al seu voltant. Alpha Centauri A, és també important pels astrònoms: gairebé una estrella bessona del Sol en massa, temperatura, composició química i edat, constitueix un laboratori natural ideal per comparar altres caracteríostiques de les dues estrelles.

Una de les grans curiositats de la ciència solar, és que el Sol, disposa d’una tènue atmosfera exterior (la corona) a una temperatura de milions de graus, mentre que la superfície visible del Sol, “només” té una temperatura de 6.000 graus. Mes estrany encara, hi ha un mínim de temperatura d’uns 4.000 graus, entre les dues capes, només uns pocs centenars de quilòmetres per sobre de la superfície visible de l’atmosfera del Sol, que s’anomena cromosfera.

Ambdues capes es poden observar duratn un eclipsi total del Sol, quan la Lluna bloqueja breument la cara brillant del Sol; la cromosfera és un anell de colors rosats i vermell situada al voltant del Sol, mentre que estructures serpentejants de plasma de la corona s’estenen fins a milions de quilòmetres.

L’escalfament de l’atmosfera solar, ha estat un enigma durant molts anys, però és probable que estigui relacionada amb la torsió i espetec de les línies del camp magnètic, que envia energia ondulant a través de l’atmosfera a l’espai, formant les conegudes tempestes solars.

Ara mitjançant l’observació d’Alpha Centauri A, en llum d’infraroig llunyà, emb el Herchel i comparar els resultats amb models informàtics d’atmosferes estel·lars, els científics han fet el primer descobriment d’una regió freda en una atmosfera d’una altre estrella.

“L’estudi d’aquestes estructures s’ha limitat al Sol ara, però veiem clarament l’empremta d’una regió de temperatura en inversió a Alpha Centauri A”, comenta en René Liseau, membre de l’Observatory Space Onsala de Suècia. “Les observacions detallades d’aquest tipus, en una gran varietat d’estrelles ens pot ajudar a desxifrar l’origen d’aquestes regions i el trencaclosques global d’escalfament atmosfèric”.

nhsc2013-007a-ti.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Conus i colades inflades de lava.

Una imatge de la càmera CTX ens mostra uns conus en la topografia de les depressions a una escala local d’una regió del planeta Mart. Realment que són i com és varen formar ?.

La imatge del HiRISE ens mostra uns “conus desarrelats”, que és van formar en colades de lava que varen interactuar amb l’aigua subterrània. formen depressions degut que la lava va fluir al voltant de la bse del conus, “inflant-se” alhora. L’inflat de la lava és un procés on s’injecten líquids per sota de l’escorça sòlida (i que s’està engreixant) i com a resultat tota la superfície s’enlaira, a vegades més que la topografia que controla l’emplaçament inicial de la lava.

Aquesta regió està centrada a Amazonis Planitia, una gran regió coberta per laves d’inundació. La superfície està coberta per una fina capa de pols vermellosa, que forma allaus a partir dels pendents escarpats, formant ratlles negres pel seu damunt.

La imatge va esta enregistrada el dia 4 de gener de 2012, des d’una distància al planeta de 288 quilòmetres per la sonda Mars Reconaissance Orbiter. La resolució de la imatge, és de 50 cm per píxel.

esp_030192_2020.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Moviments estel·lars del halo galàctic, donen nova llum a l’evolució de la Via Làctia.

Observant en la profunditat del gran halo estel·lar que envolta la nostra galàxia, la Via Làctia, els astrònoms utilitzant el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han descobert l’evidència de la possible existència d’una capa d’estrelles que poden ser una relíquia del canibalisme de la nostra Via Làctia.

Hubble va ser usat per mesurar amb precisió, per primera vegada els moviments oscil·lants d’una petita mostra d’estrelles situades lluny del centre de la galàxia. El seu inusual movment lateral, és una evidència circumstancial que les estrells poden ser les restes d’una galàxia fragmentada que es va esquinçar per la gravetat, ja fa milers de milions d’anys. Aquestes estrelles poden provar la idea que la Via Làctia va sorgir, en part de l’acreció de galàxies més petites.

“Les capacitats úniques del Hubble, permeten als astrònoms descobrir les pistes d’un passat remot de la nostra galàxia. Les regions més allunyades de la galàxia, han evolucionat més lentament que les situades al seu interior. els objectes situats en regions exteriors, encara porten les empremtes dels esdeveniments que van succeir fa molt de temps”, ha comentat en Roeland van der Marel, membre del Space Telescope Science Institute.

També ofereixen una nova oportunitat per mesurar la massa “oculta” de la nostra galàxia, una  forma de matèria fosca (una forma invisible de matèria, que no emet ni reflecteix radiació). En un univers de 100 mil milions de galàxies, la Via Làctia, ofereix el millor lloc i més proper per l’estudi detallat de la història de l’arquitectura d’una galàxia.

L’equip d’astrònoms dirigit per Alis Deason, membre de la Universitat de Santa Cruz a Califòrnia i van der Marel, han identificat 13 estrelles situades a uns 80.000 anys llum del centre de la galàxia. Es troben en el halo galàctic, a l’exterior de la Via Làctia, estrelles antigues que es remunten a la mateixa formació de la nostra galàxia.

hs-2013-07-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Escombrant la pols d’una llagosta còsmica.

Aquesta nova imatge enregistrada amb el telescopi VISTA de l’ESO, ens mostra un paisatge celeste de brillants núvols de gas i bucles de pols, envoltant joves i calentes estrelles. Aquesta imatge infraroja, reflecteix una llar d’infants estel·lars, coneguda com NGC 6357, amb una nova i sorprenent llum. Ha estat obtinguda formant part del rastreig del VISTA que actualment fa de la nostra Via Làctia, per tal d’coneguir un mapa de l’estructura de la nostra galàxia i poder conèixer el seu origen.

Situada a uns 8.000 anys llum de nosaltres, en la constel·lació d’Scorpius, NGC 6357 (anomenada també, Nebulosa de la Llagosta, degut a la seva similitud quan és observada en llum visble), és una regió atepeïda de grans núvols de gas i llaços de pols fosca. Aquests núvols estan fabricant noves estrelles, incloent-hi massives estrelles calentes, que en el rang de la llum visible, brillen amb intensos tons blanc-blavosos.

Aquesta imatge utilitza dades infraroges del telscopi VISTA (Visible and Infrared Survey Telscpe dfor astronomy) de l’ESO, instal·lat a l’Observatori Paranal a Xile. Es tan sols una petita part de l’enorme treball de rastreig anomenat  VVV (VISTA Variabls in the Via Lactea) que obté imatges de la part central de la galàxia. Aquesta nova imatge pesenta una regió diferent de la que podem observar en llum visible (com la que va obtenir el telescopi Danès de 1,5 metres de diàmetre) ja que la radiació infraroja pot travessar una gran part de l’embolcall de pols de la nebulosa.

eso1309a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La NASA desxifra matemàticament els misteris del Vent Solar.

Moltes àrees de la investigació científica, com per exemple: la climatologia terrestre, les corrents oceàniques, l’efusió de l’energia magnètica del Sol, requereixen un mapeig de les característiques a gran escala d’un complex sistema i dels seus detalls intricats de manera simultània.

Descriure aquests sistemes amb precisió, es basa  en nombrosos tipus d’entrades, a partir d’observacions del sistema, incorporant les equacions matemàtiques per aproximar-les a les observacions i alhora repetir tots els passos per perfeccionar i millorar els models fins que encaixin amb el que s’ha observat. En última instància, els models reconeguts ajudaran als científics a descriure i fins i tot a exlicar com funciona el sistema.

Comprendre el Sol, com el material i l’energia que emet afecta el sistema solar, és crucial, ja que genera un sistema dinàmic de clima espacial, que pot interrompre la tecnologia humana a l’espai, com per exemple, les comunicacions o el sistema de posicionament global (GPS).

No obstant això, el Sol i el seu prodigiós flux de partícules solars, anomenades “vent solar”, genera un model particularment difícil d’estudiar, ja que els fluxos de materials que arriben als límits exteriors del sistema solar, arriben al llarg dels seus propis camps magnètics. Les forces magnètiques afegeixen un nou plantejament en determinar com és regeix el moviment. En efecte, fins ara, les equacions per certs aspectes del vent solar, no havien estat reeixits alhora de correlacionar les observacions fetes a l’espai. Ara, per primera vegada, un científic de la NASA, ha generat les equacions necessàries per començar a entendre aquesta circumstància i que tot plegat ha estat publicat recentment (4 de desembre de 2012) al Physical Review Letters.

“Des de la dècada de 1970, els científics han sabut que el moviment del vent solar, sovint té les característiques d’una ona, anomenada, ona d’Alfvén”, comenta l’Aaron Roberts, científic del Goddard Center. “Imagina’t que tens una corda per saltar i mous un extrem per generar ones més baixes a la corsa. Les ones d’Alfvén, són similars, però la corda en moviment és una línia de camp magnètic”.

Les ones d’Alfvén, en aquest cas tendeixen a tenir una gran consistènca en alçada, o amplitud, que és terme comú quan és parla d’ones, però estan en direccions aleatòries. Es podria pensar, com una corda de saltar que gira, sempre a la mateixa distància del centre, però no obstant això, pot estar en molts llocs de l’espai. Una altre manera com els científics han previst les ones, és com “una passejada a l’atzar per una esfera”. D’una manera constant, sempre a la mateixa distància del centre, però amb una situació variable.

Aquestes descripcions metafòriques, es basen en el fet que els instruments a l’espai, observen les ones magnètiques en el vent solar. Però resulta que les equacions per descriure aquest tipus de moviments (equacions necessàries per avançar en els models científics de tot el sistema) no és generen fàcilment.

“El trencaclosques ha d’entendre per què l’amplitud és tant constant”, comenta l’Aaron Roberts. “Però, ha estat molt difícils trobar les equacions que satisfan totes les característiques del camp magnètic”.

Ones similars, de fet, s’han observat en la llum, conegudes com ones polaritzades. Ara bé, els camps magnètics tenen restriccions addicionals respecte quines formes i configuracions són encara possibles. Roberts, ha localitzat una forma de superposició, on nombroses ones de diferents longituds d’ona, de manera que en una última variació en amplitud més petita possible.

En aquesta imatge, observem el flux constant de partícules i ones magnètiques del Sol en drecció a la Terra, que està envoltada per una bombolla protectora, anomenada magnetosfera.

727026main_solarwindesa-orig_full.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La missió Kepler descobreix un petit planeta.

Els científics de la missió Kepler de la NASA, han descobert un nou planeta, en un sistema planetari que conté el planeta més petit trobat fins ara al voltant d’una estrella similar al nostre Sol.

Els planetes es troben en un sistema anomenat Kepler-37, situat a uns 210 anys llum de la Terra, en la constel·lació de la Lyra. El planeta més petit, Kepler-37b, és lleugerament més gran que la nostra Lluna, que mesura al voltant d’un terç de la mida de la Terra. És més petit que Mercuri, circumstància que ha estat un desafiament científic el seu descobriment.

El planeta de la grandària de la Lluna i els seus dos planetes acompanyants van ser localitzats amb la missió Kepler de la NASA, que treballa per trobar planetes situats en les “regions d’habitabilitat”, aquesta és la regió d’un sistema planetari on l’aigua podria existir en la superfíce d’un planeta. No obstant això, mentre que l’estrella de Kepler-37, pot ser similar al nostre Sol, el sistema planetari sembla bastant diferent del Sistema Solar on vivim.

Els astrònoms creuen que Kepler-37b no té atmosfera i no pot sustentar la vida tal com la coneixem. El petit planeta rocós es gairebé de la mateixa composició que Kepler-37c, el planeta veí més proper i lleugerament més petit que Venus. Kepler-37d, és el planeta més llunyà i el doble de gran que la Terra.

Kepler-37, l’estrella mare, pertany a un tipus d’estrelles com el nostre Sol, encara que és lleugerament més freda i més petita. Els tres planetes que orbiten aquesta estrella, ho fan a menys distància  que la que té Mercuri del Sol, el que suggereix que tenen una gran temperatura superficial. Kepler-37b, orbita cada 13 dies a menys d’un terç de la distància entre Mercuri i el Sol. La temperatura superficial estimada, és d’uns 700 graus Kelvin (425º Celsius), prou calenta com per fondre el zenc d’una moneda. Kepler-37c i Kepler-37d, orbiten cada 21 i 40 dies respectivament entorn la seva estrella.

728825main_kepler37bplanetlineup_3x4_946-710.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Respostes respecte el misteriós origen dels raigs còsmics.

Noves observacions molt detallades de les restes d’una supernova succeída fa mil anys, fetes amb el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, proporcionen algunes respostes respecte l’origen dels raigs còsmics. Per primera vegada, les observacions suggereixen la presència de partícules en ràpid moviment en els romanents de les supernoves , que podrien ser les precursores dels raigs còsmics.

L’any 1006, és va observar una nova estrella en els cels australs i la seva presència va ser àmpliament observada a tot el món. Era moltes vegades més brillant que el planeta Venus i podia rivalitzar amb la brillantor de la Lluna. Era tan brillant en el seu màxim, que oferia ombra i va ser visible durant el dia. Més recentment els astrònoms han identificat la ubicació de la supernova i l’han anomenat SN 1006. També han localitzat un brillant anell de material en expansió en la constel·lació de Lupus (el Llop) i que són les restes d’aquella gran explosió.

Durant molts anys és va creure que aquest tipus de romanents de supernoves podien ser l’origen de cert tipus de raigs còsmics; partícules de molta alta energia, originades fora del Sistema Solar i que viatgen a una velocitat propera a l llum. Però, fins ara els detalls de com s’originaven, havia estat un misteri.

Un equip d’astrònoms encapçalats per Sladjana Nikolic, membre del Max Planck d’Astronomia, han utlitzat l’instrument VIMOS, instal·lat en el VLT, per observar amb més detall, el romanent de SN 1006. La seva intenció, era observar que succeïa en el lloc on el material és ejectat de la supernova a gran velocitat, xocant amb el medi interestel·lar (ona de xoc). Aquesta ona de xoc que s’expandeix a gran velocitat, és  similar a una explosió sònica produïda per un avió al superar la barrera del so i és un candidat natural a ser un accelerador de partícules còsmiques.

eso1308a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble observa una “V voladora”, com a conseqüència de la fusió de galàxies.

Aquesta gran “V voladora”, és en realitat dos objectes diferents. Un parell de galàxes en interacció conegudes com IC 2184. Aquestes galàxies s’observen de cantó en la feble constel·lació de Camelopardalis, situada a l’hemisferi nord i que podem observar com unes brillats ratlles de llum, envoltades per les formes fantasmals amb les seves cues de marea.

Aquestes cues de marees, són fines i allargades regions de gas, pols i estrelles que s’estenen fora de la mateixa galàxia cap l’espai esterior. Es podueixen quan les galàxies interactuen gravitatòriament entre elles i el material es trenca i és separa a partir de les regions exteriors de cada cos i alhoraés lançat a l’espai en direccions oposades, formant les dues cues.

També observem en aquesta imatge, els esclats de brillant color blau i que identifiquen les càlides regions on els núvols de gas en col·lisió formen vigoroses regions de formació estel·lar. La imatge va ser enregistrada en llum visible i infraroja, amb la càmera Wide Field and Planetary Camera 2, situada en el Telescopi Espacial Hubble.

728008main1_ic2184-673.JPG

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El zoo de l’anell F.

L’anell F ens mostra una rica varietat de fenòmens en aquesta imatge, presa per la sonda espacial cassini. A prop de la part inferior dreta de l’anell F, observem dos “ventalls” de material que irradien cap enfora de l’estructura principal (o “cor”) de l’anell. Les distorsions són evidents al llarg de tot el cor, així com els foscos “canals” retallant l’estructura principal i que podem observar en dierents llocs, tot plegat, és el resultat d’una interacció recent produïda amb una lluna pastor, anomenada Prometeus ( que no podem obervar en aquesta imatge).

Els científics creuen que moltes de les diferents característiques de l’anell F, són el resultat d’interaccions entre materials dels anells i les llunes o d’altres grumolls de materials situats dins del mateix anell.

Aquesta observació s’ha realitzat observant en direcció al costat il·luminat dels anells, amb una posició de sis graus per sobre del pla dels anell. La imatge va ser enregistrada en llum visible amb la càmera d’angle estret, situada en la sonda espacial Cassini el passat da 25 de desembre de 2012.

La imatge va ser obtinguda des d’una distància aproximada de 1.100.000 quilòmetres de Saturn, amb un angle de fase, entre Saturn, el sol i la sonda de 17 graus. La resolució de la imatge és de 6 quilòmetres per píxel.

pia14653.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

En la desembocadura d’una vall vermella.

La sonda Mars Express va enregistrar aquesta imatge estèreo d’alta resolució, el passat 17 de gener. Una regió del sud-est d’Amenthes Planium, situada en el planeta Mart, a prop del cràter Palos, formant part de la sinuosa vall, Tinto Vallis.

En la part central inferior de la imatge, podem apreciar la perspectiva d’una vall més propera i curta que està alimentada per una sèrie d’afluents, que en un temps passat subministraven líquid a l’encapçalament de Tinto Vallis, omplint probablement el cràter Palos.

Els 190 quilòmetres de longitud de Tinto Vallis, fa referència al famós riu Tinto d’Andalusia, una regió d’Espanya. És creu que aquesta regió, es va formar fa uns 3.700 milions d’anys, durant la història més primerenca de Mart.

La xarxa de valls més petites, que apareixen en aquesta imatge, és creu que es van formar a partir de la fusió del gel, com a conseqüència de l’activitat volcànica i el posteror alliberament d’aigua a la superfície de Mart a través de fltracions i fonts.

Si l’aigua subterrània emergeix a la superfície en una regió amb pendent (un procés que els geòlegs planetaris anomenen “mines d’aigües subterrànies”), i que debiliten el sòl per d’amunt d’aquest, ocasionalment es forma un col·lapse. Amb el temps, aquest procés pot coincidir en la formació de valls escarpades en forma d’U.

southeast_of_amenthes_planum_node_full_image.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »