Arxiu per Gener, 2013

El GALEX ens mostra la galàxia espiral més gran.

L’espectacular galàxia espiral barrada NGC 6872, està situada entre les més grans del sistemes estel·lars coneguts, durant les últimes dècades. Un equip d’astrònoms dels Estats Units, Xile i Brasil, han conclòs que aquesta galàxia és la més gran, de les observades en la base de dades del Galaxy Evolution Explorer (GALEX).

Mesuraments de punta a punta a través dels seus enormes braços, indiqen que NGC 6872 s’estén per més de 522.000 anys llum, és a dir més de cinc vegades la mida de la nostra la galàxia, la Via Làctia.

“Sense la capacitat del GALEX per observar en llum ultraviolada les estrelles més joves i calentes, mai ens haurien adonat de la grandària d’aquest enorme sistema estel·lar”, ha comentat en Rafael Eufrasio, científic assistent del Goddard Space Flight Center.

La seva inusual mida ens indica la interació amb una altre galàxia molt més petita, anomenada IC 4970, té unes dimensions equivalents a una cinquena part de la massa de NGC 6972. L’estranya parella és troba a uns 212 milions d’anys llum de la Terra, en la constel·lació de Pavo.

Els astrònoms pensen que les grans galàxies, inclosa la nostra va créixer a través de fusions i adquisicions d’altres sistemes estel·lars més petits.

“El braç nord-orental de NGC 6972, és el que té més pertorbacions i ondulacions amb la formació estel·lar i que es troba alhora més visible només en radiació ultraviolada. En aquesta regió podem observar el que sembla ser una galàxia nana, mostrant els efectes de marea observats en altres sistemes amb interacció”, ha comentat un altre membre de l’equip de recerca, en Duilia de Mello.

glx2013-01r_img01.jpg

Si voleu més informacó, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Variabilitat solar i clima terrestre.

En l’esquema quotidià galàctic, el Sol és una estrella molt constant, mentre que d’altres estrelles exhibeixen dramàtiques pulsacions o variabilitats d’una manera exagerada en grandària i brillantor, fins arribar fins i tot a l’exlosió. La lluminositat del nostre propi Sol varia miserablement un 0,1% al larg del cicle solar d’onze anys.

Hi ha però, una creixent creença per part dels investigadors que fins i tot aquestes variacions aparentment petites, pode tenir un efecte significatiu respecte el clima terrestre. Un nou informe publicat pel Consell Nacional d’Investigació (NRC), “Els efectes de la variabilitat solar sobre el clima de la Terra”, exposa algunes de les formes sorprenentment complexes que l’activitat solar pot fer repercutir al nostre planeta.

Entendre la connexió Sol-clima requereix una àmplia experiència en els camps de la física de plasma, l’activtat solar, química atmosfèrica i dinàmica de fluids, la física de partícules energètiques i la història terrestre. Un únic investigador és complex que tingui tots els coneixements necessaris per resoldre aquest problema. Per avançar, la NRC ha organitzat desenes d’experts de molts camps en un únic equip de treball. L’informe resumeix els seus esforços combinats per tal d’emmarcar el problema en un context veritablement multidisciplinari.

Un dels participants , en Greg Kopp, membre del Laboratory for Atmosf¡pheric and Space physics de la Universitat de Colorado, va assenyalar que si bé les variacions en lluminositat en el cicle d’onze anys és d’un 0,1 per cent de la producció total el Sol, aquesta fracció és encara important. “Fins i tot, les típiques variacions acurt termini del 0,1% en la radiació incident, pot superar totes les altres fonts d’energia (com la radioactivitat natural produïda en el centre de la Terra) combinades.

De la particular importància de la radiació solar de l’ultraviolat extrem (EUV), que culmina en els anys al voltant dels màxims solars, dins de la banda relativament estreta de longituds d’ona EUV, la producció del Sol no varia només en un 0,1%, si no que pot ser en un factor de 10 o més. Això pot afectar seriosament la química i l’estructura tèrmica de l’atmosfera superior.

En aqesta imatge, podem observar el gràfic amb els mesuraments de la radiació total del Sol (TSI), que mostren varicons de 0,1% en l’activitat solar en 11 anys. Aquestes dades han estat corregides per les desviacions de calibratge, entre els diversos instruments utilitzats pr la mesura.

tsi_composite_strip.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Nou sistema d’òptica adaptativa permet resoldre detalls d’una “sala de nadons” estel·lar.

Una nova imatge publicada recentment ens mostra el sistema més avançat d’Òptica Adaptativa (AO) instal·lat en els Observatoris Gemini i que ajuden als astrònoms a estudiar l’univers amb una precisió sense precedents degut a l’eliminació de les distorsions de l’atmosfera terrestre. En la imatge, podem observar les afores de la famosa Nebulosa d’Orió, on podem apreciar els avenços significatius del nou sistema d’òptica adaptativa amb el de la generació prèvia.

“La combinació d’una constel·lació de cinc estrelles guia làser amb múltiples miralls deformables, ens permet ampliar de manera significativa el que no era possible abans d’utlitzar la tècnica de l’òptica adaptativa”, ha comentat en Benoit Neichel, responsable del programa d’òptica adaptativa del Gemini.

El nou sistema anomenat GEMS, està instal·lat en el telescopi Gemini Sud a Xile i és el primer que utilitza les estrelles guia làser i una tecnologia anomenada Multi-òptica adaptativa (MCAO), per tal de produir camps de visió més grans i uniformes que els sistemes de correcció anteriors.

“L’òptica adaptativa permet als telescopis terrestres aprofitar al màxim les possibilitats òptiques dels grans miralls”, ha assenyalat el Dr. Gary Schmidt, director del programa Gemini per Estats Units.

En la imatge podem apreciar la regió de Bales d’Orió. Podem comparar les imatges a l’esquerra amb l’antic sistema d’òptica adaptativa Altair 2007 i a la dreta la mateixa regió amb el sistema GEMS 2012. A primer cop de vista és evident el guany que permet apreciar molt més detall.

fig2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Localitzant els cràters del planeta Mercuri.

La imatge que observem correspon a una eina del QuickMap, disponible en el “Explore Orbital Data with QuickMap“, situat a la banda esquerra de la citada pàgina. Aquí podrem localitzar fàcilment els nou cràters recentment nomenats a Mercuri, seguint aquests senzills passos:

Primer, obrr el QuickMap, llavors:

1) Feu clic al triangle situat a l’esquerra de “Locations Overlays” (1 en la imatge).

2) Feu clic a la casella situada a l’squerra de “Mercury features” (2 en la imatge).

3) Feu clic en el triangle situat a la dreta de “Mercury features” (3 en la imatg).

4) Feu clic a la pestanya “Search” (4 a la imatge).

5) Escriviu el nom d’un cràter anomenat recentment a l’espai apropiat i feu clic a “Find” (5 a la imatge).

6) Feu clic al nom i QuickMap et portarà allà ! (6 a la imatge).

És divertit explorar els cràters recentment anomenats i d’altres coses més.

Els cràters acabats d’anomenar: Disney, Kobro i Komeda, és troben a la regió sud de Mercuri i pot ser m´s fàcil d’observar-los canviant la projecció a “South Polar Stereographic” (7 a la imatge).

pia16664.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Posta de Sol amb plomalls.

A mesura que s’aprofundeix la llarga nit d’hivern al pol sud d’Enceladus, podem observar clarament els seus plomalls (o jets) a contrallum de la foscor. L’ombra de la mateixa lluna està arrossegant lentament fins els raigs de llum que an més difícil observar la superfície per part de la sonda espacial Cassini.

La Cassini observa en direcció al costat nocturn d’Enceladus, amb un diàmetre de 504 quilòmetres i que observem en aquesta imatge. Enceladus està il·luminat per la llum reflectida pel planeta Saturn, enlloc de la llum directa del Sol.

En aquesta imatge observem l’hemisferi que mira en direcció a Saturn, el nord està a dalt. La imatge va ser enregistrada amb la càmera d’angle estret, situada a bord de la sonda Cassini, el passat dia 24 de setembre de 2012, amb un filtre espectral sensible al infraroig proper, centrat a 930 nanòmetres.

Les dades es van aconseguir des d’una distància aproximada de 728.000 quilòmetres, amb un angle de fase de 170 graus. La resolució original de la imatge és de 4 quilòmetres per píxel, tot i que aquesta és va augmentar en un factor de tres, per tal d’observar amb més detall els plomalls.

pia14642.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El VISTA observa una nova imatge del cúmul estel·lar 47 Tucanae.

Una nova imatge infraroja presa amb el telescopi VISTA de l’ESO, ens mostra el cúmul globular 47 Tucanae amb un detall sorpenent. Aquest cúmul conté milions d’estrelles, moltes d’elles formant grumolls en el seu nucli, amb unes propietats inusuals. Estudiar els objectes que es troben en els cúmuls com 47 Tucanae, poden ajudar a comprendre com és van formar i com interaccionen aquests estranys objectes. Aqusta imatge disposa de gran profunditat de detalls, gràcies a la gran qualitat del VISTA, que està situat a l’observatori astronòmic Paranal de Xile.

Els cúmuls globulars són grans núvols esfèrics de velles estrelles unides pr la gravetat pròpia. Es troben girant al voltant dels nuclis de ls galàxies, talment com els satèl·lits artificials al voltant de la Terra. Aquests cúmuls d’estrelles contenen poc gas i pols, és creu que la major part ha estat expulsat del cúmul pels vents i explosions de ls estrelles que conté, o que ha estat arrencat pel gas interestel·lar que ha pogut interaccionar amb el mateix cúmul. Qualsevol material romanent és va fusionar per formar estrelles, ja fa milers de milions d’anys.

Situat en la constel·lació austral de Tucana, 47 Tucanae orbita la nostra Via Làctia. Amb uns 120 anys llum de grandària, és tan gran, que tot i la seva distància apreix tan gran com la Lluna plena. Aixopluga milions d’estrelles i és visible a simple vista.

En el garbuix d’estrells sitades en el seu nucli, és troben molts sistemes enigmàtics, incloent fonts de raigs X, estrelles variables, estrelles vampir, estrelles ressagades blaves que brillen d’un mode iniesperadament “normal”, així com petits objects coneguts com a púlsars de mil·lisegon (petites estrelles mortes que giren a una velocitat increíble).

eso1302a.jpg

Si voleu més inormació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els telescopis de la NASA observen diferents patrons en la climatologia d’una nana marró.

Els astrònoms que utilitzen els telscopis Spitzer i Hubble de la NASA han observat la tempestuosa atmosfera d’una nana marró, generant el més detallat “mapa climatològic” d’un d’aquests  freds objectes estel·lars. Les dades indiquen que existeixen vents que arrosseguen núvols que envolten aquests estranys mons.

Les nanes marrons es formen a partir de la condensació de gas com ho fan les estrelles, però no tenen la massa per fusionar els àtoms d’hidrogen i produir energia. En canvi, aquests objectes, que alguns anomenen estrelles fallides, són més similars als planetes gasosos amb les seves complexes i variades atmosferes. La nova investigació és un trampolí cap una millor comprensió no només de les nanes mrrons, si no que també de les atmosferes dels planetes de fora del nostre sistema solar.

“Amb el Hubble i l’Spitzer, hem estat capaços d’observar diferents capes de l’atmosfera de la nana marró, d’una manera semblant com ho fan els metges que utilitzen les tècniques d’imatge, per estudiar els diferents teixits del cos”, ha comentat en Daniel Apai, responsable principal d’aquesta recerca.

Els investigadors van recórrer al Hubble i Spitzer, per observar simultàniament la nana marró amb la referència 2MASSJ22282889-431.026. S’han van adonar que la seva llum variava en el temps, donant més intensitat cada 90 minuts mentre girava el mateix objecte. Però el més sorprenent, va ser que l’equip de recerca també va observar que el canvi de la brillantor depenia de si s’observava amb dferents longituds d’ona infraroja.

ssc2013-01c_sm.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La missió Kepler descobreix 461 candidats a nous planetes.

La missió Kepler de la NASA, ha anunciat el descobriment de 461 candidats a nous planetes. Quatre d’aquests potenticals planetes són inferiors al doble de la grandària de la Terra i que orbiten al seu Sol en una “zona d’habitabilitat”; és aquella regió on l’aigua líquida podria exisitir en la seva superfície.

Basant-se en les observacions realitzades des del mes de maig de 2009, fins el març de 2011, els resultats mostren un augment constant en el nombre de candidats a planetes més petits i el nombre d’estrelles amb més d’un candidat.

“No hi ha millor manera de començar la missió Kepler, fent descobriments precisos de nous móns potentialment candidats a tenir vida”, ha comentat en Christopher Burke , científic de la missió Kepler i membre dek SETI Institute, entitat responsable de l’anàlisi de les dades de la missió.

Des de l’últim catàleg emès pel Kepler el mes de febrer de 2012, el nombre de candidats descoberts s’ha incrementat en un 20% i hores d’ara puja a 2.740 planetes potencialment que orbiten a 2.036 estrelles. Els increments més importants s’observen en planetes d’una grandària similar a la Terra o súper Terres, que va créixer en un 43 i 21 per cent respectivament.

Les noves dades incrementen el nombre d’estrelles a tenir més d’un candidat, de 365 a 467. Avui, un 43 per cent dels planetes candidats observats pel Kepler, semblen tenir planetes veïns.

717579main_newcandidatesbysize-07jan13_946-710.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una estructura espiral ens mostra uns possibles planetes.

Un equip internacional d’astrònoms utilitzant l’instrument HiCIAO (High Contrast Instrument for the Subaru Next Generation Optics), han observat un disc situat al voltant de la jove strella SAO 206462. Va ser tot un èxit l’enregistrament d’imatges clares i detalldes del seu disc, que va permetre descobrir una estructura en forma de disc i que sen van adonar de l’estructura espiral amb dos braços discernibles. En relació a les observacions i models de la teoria d’ona de densitat espiral, l’equip sospita que els processos dinàmics poden ser conseqüència de possibles planetes i ser els responsables de la forma espiral. Aquesta recerca pot servir de base,per un altre mètode indirecte de detecció de planetes.

Els científics han sabut que els planetes es formen en un ampli disc de gas i pols que envolta un estel, el que s’anomena “disc protoplanetari”. No obstant això, la composició d’aquests discs especials, així com el procés pel qual donen lloc als planetes segueix sent un misteri. La brillant llum d’una estrella central fa que sigui difícil detectar objectes més febles que l’envolten o per enregistrar una imatge detallada de la composició del propi disc. Investigacions recents fetes amb el HiCIAO, ha superat alguns d’aquests obstacles, en emmascarar la brillant llum de l’estrella central, l’instrument pot detectar algunes característiques més detallades de l’estrella i els objectes que conté.

Com a part de la recerca SEEDS (Strategic Exploration of Exoplanets and Discks With Subaru Telscope), els investigadors han determinat que el disc situat al voltant de l’estrella SAO 206462 (també dins del catàleg HD 135344B), està situada a 460 anys llum de la Terra, en la constel·lació de Lupus. El radi del disc té uns 20.000 milions de quilòmetres, aproximadament cinc vegades més gran que la distància entre Neptú i el Sol, en el nostre Sistema Solar.

fig1e.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un trencaclosques de galàxies a Centaurus.

L’univers l’hi agrada enganyar-nos, donant l’impressió que els objectes celestes es troben a la mateixa distància de la Terra. Un bon exemple d’això, és pot observar en aquesta espectacular imatge produïda pel Telescopi Espacial Hubble de la NASA, les galàxies NGC 5011B i NGC 5011C, observades per sobre d’un fons estrellat.

Situades en la constel·lacó de Centaurus, la naturalesa de les galàxies, ha deixat perplexos als astrònoms. NGC 5011B (a la dreta) és una galàxia espiral que pertany al Cúmul de Galàxies de Centaurus, fent creure que es trova a uns 156 milions d’anys llum de nosaltres, atenen que NGC 5011C (la galàxia de clor blau del centre de la imatge), és un objecte peculiar, amb la dèbil brillantor de les galàxies nans properes i amb mida d’una galàxia espiral típica.

Els astrònoms tenien la curiositat respecte l’aparença de NGC 5011C. Si les dues galàxies estaven a la mateixa distància aproximada, s’esperava observar mostres d’interaccions entre elles. No obstant això, no s’observava cap signe visual d’interacció entre elles. com era possible ?.

Per solucionar el problema, els astrònoms van estudiar la velocitat a la qual s’allunyaven de la Via Làctia i és va trobar que NGC 5011C, s’allunya molt més lentament que la seva veïna aparent, el se moviment és més consisten amb el proper cúmul de Centaurus, un cúmul que està situat a 13 milions d’anys llum. Per tant NGC 5011C, amb només 10 milions de vegades la massa el Sol, és una galàxia nana membre del Cúmul de Centaurus, enlloc d’estar molt més allunyada com és va creure durant molts anys.

717304main_potw1253a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »