Arxiu per Gener, 2013

Una Andròmeda freda, una altre visió de la galàxia.

Dues noves imatges observades amb l’observatori espacial Herchel, ens mostren l’elegant galàxia espiral d’Andròmeda, el nom de la mítica princesa grega coneguda per la seva bellesa.

La galàxia d’Andròmeda, també coneguda com Messier 31, està situada a uns 2 milions d’anys llum de nosaltres, i és la galàxia més propera a la nostra Via Làctia. És creu que conté fins a un bilió d’estrelles, mentre que la Via Làctia conté milers de milions . La recent evidència suggereix que la massa total d’Andròmeda pot ser en realitat menor que laVia Làctia, si afegim la matèria fosca.

La missió Herchel de l’ESA, amb una important col·laboració de la NASA, el qual observa en llum infraroja, de manera que pot observar la freda pols, de només poques desenes de graus per sobre del zero absolut, situada al voltat de la mateixa galàxia.

En ambdues imatges, la més calenta és posa de relleu la pols situada en les regions centrals en diferents colors. Les noves estrelles estan naixent en aquest eix central i al llarg dels braços de la galàxia, observem també nombrosos conglomerats de pols. Observem també estru ctures en forma radial situades entre els braços.

La primera imatge “Braços de colors d’Andròmeda“, ens mostra amb l’instrument SPIRE, que enregistra les longituds d’ona més llargues detectables pel Herchel.

La segona imatge, “Andròmeda freda“, és un mosaic de dades de les càmeres: Herchel Photodetecting Array Camera and Spectrometer (PACS) i Spectral and Photometric Imaging Receiver (SPIRE).

nhsc2013-004b-ti.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest ellaç.

No hi ha comentaris

Encenent la foscor.

Una nova imatge, obtinguda amb el telescopi APEX (Atacama Pathfinder Experiment) de Xile, ens permet contemplar els bonics núvols de pols còsmica de la regió d’Orió. Mentre que aquests atapeïts núvols els veiem foscos en les observacions visuals, la càmera LABOCA, instal·lada en el telescopi APEX, pot detectar el resplendor del calor que sobresurt de la pols, mostrant llocs ocults on s’està formant noves estrelles. Però, un d’aquests núvols foscos, no és el que sembla.

A l’espai, els núvols de gas i pols còsmic, són els llocs del naixement de noves estrelles. En llum visible, aquesta pols és fosca i oculta les estrells que hi ha darrera. Això, és així fins el punt que quan l’astrònom William Herchel, va observar un d’aquests núvols de la constel·lació d’Scorpius l’any 1774, va pensar que era una regió buida d’estrelles i va exclamar: “Verdaderament, aquí hi ha un forat en el cel !”.

Com a conseqüència de comprendre millor la formació estel·lar, els astrònoms necessiten telescopis que puguin observar en longituds d’ona més llargues, en el rang submil·limètric, on les partícules de pols brillen en lloc d’absorbir la llum. APEX instal·lat en el llano de Chajnantorm, és el telescopi de rang submil·limètric amb l’antena més gran que treballa a l’hemisferi sud i és ideal per què els astrònoms puguin estudiar el naixement de les estrelles.

La regió situada en el centre de la nebulosa, NGC 1999, al ser observada en llum visible, els astrònoms l’anomenen una nebulosa de reflexió, on una pàl·lida brillantor blavosa ens mostra el reflex de la llum de les estrelles. La nebulosa està il·luminada principalment per la radiació de la jove estrella V380 Orionis.

En el centre però, hi ha una regió fosca, que fins i tot les observacions de l’APEX no poden observar cap tipus de radiació. Els astrònoms creuen que en realitat, és un forat o cavitat de la mateixa nebulosa, excavada pel material que sobresurt de V380 Orionis.

eso1304a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Celebració del novè aniversari de l’Opportunity a Mart.

La NASA ha celebrat el novè aniversari de l’arribada del Mars Exploration Rover Opportunity al planeta Mart. Aquests dies, el ròver està treballant en la regió anomenada “Matijevic Hill” i que podem observar en aquesta imatge enregistrada per la càmera panoràmica (Pancam) situada a l’Opportunity. El ròver va aterrar a Mart el dia 24 de gener de 2004. El lloc de l’aterratge, està situat a uns 19 quilòmetres en línia recta, tot i que durant tots aquests anys de treballs, ha recorregut més de 35,5 quilòmetres, des de la vora occidental del cràter Endeavour.

Matijevic Hill, és una regió situada dins del “Cape York”, que forma part de la mateixa estructura del Endeavour,on s’han detectat minerals d’argila des de les sondes situades en òrbita. Aquesta visió està centrada en direcció nord-oest, on el cim del cap York està situat a uns 210 graus de dreta a esquerra. El camp de visió abasta la major part del terreny travessat per l’Opportunity.

La Pancam va prendre aquestes imatges per fer un mosaic, entre els dies o sol (sol equival a dia d’estada a Mart) 3137 (que correspon al 19 de novembre de 2012) i 3150 ( 3 de desembre de 2012).

La imatge combina exposicions preses amb els filtres centrals a 753 nanòmetres (infraroig proper), 535 nanòmetres (verd) i 432 nanòmetres (violeta). La imatge s’ha processat amb un fals color, per apreciar millor les diferencies entre materials de la superfície de Mart.

pia16704.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Herchel observa l’Apophis

L’observatori espacial Herchel de l’ESA, ha realitzat noves observacions de l’asteroide Apophis en el seu últim acostament a la Terra. Les dades indiquen que l’asteroide és més gran del que s’havia estimat i menys reflexiu.

Catalogat com l’asteroide 99.942, Apophis (anteriorment 2004 MN4), és sovint anomenat “l’asteroide de la fi del món”, en els mitjans populars, tot i que després de les primeres observacions s’han van adonar que hi havia un percentatge d’un 2,7% d’impacte a la Terra l’any 2029.

Amb les dades posteriors, però, un impacte el 2029 va ser descartat ja que passarà a uns 36.000 quilòmetres de la superfície terrestre, més a prop finx i tot que les òrbites dels satèl·lits geoestacionaris.

L’asteroide tornarà al veïnat de la Terra de nou l’any 2036, però determinar la seva distància a la Terra, encara és incert, ja que dependrà de les possibles alteraccions del seu pas de l’any 2029. Obtenir els millos paràmetres físics d’Apophis i la seva òrbita, és doncs de gran importància per poder afinar millor les seves trajectòries futures.

Aquesta imatge d’Apophis, va ser enregistrada per l’observatori espacial Herchel durtant la seva última aproximació a la Terra entre els dies 5 i 6 de gener de 2012. La imatge ens mostra l’asteroide en tres longituds d’ona diferents : 70, 100 i 160 micres.

Durant aquest acostamnt l’asteroide va tenir la màxima aproximació a la Terra el dia 9 de gener de 2013, a una distància de 14,45 milions de quilòmetres, entre 35 i 40 vegades la distància entre la Terra i la Lluna.

herschel_apophis_pacs.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest ellaç.

No hi ha comentaris

Per què els científics observen el Sol en diferents longituds d’ona ?.

Enregistrar una imatge del Sol amb una càmera estàndard propocionarà una imatge familiar: un disc groguenc, amb pocs trets distintius, potser una mica tenyit de vermell quan està a prop de l’horitzó, ja que la llum ha de viatjar a través de més densitat d’atmosfera terrestre i per tant perd longituds d’ona de color blau abans d’arribar a la lent de la càmera. El Sol, de fet, emet llum de tots els colors, però com que el groc és el més brillant de les longituds d’ona emeses pel Sol, aquest color el veiem amb els nostres ulls. Quan tots els colors visibles es sumen, els científics anomemen a això, “llum blanca”.

Instruments especialitzats, ja sigui en telescopis terrestres o espacials, poden observar la llum molt més enllà dels rangs visibles a simple vista. Diferents longituds d’ona transmeten informació respecte als components de la superfície del Sol i de la seva atmosfera, d’aquesta manera els científics poden “pintar” un quadre complert de la nostra estrella.

La llum groga de 5800 Anstroms, per exemple sorgeix del material a uns 5700º Celsius aproximadament i que representa la superfície del Sol. La llum ultgraviolada extrema de 94 Angstroms, d’altra banda, prové dels àtoms que estan a uns 6.300.000º Celsius, aquesta és una bona longitud d’ona per observar les erupcions solars, que poden assolir aquests temperatures. Mitjançant l’examen de les fotografies del Sol, en diferents longituds d’ona, a través dels telescopis, com el Solar Dynamics Observatory (SDO), el Solar Terrestrial Relations Observatory (STEREO) de la NASA, i el Solar Heliospheric Observatory (SOHO) de la ESA/NASA, els científics poden fer un seguiment del moviment de les partícules i la temperatura de l’atmosfera solar.

Veiem l’espectre visible de la llum, simplement perquè el Sol és compon d’un gas calent, el calor produiex llum de la mateixa manera que ho fa una bombeta incandescent. Però quan és tracta de longituds d’ona més curtes, el Sol emet llum ultraviolada extrema o raigs X, ja que està ple de molts tipus d’àtoms, cadascun dels quals emeten llum d’una determinada longitud d’ona quan arriben a certa temperatura. No només el Sol conté molts àtoms diferents (heli, hidrogen, ferro, per exemple), també diferents tipus en els àtoms de diferents càrregues elèctriques, coneguts com ions. Cada ió, pot emetre llum a longituds d’ona específica a una temperatura determinada. Els científics han catalogat els àtoms que produeixen longituds d’ona des de l’any 1900 i aquestes associacions poden ocupar centernars de pàgines d’informació.

Aquest collage d’imatges solars, enregistrades amb el SDO, ens mostra les observacions del Sol en diferents longituds d’ona, per tal de ressaltar la superfície i l’atmosfera solar.

719689main1_grid-sun-670.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

APEX sota la Lluna.

Una altre nit estrellada en el Llano de Chajnantor, situat en els Andes xilens. La Lluna en quart creixent resplendeix brillant en aquesta fotografia, il·luminant els objectes celestes situats al seu voltant. De totes maneres, pels radiotelescopis com l’APEX (Atacama Pathfinder Experiment), que el podem observar en aquesta imatge, la brillantor de la Lluna no resulta un problema per poder seguir treballant. De det, fins i tot el Sol no brilla en excés en longituds de ràdio i degut que aquestes longituds de ràdio no il·luminen el cel de la mateixa manera, aquest telescopi es pot utilitzar de dia, sempre i quan no estigui en línia amb el Sol.

APEX és un telescopi de 12 metres de diàmetre que observa la llum en longituds d’ona mil·limètriques i submil·limètriques. Els astrònoms que observen amb l’APEX poden observar fenòmens que són invisibles en longituds d’ona més curtes del rang del visible o infraroig . Per exemple, l’APEX pot observar dins dels atapeïts núvols interestel·lars de gas i pols còsmic, mostrant les regions ocultes on es desenvolupen els processos de formació estel·lar.

potw1303a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant el moviment d’un jet en una estrella de neutrons.

Aquesta animació feta per l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, ens mostra el ràpid moviment de les partícules produïdes per una estrella de neutrons, que gira ràpidament i que pot proporcionar nous coneixements respecte la naturalesa d’un dels objectes amb més densitat de l’univers.

El protagonista d’aquesta pel·licula és el púlsar de Vela, una estrella de neutrons que es va formar quan una estrella massiva és va col·lapsar. El púlsar Vela esta situat a uns 1.000 anys llum de la Terra i s’estén per una regió d’uns 12 anys llum de diàmetre i que fa 11 rotacions per segon, molt més ràpid que el rotor d’un helicòpter. Degut que el púlsar gira d’una manera molt ràpida, escampa enfora partícules carregades que surten al llarg de l’eix de rotació a una velocitat propera al 70% de la llum. En aquest fotograma de la pel·lícla observem el raigs de 0,7 anys llum de llargada.

Les dades d’aquesta animació, que conté 8 imatges van estar obtingudes entre els mesos de juny i setembre de 2010 i que suggereixen que l’oscil·lació o precessió del púlsar pot ser lent. La forma i el moviment del doll o jet de Vela, forma una estructura semblant a una hèlix en rotació, una forma que explicar el moviment de precessió.

Una possible causa d’aquesta precessió en aquesta estrella de neutrons, és que gira d’una manera lleugerament distorsionada degut que probablement no és un objecte perfectament esfèric. Aqusta distorsió pot ser causada per l’acció combinada de la ràpida rotació i els “errors” d’un increment sobtat de la velocitat de rotació del púlsar com a conseqüència de la interacció del nucli sperfluid de l’estrella de neutrons, amb la seva escorça.

vela.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Llum des de la foscor.

Aquesta nova imatge de l’ESO, ens mostra un núvol fosc on s’estan formant noves estrelles, alhora amb un cúmul de brillants estrelles que ja sobresurten de la polseguera llar d’infants estel·lar. La nova imatge ha estat obtinguda amb el telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de diàmetre, instal·lat a l’observatori de La Silla a xile i és la millor imatge aconseguida fins ara en llum visible d’aquest desconegut objecte.

En la part superior de la imatge hi ha una fosca columna que s’assembla a un núvol de fum. En aquella mateixa regió, resplendeix un petit grup de brillants estrelles. A primera vista, aquests dos protagonistes disposen de diferències entre si, però en realitat estan estretament relacionats. El núvol conté enormes quantitats de pols fred còsmic i és un bressol estel·lar on neixen noves estrelles. Es probable que el Sol és formés en una regió de formació estel·lar similar, fa més de quatre mil milions d’anys.

Aquest núvol conegut com Lupus 3, és troba a uns 600 anys llum de la Terra, en la constel·lació d’Scorpius. La regió mostrada en aquesta imatge té uns cinc anys llum de grandària.

Degut que les regions més denses d’aquest núvol és col·lapsen com a conseqüència de la força de gravetat i com a resultat d’això s’escalfen i comencen a brillar. En un començament, els núvols de pols bloquegen la radiació i només és poden observar amb telescopis que observen en l’ongituds d’ona més llarga que la llum visible, com l’infraroig. A mesura que les estrelles s’escalfen augmenten la seva brillantor, la seva intensa radiació i els seus vents estel·lars, netegen gradualment els núvols situats al seu voltant.

eso1303a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble observa el Gran Atractor.

Un “tros” de l’espai ha estat enregistrat amb el Telescopi Espacial Hubble de la NASA. Esquitxat amb moltes estrelles properes, la regió conté també nombroses galàxies situades en el fons estel·lar.

Situat en la frontera enre ls constel·lacions de Triangulum Australe i Norma, el camp de visió cobreix bona part del Cúmul de Norma (Abell 3627), així com una densa regió de la nostra pròpia galàxia, la Via Làctia.

El Cúmul de Norma, és més massiu que el cúmul de galàxies on resideix la Via Làctia i està situat a uns 220 milions d’anys llum de nosaltres. L’enorme massa concentrada en aquell cúmul i la seva coresponent atracció gravitatòria, fan que aquella regió de l’espai sigui coneguda pels astrònoms com el Gran Atractor i que domina aquella regió de l’univers.

La galàxia més gran visible en aquesta imatge, és ESO 137-002, una galàxia espiralvista de canto. En aquesta imatge del Hubble, veiem grans regions de pols per davant de la galàxia. El que no viem aquí és la brillant cua amb emissions de raigs X, que s’observa més enllà de la galàxia i que és invisible amb el telescopi òptic Hubble.

Observar el Gran Atractor, és difícil en longituds d’ona òptiques. El pla de la Via Làctia, responsable de les nombroses i brillants estrelles d’aquesta imatge, eclipsa amb les estrelles i enfosqueix amb la pols molts dels objectes que hi ha darrera. Hi ha però, alguns trucs per observar a través d’aquests obstacles. Observacions infraroges o de ràdio, s’utilitzen per observar que hi ha darrera de la Via Làctia, on la pols és més gruixuda, encara que segueix sent un misteri total pels astrònoms.

720333main1_attractor673.JPG

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Cràters joves i vells a Tità.

Els germans de Tità, poden estar gelosos. Mentre que la majoria de llunes de Saturn, mostren els seus antics rostres esquitxats per milers de cràters, Tità (el satèl·lit més gran de Saturn), pot semblar més jove del que realment és, perquè els seus cràters lentament s’esborren. Dunes de sorra exòtiques, hidrocarburs que d’una manera lenta però constant omplen els seus cràters, tot plegat, segons una nova investigació feta utlitzant les dades de la sonda espacial Cassini de la NASA.

“La majoria de satèl·lits de Saturn, tenen milers de  cràters en la seva superfície. De Tità,d’on fins ara només hem pogut observat un 50 per cent de la seva superfície, només hem trobat uns 60 cràters”, ha comentat la Catherine Neish, membre de l’equip de recerca de la missió Cassini. Es possible que hagi molts més cràters a Tità, però no són visibles des de l’espai degut a la seva erosió. Normalment per determinar l’edat de la superfície d’un planeta, es compten el nombre de cràters (més cràters indica generalment una edat més antiga). Però processos com l’erosió de líquids o de dunes de sorra, poden desvirtuar aquesta norma.

“Aquesta investigació és la primera estimació del que pot fer el clima a Tità, modificant la seva superfície”, comenta la Catherine Neish.

Aquestes imatges enregistrades amb el radar de la sonda Cassini, ens mostren un cràter “nou” anomenat Sinlap (esquerra) i un altre més erosionat anomenat Soi (dreta). Sinlap té unes dimensions aproximades de 80 quilòmetres de diàmetre.

_pia16638titan_craters_690w.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »

Moved Permanently

Apache/2.4.29 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80

The document has moved here.

301 Moved Permanently