Arxiu per Desembre, 2012

El Hubble observa una dansa d’estrelles a l’espai.

El Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ens ofereix aquesta setmana una espectacular imatge d’una brillant regió de formació estel·lar, en forma d’anell que envolta el centre d’una galàxia espiral barrada, anomenada NGC 1097. Aquesta imatge, ens mostra l’estructura a gran escala de la galàxia, on observem els seus braços espirals relativament febles, que envolten el seu cor en una delicada abraçada.

La galàxia està situada a uns 45 milions d’anys llum, en la constel·lació de Fornax. NGC 1097 és una galàxia Seyfert. Arrecerat en el nucli, hi ha un forat negre supermassiu, equivalent a 100 milions de vegades la massa del Sol. L’àrea situada al voltant d’aquest forat negre, emet una intensa radiació que prové del material que cau en el seu interior.

Un senyal distintiu de la regió situada al voltant del forat negre, és l’esclat de formació estel·lar a causa del flux de material de la barra central de la galàxia. Aquestes regions de formació d’estrelles brillen gràcies a l’emissió dels núvols d’hidrogen ionitzat. L’anell té una grandària aproximada d’uns 5000 anys llum, tot i que els braços espirals s’estenen a desenes de milers d’anys llum més enllà.

NGC 1097 és també un objecte molt emocionant pels caçadors de supernoves. La galàxia ha experimentat tres supernoves en un lapse de 11 anys, entre 1992 i 2003.

716517main1_ngc1097-673.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Ciència a casa, localitzem els brillants núvols galàctics.

Un nou joc galàctic s’inicia avui i que permet als científics identificar els brillants núvols aïllats on podran néixer futures estrelles. L’experiència en línia, anomenada Núvols (Clouds) és una nova addició al projecte Milky Way Project, on tothom pot ajudar als astrònoms del Telescopi Espacial Spitzer de la NASA i de l’Observatopri Espacial Herchel de l’Agencia Espacial Europea, amb una important participació de la NASA.

Els jugadors d’aquest joc, han de mesurar una secció específica d’una imatge que és presenta un núvol, un “forat” , una regió buida de l’espai. La catalogació d’aquestes instantànies del cosmos local, ajudarà als astrònoms a obgtenir més informació respecte a l’arquitectura i el caràcter de la nostra galàxia, la Via Làctia.

Els organitzadors de Núvols, animen als astrònoms amateurs a participar en aquest projecte, aportant informació de la nostra Via Làctia.

“Estem molt entusiasmats amb el llançament d’aquest nou programa, Núvols i comprovar els resultats del futur equip de voluntaris de científics amateurs”, ha comentat en Robert Simpsom, membre de la Universitat d’Oxford.

feature12-08_rec.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La solitud d’ALMA.

Aquesta vista panoràmica del Llano de Chajnantor, ens mostra la situació del conjunt ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array), des el pic de Cerro Chico, amb una imatge presa per Babak Tafreshi i que aconsegueix enregistrar la soledat que s’experimenta a 5.000 metres per sobre del nivell del mar, en els Andes xilens. Les llums i les ombres pinten un paisatge, on es reflecteix la cruesa d’un terreny que sembla d’un altre món.

Al fons de la imatge, el grup d’antenes ALMA, semblant a uns visitants robòtics del llano. Quan el telescopi estigui acabat l’any 2013, el conjunt estarà format per un total de 66 antenes que podran treballar alhora.

ALMA ja està revolucionant la forma que els astrònoms estudien l’univers en longituds d’ona mil·limètriques i submil·limètriques, ALMA és el més potent dels telescopis que treballen en aquestes longituds d’ona, el que proporciona als astrònoms una gran informació d’un univers fred; gas molecular i pols, així com la radiació que pové del Big Bang.

potw1252a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una imatge vista poques vegades.

La sonda espacial Cassini de la NASA, ha emès aquesta, enregistrada des de la regió en ombra de planeta Saturn. Les càmeres és va girar cap a Saturn de manera que els anells del planeta quedaven il·luminats per la llum del Sol (El Sol està darrere del planeta, per tal de protegir les càmeres de la llum directa). Més enllà de l’espectacularitat de la imatge, l’estructura geomètrica de la llum permet als científics, estudiar els anells així com els fenòmens atmosfèrics, difícils d’observar en altres condicions.

Imatges com aquesta només és poden observar, quan el Sol està darrere el planta i d’aquí bé la raresa d’aquesta fotografia. L’últma vegada que la sonda Cassini va aconseguir una imatge semblant a aquesta, va ser el mes de setembre de 2006.

En aquesta imatge, també podem observar dues llunes de Saturn: encelad i Tetis, tots dos situats a l’esquerra del planeta, per sota dels anells. Encelad, està més a prop dels anells i Tetis més a baix a l’esquerra.

Les dades de la imatge, van estar enregistrades utilitzant filtres espectrals infrarojos vermell i violeta, que van estar combinants per tal de generar aquesta imatge millorada en color. Les dades van estar obtingudes amb la càmera de gran camp de la sonda Cassini, l passat dia 12 d’octubre de 2012, des d’una distància de 800.000 quilòmetres, amb una resolució de 30 quilòmetres per píxel.

pia14934.jpg

Si volue més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble observa una galàxia com si fos una agulla en un paller.

És com trobar una agulla en un paller a l’espai, el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ha produït aquesta imatge de la galàxia espiral  IC 2233, una de les galàxies més planes conegudes.

Les típiques galàxies espirals com la Via Làctia, estan formades generalment per tres components: el disc amb els braços espirals on es concentra la majoria de pols i gas; l’halo, una aspre esfera que envolta el disc on hi ha poc gas i pols per la formació de noves estrelles, i el bulb, l’estructura central del disc de la galàxia, que està format per una gran concentració d’estrelles antigues que envolten el centre galàctic.

No obstant això, IC 2233 està lluny de ser una típica galàxia. Aquest objecte és un excel·lent exemple d’una galàxia molt prima, on el dàmetre és deu vegades més gran que el seu gruix. Aquestes galàxies amb una determinada orientació, és molt senzill d’observar les seves estrelles. Una característica important d’aquest tipus d’objectes, és que tenen una baixa brillantor.

Situada en la constel·lació de Lynx, IC 223 està situada a uns 40 milions d’anys llum de nosaltres. La galàxia va ser descoberta per l’astrònom britànic Isaac Roberts l’any 1894.

La imatge va ser enregistrada amb l’Advanced Camera for Surveys , combinant exposicions visibles i infraroges. El camp de visió és d’aproximadament 3,4 per 3,4 minuts d’arc.

715960main1_ic2233-673.JPG

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble observa un ornament còsmic de Nadal.

Aquests dies s’aprofiten per la decoració nadalenca i el guarniment dels arbres. Per no quedar-se enrere, els astrònoms que treballen amb el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ha fotografiat una regió d’aparença festiva, la nebulosa planetària NGC 5189. Una intricada estructura gasosa que brilla i que s’assembla a un adorn de Nadal, com un vidre bufat amb una cinta que brilla intensament.

La nebuloses planetàries representen la breu etapa final en la vida d’una estrella mitjana com el nostre Sol. Mentre que consumeixen l’últim combustible del nucli de l’estrella moribunda, que expulsa una gran part del seu embolcall exterior. Aquest material després s’escalfa per la radiació del romanent estel·lar s’irradia produint brillants núvols del rmanent estel·lar irradiant complexes estructures, com l’ejecció de la massa de l’estrella és desigual en el temps i direcció.

Un espectacular exemple d’aquella bella complexitat s’observa en els lòbuls blavosos de NGC 5189. La major part de la nebulosa és mostra amb una estructura de nusos i filaments. Com a resultat d’aquest procés de pèrdua de massa, la nebulosa planetària s’han creat estructures niades, inclinades una respecte l’altre, que s’expandeixen a distància des del centre en direccions diferents.

Aquesta estructura bipolar o quadrupolar podria explicar-se per la presència d’una companya binària que orbita l’estrella central i influeix en el patró d’ejecció de massa durant l’agonia de la mateixa estrella. El romanent de l’estrella central, després d’haver perdut una gran part de la seva massa, ara viu els seus últims dies com una nana blanca. No obstant això, no hi ha una candidata a la possible acompanyant visual.

hs-2012-49-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La ràpida fugida d’una estrella gegant.

Com un vaixell solcant les aigües tranquil·les, l’estrella gegant Zeta Ophiuchi s’està accelerant a través de l’espai, fent onades en la pols situada al seu davant. El Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, ha enregistrat un dinàmic retrat enregistrat en radiació infraroja, on observem les brillants ones conegudes com un arc de xoc.

Els astrònoms especulen que aquesta estrella, va estar a prop d’una estrella companya encara més massiva. Quan aquella estrella va morir en una gran explosió va abocar grans quantitats de “runa còsmica”, Zeta Ophiuchi, que és una estrella 20 vegades més massiva i 80.000 vegades més brillant que el Sol, va ser expulsada a distància a una velocitat de 90.000 quilòmetres per hora.

En aquesta imatge, la llum infraroja que no podem observar amb els nostres ulls, se li han assignat colors visibles. Zeta Ophiuchi, apareix com la brillant estrella del centre. A mesura que viatja a través de la pols de color verd, els potents vents estel·lars empenyen el material produint ones. Quan aquestes ones estan més comprimides, s’escalfen i apareixen en color vermell. Aquest arc de xoc, és similar a les ones que provoquen la proa d’un vaixell quan és mou a través de l’aigua, o la part davantera d’un avió supersònic quan dona pas a una explosió sònica.

sig12-014_inline.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una imatge de la Nebulosa Carina formalitza la inauguració del Telescopi de Rastreig del VLT.

Una imatge de la regió de formació estel·lar coneguda com Nebulosa de Carina, ha estat enregistrada amb el Telescopi de Rastreig del VLT, situat a l’Observatori Paranal de l’ESO. El dia 6 de desembre de 2012, és va inaugurar l’última incorporació de l’Observatori Paranal de l’ESO a Xile, el Telescopi de Rastreig  (VST) del VLT, un telescopi d’avantguarda de 2,6 metres de diàmetre, equipat amb una poderosa càmera OmegaCAM de 268 megapíxels. Està dissenyada per rastrejar el cel a gran velocitat amb una excel·lent velocitat. El VST és una col·laboració entre l’ESO i l’INAF, mentre que la càmera OmegaCAM, ha estat proporcionada pel consorci OmegaCAM. Aquest nou telescopi és el més gran del món dedicat de manera exclusiva a rastrejar el cel en longituds d’ona visibles.

Aquesta regió de formació estel·lar, forma part d’un dels objects més importants i fotografiats del cel austral. Ha estat protagonista d’altres fotografies, fetes amb telescopis de l’ESO. Resplendeix com un gegantí núvol de gas, el que fa difícil estudiar tota la regió alhora, utilitzat els grans telescopis actuals. Això el converteix en un destí ideal pel Telescopi de Rastreig del VLT i la seva gran càmera OmegaCAM.

eso1250a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Cúmuls de galàxies.

El nostre sistema solar, amb la seva acolorida col·lecció de planetes, asteroides i cometes és només una taca en un cosmos grandiós. Centenars de milers de milions de sistemes solars poden conviure en la nostra galàxia, la Via Làctia, que alhora és només una gota en un mar de galàxies.

Les més rares i grans estructures de galàxies, anomenades cúmuls de galàxies, poden ser més difícils de detectar. Aquí és on el Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE) ens pot ajudar. La missió ha enregistrat mapes del cel en llum infraroja mostrant un llunyà  cúmul de galàxies i que s’espera descobrir milers més.

Aqustes estructures massives són col·leccions de fins a milers de galàxies unides per la gravetat. Va néixer a partir de la matèria que havia en un univers prmitiu i van créixer ràpidament en un procés anomenat inflació.

“Una de les qüestions clau en la cosmologia, és saber com va evolucionar la primera matèria de l’univers, combinant-se ràpidament en ls massives estructures de galàxies que observem avui dia”, ha comentat l’Anthony Gonzalez, membre de la Universtiat de la Florida i responsable d’aqusta recerca, publicada recentment a l’Astrophysical Journal.

“En descobrir el més massiu dels cúmuls de galàxies situat a milers de milions d’anys llum del WISE, podem posar a prova ls teories del període d’inflació de l’univers primerenc”.

Gonzalez i el seu equip de recerca va utilitzar les dades del WISE, per localitzar els massiu  cúmuls de galàxies. El prmer que van detectar, MOO J2342.0+1301, és troba a més de 7.000 milions d’anys llum de nosaltes, més o menys a mig camí del Big Bang. Aquest és centenars de vegades més massiu que la nostra Via Làctia.

a-clustercallout_wise.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Model de formació dels dipòsits de gel polar a Mercuri.

Aquesta sèrie de diagrames il·lustren la possible formació dels dipòsits de gel polar del planeta Mercuri.

a) Un cràter d’impacte situat en una regió alta de latitud, il·luminada pels raigs inclinats del Sol i que generen en una part del cràter una mica més de temperatura, mentre que hi ha temperatures molt més baixes en les regions d’ombra permanent.

b) Un cometa o asteroide ric en aigua que també conté compostos orgànics impactà a Mercuri.

c) L’aigua i els compostos orgànics s’estenen per sobre d’una àmplia regió geogràfica i una petita fracció dels compostos romanen als pols atrapats amb forma de gel pel fred.

d) Amb el temps, el gel d’aigua de les regions més càlides s’evaporen, deixant enrere les impureses orgàniques en la superfície.

e) El gel retrocedeix d’una manera més estable, quedant en les regions més fredes del cràter. en les regions més càlides, el gel està cobert per una capa d’impureses orgàniques que han estat enfosquides per l’explosió a l’entorn del medi estel·lar de Mercuri.

La sonda espacial MESSENGER ha estat la primera en orbitar el planeta mercuri, la nau transporta set instruments de recerca per tal de descobrir la història i evolució del planeta situat més a prop del Sol.

pia16519.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »