Arxiu per Novembre, 2012

El Herchel i el XMM-Newton observen W44.

Aquesta imatge ens mostra una composició de dades del romanent de la supernova W44 (SNR W44), un excel·lent exemple de la interacció entre les restes d’una supernova i el dens material interestel·lar situat al seu voltant. La imatge composta es basa en les dades de les observacions de l’observatori Herchel i el XMM-Newton que observen en longituds d’ona d’infraroig llunyà i raigs X respectivament.

Les dades el Herchel del SNR W44 ens mostren la seva closca asimètrica en expansió, que pot ser observada com una bombolla de color violeta amb una gran textura filamentosa que ocupa la meitat esquerra de la imatge. La grandària és d’uns 100 anys llum de diàmetre i just per sobre del centre de la imatge. és pot observar la característica i brillant regió en forma d’arc, una regió HII, coneguda com G34.8-0.7.

La imatge del XMM-Newton, ens mostra la closca plena de gas calent que emet grans quantitats de raigs X. Aquests apareixen en la imatge com els núvols de color blau fosc i blau clar, que omplen la bombolla i que corresponen a les energies de (1,2-2 keV) i les de major energia (2-8 keV). També es visible en laimatge del XMM-Newton el púlsar PSR 1853+01, que probablement és deriva del nucli de l’estrella progenitora de SNR W44. El púlsar pot ser observat com la brillant font de llum situada en la part superior esquerra del romanent.

w44_inside_w48_herschel_xmm-newton_wallpaper.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Mapa de minerals hidratats a Vesta.

Aquest mapa de la missió Dawn de la NASA, ens mostra la presència de minerals hidratats situats en el gran asteroide Vesta. Els minerals hidratats els podem observar en color blanc, i en àrees d’alta concentració dins d’un cercle amb línia grogra en aquesta imatge.

Les dades varen ser obtingudes amb l’espectròmetre de mapeig visible i infraroig situat a bord de la sonda Dawn el mes d’agost de 2011, des d’una alçada de 2.700 quilòmetres.

Les dades incloses en el mapa corresponen a la primera òrbita de la sonda Dawn, coneguda com l’òrbita de mostreig i que és limeten a uns 30 graus de latitud nord, ja que les àrees situades més amunt no estaven completament il·luminades. En aquell moment, era hivern a l’hemisferi nord de l’asteroide Vesta.

pia16186.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una imatge, moltes històries.

El fotògraf ambaixador de l’ESO, Babak Tafreshi, ha enregistrat aquesta impactant imatge del cel que hi ha sobre de l’Observatori Paranal de l’ESO, omplert d’un tresor d’objectes en el cel profund.

El més visible de tots és la Nebulosa Carina, brillant intensament vermella en el centre de la imatge. La Nebulosa Carina és troba en la constel·lació de Carina, a uns 7.500 anys llum de la Terra. Aquest incandescent núvol de gas i pols, és la nebulosa més brillant del cel i que conté algunes de ls estrelles més lluminoses i massives que és coneixen a la Via Làctia, com per exemple Eta Carinae. La Nebulosa Carina, és un perfecte banc de proves pels astrònoms, que volen descobrir els misteris dels violents naixements i mort de les estrelles massives.

Sota la Nebulosa Carina, observem el Cúmul de la Font dels Desitjos (Wishing Well Cluster), també anomenada NGC 2632. Aqust cúmul obert de joves estrelles, rep aquest nom degut que a través de l’ocular d’un telescopi, sembla que s’observin un grapat de monedes de plata brillant en el fons d’una font.

Al fons podem observar tres dels quatre telescopis Auxiliars del interferòmetre del VLT.

potw1246a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant una CME amb un moviment lent.

El dia 9 de novembre de 2012, a les 10h 24m hora est, el Sol va emetre una ejecció de massa coronal (CME) en direcció a la Terra. Una CME és un fenomen solar que pot enviar milers de milions de tones de partícules solars a l’espai i una part d’aquests poden arribar a la Terra al cap d’un, dos o tres dies més tard. Les CMEs poden afectar els sistemes electrònics en els satèl·lits que orbiten a la Terra.

Experiments de la NASA, on investiguen els models basats en les observacions del Solar Terrestrial Relations Observatory (STEREO) de la NASA i del Solar Heliospheric Observatory (SOHO), una missió conjunta de l’ESA i la NASA, mostren que una CME va deixar el Sol viatjant a una velocitat de 350 quilòmetres per segon, la qual cosa evidencia que és un procés lent si el comparem a la velocitat mitjana d’altres CMEs.

Les tempestes geomagnètiques poden passar quan cert tipus de CMEs connecten amb l’exterior de la nostra capa magnètica, la magnetosfera, durant un període prolongat de temps. Les últimes CMes, que hem detctat han tingut un impacte relativament feble, generant aurores, però sense perjudicar els sistemes elèctrics de la Terra, o interferir amb els satèl·lits de comunicacions o GPS.

706227main_movie-clipping-orig_full.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

S’observa el misteri d’uns aspersors còsmics.

Utilitzant el telescopi VLT de l’ESO, un equip internacional d’astrònoms ha descobert un parell d’estrelles que orbiten una a l’altre,  situades en el centre d’una de les nebuloses planetàries més emblemàtiques. Aquest nou resultat confirma una teoria, que és bé debatent des de fa molt de temps i que planteja, que controla l’espectacular simetria del material enviat a l’espai exterior.

Les nebuloses planetàries, són brillants bombolles de gas situades al voltant de nanes blanques, estrells del tipus solar que es roben al final de la seva vida. Fleming 1, és un bonic exemple amb sorpenents raigs simètrics, que tendeixen a una estructura corbada. És troba en la constel·lació austral de Centaurus i va ser descoberta, fa just un segle per Williamina Fleming, una dona encarregada de controlar el servei a l’Observatori de Harvard i, que posterorment va demostrar una gran habilitat per l’estudi astronòmic.

Els astrònoms porten molt de temps discutin respecte com s’originen aquests dolls simètrics, tot i que fins ara encara no han arribat a cap consens. Ara, un equip de recerca encapçalat per Henri Boffin, ha combinat noves observacions de Fleming 1, fetes amb el VLT amb detallats models informàtics i ha pogut determinar per primera vegda com és poden formar aquestes estranyes estructres.

L’equip va utlitzar el VLT del’ESO, per estudiar la llum que prové de l’estrella central. Van descobrir que Fleming 1, dona la sensació que disposa de dues nanes blanques en el seu interior, orbitant entre elles cada 1,2 dies, aquest sistema binari és realment difícil d’observar en altres nebuloses planetàries.

“L’origen de les intricades i boniques estructures de Fleming 1 i d’altres objectes similars ha estat un tema controvertit durant algunes dècades”, ha comentat en Henri Boffin. “Els astrònoms ja havien suggerit la possibilitat d’una estrella binària, però sempre és va pensa que si fos així estarien molt separades, amb un període orbital de desenes d’anys o més. Gràcies als models informàtics i observacions hem pogut examinar aquest inusual sistema amb molt de detall, observant l’interior de la nebulosa i descobrint la parella d’estrelles que és troba milers de vegades més a prop”.

eso1244a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Cygnus OB2, un bressol estel·lar proper ?.

La Via Làctia i d’altres galàxies situades en un univers proper, disposen de molt cúmuls de joves estrelles que contenen centenars de milers de joves estrelles massives i calentes, conegudes com estrelles O i B. El cúmul estel·lar Cygnus OB2, conté més de 60 estrells del tipus O i prop d’un miler del tipus B. A una distància relativament propera a la Terra, uns 5.000 anys llum Cygnus OB2, és el cúmul massiu més proper a la Terra.

Observacions intenses de l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA de Cygnus OB2, s’han utlitzat per detectar l’emissió de raigs X de les calentes atmosferes exteriors o corones d’aquestes joves estrelles, de tal manera que es podrà investigar com aquestes grans fabriques d’estrelles es formen i evolucionen. De les 1.700 fonts de raigs X que ha detectat, 1450 són estrelles d’aquest cúmul.

En aquesta imatge, els raigs X del Chandra (en color blau) s’han combinat amb les dades infraroges (en color vermell) del Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, així com les dades òptiques (color taronja) de Telescopi Isaac Newton.

Les joves estrelles, tenen edats compreses entre un i set milions d’anys. Les dades infraroges indiquen que una fracció molt baixa de les estrelles tenn discs circumestel·lars de pols i gas. Tot i que s’han obervat menys discos en estrelles massives OB, és creu que és degut a la seva intensa radiació que porta a la destrucció primerenca d’aquests estructures. Les observacions també indiquen que aquesta important família d’estrelles han perdut el seus membres més massius a caua de les explosions de supernoves. Finalment, una masa total de prop de 30.000 vegades la massa del Sol, forma part deCygnus OB2, similar a ls regions més massies de formació estel·lar de la nostra galàxia.

cygob2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Imatges de radar de l’asteroide 2007 PA8.

Els científics que treballen en el radiotelescopi Deep Space Network de 70 metres de diàmetre situat a Goldstone (Caifòrnia), han obtngut diverses imatges de radar on podem observar l’acostament a la Terra de l’asteroide 2007 PA8. Les imatges van ser generades a partir de les dades recollides a Goldstone els dies 28, 29 i 30 d’octubre de 2012.

La distància de l’asteroide a la Terra va ser de 9 milions de quilòmetres el dia 30 d’octubre. La perspectiva de les imatges és similar a verure’l per sobre del pol nord. Cadascuna de les imatges es mostra a la mateixa escala.

Les imatges de radar de l’asteroide 2007 PA8. indiquen que és tracta d’un objecte allargat de forma irregular aproximadament de 1,6 quilòmetres de llarg, amb crestes i cràters probablement. Les dades també indiquen que 2007 PA8, gira molt lentament, aproximadament un cop cada tres o quatre dies.

Els científics del JPL, han calcular que el punt de màxima aproximació a la Terra va ser el dia 5 de novembre a les 8h 42m PSt (16h 42m UTC), quan llavors és trobava a uns 6,5 milions de quilòmetres de la Terra, és a dir, aproxmadament 17 vegades la dstància entre la Terra i la Lluna.

pia16296-640.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble observa una inesperada població d’estrelles d’aspecte juvenil en un cúmul globular.

El Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA ens ofereix aquesta impressionant imatge del centre del cúmul globular NGC 6362. La imatge d’aquesta família esfèrica d’estrelles ens mostra una mirada a l’interior més profund del nucli del cúmul globular, que conté una alta concentració d’estrelles amb diferents colors.

Fortament units per la gravetat, els cúmuls globulars esta compostos per estrelles velles, que poden tenir fins a 10.000 milions d’anys, molt més antigues que el nostre Sol. Aquestes concentracions d’estrells són força comuns en la nostra galàxia amb més de 150 cúmuls i d’altres observats en altres galàxes.

Els cúmuls globulars són algunes de les estructures més antigues de l’univers i que són accesibles per fer una recerca observacional, vindrien a ser els fòssils vivents del començament del cosmos.

Recentment, però les mesures d’alta precisió realitzades en nombrosos cúmuls globulars, principalment amb el Telescopi Espacial Hubble, han portat a qüestionar aquesta teoria àmpliament acceptada. En particular, certes estrelles semblen més joves, a partir d’un color més blau que les seves companyes i que s’han anomenat “blaves endarrerides”. NGC 6362 conté moltes d’aquestes estrelles.

703723main1_ngc6362-673.JPG

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Autoretrat del Curiosity.

El Sol 84 (dia d’estada a Mart) que correspon al 31 d’octubre de 2012, el ròver Curiosity de la NASA, va utilitzar el Mars Hand Lens Imager (MAHLI) per enregistrar 55 imatges d’alta resolució, que van ser ajuntades per crear aquest autoretrat a tot color.

El mosaic ens mostra el ròver situat a  “Rocknest”, dins del cràter Gale on està desenvolupant la seva missió. Podem observar les quatre marques deixades per la pala que va recollir les mostres de regolit just al davant del ròver.

La base de la muntanya sedimentària de cinc quilòmetres d’alçada, s’anomena Sharp, està situada a la dreta de la imatge. El paisatge apareix invertir dins de l’instrument ChemCam, el qual reflecteix la part superior de la torreta del ròver.

Els autoretrats són documents que s’utilitzen per comprovar l’estat del vehicle i permeten als enginyers de la missió, el seguiment dels canvis a través del temps, com ara l’acumulació de pols o el desgast de les rodes. Per la seva ubicació a l’extrem del braç robòtic, només el MAHLI (entre ls 17 càmeres del ròver) és capaç d’enregistrar les parts del vehicle, incloent-hi les rodes laterals.

pia16239.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Astrònoms estudien els filaments de la matèria fosca en 3D.

La teoria del Big Bang, dona per sabuda que les variacions en la densitat de la matèria en els primers instants de l’univers, va generar més matèria en algunes regions del cosmos condensant una xarxa de filaments. Les simulacions per ordinador respecte l’evolució còsmica suggereixen una estructura similar a una xarxa a l’univers, amb llargs filaments que connecten entre si els massius cúmuls de galàxies. No obstant això, aquests extensos filaments estan fets principalment per matèria fosca, que és extremadament difícil d’observar.

La primera identificació convincent d’una regió d’quests filaments és va fer anteriorment al 2012. Un equip d’astrònoms està investigant l’estructura d’aquest filament en tres dmensions. Ho estan fent combinant imatges d’alta resolució situada al voltant del massiu cúmul de galàxies MACS J0717.5+3745, utlitzant dades del Telescopi Espacial Hubble, el Telescopi Subaru, el Telescopi Canadà-França-Hawaii, i amb les dades espectroscòpiques de les galàxies proporcionades pels telescopis Gemini Nord i l’Observatori W.M. Keck. L’equip de recerca ha estat capaç de localitzar milers de galàxies en el filament i detectar els moviments entre elles.

El model informàtic combina la informació de posició i velocitat per a totes aquestes galàxies i alhora de modelar és va construir en format 3D, amb l’orientació filamentosa. Com a resultat, l’equip de recerca ha estat capaç de mesurar les veritables propietats de l’estructura filamentosa, difícil d’assolir sense les incerteses i biaixos que provenen de la projecció de l’estructura en dues dimensions, que és la forma comú d’aquest tipus d’anàlisi.

2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »