Arxiu per Octubre, 2012

Galeria de nebuloses planetàries.

Aquesta galeria ens mostra quatre nebuloses planetàries situades en el nostre veïnat estel·lar, observades per l’Observatori de raigs x Chandra de la NASA. Les nebuloses que podem observar, són: NGC 6543 coneguda com l’Ull de Gat, NGC 7662, NGC 7009 i NGC 6826. En cada cas, l’emissió de raigs X que ha enregistrat el Chandra, corespon al color porpra i la llum visible presa pel Telescopi Espacial Hubble, corresponen als colors vermell, verd i blau.

La primera part d’aquest estudi, publicat en un document on és mostren 20 nebuloses planetàries situades a uns 5.000 anys llum de nosaltres. El document també inclou catorze planetàries més, situades a altres distàncies diferents.

Una nebulosa planetària representa la fase final de l’evolució estel·lar, d’una estrella semblant al Sol, després de diversos milers de milions d’anys de vida. Quan una estrella com el Sol, comsumeix tot l’hidrogen del seu nucli, s’expandeix com una gegant vermella, amb un radi que s’incrementa entre desenes i centenars de vegades. En aquesta fase, l’estrella llança a l’exterior la major part de les seves capes exteriors, deixant finalment un nucli calent que ràpidament és contraurà fins a formar una densa estrella nana blanca. Un ràpid vent estel·lar que sorgeix del nucli calent expulsa l’atmosfera, empenyen a l’exterior i generant d’aquesta manera aquests curioses estructures en forma de closques filamentoses observades amb telescopis òptics.

La difusa emissió de raigs X correspon al 30% del total que emeten les nebuloses planetàries, segons ha observat el Chandra i que generen una ona de xoc en forma de vent, que xoca ràpidament amb l’atmosfera préviament expulsada. Les noves dades d’aquesta recerca ens mostren que les imatges òptiques de la majoria de les nebuloses planetàries amb aquesta difusa llum de raigs X, mostren closques compactes amb les vores molt intenses, envoltades per halos més febles. Totes aquestes closques compactes que han observat tenen unes edats aproximades de 5.000 anys.

pne.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

ALMA localitza una sorprenent estructura espiral.

Utilitzant el conjunt de telescopis ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array), uns astrònoms han descobert una inesperada estructura totalment espiral, en el material que envolta la vella estrella R Sculptoris. Es tracta de la primera vegada que es troba aquest tipus d’estructura alhora que també el seu embolcall esfèric, situat al volant d’una estrella gegant vermella. També és la primera vegada que els astrònoms han aconseguit enregistrar informació tridimensional d’una manera complerta respecte aquesta espiral.

Probablement, l’estranya forma va ser generada per una estrella companya amagada que orbita l’estrella gegant vermella. Aquesta recerca, és un dels primers treballs científics de l’ALM, que ha estat publicat a la revista Nature.

Degut que s’expulsen grans quantitats de material, les estrelles gegants vermelles com R Sculptoris aporten la major part de la pols i gas que formen part de la matèria primera de futures generacions d’estrelles, sistemes planetaris i posterorment vida.

Fins i tot en la fase més primerenca d’aquesta observació, ALMA va superar de molt a altres obervatoris submil·límétrics. Observacions anateriors mostraven clarament un embolcall esfèric al voltant de R Sculptoris, però no s’havia detectat ni l’estructura espiral ni l’estrella companya.

eso1239a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Evidència d’un rierol marcià en 3D.

Aquesta imatge estèreo presa per la Mast Camera (MastCam) situada a bord del ròver Curiosity de la NASA, podem observar un aforament rocós anomenat “Hottah”, que evidencia d’un vigorós flux d’aigua en un antic rierol situat en el planeta Mart. L’escena de la fotografia cobreix una àrea aproximada d’un metre i està fotografiat a un metre de distància. Amb ulleres especials de color vermell i blau, podem apreciar clarament el relleu.

El Curiosity, ha trobat l’evidència d’un antic torrent que fluïa per la superfície del planeta Mart i que s’anomenat com el llac Hottah, situat al Canadà. Pot semblar una estructura trencada, però aquesta característica geològica ha estat formada per la sedimentació de petits fragments cimentats entre ells i que els gelòlegs anomenen, conglomerat sedimentari. Els científics teoritzen si aquest flux d’aigua va poder estar interromput per la probable caiguda de meteorits.

La MastCam va enregistrar aquesta imatge en el sol o dia marcià 39 (que corespon al dia 14 de setembre de 2012). MastCam disposa de dues càmeres, una l’ull dret (MastCam 100) amb una lent de 100 mil·límetres de distància focal i una altre amb un gran angular esquerra (MastCam 34) amb una lent de 34 mil·límetres. Aquesta imatge estèreo combina imatges de cada ull.

pia16223.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Simulacions informàtiques ens mostren els secrets de la fusió dels forats negres.

D’acord amb els estudis d’Einstein, els objectes massius interactuen i alhora produeixen ones  gravitatgòries, que distorsionen el teixit espai-temps, que ondulen cap l’exterior a tgravés de l’univers a la velocitat de la llum. Tot i que els astrònoms han trobat evidències indirectes d’aquestes pertorbacions, les ones han estat capaces d’eludir la seva detecció directa.

Observatoris terrestres han dissenyat la manera d’aconseguir una major sensibilitat, de manera que actualment hi ha molts científics que creuen que aquest descobriment és podrà fer en pocs anys.

L’enregistrament d’ones gravitacionals provinents d’algunes de les fonts més intenses (col·lisió de forats negres de milions de vegades el nostre Sol) poden succeiren una mica més de temps. Aquestes ones s’ondulen lentament i no podrien ser dectades amb instruments terrestre. Tot i que en un temps proper, els científics podran disoposar de grans instrumentes espacials, com  el Laser Interferometer Space Antenna, un projecte de futur d’alta prioritat per part de la comunitat astronòmica.

Un equip de recerca que inclou el Goddard Space Flight Center de la NASA, estan treballant amb models computacionals per explorar les fusions de forats negres supermassius. Aquest treball, investiga quin tipus de “flash”podria ser visible amb telescopis d’aquesta menera els astrònoms detectar els senyals gravitacionals relacionats amb aquest esdeveniment.

rho_2012_3d_b1e-1_volume_production_0090.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble observa els límits del nostre univers.

Igual que els fotògrafs disposen d’un arxiu amb les seves millors imatges, els astrònoms han recuperat una fotografia i l’han millorat, convertint-la en la imatge més profunda observada fins ara per la humanitat. Anomenada eXtreme Deep Field (XDF), s’ha combinat a partir de dades aconseguides els últims 10 anys, per la càmera Hubble Ultra Deep Field, situada a bord del Telescopi Espacial Hubble.

La XDF és una petita fracció d’una regió del cel amb un diàmetre angular semblant a la Lluna plena. La Ultra Deep Field, és una regió de l’espai situada en la constel·lació de fornax i les dades corresponent als anys 2003 i 2004.

En recollir la tènue llum durant hores d’observació, s’ha mostrat milers de galàxies properes i llunyanes de nosaltres. Aquesta nova imatge a tot color del XDF, conté prop de 5.500 galàxies, algunes són tant tènues com una deu mil millonèsima part de la brillantor que pot observar l’ull humà.

hs-2012-37-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una llarga nit per endavant.

La posta de Sol acostuma a ser un senyal que un dia de treball s’acaba. Les llums de la ciutat comencen a il·luminar lentament, mentre que la vida quotidiana fa retornar a la gent a les seves cases. Això succeeix, mentre els astrònoms que treballen als observatoris com el del Paranal de l’ESO a Xile, preparen els telescopis per observar les estrelles, tant aviat el Sol s’amaga per l’horitzó. Tot té que estar preparat abans del capvespre.

Aquesta fotografia enregistra una panoràmica del VLT (Very Large Telescope) de l’ESO en contrast amb esplèndid capvespre en el Cerro Paranal. En la imatge observem les comportes de les cúpules del VLT obertes i els telescopis preparats per una nit d’observació de l’univers. El VLT, és el telescopi òptic més avançat del món, consisteix amb quatre telescopis unitaris (Unit Telescope, UTs) amb miralls primaris de 8,2 metres de diàmetre i quatre telescopis auxiliars mòbils (Auxiliary Telescope , ATs) de 1,8 metres de diàmetre que podem observar en la part esquerra de la imatge.

Els telescopis també poden treballar en forma conjunta com si és tractés d’un únic i gegantí telescopi, en la configuració de VLT. Aquesta configuració només s’utilitza en un nombre límitat de nits de l’any. La major part del temps, els telescopis treballen d’una manera unitària.

potw1239a.jpg

Si voleum més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina Anterior