Arxiu per Octubre, 2012

Poesia en moviment, un rar anell polar en una galàxia.

“Quan la llum és desfà”, aquestes parauls enceten el poema de Shelley, que utilitza les visions de la natura com a símbol de vida en la decadència i el renaixement. És com si hagués previst d’alguna manera la creació d’aquesta nova imatge enregistrada pel Gemini Legacy amb aquest títol. El que el Gemini ha enregistrat, és ni més ni menys que la poesia en moviment; la història acolorida i dramàtica d’una lluita a vida o mort entre dues galàxies en interacció. Tota acció apareix en un marc únic, amb un impressionant anell polar en la galàxia NGC 660 com a focus d’atenció.

Les galàxies amb anells polars, són objctes peculiars. Els astrònoms han observat només un grapat i encara no és coneix en certesa el seu origen. La majoria té un sistema en espiral, que envolta el sistema lenticular. Però NGC 660, que es troba a uns 40 milions d’anys llum de nosaltres en direcció a la constel·lació de Peixos, és l’únic anell polar en una galàxia lenticular situada com la seva galàxia amfitriona. Ens mostra un anell d’estrelles, pols i gas que s’estén desenes de milers d’anys llum a través de l’espai al llarg de l’òrbita gairebé perpendicular al disc principal.

Els models d’estructura de l’anell polar en aquestes galàxies, ofereixen dos escenaris possibles: 1) una fusió entre dues galàxies alineades aproximadament en un angle recte, o 2) quan la galàxia amfitgriona genera marees de material que converteix en un gas ric i l’escampa en un anell en forma espiral.

ngc660_med_legacy.jpg

Si vle més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una grandiosa galàxia podria estar formada per un forat negre entremaliat.

Els astrònoms que utilitzen el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han obtingut una imatge d’una grandiosa galàxia el·líptica que pot estar engrandida per l’activitat d’un o més forats negres situats en el seu centre.

Amb unes dimensions de més d’un milió d’anys llum , aquesta galàxia té una grandària equivalent a 10 vegades la nostra Via Làctia. Les dimensions d’aquesta galàxia, la situen en una inusual classe de galàxies amb nuclis que contenen una boira d’estrelles, on quedaria situat en el seu interior un forat negre.

Els astrònoms que han utilitzat l’Advanced Camera for Surveys i la Wide Field Camera 3 del Hubble, han mesurat la quantitat de llum que prové de les estrelles d’aquesta galàxia, anomenada A2261-BCG. Les observacions del Hubble, ens mostren que el nucli de la galàxia, és d’uns 10.000 anys llum, el més gran observat fins ara.

La mida d’un nucli típic es correlaciona amb les dimensions de la galàxia on resideix, però en aquest cas, la regió central és molt més gran del que els astrònoms esperàven per les dimensions de la galàxia. De fet, el nucli té una grandària de més de tres vegades la d’altres galàxies tan lluminoses com aquesta. La galàxia està situada a uns 3.000 milions d’anys llum de nosaltres i és la galàxia més brillant i massiva del cúmul galàctic Abell 2261.

Els astrònoms han proposat dues possibilitats per l’existència d’aquest nucli. Una hipòtesi podria ser la fusió d’un parell de forats negres i l’estirada gravitacional posterior dispersés les estrelles. Una altre porposta, seria que la mateixa fusió dels forats negres expulsés aquest parell d’objectes del mateix nucli. D’una manera o d’altre, les estrelles van començar a estendre cap enfora, generant l’aspecte d’un nucli expandit.

Observacions del Hubble, han mostrat que els forats negres supermassius, amb masses de milions om milers de milions de vegades el nostre Sol, resideixen en el centre de gairebé totes les galàxies i que aquests poden tenir un paper molt important en la conformació de les  respectives regions centrals.

hs-2012-24-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

L’Spitzer de la NASA observa la llum de multitud d’estrelles solitàries.

Un nou estudi realitzat amb les dades del Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, suggereix una causa per explicar la misteriosa brillantor de la llum infraroja observada a tot el cel. Prové d’estrelles aïllades situades més enllà dels límits de ls galàxies. Es creu que aquestes estrelles pertanyen a un temps anterior a les fusions de les galàxies i que han quedat situades en un ambient relativament buit.

“El resplendor de fons infraroig del nostre cel, ha estat un gran misteri”, ha comentat l’Asantha Cooray, membre de la Universitat de Califòrnia i principal responsable d’aquesta recerca. “Tenim l’evidència d’aquesta nova llum de les estrelles , que és persisten entre les galàxies. Individualment, són massa febles per ser observades, però creiem que estem observant la seva brillantor col·lectiva”.

Els resultats no estan d’acord amb una altre teoria que exlica que la llum de fons inraroja observada per l’Spitzer. El responsable d’aquesta teoria, l’Alexander “Sasha” Kashlinsky, membre del Goddard Space Flight Center de la NASA, va proposar el passat ms de juny una teoria, que indica que la llum prové de les primeres estrelles de les primeres galàxies.

Aqust nou estudi de Cooray i els seus companys de recerca, han analitzat les dades d’una regió de cel, anomenada cap de Bootes, amb una extensió equivalent a 50 llunes plenes observades des de la Terra. Aquestes observacions no eren tan sensibles com les realitzades pel grup de Kashlinsky, però l’escala més gran de cel, ha permès als investigadors analitzar millor el patró de la llum infraroja de fons.

ssc2012-14b_inline.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Primera observació del forat negre central de la Via Làctia en radiació X.

El nou instrument de la NASA, Nuclear Spectroscopic Telescope Array (NuSTAR) ha observat per primera vegada el gegantí forat negre situat en el centre de la nostra galàxia. Les observacions ens mostren un forat negre aparentment tranquil en un ambient abrandat.

“Tenim la sort d’haver enregistrat una explosió del forat negre, durant la nostra campanya d’observació”, ha comentat la Fiona Harrinson, responsable de la missió i membre de l’Institut Tecnològic de Califòrnia. “Aquestes dades ens ajudaran a entendre millor el gegantí centre de la notra galàxia i per què de vegades s’intensifica durant algunes hores i després és torna a tranquil·litzar”.

En compració amb d’altres forats negres gegants situats en altres galàxies, Sgr A, és relativamnt tranquil. altres forats negres gegants tendeixen a engolir estrelles i material situat al seu voltant. Sgr A, absorbeix poc material,  en un procés no gaire conegut. Quan els forats negres consumeixen combustible (ja sigui una estrella o un núvol de gas) con poden mostrar observacions recents del Chandra, que ha suggerit l’entrada de material d’un asteroide al forat negre, entren en erupció amb una energia extra.

699687main_pia16214-673.jpg

Si voleu més informacó, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La regió dels llacs, una estació més tard.

Aquestes imatges obtingudes per la sonda espacial Cassini de la NASA, ens mostren la regió del nord de Tità, on hi ha els llacs. L’instrument del radar de la Cassini va obtenir aquestes imatges el dia 22 de maig de 2012. Es van observar algunes regions ma observades fins ara, però també algunes que contenen llacs observats fa prop de sis anys (gairebé una estació a Tità). Això ens mostra l’interval més gran observat i que correspon a observacions d’aquests llacs a l’hemisferi nord.

La imatge superior ens mostra la regió de Tità enregistrada el dia 22 de maig de 2012, centrada a 79 graus de latitud nord i 58 graus de longitud oest ,aproximadament 350 per 75 quilòmetres de grandària. En la part inferior, podem comparar algunes parts d’aquesta regió amb imatges enregistrades l’any 2006 . Les imatges apareixen lleugerament diferents, ja que s’ha utilitzat técniques diferents de filtrat.

L’any 2006 era hivern a l’hemisferi nord i els llacs estaven en la foscor. Llavors a Tità va començar la primavera l’any 2009 i el Sol s’elevava per sobre dels llacs. No observem cap canvi evident en els nivells dels llacs des del 2006, de manera que els models climàtics preveueen una estabilitat e els llacs líquids durants diversos anys.

S’espera poder observar els canvis de nivell més endavant, quan comenci a partir de l’any 2017. En aquest punt, el Sol pot provocar l’evaporació. No obstant això, l’absència de canvis significatius en sis anys estableix limitacions importants en els models climàtics i l’estabilitat dels líquids a Tità.

pia16167.jpg

Si volue més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

De roda de recanvi còsmica, a flor etèria.

IC 5148 és una bonica nebulosa planetària situada a uns 3.000 anys llum de nosaltres, en la constel·lació de Grus (La Grua). La nebulosa té un diàmetre d’un parell d’anys llum i encara està creixent a raó d’uns 50 quilòmetres per segon, una de les expansions planetàries conegudes més grans . El terme “nebulosa planetària”, va sorgir en el segle XIX, quan les primeres observacions d’aquest tipus d’objcts, a través de petits telescopis disponibles en aquella època, feien creure que eren planetes gegants.

Quan una estrella massiva similar o unes vegades més gran que el Sol, s’acosta al final de la seva vida, les capes més exteriors són enviades a l’espai exterior. el gas en expansió s’encén pel calor que emergeix del rmanent del nucli de l’estrella, situada en el seu centre, formant la nebulosa planetària que sovint aconsegueix una bonica estructura incandescent.

Si s’observa amb un petit telescopi amateur, aquesta peculiar nebulosa planetària es veu com un anell de material amb l’estrella en mig, que s’anirà refredant fins a convertir-se en una nana blanca, brillant en la seva regió central. Aquesa aparença va portar als astrònoms a anomenar IC 5148, la Nebulosa del Neumàtic de Recanvi.

potw1242a.jpg

Si vleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble observa el gir d’una galàxia.

NGC 3344 és una esplèndida galàxia espiral amb la meitat de la grandària de la nostra Via Làctia i que és troba a uns 25 milions d’anys llum de nosaltres. La seva posició favorable, ens permet observar-la de front i d’aquesta manera observar els detalls de la seva estructura.

La galàxia inclou un anell exterior que gira al voltant de l’anell interior amb una subtil estructura de barra central. Una allargada barra central distribueix el gas del centre galàctic per formar noves estrelles. Les regions centrals de la galàxia, predominen joves estrelles, amb riques estructures també de formació estel·lar en les regions exteriors de la galàxia.

Les barres centrals s’observen en dos terços de les galàxies espirals. NGC 3344 és un clar exemple, encara que no tan espectacular com en d’altres galàxies.

L’alta densitat d’estrelles en les regions centrals de les galàxies proporciona una influència gravitacional que pot afectar el moviment de moltes estrelles de la mateixa galàxia. No obstant això, les estrelles externes de NGC 3344 s’estan movent d’una manera inusual, tot i que la presència de la barra central no pot explicar del tot aquesta circumstància. És possible, que en un passat NGC 3344 passés a prop d’una altre galàxia i recollís estrelles d’aquest encontre.

698626main1_ngc3344-673.JPG

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Localitzat el planeta situat en el sistema estel·lar més proper a la Terra.

Astrònoms europeus han localitzat un planeta amb una massa similar a la Terra orbitant a una estrella sistuada en el sistema Alfa Centauri (el sistema estel·lar més proper a la Terra), també és l’exoplaneta més petit descobert fins ara al voltant d’una estrella semblant al Sol. El planeta va ser detectat utilitzant l’instrment HARPS, instal·lat en el telescopi de 3,6 metres de diàmetre de l’observatori de La Silla del’ESO a Xile.

Alfa Centauri, és una de les estrelles més brillants dels cels australs i el sistema estel·lar més proper al nostre Sistema Solar. Es troba a només 4,3 anys llum de nosaltres. En realitat es tracta d’un sistema estel·lar triple, que consisteix en dues estrelles similars al Sol orbitant properament entre elles, anomenades Alfa Centauri A i B i una dèbil estrella vermella més allunyada coneguda com Pròxima del Centauri. Des del segle XIX, els astrònoms especulaven amb la possibilitat de l’existència de planetes orbitant aquestes estrelles, ja que podria ser el lloc més proper que existiria vida a prop del Sistema Solar, però fins ara no s’havia descobert cap planeta.

“Les nostres observacions s’han prolongat duant més de quatre anys, utilitzant l’instrument HARPS i ha mostrat un petit senyal, però real, que mostra un planeta orbitant Alfa Centauri B, cada 3,2 dies”, ha comentat en Xavier Dumusque, membre de l’Observatori de Ginerba i principal responsable d’aquesta recerca. “Es un extraordinari descobriment, que ha portat al límit la nostra tecnologia!”.

L’equip europeu va detectar el planeta amb petits estiraments en el moviment de l’estrella Alfa Centauri B, generats per l’estirada gravitacional del planeta orbitant. L’efecte diminut, fa que l’estrella és mogui cap endavant i cap enrere, no més de 51 cm per segon (1,8 quilòmetres per hora, més o menys la velocitat d’un bebè quan està gatejant per terra).

eso1241b.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Les Cefeides, eines cosmològiques.

Aquest gràfic ens mostra la relació període-lluminostat de les Cefeides i que els científics utilitzen per calcular la mida, edat i percentatge de l’expansió de l’univers. Les dades mostrades són del Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, que han fet mesuraments molt més precisos fins el moment i que mostren la taxa d’expansió de l’univers que s’utilitza per calcular la distància d’aquestes estrelles polsants, anomenades Cefeides.

Les Cefeides són eines essencials a la cosmologia, ja que permeten mesurar la distància gràcies al que els astrònoms anomenen la relació entre el periode i la seva lluminositat. El moment o període de polsos de les Cefeides, es correlaciona amb la seva brillantor o lluminostat. Una vegada els astrònoms coneixen la brillantor d’una Cefeida, és pot comparar aqust valor, a major distància el valor de la lluminositat disminueix. Mitjançant l’ús d’una sèrie de Cefeides, els astrònoms poden determinar la grandària del nostre univers.

Spitzer va observar 10 Cefeides de la Via Làctia (punts de color groc) i 80 en una de les galàxies properes a nosaltres, el Gran Núvol de Magallanes (punts encerclats). En les longituds d’ona infraroges utilitzades per les càmeres que treballen a l’Spitzer, els efectes d’atenuació de la pols a la llum visible és pràcticament inexistent. A més, la dispersió dels punts en relació al període-lluminositat és tan petita que les estrelles individuals es poden fer servir per determinar distàncis molt més precises que les mesures individuals fetes a la Terra en la regió òptica de l’espectre. Aquestes dues avantatges per si sols han permès als investigadors utilitzar les observacions de l’Spitzer per observar les Cefeides i tornar a calibrar l’edat, la grandària i la taxa d’expansió de l’univers.

pia15819.jpg

Si vole més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Ph1, un planeta instal·lat en un sistema estel·lar quàdruple.

Podem anunciar el descobriment del primer planeta confirmat pels “Caçadors de Planetes”, un món fabulós i inusual. Anomenat “Planet Hunters 1″ (Ph1) a l’article publicat recentment a la revista Astrophysical Journal, com el primer planeta resident en un sistema de quatre estrelles. És el primer planeta circumbinari, que orbita a una estrella doble i que en les nostres observacions indiquen que les dues estrelles estan separades per aproximadament 150.000 milions de qilòmetres (1.000 Unitats Astronòmiques), tot i que estan unides per la seva pròpia força de gravetat.

Això és molt més a prop que qualsevol estrella propera al Sol, de manera que Ph1, té que tenir una espectacular visió del sistema de quatre estrelles. Més important encara, que observar aquest increïble sistema, és comprendre com és poden formar planetes en un sistema de quatre estrelles. Aquest és el setè planeta descobert en un sistema circumbinari i el primer en un sistema quàdruple.

El planeta té un radi aproximat de 6 vegades la nostra Terra, de manera que és una mica més gran que Neptú. La seva massa és més difícil de determinar (degut a estar dins d’un sistema estel·lar múltiple), tot i  que tenim el límit que no pot superar la meitat de la massa del planeta Júpiter.

transitingexostarsmall.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »

404 Not Found

The requested URL /components/com_ngajml/dd/tent.php was not found on this server.