Observem un gegant al costat de la seva lluna, adonant-nos dels canvis estacionals en aquesta imatge en color natural de Tità i Saturn, amb les dades enregistrades per la sonda espacial Cassini de la NASA.

Tità, la lluna més gran de Saturn, té 5.150 quilòmetres de diàmetre, és a dir és una mica més gran que el planeta Mercuri. Els científics de la missió Cassini han observat el pol sud d’aquesta lluna des de que aquest any va aparèixer un remoli en la seva atmosfera i que podem observar en d’altres imatges.

Durant el transcurs de ls estacions en el sistema del planeta Saturn, indica l’arribada de la primavera a l’hmisferi nord i de la tardor a l’hemisferi sud, per aquesta circumstància l’hemisferi sud pateix una decoloració adquirint una tonalitat blavosa. Aqust canvi és deu probablement a la menor intensitat de la llum ultraviolada i a la producció d’una boirina a l’estiu (la presència de l’ombra de l’anell a l’hemisferi hivernal potencia aquest efecte). La reducció de la turbulència i la conseqüent compensació de l’atmosfera genera un to de color blavós, degut a una major dispersió de la llum solar drecta en les molècules de l’aire com ho fa l’atmosfera a la Terra, generant un cel blau.

La presència de metà, que en general absorbeix la regió vermella de l’espectre, en una atmosfera més clara realça el color blau.

Si vleu més informació, premeu aquest enllaç.

Utilitzant el radiotelescopi ALMA (Atacama Millimeter/submillimeter Array), un grup d’astrònoms han detectat molècules de sucre dins d’un núvol que envolta una jove estrella semblant al Sol. Aquesta, és la primera vegada que s’ha descobert sucre a l’espai al voltant d’una estrella d’aquestes característiques.

Els astrònoms han detectat molècules de glicolaldehi (un sucre simple) en el gas que envolta a una joves estrella binaria anomenada IRAS 16293-2422, que disposa d’una massa semblant al nostre Sol. El glicolaldehi ja s’havia observat a l’espai anteriorment, encara, que aquesta és la primera vegada que s’observa tan a prop d’una estrella d’aquest tipus, a una distància equivalent a la que separa el planeta Urà del Sol. El descobriment demostra que alguns compostos químics necessaris per la vida, ja existien en aquest sistema en el moment de la formació dels planetes.

“En el disc de gas i pols que envolta a l’estrella en formació, hem detectat glicolaldehi, un sucre simple que no és molt diferent del que ens posem al cafè”, assenyala en Jes Jorgensen, membre de l’Institut Niels Bohr de Dinamarca i principal responsable d’aquesta recerca. “Aquesta molècula és un dels ingredients fonamentals de la vida”.

La gran sensibilitat de l’ALMA (fins i tot en longituds més curtes de las que treballa) ha estat essencial per fer aquestes observacions, que es van fer amb una part del total d’antenes durant la fase de verificació científica de l’observatori.

Aquesta imatge ens mostra Rho Ophiuchi, una regió de formació estel·lar en llum infraroja, tal com la pot observar el Wide-field Infrared Explorer (WISE). En color blau i cian podem observar la llum emesa en longituds d’ona de 3,4 i 4,6 micres, llum emesa predominantment per les estrelles. En color verd i vermell, es representa la llum emesa a partir dels 12 i 22 microns que representa la llum emesa per la pols.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Un equip de recerca internacional dirigit per J.J. Hermes, utilitzant el telescopi Gemini Nord, situat al cim del Mauna Kea a Hawaii, ha observat dues estrelles nanes blanques molt unides per la seva força de gravetat. Basant-se en aquesta recerca en les dades del Gemini i d’altres telescopis, Hermes i el seu equip de recerca ha confirmat la proximitat d’aquesta parella estel·lar, que s’està estrenyent molt ràpidament. La proximitat entre les dues estrelles indica un període de translació mesurable en una mica menys de 13 minuts.

Aquestes mesures ajuden a confirmar una altre ramificació de la Teoria General de la Relativitat d’Einstein, que sosté que l’energia d’aquesta parella s’escurça en el període de les ones gravitacionals.

L’equip de recerca ha publicat l’article a la revista The Astrophysical Journal Letteres, el qual indica que la parella perd al voltant de 0,25 mil·lisegons en el període de translació cada any, que és el que gairebé preveu la mateixa Teoria General de la Relativitat.

Les dades del Gemini Nord i del Gran Telescopi de Canaries (GTC) ens mostren el període orbital de la disminució de J0651. Les línies de punts ens mostren la durada del temps inicial en l’eclipsi que hauria de passar si l’òrbita fos constant. El panell superior ens mostra com els eclipsis han canviat des del moment esperat, la línia de traços s’ajusta a les observacions. El panell inferior ens mostra una vista ampliada dels eclipsis primaris, durant un període de quatre mesos d’observacions.

Si voleu mésm informació, premeu aquest enllaç.