Arxiu per Setembre, 2012

El romanent de la supernova Kepler. Va ser una supernova inusualment poderosa?.

L’any 1604, una nova estrella va aparèixer en el cel nocturn i que era molt més brillant que el planeta Júpiter i que la seva brillantor és va atenuar durant diverses setmanes. Aquest esdeveniment va ser presenciat per observadors del cel, com el famós astrònom Johannes Kepler. Segles més tard, les restes d’aquesta explosió estel·lar, es coneixen com el romanent de la supernova Kepler.

Els astrònoms han estudiat durant molt de temps el romanent de la supernova Kepler i han tractat de determinar exactament el que va succeir quan va explotar l’estrella. Un nou anàlisi fruït d’una llarga observació feta per l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, ha proporcionat més informació. L’anàlisi suggereix que l’explosió de la supernova no va ser només poderosa, si no que hauria succeït a major distància del que ens pensàvem. Els raigs X ens mostren en cinc colors de menor a major energia: vermell, groc, blau i morat. Aquestes diferents emissions de raigs X és van combinar amb una imatge òptica del Digited Sky Survey (llum groga i blava) que ens mostra les estrelles de camp.

L’anàlisi previ de la imatge del Chandra, ha determinat que l’explosió estel·lar Kepler va ser el que determinen els astrònoms, una supernova del tipus Ia. Aquest tipus de supernoves succeeixen quan una nana blanca guanya massa, estirant gas d’una estrella companya, o és fusionen amb una altre nana blanca, fins que és tornen inestables i són destruïdes per l’explosió nuclear.

 kepler_1024.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El secret d’un cúmul globular.

Una nova imatge, enregistrada des de l’observatori de La Silla de l’ESO, ens mostra l’impressionant cúmul globular Messier 4. Aquest cúmul, constituït per desenes de milers de velles estrelles, és un dels més propers i per tant un dels més ben estudiats. Recents treballs de recerca han mostrat  que una de les seves estrelles, posseeix unes inusuals i sorprenents propietats, aparentment disposa del secret de l’eterna joventut.

Al voltant de la Via Làctia, orbiten més de 150 cúmuls globulars d’estrelles que es remunten a un univers primigeni. Un dels més propers a la Tera, és el cúmul globular Messier 4, també conegut com NGC 6121, situat en la constel·lació d’Scorpius. Aquest brillant objecte, pot observar-se fàcilment amb uns prismàtics a prop d’Antares, una estrella supergegant vermella i amb un petit telscopi pot mostrar algunes de les estrelles que el formen.

Aquesta nova imatge, obtinguda amb el WFI (Wide Field Imager), instal·lada en el telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de diàmetre, ens mostra un gran nombre de desenes de milers d’estrelles.

Els nous estudis de les estrelles de Messier 4, són sorprenents. Les estrelles que formen part dels cúmuls globulars són molt antigues, per la qual cosa no disposen d’elements químics pesants. Això, és el que precisament és va detectar en una de les estrelles analitzades recentment, a més va detectar una major quantitat de liti (un rar element que pertany al grp dels elements més lleugers). La procedènca del liti és un misteri. Normalment aquest element és degrada paulatinament durant milers de milions d’anys, al llarg de la vida d’una estrella, però aquesta en particular guarda el secret de l’eterna joventut. D’alguna manera, ha estat capaç de preservar els nivells originals de liti, o ha trobat una manera d’augmentar els seus propis nivells amb liti de nova generació.

eso1235a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Primera imatge de la càmera del braç del Curiosity amb la tapa oberta.

La coberta de pols de la Mars Hand Lens Imager (MAHLI) situada a bord del ròver Curiosity, és va obrir per primera vegada durant el sol 33, o dia d’estada a Mart, que coincideix amb el dia 8 de setembre de 2012 i que posteriorment va fer aquesta imatge.

L’evident nivell de detall que ens mostra aquesta imatge, ens indica la pols que s’havia instal·lat en la coberta com a conseqüència del mateix aterratge.

El fragment de superfície que veiem té uns 86 cetímetres d’ample. Les dimensions de la pedra més gran que podem observar, situada a prop de la part inferior de la imatge, són d’uns 8 centímetres.

Cal destacar que la superfície més immediata al voltant d’aquesta pedra té menys pols visible (observem més grava) que en altres parts de la imatge. La presència de la pedra pot haver estat afectada per l’acció del vent, que ha eliminat preferentment la pols de la superfície que l’envolta.

pia16130.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una excèntrica vida externa ?.

El Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, ha detectat per primera vegada la llum procedent d’un planeta “súper-Terra” situat fora del nostre sistema solar. Tot i que el planeta no és habitable, la detecció és un pas històric, davant l’eventual recerca de vida en altres planetes.

“L’Spitzer ens ha sorprès una vegada més”, ha comentat en Bill Danchi, membre de l’equip de recerca de l’Spitzer. “La nau espacial està sent pionera en l’estudi d’atmosferes en planetes allunyats i això aplana el camí al proper Telescopi Espacial James Webb, alhora de detectar amb aquesta tècnica , planetes potencialment habitables.

El planeta anomenat 55 Cancri e, és troba en la categoria dels anomenats súper-Terres i que són més massius que la nostra Terra, però menys que el planeta Neptú. El planeta és aproximadament el doble de gran i vuit vegades més massiu que la Terra i òrbita a una brillant estrella anomenada 55 Cancri, en només 18 hores.

Anteriors estudis del Spitzer , ens indicaven que la quantitat de llum infraroja que prové del planeta indicaven unes temperatures properes als 1700º Celsius, prou calent com per fondre el metall.

La nova informació indica la probabilitat d’un món aquàtic: un nucli rocós envoltat per una capa d’aigua en un estat “supercrític”, combinant el líquid i el gas i cobert per un mantell de vapor.

La imatge ens mostra la possibilitat de que el planeta es mogui a través d’una regió d’habitabilitat i més endavant en una regió molt més freda.

hotcoldsystem-sm.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Si voleu veure estrelles ens veiem.

Avui és un dia important pel nostre país, un dia molt especial pel nostre futur i per aquest motiu la nostra noticia està relacionada amb la Diada.

Omplim els carrers d’estrelles de llibertat !

1347336000.jpg

No hi ha comentaris

L’explosió d’una supernova ens ajuda a entendre com sómn les galàxies llunyanes.

Un equip internacional d’investigadors, dirigits per Edo Berger membre del Harvard University , han observat la fúria d’una estrella moribunda, localitzada en una galàxia situada a uns 9.500 milions d’anys llum de nosaltres. L’estrella moribunda, il·lumina l’escena galàctica, de manera que ha permès estudiar el seu entorn d’una manera que fins ara no havia estat possible. Segons Berger, “És com si algú encén una llanterna en una habitació fosca i permet veure el que hi ha en el seu interior, durant un petit període de temps, d’aquesta manera hem observat l’estructura d’aquesta llunyana galàxia”.

L’estudi recentment publicat al The Astrophysical Journal, descriu com els investigadors van utilitzar la llum de l’exlosió d’una estrella (anomenada nucli col·lapsat d’una supernova ultra lluminosa) com una sonda per estudiar les condicions del gas situat entre les estrelles amfitriones. Berger comenta que els resultats mostren unes condicions del medi interestel·lar “tranquil·litzadorament normals”, en comparació en d’altres observades en un univers més proper. “Això demostra l’enorme potencial alhora d’observar les supernoves molt lluminoses per estudiar l’univers proper”. “Hi harà un moment, que ens ajudaran a entendre com les galàxies com la nostra Via Làctia, van evolucionar”.

L’espectre de la seva llum ens ha mostrat els senyals d’una llunyana supernova ultra-lluminosa, amb els registres molt marcats de ferro i magnesi, com a resultat de la mateixa explosió. La galàxia conté una població molt jove d’estrelles, entre 15 i 45 milions d’anys, amb una massa total eqivalent a uns 2 bilions de masses solars.

fig11.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una impressionant superbombolla.

Aquesta acolorida imatge ens mostra una regió de formació estel·lar, anomenada LHA 120-N44, situada en el Gran Núvol de Magallanes, una petita galàxia de la nostra Via Làctia. La imatge combina dades preses en llum visible del telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de diàmetre (situat a l’observatori de La Silla, a Xile), amb imatge de llum infraroja i raigs X que povenen de telescopis espacials en òrbita terrestre.

En el centre d’aquesta poblada regió composta de gas, pols i joves estrelles, és troba el cúmul estel·lar NGC 1929. Les massives estrelles emeten grans quantitats de radiació i expulsen matèria a gran velocitat en forma de vents estel·lars, alhora que tenen una accelerada vida, acabant la seva curta existència amb brillants esclats en forma de supernoves. Els vents i les ones expansives de ls supernoves han obert una enorme cavitat, anomenada superbombolla, dins del gas circumdant.

Les observacions fetes a l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA (que es mostren en color blau) ens mostren les regions amb altes temperatures generades pels vents i radiacions, mentre que les dades amb llum infraroja, que provenen del Telescopi Espacial Spitzer de la NASA (en color vermell) i que ens indiquen la presència de pols i gas més fred. Les dades enregistrades en llum visible amb el telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de diàmetre de l’ESO (en clor groc) completa la imatge i ens mostra les joves i calentes estrelles amb els respectius núvols de gas i pols que les envolten.

potw1236a.jpg

Si vole més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Curiosity comença la fase d’entrenament del braç robòtic.

Després de conduir per una distància equivalent a un camp de futbol des del lloc d’aterratge, el ròver Curiosity de la NASA, dedicarà alguns dies a preparar el maneig de les eines del seu braç robòtic.

El Curiosity va començar a moure el seu braç aquest mateix dimecres i ho farà durant sis o deu dies consecutius per posar a prova aquesta estructura robòtica de 2,1 metres de llargada.

“Comprovarem el braç a través d’una sèrie de moviments recordant “els punts” que es varen establir durant les proves a la Terra, per tal de posar el materal d’anàlisi en els ports d’entrada dels instruments”, ha comentat en Daniel Limonadi, membre del Jet Propulsion Laboratory i enginyer dels sistemes de mostreig del Curiosity. “Aquestes activitats són importants per aconseguir una millor comprensió del funcionament del braç després d’una llarga travessia fins al planeta Mart, a diferents temperatures i gravetat i d’aquesta manera comparar-les amb les proves fetes a la Terra”.

Des de que el Curiosity va aterrar el pasat dia 5 d’agost, ha recoregut uns 109 metres, des del punt Bradbury Landing, fins a la primera destinació anomenada, Glenelg.

Aquesta imatge ha estat enregistrada per la càmera situada a l’esquerra de l’estructura Mastcam i que podem observar una part del braç robòtic del Curiosity.

684597main_pia15699-673.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una parella de galàxies viatjant per l’espai.

Observem dues galàxies a través de l’espai en aqusta imatge presa pel Telescopi Espacial Hubble. Aquesta peculiar parella de galàxies s’anomena, Arp 116.

Arp 116 és compon d’una galàxia gegant el·líptica, coneguda com Messier 60 (M60) i una altre galàxia espiral més petita, NGC 4647.

M 60 és la tercera galàxia més brillant del cúmul de galàxies de Virgo, una col·lecció de més de 1.300 galàxies. M 60, té un diàmetre de 120.000 anys llum, amb una massa aproximada d’un bilió de vegades el Sol. Un gegantí forat negre de 4.500 milions de masses solars és troba en el seu centre, un dels forats negres més massius observats fins ara.

La tènue i blavosa galàxia espiral NGC 4647, té uns dos terços de la mida i massa de M 60, aproximadament la mida de la nostra galàxia, la Via Làctia.

Els astrònoms han tractat de determinar si aquestes dues galàxies estan realment interactuant. Encara que mirant des de la Terra és superposen, no hi ha cap evidència de formació de noves estrelles, un dels senyals més clars que indiquen que dues galàxies estan interaccionant.

M 60 es troba a uns 54 milions d’anys llum de la Terra, mentre que NGC 4647 està a uns 63 milions d’anys llum de distància.

hs-2012-38-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una nit al Paranal.

Podem imaginar-nos una bonica posta de Sol des del cim del Cerro Paranal, mentre que silenciosament entra la nit per sobre del desert d’Atacama i alhora el Very Large Telescope (VLT) obre els seus ulls en direcció a l’univers. Aquesta panoràmica de 360 graus, ens mostra la visió que tindríem si estiguéssim allà. on podem observar a l’extrem sud la plataforma del VLT.

En un primer pla, el quart telescopi auxiliar del VLT (AT4) que està obrint la seva cúpula. A l’esquerra, el Sol que ja s’amagat per darrera de l’oceà Pacífic, cobert com és habitual d’un mantell de núvols, just per sota del cim del Cerro Paranl.

La resta de la plataforma podem observar els altres tres telescopis auxiliars, davant dels imponents telescopis de 8,2 metres de diàmetre. Per últim la Residencia i la resta d’instal·lacions del campament que podem detectar a poca distància, a prop de l’extrem dret de la imatge.

potw1235a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »


Moved Permanently

The document has moved here.

301 Moved Permanently
Apache/2.4.29 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80