Arxiu per Setembre, 2012

L’Halo Galàctic: La Via Làctia està envoltada per un enorme halo de gas calent.

Aquesta representació artística, ens mostra l’enorme halo de gas calent (en color blau) situat al voltant de la Via Làctia. També ens mostra en la part inferior esquerra de la Via Làctia, els Núvols de Magallanes, dues petites galàxies veïnes. L’halo de gas ens mostra una extensió amb un radi d’uns 300.000 anys llum, que encara pot estendre més enllà.

Les dades de l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, indiquen que la massa de l’halo és comparable a la massa de totes les estrelles de la Via Làctia, si la massa d’aquest halo de gas és confirma, podria ser la solució al problema de la nostra galàxia, la “falta-bariónica”.

Un recent estudi, fet per cinc astrònoms que han utilitzat les dades del Chandra, XMM-Newton de l’ESA i el satèl·lit japonès Suzaku, han establit els límits de temperatura, així com de la massa del halo de gas calent. Chandra va observar vuit brillants fonts de raigs X, situades més enllà de la galàxia, a distàncies de centenars de milions d’anys llum. Les dades ens mostren que els raigs procedents d’aquestes llunyans fonts, són absorbides per ions d’oxigen situats al voltant de la galàxia. La naturalesa d’aquesta absorció va permetre als científics determinar la temperatura del halo absorbent entre 1 i 2,5 milions de graus kelvin.

Altres estudis han desmostrat que la Via Làctia i d’altres galàxies estan incloses en un gas calent, amb temperatures entre 100.000 i un milió de graus, tot i que hi ha indicis que un component més calent amb una temperatura superior a un milió de graus també hi és present. Aquesta nova recerca proporciona proves que la massa del halo calent que envolta la Via Làctia, és molt més gran que la del gas calent.

halo.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La millor candela estàndard de cosmologia.

Les explosions d’estrelles (supernoves) ofereixen els mesuaments més precisos per les grans distàncis còsmiques. Aquestes explosions quan s’observen en infraroig proper i corresponen a supernoves del tpus Ia, proporcionen una major precisió com a “candeles estàndard” per mesurar les distàncis comològiques.

Les observacions de supernoves del tipus Ia, en longituds d’ona òptica s’utilitzen en freqüència per aquest motiu i que són la base de la investigació del Premi Nobel de física de l’any 2011. Aquests supernoves tenen lluminositats intrínsicament variables en longituds d’ona òptiques, de manera que les lluminositats s’han normalitzat empíricament. Per exemple, això és pot aconseguir mitjançant l’ús de la relació de les spernoves que s’esvaeixen més lentament que són més brillants. La llum òptica també pateix el problema de l’atenuació per la pols situada en qualsevol lloc al llarg de la línia de visió, des de la galàxia amfitriona de la supernova, fins al nostre punt de visió en la Via Làctia.

En Rob Barone-Nugent, membre de la Universitat de Melbourne i el seu equip de recerca, indiquen que les supernoves del tipus Ia, són intrínsicament més consistens en la seva lluminositat, quan s’observen en l’infraroig proper (NIR). En contrast amb les observacions òptiques que no requereixen correccions empíriques i poden ser mesurades les distàncies cosmològiques amb una precisió del 5% (les observacions òptiques tenen una precisió del 10%, després de les correccions empíriques que s’apliquen). Aquestes precises  mesures són essencials per l’estudi continu de la història de l’expansió de l’univers i per tant limitar la naturalesa de l’energia fosca.

fig111.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

L’acolorida Nebulosa de la Gavina.

Aquesta nova imatge, presa des de l’Observatori de La Silla de l’ESO, ens mostra una part del viver estel·lar, conegut com Nebulosa de la Gavina. Aquest núvol de gas, anomenat Sharpless 2-292, amb una forma semblant al cap d’una gavina i que brilla amb força degut a la forta radiació d’una jove estrella molt calenta, amagada en el seu interior. La detallada imatge va ser obtinguda per l’instrument Wide Field Imager, instal·lat en el telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de diàmetre.

Les nebuloses és troben entre els objectes més impressionants del cel nocturn. Són núvols interestel·lars de pols, molècules, hidrogen , heli i d’altres gasos  ionitzats on estan naixen noves estrelles. Degut que tenen diferents formes i colors, moltes comparteixen una característica comú: quan es troben per primera vegada, les estranyes i evocades formes disparen la imaginació dels astrònoms, fent que els assignin noms curiosos. Aquesta espectacular regió de formació estel·lar, que té el sobrenom de Nebulosa de la Gavina, no és una excepció.

La Nebulosa de la Gavina, és una part d’una enorme nebulosa coneguda com IC 2177, que desplega les seves ales amb una envergadura d’uns 100 anys llum . Aquest núvol de gas i pols està situat a uns 3.700 anys llum de distància de la Terra i que en aquesta imatge, la podem observar en tota la seva extensió.

eso1237a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant de prop la roca “Jake Matijevic”.

Aquesta imatge combina fotografies preses pel Mars Hand Lens Imager (MAHLI) des de tres distàncies diferents, de la primera roca marciana que el ròver Curiosity va tocar amb el seu braç. Les tres exposicions van ser preses durant el sol o dia marcià 47 de treball que correspon al 23 de setembre de 2012. L’equip de recerca ha anomenat la roca amb el nom “Jake Matijevic”, per comparar la grandària podem observar l’escala de 4 centímetres.

La MAHLI ha fotografiat a Jake Matijevic des d’una distància de 25, 5 i 2,5 centímetres. La sèrie situada en aquesta imatge ens mostra el sistema d’enfoc ajustable de la mateixa càmera.

MAHLI ens mostra que la roca té una estructura relativament llisa, de color gris amb algunes petites estructures que reflecteixen la llum del Sol, petites regions de pols de color vermellós situades en els buits de la roca.

Jake Martijevic és una roca fosca, que va ser escollida per l’equip de recerca per comparar els resultats de l’instruments Alpha Particle X-Ray Spectrometer (APXS), així com el Chemistry and Camera (ChemCam), les quals proporcionen informació dels elements químics de les roques. L’APX, així com la MAHLI estan situades en la torreta a l’extrem del braç robotitzat del Curiosity. La ChemCam dispara polsos de l’aser al lloc desitjat, des de la part superior de la torreta del ròver.

pia16221.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Telescopis de la NASA, observen una galàxia situada en els inicis de l’univers.

Combinant les dades de l’Spitzer i del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han observat un efecte d’augment de la llum còsmica, observant la que podria ser la galàxia més llunyana observada fins ara. La llum d’aquesta jove galàxia va brillar per primera vegada fa uns 13.700 milions d’anys, quan l’univers tenia només uns 500 milions d’anys.

Aquesta llunyana galàxia existia en una època on l’univers es va transformar a partir d’un període fosc. Durant aqust temps, l’univers va passar d’una extensió fosca i sense estrelles a un cosmos ple de galàxies. el descobriment d’aquesta feble galàxia, obre una petita finesta a l’època més profunda de la història de l’univers.

“Aquesta galàxia és l’objecte més allunyat observat fins ara amb certesa”, ha comentat en Wei Zheng, principal  responsable del departament de física de la Universitat Johns Hopkins de Baltmore. “L’estudi d’aquesta galàxia, ens permetrà estudiar els objectes més antics de l’univers i la seva transformació en un univers d’una edat mitjana”.

La llum d’aquesta primigènia galàxia, ha viatjat durant uns 13.200 milions d’anys fins arribar als telescopis de la NASA. En altres paraules, la llum d’aquestes estrelles que ha observat el Hubble i l’Spitzer, formen part de quan l’univers tenia només un 3,6 per cent de la seva edat actual. Tècnicament, la galàxia té un desplaçament al vermell o “Z” de 9,6. L’intens desplaçament indica que la seva llum viatja en direcció a les longituds d’ona més llargues com a resultat de l’expansió de l’univers. Els astrònoms utlitzen el desplaçament al vermell per mesurar les distàncies còsmiques.

hs-2012-31-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

L’ALMA i una nit estrellada.

Un cel nocturn clar i cristal·lí és sempre agradable a la vista. Però si ens trobem en el Llano de Chajnantor, a uns 5.000 metres d’alçada en els andes xilens (un dels millors emplaçaments astronòmics del món), pot ser una experiència inoblidable.

Aquesta visió panoràmica de Chajnantor ens mostra ls antenes ALMA, en contrast amb el fons; un cel nocturn atapeït d’estrelles.

Darrera podem observar algunes de les antenes ALMA, treballant en equip. El Llano apareix corbat degut a l’efecte de la lent gran angular utilitzada per fer la fotografia. ALMA és el telescopi més potent del món per l’estudi de l’univers en longituds d’ona mil·limètriques i submil·limètriques. Les obres de construcció de l’ALMA s’acabaran l’any 2013, amb un total de 66 antenes de gran precisió.

En la fotografia més enllà d’observar les antenes, podem contemplar la Lluna, eclipsant la brillantor de la Via Làctia.

potw1238a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Anells foscos.

Podem observar els anells des de la cara fosca del planeta Saturn, amb un acolorit Tità, en una imatge presa des de la sonda Cassini de la NASA.

El vòrtex del pol sud de l’atmosfera de Tità, és va observar per primera vegada aquest any 2012 en aquesta imatge. Altres imatges d’aquesta atmosfera, ens mostren altres detalls de la massa de gas girant entorn al satèl·lit. El vòrtex polar sud, no s’havia observat en el vol anterior d’aquesta missió. Tità té un diàmetre de 5.150 quilòmetres.

La regió nord de l’atmosfera visible d’aquest satèl·lit, inclou la caputxa del pol nord, una “gorra” de boira més fosca que la resta de l’atmosfera i que podem observar en altres imatges.

Regions dels anells que apareixen en el centre de la imatge, els podem podem observar foscos com a conseqüènca de l’ombra del planeta. No obstant això, un fil de llum de Tità pot ser observat a través de la Divisió de Cassini, en la regió situada a prop del mig d’aquesta foscor.

La fotografia va ser presa amb filtres espectrals: vermell, verd i blau per combinar aquesta imatge en color natural. La imatge va ser presa des d’una distànca aproximada de 3 milions de quilòmetres de Tità, amb una resolució d’imatge de 18 quilòmetres per píxel.

pia14923.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Primers planetes trobats en estrelles semblants al Sol dins d’un cúmul.

Promoguts per astrònoms de la NASA, s’han descobert per primera vegada planetes orbitant a estrelles similiars al sol en un cúmul estel·lar. El descobriment ofereix la millor evidència fins ara, que els planetes poden desenvolupar-se en entorns estel·lars. tot i que els planetes descoberts no són habitables, el seu entorn estel·lar podria ser semblant al que veiem des de la Terra.

Els planetes descoberts tenen unes dimensions aproxmades de dues vegades el planeta Júpiter, és a dir grans planetes gasosos, amb enormes temperatures degut a la proxmitat a les seves respectives estrelles. Cada Júpiter calent, orbia a una estrella similar al nostre sol, en el Cúmul del Rusc, també conegut com del Pessebre, una família de prop de 1.000 estrelles que disposen d’un centre gravitatòri comú.

El cúmul del rusc, és una família d’estrelles que van néixer gairebé al mateix temps, a partir d’un gegantí núvol de material. Les estrelles per tant, comparteixen una composició química similar. A diferència de la majora d’estrelles, que és van escampar al poc de néixer, aquestes joves estrelles romanen lleugerament unides per l’atracció gravitacional mútua.

“Estem detectant més i més planetes, que poden formar-se en ambients força extrems, com per exeple els cúmuls estel·lars”, ha comentat en Mario R. Perez, membre del programa científic de la NASA que estudia l’origen del sistema solar. “La nostra galàxia conté més de 1.000 cúmuls oberts, que potencialment poden presentar ls condicions físiques per aixoplugar molts planetes gegants”.

Els nous planetes del cúmul del Rusc estan anomenats, Pr0201b i Pr0211b, és el nom de les estrelles, seguit d’una b, que és la convenció de la nomenclatura estàndard dels planetes.

687314main_pia15801-43_946-710.jpg

Si voleu més informació, pemeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Unes rodes i un destí.

Aqusta visió de tres de les rodes del Mars Rover Curiosity, combina dues imatges que van ser preses pel Mars Hand Lens Imager (MAHLI), durant el dia marcià o Sol 34, que correspon al 9 de setembre de 2012. En la llunyania podem observar una suau pendent de la muntanya Sharp.

La càmera és troba en la torreta d’eines situada a l’extrem del braç robòtic del Curiosity. La imatge presa pel MAHLI en el Sol 34, forma part d’una setmana plena d’activitats per posar en condicions d’operativitat el braç robòtic.

El princpal objectiu de la càmera MAHLI, és obtenir imatges en un primer pla d’alta resolució de les roques i el sòl del lloc d’aterratge, així com de la resta del cràter Gale. La càmera és capaç d’enfocar qualsevol objectiu des de 2,1 centímetres de distància, fins a l’infinit, proporcionant una gran versalitat per a diferents usos, com poden ser les vistes del propi cràter des des diferents angles.

685403main_pia16134-43_946-710.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una nova imatge de la Nebulosa del Llapis.

Aquesta, és una nova imatge de la Nebulosa del Llapis, obtinguda des de l’Observatori de la Silla a Xile. Aquest peculiar núvol de brillant gas, forma part d’un immens anell de deixalles, causades per l’explosió d’una supernova que va succeir fa uns 11.000 anys. La detallada imatge ha estat enegistrada amb la càmera Wide field Imager, instal·lada en el telscopi MPG/ESO de 2,2 metres de diàmetre.

Tot i l’aparent tranquil·litat, l’univers no és un lloc relaxant. Les estrells neixen i moren en un cicle sense fi i algunes vegades la mort d’una estrella pot generar imatges d’una gran bellesa, degut al material expulat a l’espai, formant estranyes estructures en el cel.

Aquesta nova imatge feta amb l’instrument Wide Field Imager, ens mostra la Nebulosa del Llapis, que destaca per davant d’un ric fons d’estrelles. Aquest núvol amb aquesta estranya forma, també és conegut com NGC 2736 i que és una petita part del romanent de la supernova, situat en la constel·lació de La Vela. Aquests brillants filaments han estat generats per la violenta mort d’una estrella succeïda fa uns 11.000 anys.

El romanent de la supernova de la constel·lació de La Vela, és una massa de gas en expansió originada per l’explosió d’una supernova, inicialment, l’ona de xoc que és movia a milions de quilòmetres per hora, però a mesura que s’anava movent a través de l’espai anava foradant el gas a través de les estrelles que trovaba en el seu camí.

eso1236a.jpg

Si voleu més  informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »