Arxiu per Agost, 2012

El Hubble observa de prop la Taràntula.

Retornant la seva mirada a la Nebulosa de la Taràntula, el Telescopi Espacial Hubble, ens mostra un primer pla de les afores del núvol principal de la nebulosa.

Les tènues estructures són el registre d’un ambient ric en gas d’hidrogen ionitzat, anomenat HII. En realitat, aquests núvols apareixen en color vermell, però l’elecció dels filtres de color per fer aquesta imatge, que inclou varies exposicions, tant en llum visible com infraroja, fan que el gas l’observem en color verd.

Aquestes regions contenen estrelles recentment formades, que emeten una poderosa radiació ultraviolada que ionitza el gas situat al seu voltant. Aquests núvols són efímers amb el temps, degut al vent estel·lar de les estrelles acabades de néixer i el procés d’ionització, deixant els cúmuls estel·lars amb el temps com les Plèiades.

Situada en el Gran Núvol de Magallanes, una de les nostres galàxies veïnes, a una distància aproximada de 170.000 anys llum de nosaltres, la Nebulosa de la Taràntula és la més brillant de les nebuloses del Grup Local de galàxies. Amb una grandària aproximada de 650 anys llum, és una regió molt activa en la formació estel·lar, ja que conté nombrosos núvols de pols, gas i estrelles brillants.

675692main1_tarantula650.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Curiosity instal·la el nou programari per treballar.

El ròver Curiosity, ha utilitzat el primer cap de setmana d’estada a Mart per tal de transcriure el programari més adient per les tasques que té per davant, comprovar el sistema de conducció, així com el moviment del seu potent braç robotitzat.

Al ròver l’hi estan fent el “transplatament de cervell”, que té lloc entre els dis 10 i 13 d’agost i que instal·larà una nova versió del programari informàtic. Aquest nou programa s’utilitzarà per les operacions de la superfície de Mart i que estava resident en la memòria del Mars Science Laboratory durant el vol des de la Terra.

“Hem dissenyat la missió des del principi per poder actualitzar el programari a mesura que fos necessari, per les dferents fases de la missió”, ha comentat en Ben Cichy, enginyer en cap de la missió MSL. “El programari de vol del Curiosity estava enfocat bàsicament a l’aterratge del vehicle. De manera que no transportava el programa que no era necessari”.

Una funció clau de la nova versió és el procesament d’imatges per comprovar els possibles obstacles. Això permet a la unitat donar-l’hi més autonomia i identificar els perills potencials i fer d’aquesta manera un camí més segur pel vehicle. Altres noves capacitats, seran l’ús de les eines situades a l’extrem del braç robòtic del ròver.

pia16040_sell_2_thruster_di.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Subaru ens mostra l’estructura 3D d’una supernova.

Un grup de recerca dirigit pel Dr. Masaomi Tanaka, el Dr. Takashi Hattori (Observatori Astronòmic Nacional del Japó), el Dr. Koji Kawabata (Universitat d’Hirosima) i el Dr. Keiichi Maeda (Universitat de Tokyo), utilitzant la Càmera i Espectrògraf d’Objectes Febles (FOCAS), instal·lat en el Telescopi Subaru, han mostrat la gran estructura en forma de 3D d’una supernova.

Aquesta observació en 3D, recolza l’escenari de les explosions en les supernoves, enlloc de l’àmpliament acceptat escenari d’una explosió bipolar. Aquesta recerca avança en la comprensió de com exploten les supernoves, un procés que ha estat un misteri persistent.

Les estrelles més pesants de vuit masses solars, acaben les seves vides amb una brillant explosió anomenada “supernova”. Una supernova expulsa elements sintetitzats dins de la seva estrella que són més pesats que l’hidrogen i l’heli, els elements principals de l’univers primigeni. L’expulsió d’aquests elements més pesats a l’espai interestel·lar han enriquit la composició química de l’univers.

Malgrat la seva importància a l’evolució de l’univers, el procés que és produeixen les explosions de les supernoves encara no estant clares. Partint de la base de recents simulacions numèriques, els investigadors coincideixen que les spernoves no tindrien èxit amb esclats unidimensionals, esdeveniments amb estructura esfèrica i amb efectes multidimensionals són importants per la comprensió d’aquest esdeveniment.

Els científics han proposat dues hipòtesis per explicar com es poden produir les explosions de les supernoves: (1) l’explosió bipolar, facilitada per la mateixa rotació, i (2) l’explosió 3D impulsada per la mateixa convecció. No obstant això, encara els científics no sabem quin pot ser l’escenari més plausible, perquè encara falten observar més supernoves.

Podem observar la representació esquemàtica de l’estructura en 3D (esquerra) i la imatge de la supernova SN 2009mi (dreta) enregistrada amb la càmera FOCAS instal·lada en el telescopi Subaru. Aquesta supernova va ser descoberta en la galàxia IC 2151, situada a uns 100 milions d’anys llum de nosaltres.

 

fig111.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

“Crida” d’una estrella anunciant una nova era per provar la Relativitat.

L’any passat, uns astrònoms van descobrir un forat negre en repòs en una llunyana galàxia que va esclatar després d’aconseguir el material d’una estrella propera. Ara, els investigadors han identificat el senyal que ens mostra els raigs X observats els dies següents de l’explosió que prové del material a punt de caure dins del forat negre.

Aquest senyal, anomenat oscil·lació quasi-periòdica (QPO), és un tret característic dels discos d’acreció que sovint envolten els objectes més compactes de l’univers, com poden ser: les nanes blanques, estrelles de neutrons o forats negres. Els QPOs s’han observat en molt forats negres de massa estel·lar, els quals poden tenir un pes mitjà entre 100 i 100.000 masses solars.

Fins aquesta observació, s’havien detectat QPOs situats només al voltant de forats negres supermassius, el tipus que conté milions de vegades la massa del Sol i estan situats en el centres de les galàxies. L’objecte observat, és una galàxia del tipus Seyfert, anomenada REJ 1034+396, situada a uns 576 milions d’anys llum de nosaltres.

“Aquest descobriment amplia el nostre coneixement respecte a l’estructura interior d’un forat negre situat a milers de milions d’anys llum de nosaltres. Això ens proporciona l’oportunitat d’explorart la naturalesa dels forats negres i l’assaig de la teoria de la Relativitat d’Einstein, en una època molt diferent a l’actual”, ha comentat en Rubens Reis, membre de la Universitat de Michigan. Reis i el seu equip van descobrir el senyal QPO amb les dades dels telescopis orbitals Susaku i XMM-Newton de raigs X.

La font de raigs X, coneguda com Swift J1644+57 ( que ens indica les seves coordenades en la constel·lació de Draco), va ser descoberta el 28 de març de 2011. Tot i que en un principi era molt semblant a altres esclats de raigs gamma, tot i que la pèrdua d’aquest senyal no ha coincidit en res del que s’havia observat fins llavors. Els astrònoms creuen que estan veien un esdeveiment veritablement extraordinari; el despertar d’un forat negre adormit situat en una llunyana galàxia, al empassar-se una estrella errant. La galàxia està tan lluny , que la seva llum ha trigat uns 3.900 milions d’anys en arribar a la Terra.

672588main2_diagram_swiftj1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Ja podem observar la muntanya Sharp.

Aquesta imatge presa pel Curiosity de la NASA, ens mostra el que té al seu davant, el principal objectiu científic, la muntanya Sahrp. L’ombra del ròver, la podem veure en un primer pla, així com unes franges fosques més enllà de les dunes.

A certa distància observem la muntanya, amb un pic que sobrepassa els 5.000 metres d’alçada, més alta que la muntanya Whitney de Califòrnia. L’equip espera que el Curiosity vagi conduint fins la mateixa muntanya, per tal d’investigar les seves capes inferiors, on els científics creuen que trobaran els indicis dels canvis ambientals del seu passat.

Aquesta imatge va ser enregistrada des de la part davantera del ròver amb la càmera Hazard-Avoidance amb el mode d’alta resolució, poc després d’aterrar. La imatge s’ha alineat per eliminar la distorsió que proporciona el seu objectiu ull de peix.

673884main_pia15986-43_946.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Primera imatge en color del paisatge marcìa des del Curiosity.

Aquesta és la primera imatge de la regió del nord de Mart, que ha estat enregistrada des del ròver Curiosity de la NASA, les dades han estat enregistrades pel Mars Hand Lens Imager (MAHLI), la tarda del primer dia, després de l’aterratge. L’equip de recerca anomena Sol 1, que correspon al primer dia marcià de les operacions, Sol 1 va començar el dia 6 d’agost de 2012.

A gran distància, podem observar el mur nord i el marge del cràter Gale. La imatge no és prou clara, com a conseqüència de la coberta de pols extraïble de la MAHLI està aparentment coberta de pols, que ha generat el descens final del ròver. Les imatges preses sense la coberta protectora, les anirem observant en el transcurs dels propers dies.

La MAHLI està situada a l’extrem de la torreta del braç robòtic del Curiosity. En el moment que és va prendre la imatge, el braç robòtic estava “aparcat”. Aquest artefacte, està en la mateixa posició des de que va ser intal·lat en el ròver el passat dia 26 de novembre de 2011.

El principal objectiu de la càmera MAHLI, és l’aquisició d’imatges situades en un prmer pla en alta resolució , de roques situades en la superfície del planeta. La càmera és capaç d’enfocar des d’una distància de 2,1 centímetres fins a l’infinit. Això significa que pot mostrar imatges des la superfície o del paisatge llunyà marcià.

pia15691-first-mahli-br2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els braços que envolten la galàxia M 100.

M 100 és un clàssic exemple d’una galàxia espiral de gran grandària, amb prominents braços espirals que es troben ben definits amb estructurs sinuoses de la càlida regió central, fins a les vores més fredes de la galàxia. Es troba a uns 55 milions d’anys llum de nosaltres, en la constel·lació de Coma Berenices, a prop d’altres galàxies conegudes de Leo.

En el centre, podem observar un prominent i brillant anell de pols calenta, que envolta el nucli de la galàxia. Movent-se més lluny, els braços espirals que arriben als extrems de la galàxia, on les xarxes de pols dominen el paisatge. Més enllà de les regions dels núvols de pols, un feble resplendor blau d’estels s’estén fins a la vora del disc de la galàxia.

Dues galàxies més petites acompanyen a M 100, conegudes com NGC 4323 i NGC 4328, que apareixen com a dèbils taques borroses de color blau, situades al costat superior de la galàxia. Aquestes galàxies, anomenades lenticulars estan pràcticament lliures de pols, de manera que no brillen en llum vermella/verda com la seva veïna més gran. La forma de M 100 és probablement pertorbada per la gravetat d’aquestes petites galàxies.

M 100 va ser descoberta l’any 1781 i ara sabem que s’estén al voltant de 160.000 anys llum d’un costat a l’altre, és a dir, fa una vegada i mitja la grandària de la nostra Via L’actia. Mitjançant l’estudi d’aquestes imatges infraroges, els asrònoms poden traçar l’estructura de les estrelles, la pols i estudiar d’aquesta manera com evolucionen les galàxies semblants a la nostra.

sig12-007_inline.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Curiosity s’acosta a la seva nova “llar”.

Amb el planeta Mart cada vegada més a prop, la nau Mars Science Laboratory de la NASA i el seu ròver Curiosity estan en les últimes etapes de la preparació per l’entrada, descens i aterratge al Planeta Vermell. Avui dia 6 d’agost (a les 1h31m a.m. EDT) aterrara en la superfície del planeta.

El Curiosity està amb tots els sistemes operatius i tal com s’espera començarà les maniobres de descens, confirmant les instruccions, correccions en els paràmetres de navegació de la nau pel punt de referència d’aterratge.

A partir de les 14h25m (17:25 GMT) del dia 5, és trovaba a una distància de 420.039 quilòmetres de Mart, acostant-se a una mica més de 13.600 quilòmetres per hora (prop de 3.500 metres per segon).

Desitgem un bon aterratge !

msl20110602_pia14175-br.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble observa la dansa d’una família estel·lar amb una edad de deu mil milions d’anys.

El Tlescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA ens ofereix una visió d’una gran concentració estel·lar, anomenada Messier 68, una regió esfèrica atepeïda d’estrelles coneguda com un cúmul globular. La mútua atracció gravitatòria entre els centenars de milers o fins i tot milions d’estrelles, les manté unides en aquesta estructura durant milers de milions d’anys.

Els astrònoms poden mesurar les edats dels cúmuls globulars mirant la llum de les seves estrelles. Els element químics ens ostren els components de la seva llum i això ens mostra que els cúmuls globulars, contenen normalment elements químics menys pesants com poden ser el carboni, l’oxigen o el ferro, de les estrelles com el Sol. Atès que les succesives generacions d’estrelles generen poc a poc els elements químics a través de la fusió nuclear, les estrelles amb menys elements pesants ens indiquen que són els vestigis d’èpoques molt antigues de l’univers. De fet, les estrelles dels cúmuls globulars es troben entre les més antigues de l’univers, amb edats de més de 10.000 milions d’anys.

Més de 150 d’aquestes famílies d’estrelles envolten la nostra galàxia, coneguda com Via Làctia. En aquesta imatge podem apreciar el cúmul globular Messier 68, que cobreix una regió de poc més d’un centenar d’anys llum.

Messier 68 està situat a uns 33.000 anys llum de nosaltres, en la constel·lació d’Hydra. L’astrònom francès Charles Messier el va enregistrar com l’objecte número 68 en el seu famós catàleg l’any 1780.

672665main1_potw1231a-670.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un remolí a Eridanus.

Aquesta nova imatge, obtinguda amb el telescopi VLT (Very Large Telescope) de l’ESO, podem observar la galàxia NGC 1187. Aquesta impressionant espiral es troba a uns 60 milions d’anys de nosaltres, en la constel·lació d’Eridanus. NGC 1187 ha acollit dues explosions de supernoves durant els últims trenta anys, l’última l’any 2007. La imatge d’aquesta galàxia, és la més detallada obtinguda fins ara.

La galàxia NGC 1187 s’observa quasi bé de front en aquesta nova imatge del VLT, que ens mostra el detall dels braços. Poden observar-se mitja dotzena de braços espirals, cadascú dels quals conté grans quantitats de gas i pols. Els rastres blavosós indiquen la presència de joves estrelles que s’han format dins dels núvols de gas interestel·lar.

Mirant en direcció de les regions centrals, observem com brilla la protuberància central en tons groguencs. Aquesta regió de la galàxia està composta principalment per estrelles velles, gas i pols. En el cas de NGC 1187, més que un centre arrodonit, hi ha un subtil estructura central en forma de barra. Es creu que aquesta característica estructura de barra actua com un mecanisme que canalitza el gas procedent dels braços espirals cap endins, augmentant la formació estel·lar d’aquella regió.

Al voltant de la galàxia, podem observar moltes més galàxies, més dèbils i llunyanes. Algunes fins i tot brillen a través del disc de NGC 1187. Els tons que predominen de color vermell contrasten amb els cúmuls de color blau pàlid dels objectes propers.

eso1231a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »