WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 13:48:39' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Agost, 2012

Observats 41 nous exoplanetes amb el Kepler.

Dos nous estudis han mostrat 41 nous planetes en trànsit en 20 sistemes estel·lars. Aquests resultats poden augmentar el nombre de planetes confirmats pel Kepler en més d’un 50 per cent, els 116 planetes allotjats en altres 67 sistemes estel·lars, més de la meitat contenen més d’un planeta.

Dinou dels sistemes planetaris recentment descoberts tenen dos planetes en trànsit i un sistema sisposa de tres planetes.

El rang de planetes amb es d’una mida de set vegades el radi de la Terra, tot i que en general orbiten molt a prop de les seves respectives estrelles, fent d’aquests llocs uns mons molt calents i hostils.

Els planetes es van confirmar mitjançant l’anàlisi de les variacions de trànsit temporal (TTV). Els sistemes molt propers pateixen les estirades gravitaròries, amb acceleracions o desacceleracions dels planetes al llarg de la seva òrbita.

679920main_steffen_41_flt-4x3_946-710.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Fantàstic Phobos.

Cent trenta cinc anys després del seu descobriment, podem observar la lluna més gran del planeta Mart, Phobos amb un fantàstic detall, a més en 3D, amb una imatge presa per la sonda Mars Express de l’ESA, en pasar a uns 100 quilòmetres de la seva superfície.

Aquesta imatge és molt diferent de la feble visió que l’astrònoms Asaph Hall va ser capaç de distingir en el planeta vermell a través del telescopi de 66 centímetres de l’Observatori Naval dels Estats Units l’any 1877. A travbés d’aquest telescopi va descobrir el da 12 d’agost Deimos, la lluna més petita del planeta Mart i el dia 18 d’agost va descobrir la lluna més gran,  Phobos.

Més d’un segle després, la sonda espacial en òrbita al voltant de Mart, ha observat el satèl·lit en detalls sense precedents.

En aquesta imatge, podem observar com si faltés un tros del costat dret de la lluna en forma irregular, aquesta regió forma part d’un gran cràter d’impacte, amb el nom de cràter Stickney, anomenat així en record al cognon de soltera de la dona del descobridor.

image3-492-20110120-8974-anaglyh-03-phobosflyby0.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un record per Neil Armstrong.

Retrat de l’astrnauta Neil A. Armstrong, comandant de la missió Apol·lo 11, amb el seu vestit i casc espacial lunar. Darrere seu una gran fotografia de la superfície de la Lluna.

Armstrong ha mort a l’edat de 82 anys, després de ser el primer esser humà en trepitjar la Lluna.

Us mostren un seguit de fotografies d’Armstrong preses al llarg de la seva vida com astronauta.

464436main_s69-31741_full.jpg

No hi ha comentaris

Ceci n’est pas une pipe.

“Això no és una pipa”, tal com va escriure René Magritte en el seu famós quadre, això tampoc és una pipa. Es, això si, una part d’un gran núvol fosc de pols interestel·lar, anomenat Nebulosa de la Pipa. Aquesta nova i detallada imatge del que es coneix també com Barnard 59, va ser enregistrada amb l’instrument Wide Field Imager, instal·lat en el telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de diàmetre situat a l’observatori de La Silla de l’ESO  i la seva publicació coincideix amb el 45 aniversari de la mort del pintor.

La Nebulosa de la Pipa és un dels primers exemples de nebulosa fosca. Originalment, els astrònoms creien que aquestes regions de l’espai no havien estrelles. Però més tard es va descobrir que les nebuloses fosques, són en realitat núvols de pols interestel·lar tant gruixuts que bloquegen la llum de les estrelles que té al seu darrere. La Nebulosa de la Pipa, és dibuixa per sobre d’un dens fons de núvols d’estrelles situats en el centre de la Via Làctia, en la constel·lació d’Opiuchus.

Barbard 59 té la forma del broquet de la pipa de la nebulosa i és el protagonista d’aquesta imatge enregistrada amb el Wide Field Imager. Aquesta estranya i complexa nebulosa fosca és roba a uns distància entre els 600 i 700 anys llum de la Terra.

eso1233a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Curiosity és desplaça de Bradbury Landing.

El Mars ròver Curiosity ha començat a desplaçar-se des del seu actual lloc d’aterratge, anomenat pels científics  Ray Bradbury , el difunt escriptor de ciència ficció.

Fent el seu primer moviment en la superfície de Mart, el Curiosity ha combinat el moviment cap endavant, girant i invertint les seves rodes, situant-se d’aquesta manera a uns 6 metres d’on va aterrar fa 16 dies.

La NASA ha anomenat el lloc d’aterratge amb el nom de l’escriptor que va néixer fa 92 anys i que per aquest motiu s’anomena Bradbury Landing.

La unitat de mobilitat del Curiosity ha generat les primeres empremtes de ls seves rodes en la superfície de Mart, alhora que han estat enregistrades pel mateix ròver.

pia16092_heverly1-hpfeat2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble observa cúmuls estel·lars en col·lisió.

Els astrònoms que utilitzen les dades del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han enregistrat dos massius cúmuls estel·lars en les seves primeres etapes d’evolució. Els cúmuls es troben a uns 170.000 anys llum de nosaltres, dins del Gran Núvol de Magallanes, una petita galàxia satèl·lit de la nostra Via Làctia.

El que en un principi es pensava que era només un cúmul situat dins de la massiva regió de formació estel·lar 30 Doradus ( anomenada també Nebulosa de la Taràntula), s’ha comprovat que està compost per dos cúmuls que difereixen entre si amb una edat d’un milió d’anys aproximadament.

Tot el complex de 30 Doradus, ha estat durant els últims 25 milions d’anys una regió de gran formació estel·lar i que actualment és desconeix fins quant de temps anirà generant noves estrelles.  Els cúmuls estel·lars petits es fusionen amb altres més grans que podrien ajudar a explicar l’origen dels cúmuls més grans.

En aquesta imatge podem observar la interacció entre els cúmuls estel·lars, que dona idees de com podrien haver-se format en un univers primerenc.

Les observacions del Hubble, s’han fet amb la Wide Field Camera 3 i es van enregistrar entre els dies 20-27 d’octubre de 2009. El color blau correspon a la llum de les estrelles més calentes i massives, el verd a la lluentor de l’oxigen i el vermell fluorescent a l’hidrogen.

hs-2012-35-a-print.jpg

Si voleu més inormació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Sol tres anys més tard.

L’augment espectacular de l’activitat solar des de l’any 2009 fins a l’actualitat, és pot observar fàcilment en aquesta compartació on podem comprovar l’activitat solar presa amb l’instrument SOHO C3.

L’any 2009, el sol estava a prop del mínim solar, amb poca activitat tan de taques com de protuberàncies, durant el mínim de l’activitat de la corona solar es redueix substancialment, però a mesura que augmenta aquesta activitat, comencem a observar activitat en totes les latitutds solars.

En l’actualitat el Sol presenta activitat diàriament, tal com podem observar setmanalment. El màxim d’activitat solar s’espera el proper any.

c3_gap.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El guiatge de l’estrella làser en un cel estel·lar.

Des del telescopi VLT (Very Large Telescope) de l’ESO, un potent raig làser il·lumina el cel nocturn que cobreix el desert d’Atacama, oferint aquesta impressionant imatge enregistrada per Julien Girard. La rotació de la Terra durant els 30 minuts d’exposició i el moviment del làser que compensa aquesta rotació, ens mostra una imatge del làser en forma de vano. Aquest és també el motiu per el qual les estrelles mostren l’empremta corbada i allargada, mostrant les subtils diferencies dels colors.

El làser s’utilitza per generar un punt de llum (estrella artificial) fent brillar els àtoms de sodi de l’atmosfera de la Terra que és troben a una alçada de 90 quilòmetres. Les mesures que és fan amb aquesta “estrella de guiatge”, s’utilitzen per corregir els efectes de la deformació de l’atmosfera en les observacions astronòmiques, una tècnica anomenada, òptica adaptativa.

En aquesta imatge podem contemplar les quatre grans cúpules dels telescopis de 8,2 metres de diàmetre que formen part del conjunt del VLT.

potw1234a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant el Curiosity en la superfície Mart.

Aquesta imatge que podem observar en color millorat, indica la situació del ròver Curiosity de la NASA en la superfície del planeta Mart, i que ha estat enregistrada amb la High Resolution Imaging Science Experiment (HiRISE), situada a bod de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter. Els colors s’han millorat per mostrar les subtils variacions de color, d’aquesta manera es pot diferenciar els diferents tipus de materials situats a prop del ròver.

Podem observar al voltant del Curiosity el material remogut com a conseqüència dels motors durant l’etapa de descens i que podem veure en colors blaus (els colors reals tindrien una tonalitat més grisosa).

El Curiosity va aterrar dins del cràter Gale, on podem observar una part de la seva superfície. En el centre del cràter hi ha la muntanya Sharp, situada fora de la imatge.

La imatge va ser obtinguda amb un angle de 30 graus, en direcció oest. La resolució d’aquesta imatge és d’uns 31 centímetres per píxel.

pia16057.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Orió vigila l’ALMA.

Brillant en el punt més alt del cel nocturn xilè, Orió el caçador, està atent vigilant les antenes ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array). Es molt fàcil reconeixer aquesta constel·lació, amb la seva forma característica de rellotge de sorra amb les tres brillants estrelles del cinturó en el seu centre. Obtinguda des de l’hemisferi sud, la imatge ens mostra l’espasa d’Orió sobre el cinturó. L’espasa aixopluga un dels objectes més impressionants del cel, la nebulosa d’Orió, que apareix com una “estrella” central de l’espasa, amb una nebulositat difusa que podem observar a simple vista amb bones condicions meteorologiques.

Les tres antenes ALMA que podem observar en la imatge, representen només una petita part del conjunt, que disposa d’un total de 66 antenes. ALMA combina els senyals de les antenes, separades per distàncies que poden arribar a més de 16 quilòmetres, per formar un únic i gengantí telescopi, utilitzant la tècnica de la interferometria.

A 5.000 metres d’alçada en el Llano de Chajnantor, a prop dels Andes xilens, en una de les regions més àrides del món, ALMA disposa d’unes excepcionals condicions d’observació.

potw1233a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »