Observacions fetes en raigs X, han mostrat una curiosa i jove estrella que il·lumina la nebulosa McNeil, una brillant jois de pols còsmica situada en la constel·lació d’Orió. L’objecte és una protoestrella que gira un cop cada dia, és a dir 30 vegades més ràpid que el Sol. Aquest bebè estel·lar té diferents marques de naixement; dues emissions de raigs X, que emergeixen d’un disc de gas que l’envolta, el qual alimenta l’estrella infantil.

La jove estrella anomenada V1647 Orionis, va ser noticia a principis de 2004, quan va entrar en “erupció”i va il·luminar la nebulosa McNeil, situada a uns 1300 anys llum de distància, dins d’una activa regió de formació estel·lar de la constel·lació d’Orió. L’esclat inicial és va calmar a principis de 2006, però poc després V1647 Ori, va tornar a esclatar l’any 2008 i des de llavors segueix brillant.

Recentment, els astrònoms han combinat 11 observacions de V1647 Ori, amb les dades de l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, el satèl·lit japonés Susaku i del XMM-Newton de l’ESA, per tal de determinar l’origen de l’emissió d’alta energia. L’equip ha monitoritzat l’estrella des de la primera erupció l’any 2004 fins l’any 2010.

Les similituds en les corbes de llum de raigs X, han permés identificar els cicles de variacions en aquesta radiació, determinant que l’estrella gira un cop per dia.

“Les observacions ens donen una visió al bressol d’una estrella molt jove”, ens comenta el co-autor d’aquesta rererca en Joel Kastner, membre del Rochester Institute of Technology. “Es com si fóssim capaços d’observar el bateg del seu cor. Som realment capaços de veure girar l’estrella. Gira d’una manera tan ràpida que està a prop de la ruptura per la seva velocitat”.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

La nebulosa de la Flama s’asseu s’asseu al maluc del caçador d’Orió, la constel·lació que podem reonèixer més fàcilment a l’hemisferi nord durant les nits d’hivern. La imatge de a nebulosa ha estat observada a partir de les dades del Wide-field Infrared Survey (WISE). Aquesta imatge ens mostra un gran núvol de gas i pols on s’estan formant noves estrelles.

En aquesta mateixa regió, podem observar tres grans nebuloses: la nebulosa de la Flama, la nebulosa del Cap de Cavall i NGC 2023. La Flama és la més brillant i més gran de la imatge. S’està il·luminant gràcies a una estrella situada en el seu interior , la qual disposa d’unes 20 vegades la massa del Sol i que seria tan brilant com totes les estrelles del cinturó d’Orió, si no fos per tota la pols circumdant, que la fa aparèixer 4.000 milions de vegades més tènue del que és realment.

NGC 2023 és la brillant concentració de gas situada sota de la Flama. La famosa nebulosa del Cap de Cavall és visible sobresotint al costat del núvol, just a la dreta de NGC 2023. En aquesta imatge enregistrada en llum infraroja és difícil d’observar-la. En llum visible el Cap de Cavall és un núvol fosc, que en aquesta imatge la veiem brillar com un brillant núvol en intensa llum infraroja.

Dues de les estrelles del cinturó d’Orio, són visibles en aquesta imatge i, tot la seva importància als nostres ulls en el cel nocturn, el WISE les observa com unes estrelles més. Alitak, l’estrella situada més a l’esquerra del cinturó d’Orió, és un sistema múltiple amb una estrella principal blava situada a uns 736 anys llum de sitància. En aquesta imatge, és troba just a la dreta de la part central de la nebulosa de la Flama. Alnilam, l’estrella del mig del cinturó d’Orió, un estrella variable supergegant blava, és troba a uns 1.800 anys llum de nosaltres. Tot i que té un radi 24 vegades més gran que el Sol i la seva lluminositat és equivalent a 275.000 vegades més, només apareix com un estel moderadament brillant situat en la part superior dreta de la imatge.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Una gran sorpresa per la teva botiga preferida, que en apagar els llums, tancar les portes, de sobte fes fallida?. Així és com els astrònoms s’han sentit recentment quan un disc de pols format per restes de roques i pols, situat al voltant d’una jove estrella, sobtadament ha desaparegut.

L’estrella anomenada TYC 8241 2652, jove i semblant al nostre Sol, mostrava fa pocs anys totes les característiques de la formació d’un sistema solar. Ara, el material polsegós i calent que procedeix de les col·lisions s’ha transformat, circumstància que està desconcertant als astrònoms.

Carl Melis, membre de la Universitat de Califòrnia, va dirigir l’equip de recerca, ha comentat, “És com el truc del mag clàssic: ara ho veus, ara no; és com el cas de la pols que s’estava observant per omplir un sistema solar interior i que ara realment ja no hi és”.

El coautor d’aquesta recerca, en Ben Zukerman, membre de la mateixa Universitat de Califòrnia, ha indicat, “És com si vostè observès una imatge convenional del planeta Saturn avui i després de dos anys més tard, veiéssim que els anells havien desaparegut”.

El disc de pols de TYC 8241 2652, va ser observat per primera vegada amb l’Infrared Astronomical Satellite (IRAS) l’any 1983 i ha brillat intensament durant 25 anys. Igual que a la Terra, la pols calenta absorbeix l’energia de la llum visible (llum solar) i la irradia en forma de calor en radiació infraroja. Una imatge infraroja obtinguda pel Telescopi Gemini situat a Xile el dia 1 de maig de 2012, ens confirma que la pols ha desaparegut en 2,5 anys.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Semblant als coets que es llencen el Quatre de Juliol (festivitat als Estats Units), Herbig-Haro 110 envia raigs de gas calent com una estrella acabada de néixer esquitxant i rebotant dins del dens núvol d’hidrogen molecular. Tot i que les columnes de gas semblen glopades de fum, en realitat són milers de milions de vegades menys densos que el fum dels focs artificials de 4 de juliol. Aquesta imatge, presa pel Telescopi Espacial Hubble, ens mostra la llum integral dels plomalls, que tenen diversos anys llum de grandària.

Els objectes Herbig-Haro (HH) disposen d’una àmplia gamma de formes, però la configuració bàsica segueix sent la mateixa. Dolls bessons de gas calent, expulsats en direccions oposades lluny d’una estrella en formació, viatjant a través de l’espai interestel·lar. Els astrònoms sospiten que aquests fluxos són alimentats per l’acreció de gas de les joves estrelles que envolta el disc de pols i gas. El disc és com el “tanc de combustible”, l’estrella és el motor de la gravetat i els dolls són els gasos d’escapament.

Quan aquests enegètics raigs xoquen contra el gas més fred, la col·lisió representa el mateix que un embús en una autopista. El gas situat en el front s’alenteix, però la pressió del gas continua augmentant a mesura que la reacció segueix colpejant l’ona de xoc per darrere. Les temperatures pugen bruscament i aquesta font d’ona comença a brillar. Aquests “arcs de xoc” s’anomenen així perquè s’assemblen a les ones que formen en la part davantera els vaixells.

En el cas del jet d’HH-110, els astrònoms observen una permutació espectacular i inusual en aquest model bàsic. Un estadi acurat havia fracassat, repetidament al intentar trobar l’estrella de la font motriu d’HH-110, per això pot existir el motiu, la sortida d’HH-110 podria estar generat per un altre jet.

Els astrònoms creuen ara que el jet HH-270 situat a prop, ofereix un obstacle inamovible, molt més dens, més fred que el núvol i que desvia cap enfora amb un angle de 60 graus. El jet surt de les fosques i a continuació s’observa com el HH-110.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Els investigadors que utilitzen tres telescopis diferents: el Chandra de la NASA, l’XMM-Newton de l’ESA i el radiotelescopi Parkes situat a Austràlia, creuen haver detectat el púlsar més ràpid observat fins ara.

L’evidència d’aquesta potencial velocitat sense precedents, la podem observar en aquesta imatge composta de raigs X del Chandra (en color verd), del XMM-Newton (en color violeta) que s’han combinat amb les dades infrarojes del 2MASS, així com les dades òptiques del Digitized Sky Survey (en colors vermell, verd i blau, tot i que en aquesta imatge apareixen en color blanc).

La gran regió difusa de raigs X observada pel XMM-Newton, les produeix una massiva estrella que va explotar com a supernova, deixant rere seu un camp de runes, conegut com el romanent SNR MSH 11-61A. Les ones de xoc de la supernova, han escalfat el gas que l’envolta a diversos milions de graus Kelvin, causant el brillant romanent en raigs X.

La imatge del Chandra ens mostra una estructura de cometa, que es la font dels raigs X,  situada fora del mateix romanent de la supernova. Aquesta font es compon d’un objecte similar a un punt amb una llarga cua al seu darrere amb unes dimensions d’uns 3 anys llum.

El punt de la font dels raigs X, va ser descobert per l’International Gamma-Ray Astrophysics Laboratory (INTEGRAL) i va ser anomenat IGR J11014-6103. Aquest objectes súper dens, conegut com un púlsar (un tipus d’estrella de neutrons) gira ràpidament, el qual va ser expulsat durant l’explosió de la supernova. Si això, és així l’objecte s’allunya del seu loc a diversos milions de quilòmetres per hora.

Basant-se en aquestes i anteriors observacions, els astrònoms creuen que l’edat de MSH 11-61A, tal com apareix en la imatge, és d’aproximadament uns 15.000 anys i que es troba a una distància d’uns 30.000 anys llum de la Terra. La combinació d’aquestes dades indica que IGR J11014-6103, s’està movent a una velocitat entre 9 i 10,5 milions de quilòmetres per hora.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El Nuclear Spectroscopic Telescope Array (NuSTAR) ha enregistrat les primeres imatges en raigs X  en alta energia del cosmos. Aquesta radiació la utilitzen els metges per observar els ossos del cos humà. NuSTAR va triar el forat negre situat en la constel·lació de Cygnus , i que podem observar la seva situació en la imatge de l’esquerra com un objecte de color vermell.

La imatge inserida en la part suoperior dreta, ens mostra les dades obtingudes en el seu moment pel telescopi d’alta energia INTEGRAL, amb una grandària aparent de dues vegades la Lluna. la imatge inferior ens mostra les dades obtingudes pel NuSTAR. D’aquesta manera podem comparar les regions d’estudi de l’INTEGRAL, amb les imatges més nítides del NuSTAR.

Cygnus X-1, és un forat negre que està absorbint matèria d’una estrella companya, de manera que emergeix radiació d’alta energia en radiació X. Aquest forat negre és troba en la nostra galàxia, a uns 6.000 anys llum de la Terra.

L’equip de recerca del NuSTAR, ha utilitzat aquesta i d’altres “primeres llums”, per calibrar el telescopi espacial.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Mart, una freda i fosca nit en la meitat d’un àrid desert. Una estreta carretera il·luminada per llum artificial ens acosta fins un solitari assentament humà, situat en el cim d’una antiga muntanya. Això, podria ser el que un bon aficionat a la ciència ficció poria imaginar-se al veure aqusta imatge quasi bé sobrenatural.

En realitat, la fotografia ens mostra una imatge terrestre; l’Observatori Paranal de l’ESO, la llar del Very Large Telescope (VLT). tot i que, seria fàcil imaginar-la com una futura visió de Mart, potser a finals d’aquest segle. Per aquest motiu, l’autor de la fotografia, en Julien Girard, l’ha titulat amb el nom de “Mart 2099″.

Situat a 2.600 metres d’alçada, l’Observatori Paranal, acull una de les regions més seques i desolades de la Terra, el desert d’Atacama, a Xile.

La imatge va ser enregistrada al capvespre, mirant el VLT en direcció sud-oest, des del telescopi de rastreig VISTA, situat en un cim proper. A l’oest, a només dotze quilòmetres del Paranal es troba l’Oceà Pacífic. Per sobre del cim del Paranal, podem observar la Via Làctia, amb la marca inconfusible dels cels australs, l’asterisme de la Creu del Sud.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El dia 5 de juliol, la NASA llançara a l’espai la missió anomenada, Solar Ultraviolet Magnetograph Investigation (SUMI), per tal d’estudiar els intricats i canviants camps magnètics del Sol, una difícil regió d’observació situada en la part baixa de l’atmosfera solar, anomenada cromosfera.

Els camps magnètics i la intensa energia magnètica es formen al cor del Sol i que formen les grans explosions de llum, com poden ser, les protuberàncies solars o les erupcions de partícules com les ejeccions de massa coronal (CMES). Si bé, ja existeixen instruments situats tant a la superfície terrestre, com a l’espai, que poden mesurar aquestes regions, cadascun però, està obligat a observar els camps magnètics en una determinada capa de la superfície solar o de la seva atmosfera. El SUMI, podrà observar regions que fins ara no s’han pogut observar.

“La novetat d’aquest instrument, és que pot observar la llum ultraviolada, quan fins ara tots han observat amb llum visible o infraroja”, comenta en Jónathan Cirtain, científic de la NASA i principal responsable de la missió SUMI. “Les longituds d’ona de la llum corresponen als nivells més baixos de l’atmosfera del Sol, però el SUMI els veurà en ls regions més altes de la cromosfera”.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Un equip internacional d’astrònoms utilitzant les dades del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ha fet una observació sense precedents; la detecció de canvis significatius en l’atmosfera d’un planeta situat més enllà del nostre sistema solar.

“L’enregistrament de les dades en múltiples longituds d’ona, tant amb el Hubble com amb el Swift, ens han proporcionat una visió de la interacció entre una flamarada d’una activa estrella i l’atmosfera d’un planeta gegant”, ha comentat l’Alain Lecavelier des Etangs, membre de l’Institut Astrofísic de Paris (IAP) , principal responsable d’aquesta recerca.

L’exoplaneta HD 189733b, és un gegant gasós similar a Júpiter, amb una grandària i una massa d’un 14% més gran. El planeta òrbita la seva estrella a només una distància de 5 milions de quilòmetres, aproximadament 30 vegades més a prop que la distància entre la Terra i el Sol i que completa una òrbita cada 2,2 dies. L’estrella s’anomena 189733A i té unes dimensions i massa equivalent al 80% del nostre Sol.

Els astrònoms calssifiquen el planeta com un “Júpiter calent” i que amb imatges del Hubble ens mostren la profunda atmosfera del planeta que pot arribar a una temperatura propera als 1.030 graus.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Per primera vegada , una nova i enginyosa tècnica ha permès als astrònoms estudiar l’atmosfera d’un exoplaneta en detall, inclús sense la necessitat de passar per davant de la seva estrella amfitriona. Un equip internacional, ha utilitzat el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO per capturar directament la dèbil brillantor del planeta Tau Boötis b. Per primera vegada, s’ha estudiat l’atmosfera d’un planeta, alhora que s’ha mesurat la seva òrbita i la massa d’una manera molt precisa, resolent així un antic problema de més quinze anys d’antiguitat. Sorprenentment, l’equip de recerca ha descobert que l’atmosfera del planeta sembla més freda com més s’allunya de la superfície, el contrari del que s’esperava.

El planeta Tau Boötis b, va ser un dels primers exoplanetes descobertas l’any 1996 i segueix sent un dels més propers que es coneixen. Tot i que la seva estrella amfitriona és fàcimente observable a simple vista, òbiviament el planeta no ho es i fins ara només és podia detectar pels efectes gravitacionals a la seva estrella. Tau Boötis b, és una gran “Júpiter calent” que òrbita molt a prop de la seva estrella.

Com molt exoplanetes, aquest no transita pel davant del disc de la seva estrella (com ho va fer recentement Venus al passar davant del Sol). Fins ara aquests trànsits eren essencials per permetre l’estudi de les atmosferes dels Júpiters calents; quan un planeta passa per davant de la seva estrella, les propietats de la seva atmosfera queden impreses en la llum de l’estrella. Com que no hi ha  llum que brilli a través de l’atmosfera de Tau Boötis b cap a nosaltres, l’atmosfera del planeta no havia pogut ser estudiada fins ara.

La nova tècnica, ha permès als astrònoms mesurar l’angle de l’òrbita del planeta i d’aquesta manera extreure la seva massa amb precisíó. Calculant els canvis en el moviment per primera vegada d’una manera rigorosa, s’ha pogut determinar que Tau Boötis b òrbita a la seva estrella amfitriona amb un angle de 44 graus i té sis vegades la massa del planeta Júpiter.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.