WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-29 07:45:13' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Juliol, 2012

Diversitat geològica en la regió d’aterratge del Curisotity.

L’àrea on el ròver Curiosity de la NASA aterrarà el proper dia 5 d’agost a les 6 hores horari de l’Est dels Estats Units, té una gran diversitat geològica i que els científics estan ansiosos per invesitgar. La regió correspon a l’oval situat en aquesta imatge en fals color, presa amb les dades del Mars Odyssey. La imatge va ser obtinguda amb el Thermal Emission Imaging System, la qual combina les dades topogràfiques amb les dades d’inèrcia tèrmica que registren la capacitat de la superfície de Mart per retenir la calor.

L’oval el·líptica de color groc ens mostra el punt d’aterratge del Curiosity.

Un ventrall al·luvial és visible al voltant d’un cràter situat al nord-oest de la regió d’aterratge. Una sèrie de línies ondulades que viagen en direcció sudest del cràter indiquen un material similar en la pendent. El material que forma aquest ventall, apareix de color verd blavós en aquesta imatge.

L’àrea de color vermell indica un material de la superfície que està més fortament cimentat en les roques de la regió i que és probable que tingui una alta concentració de minerals. Una interessant interpretació d’aquesta textura, indica la probable presència d’aigua en un temps del passat.

El Curiosity s’espera que aterri en el gran cràter Gale. A prop d’aquest cràter, n’hi ha un de més petit (d’un quilòmetres de grandària aproximadament) a l’interior del mateix Gale, visible en la part inferior dreta de la imatge.

pia15690.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Mickey Mouse trobat a Mercuri !

Aquesta imatge està situada al nord-oest del recentment anomenat cràter Magritte, al sud del planeta Mercuri. El cràter mencionat no és troba en la imatge mostrada, està situat al nord dels dos cràters més petits que podem observar en la imatge.

L’ombra a definit la sorprenent seblança de “Mickey Mouse” i que forma part d’un seguit d’antics  cràters que formen part de la història geològica de Mercuri.

La imatge va ser enregistrada dins del projecte MDIS, un mapa superficial d’angle d’alta incidènca. el mapa base d’alta incidència, és important dins de l’assignació de la missió MESSENGER.

Les imatges amb angle d’alta indicència, s’aconsegueixen quan el Sol està a prop de l’horitzó, donant lloc a llargues ombres que accetuen la topografia a petita escala de les característiques geològiques. Les imatges del mapa de base d’alta incidència s’adquireixen amb una resolució mitjana de 200 metres per píxel.

La imatge va ser aconseguida el dia 3 de juny de 2012, amb els instruments NAC i MDIS. El cràter central de la imatge, té un diàmetre aproximat de 105 quilòmetres.

pia15862.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els telescopis de l’ESO observen, que els pesos pesats estel·lars no viuen sols.

Una nova recerca de l’Observatori Europeu Austral (ESO) en concret, del Very large Telescope (VLT) ha mostrat que la majoria de les estrelles més brillants de gran massa, que impulsen l’evolució de les galàxies, no viuen soles. Gairebé tres quartes parts d’aquestes estrelles poden tenir una companya propera, molt més del que es pensava fins ara. Sorprenentment la major part d’aquestes parelles també estan experimentant les interaccions perjudicials, com ara la transferència de massa d’una estrella a l’altra, de manera que és creu que prop d’un terç d’aquestes estrelles poden arribar a fusinonar-se per formar una sola estrella.

L’univers és un lloc divers on podem observar moltes estrelles molt diferents al nostre Sol. Un equip internacional ha utilitzat el VLT per estudiar el que es coneix com estrelles del tipus O, les quals tenen molta temperatura, massa i brillantor. Aquestes estrelles tenen una vida molt curta i violenta i tenen un paper molt important en l’evolució de les galàxies. També estan vinculades als fenòmens extrems, com poden ser les explosions de raigs gamma, o les “estrelles vampirs”, on una estrella companya més petita xucla la matèria de la superfície de la seva estrella veïna més gran.

“Aquestes estrelles són enormes gegants”, ha comentat l’Hugues Sana, membre de la Universitat d’Amsterdam i autor principal d’aquesta recerca. “Aquestes estrelles tenen 15 o més vegades la massa del nostre Sol i poden ser fins a un milió de vegades més brillants. Aquestes estrelles són tan calentes que brillen amb una brillant llum blava-blanca i tenen temperatures superficials de més de 30.000 graus Celsius”.

Els astrònoms han estudiat una mostra de 71 estrelles del tipus O i les respectives estrelles individuals o parelles (binaries) de sis grups d’estrells joves properes a la nostra Via Làctia, la majoria d’aquestes observacions amb el VLT.

En analitzar la llum que prové d’aquestes estrelles amb major detall, l’equip ha descobert que el 75% de totes les estrelles del tipus O, formen part d’un sistema binari, una proporció molt més alta de la que és coneixia fins ara. Més important però que això, ha estat detectart una gran proporció de parelles que estan prou a prop com per interactuar (a través de fusions estel·lars o de transferència de masses, de les anomenades estrelles vampirs) i que aquest percentatge també era més gran de l’esperat.

Les estrelles del tipus O, representen tan sols l’u per cent de les estrelles de l’univers, però els seus fenòmens de violència associada tenen un efecte desproporcionat en el seu entorn. Els vents i les descàrregues provinents d’aquestes estrelles poden aturar la formació de noves estrelles, les seves extraordinàries radiacions, així com el resplendor de les brillants nebuloses o l’enriquiment amb els elements pessats essencials de la vida formen part dels seus processos de vida. Les estrelles del tipus O, per tant estan implicades en molts dels mecanismes que impulsen l’evolució de les galàxies.

eso1230a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Les observacions dels AGNs ens mostren nous secrets.

Imatges d’alta resolució preses en llum infraroja des dels telescopis Gemini Sud i Nord, ens mostren una gran varietat de morfologies de baixa lluminositat, de nuclis actius de galàxies (AGN). Mentre que aquestes dades ens mostren unes característiques d’aquests objectes en una regió espectral determinada i que ajuden a resoldre el trencaclosques de l’estructura d’aquests objectes.

En els nuclis actius de les galàxies (AGN), els forats negres supermassius s’alimenten de gas, pols i estrells que estan situades en els centres de ls galàxies, on passen la major part de la seva vida d’una manera inactiva. Fins fa poc, els astrònoms havien observat només un grapat d’AGNs de baixa lluminositat en infraroig d’alta resolució. Per tant, no és disposava d’una visió en conjunt, per tal d’observar les seves propietats en general. Aquestes observacions de 22 regions de baixa lluminositat d’AGNs s’han realitzat amb els dos telescopis bessons Gemini.

Les imatges ens mostren una gran varietat de morfologies, des de galàxies dominades per una font central i compacte (molt semblant a les galàxies del tipus Seyfert, de major lluminositat que els quàsars) a febles nuclis amb força material repartit al seu voltant, les emissions en infraroig mitjà ens indiquen la formació d’estrelles al voltant del nucli.

Com a complement d’aquestes observacions, també s’ha observat amb altres tipus de radiació, des de les emissions en senyals de ràdio, fins a les freqüències de raigs X.

fig111.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

L’APEX participa en la observació més precisa feta fins ara.

Un equip internacional d’astrònoms ha observat el cor d’un quàsar llunyà, amb una precisió de dos milions de vegades superior a l’ull humà, una circumstància sense precedents. Per primera vegada, les observacions s’han realitzat amb el telescopi APEX (Atacama Pathfinder Experiment) i dos telescopis situats en altres continents. Es tracta d’un pas crucial en direccíó a l’objectiu científic anomentat “Telescopi d’Horitzons de Successos”; obtenir imatges de forats negres supermassius, tant del que es troba en la nostra galàxia, com d’altres situats en altres galàxies.

Els astrònoms han connectat el telescopi APEX situat a Xile, amb el conjunt Submillimeter Array (SMA) situat a Hawaii i el Submillimeter Telescope (SMT) situat a Arizona. Va aconseguir observar directament el centre d’una llunyana galàxia amb les observacons més precises fetes fins ara. Es tracta del brillant quàsar 3C 279, que conté un forat negre supermassiu amb una massa equivalent a mil milions de vegades el nostre Sol i que està tant lluny que la seva llum ha trigat més de cinc mil milions d’anys en arribar a nosaltres.

Els telescopis es va connectar utilitzant la coneguda tècnica de la interferometria de ampla base (VLBI). Els telescopis de major grandària podern fer observacions molt precises i la interferometria permet que actuïn com un sol telescopi molt més gran. Per l’observació d’aquest quàsar, l’equip de recerca va utilitzar els tres telescopis generant una interferometria amb una base transcontinental de 9.447 quilòmetres de longitud enre Xile i Hawaii, 7.174 quilòmetres entre Xile i Arizona i 4.627 quilòmetres entre Arizona i Hawaii. La connexió APEX a la ret a resultat crucial per que ha propocionat la base ample de major longitud.

eso1229a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una lluna eclipsada.

La lluna  Enceladus, està parcialment eclipsada pel planeta Saturn, en aquesta imatge enregistrada per la sonda espacial Cassini de la NASA, on també podem observar a més distància el satèl·lit Tità.

La sonda Cassini va sobrevolar Enceladus, a una distància de 26.000 quilòmetres. Podem apreciar la regió del terminador que separa el dia de la nit, d’aquest satèl·lit de només 504 quilòmetres de diàmetre, on podem observar a l’extrem esquerra  la superfície d¡’aquesta lluna, mentre que l’ombra del planeta Saturn està eclipsant la resta del satèl·lit.

Tità de 5.150 quilòmetres de diàmetre, està situat en la part inferior dreta d’aquesta imatge i que està a una distància aproximada de 1.100.000 quilòmetres de la  sonda.

La imatge va ser enregistrada en llum visible des de la càmera de gran camp, situada a bord de la sonda Cassini el dia 1 d’octubre de 2011. La resolució de la imatge és de 3 quilòmetres per píxel per Enceladus. Per tal d’observar millor la imatge s’augmentat el contrast en un factor de 1,5.

pia14617.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble ens mostra una gran quantitat de flaixos estel·lars.

El Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ha enregistrat una multitud d’estrells amb una similitud que té l’aparença d’un estadi ple d’espectadors abans de començar l’espctacle i que està il·luminat pels flaixos de les càmeres fotogràfiques. No obstant això, ls nombroses estrelles d’aquest objecte conegut com Messier 107, no són un fenomen passatger, almenys segons els calculs recnets, ja que aquestes antigues estrelles porten brillant milers de milions d’anys.

Messier 107, és un dels 150 cúmuls globulars que és troben al voltant del disc de la nostra galàxia, la Via Làctia. Aquestes col·leccións esfèriques que cadascuna conté centenars de milers de velles estrelles, es troben entre els objectes més antics de la Via Làctia. L’origen dels cúmuls globulars i el seu impacte en la evolució galàctica, segueix sent poc clara, de manera que els astrònoms segueixen el seu estudi a través d’imatges com aquesta obtinguda pel Hubble.

Messier 107, no és particularment dens, visualment és pot comparar amb d’altres cúmuls globulars, com Messier 53 o Messier 53, que com Messier 107 no disposen d’una gran densitat central d’estrelles. Messier 107 és troba en la constel·lació d’Ophiuchus a uns 20.000 anys llum de distància de nosatres.

670021main_m107.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una antena ALMA en moviment.

Aquesta imatge ens mostra una de les antenes europees de dotze metres de diàmetre ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array), durant el transport cap el centre de suport d’operacions del projecte (Operations Support Facility). Des de que, és va prendre la fotografia, aquesta i d’altres antenes han començat a operar en diferents projectes rebuts d’arreu del món.

ALMA desenvolupa les seves observacions des del Llano de Chajnantor, a una alçada de 5.000 metres. Una vegada s’hagi acabat la seva construcció, el conjunt disposarà de 66 antenes d’alta precisió de dotze i set mestres de diàmetre, repartides a distàncies fins a 16 quilòmetres, treballant com un únic telescopi en longituds d’ona entre 0,32 i 3,6 mil·límetres.

Més de la meitat de les 66 antenes ja estan situades a Chajnantor. Vint-i-cinc de les antenes ALMA, han estat subministrades per l’ESO a través d’un contracte amb el consorci europeu AEM, altres vint-i-cinc antenes les ha subministrat Amèrica del Nord i setze que provenen d’Àsia Oriental.

Cadascuna de les antenes pes al voltant de 100 tones, les quals es munten en el centre de suport d’operacions, situat en una regió xilena en el desert d’Atacama a 2.900 metres d’alçada i posteriorment son traslladades al Llano de Chajnantor a 5.000 metres, amb l’ajut de vehicles especials de transport amb 28 neumàtics i unes dimensions de deu metres d’ample, vint  metres de llarg i  sis metres d’alçada, amb un pes de 130 tones i una potència equivalent a dos vehicles de Formula 1.

potw1229a.jpg

Si vleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Llampec en blau.

Aquest mosaic en fals color ha estat enregistrat per la sonda Cassini de la NASA i que ens mostra la gran tempesta que va envoltar tot l’hemisferi nord del planeta Saturn durant gran part de l’any 2011.

El mosaic més gran situat a l’esquerra ens mostra el moment d’un resplendor a mode de llampec, que apareix com un punt de color blau. El mosaic més petit es compon d’imatges preses 30 minuts després, on el llamp ja no parpellejava en aquell moment.

La fletxa de color blanc ens indica la posició del llampec a través dels núvols. L’energia que observem en llum òptica, així com d’altres centelleigs de Saturn, són comparables a la tempesta més forta que pugui haver a la Terra. El llampec observat té unes dimensions aproximades de 200 quilòmetres de diàmetre en el moment de sobresortir per la part superior dels núvols. Per aquest motiu, els científics creuen que els raigs s’originen en els núvols situats a major profunditat de Saturn, on les gotes d’aigua es congelen. Això és anàleg a com és generen els llamps a la Terra.

Aquest llamp apareix només en el filtre sensible a la llum blava. En les imatges s’ha augmentat el contrast per fer visible el llamp.

Les imatges van ser capturades utilitzant els filtres espectrals de color vermell, verd i blau, que generalment es combinen per formar una imatge en color natural.

pia14921.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

L’Spitzer detecta un possible exoplaneta més petit que la Terra.

Els astrònoms que utilitzen el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, han detectat el que creuen és un planeta amb una grandària equivalent a dos terços de la Terra. L’exoplaneta candidat, anomenat UCF-1.01, està situat a uns 33 anys llum de nosaltres i de moment és l’exoplaneta més petit situat tan a prop de la Terra.

L’Spitzer ha realitzat estudis de trànsits d’exoplanetes coneguts, encara que UCF-1.01, ha estat identificat per primera vegada amb aquest telescopi i ens indica la seva pot indicar la seva potencialitat per tal de descobrir nous mons de la grandària terrestre.

“Hem trobat l’evidència d’un planeta molt petit, molt calent i situat relativament molt a prop de nosaltres, gràcies al Telescopi Espacial Spitzer”, ha comentat en Kevin Stevenson, membre de la Universitat Central de Florida a Orlando. Stevenson es el responsable d’aquesta recerca publicada recentment al The Astrophysical Journal. “La identificació dels petits planetes com UCF-1.01, ens ajuda a calibrar els nostres instruments per el futur”.

El nou candidat a planeta, està molt calent i es va observar inesperadament amb les dades del Spitzer. Stevenson i els seus companys de recerca, estaven estudian la grandària d’un exoplaneta de la grandària de Neptú, anomenat GJ 436b, situat al voltant d’una nana vermella GJ 436. Les dades del Spitzer van mostrar als astrònoms uns lleugers descensos en la quantitat de llum infraroja que provenia de l’estrella, més enllà de la pròpia causada per GJ 436b. Una revisió de les dades de l’Spitzer, van mostrar que les caigudes de llum eren periòdiques, el que suggereix un segon planeta que podria estar orbitant l’estrella i que bloquegés una fracció de la llum de l’estrella.

ssc2012-11a-rect.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »