Arxiu per Juny, 2012

Les cascades de la Via Làctia.

Moltes fotografies astronòmiques ens mostren impressionants vistes del cel, aquesta no és una excepció. No obstant això, hi ha alguna cosa estranya en aquesta panoràmica. darrera del Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, observem dues corrents d’estrelles que semblen caure en cascada, o potser s’eleven com columnes de fum al cel. Això és degut a que aquesta panoràmica captura tota la volta celeste, des del zenit fins a l’horitzó, un total de 360 graus al seu voltant. Les dues corrents són, de fet una sola banda: el pla de la nostra galàxia, la Via Làctia, ja que forma un arc al cel, d’horitzó a horitzó. Com que passa per sobre, causa aquesta distorsió per tal de representar tota la cúpula celeste, en una sola imatge plana i rectangular.

Per entendre la imatge, imaginem-nos que l’extrem esquerra està unida a l’extrem dret, generant un circuit que envolta, on la part superior està formada per un sol punt. Per tant, abasta la cúpula complerta del cel per damunt de nosaltres.

A l’esquerra de la imatge, la silueta dels observatoris, a més podem observar la taca brillant del Petit Núvol de Magallanes, una galàxia veïna de la Via Làctia. A la dreta, en el pla de la Via Làctia, podem observar el resplendor vermellós de la Nebulosa Carina. Per sobre de la foscor de la Nebulosa del Sac de Carbó, al costat de la Creu del Sud i lleugerament a munt, observem dues brillants estrelles, Alfa i Beta Centauri.

potw1224a1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Les dades del Voyager ens mostren el futur interestel·lar.

Les dades proporcionades per la sonda de la NASA, Voyager 1, indiquen que en les profunditats de l’espai ha trobat una regió on la intensitat de les partícules carregades procedents de fora del nostre sistema solar, han augmentat notablement. Científics del Voyager, investiguen aquesta circumstància per tal d’entendre aquestes dades que ens proporcionen el primer emissari de la humanitat que arriba a la frontera de l’espai interestel·lar situat a prop el nostre sistema solar.

“Les lleis de la física indiquen que algun dia el Voyager serà el primer objecte fabricat per la raça humana en arribar a l’espai interestel·lar, tot i que encara no sabem qua serà aquest dia”, ha comentat l’Ed Stone, membre de l’equip de recerca del Voyager. “Les dades més recents indiquen que estem clarament en una nova regió on les coses estan canviant molt ràpidament . És molt emocionant, ens estem acostan a la frontera del sistema solar”.

Les dades de la sonda triguen 16 hores i 38 minuts en arribar a la Terra (17.800 milions de quilòmetres), arriben a les antenes de la Xarxa d’Espai Profund de la NASA. Les partícules carregades són cap

 

 

 

559452main_pia13892label-94.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

6 comentaris

Una alineació casual de galàxies ens mostra una aparent col·lisió còsmica.

El telescopi Hubble de la NASA ens mostra aquesta imatge d’un parell de galàxies superposades, anomenades NGC 3314. Les dues galàxes semblen com si xoquessin, tot i que en realitat estan separades per desenes de milions d’anys llum, prop de deu vegades la distància entre la Via Làctia i la nostra galàxia veïna d’Andròmeda.

L’alineació de les dues galàxies respecte a la Terra, ens ofereix una visió única dels braços espirals retallats en front de NGC 3314A. el moviment de les dues galàxies indica que ambdues estan relativament intactes i que es mouen en direccions molt diferents.

La composició en color ha estat produida a partir d’exposicions presen en llum blava i vermella amb la Advanced cCmera for Surveys a bord del Hubble. Aquest parell de galàxies es troben aproximadament a uns 140 milions d’anys llum de nosaltres, en direcció a la constel·lació austral de la Hydra.

hs-2012-29-b-web_print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una compacte galàxia nana blava que no es pot amagar.

El Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ha enregistrat aquesta imatge de la galàxia nana UGC 5497 i que la podem observar com un grapat de sal per sobre d’un vellut negre.

Aquest objecte, és una compacta galàxia nana de color blau que es pot confondre amb els úmuls estel·lars de recent formació. Las brillants estrelles blaves, donen una aparença general de color blavós indicant que encara disposen de diversos milions d’anys per que la seva ràpida combustió les converteixi en supernoves.

UGC 5497 es considera que forma part del cúmul de galàxies de M-81, que és troba a uns 12 milions d’anys llum de nosaltres en la constel·lació de l’Óssa Major. UGC 5497 es va obsrvar per primera vegada en una recerca amb telescopis terrestres l’any 2008.

Segons la teoria cosmològica més acceptada respecte a la formació de galàxies, anomenada Lambda Matèria Fosca Freda, no haurien d’haver gaires galàxies nanes satèl·lits associades a augmentar el nombre de les poques galàxies que haurien d’haver.

Els astrofísics per tant, segueixen preguntant-se per aquestes galàxies “satèl·lits perdudes”.

La imatge és una combinació de dades en visible i infraroig a través de l’Advanced Camera for Surveys instal·lada en el Hubble, la qual cobreix una regió de 3,4 per 3,4 minuts d’arc.

potw1224a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Revisant el lloc d’aterratge del Curiosity.

Aquesta imatge ens mostra els canvis en la regió d’aterratge del Curiosity, el ròver de la NASA que està de viatge a Mart. L’el·lipse més gran, correspon a la destinació que s’havia suggerit a principis de juny de 2012, en revisar el projecte, s’ha concentrat en una el·lipse més petita, on el centre hi ha la Muntanya Sharp, a l’interior del cràter Gale.

La visió obliquoa de la Muntanya Sharp, forma part de tres observacions fetes amb els orbitadors situats en el planeta Mart. La imatge està mirant en direcció sud-est.

L’el·lipse més gran, d’uns 20 quilòmetres per 25 quilòmetres, ja formava part de la regió més petita que s’havia decidit com a punt d’aterratge en qualsevol missió a Mart feta fins ara, com a conseqüènca de la precissió en les tècniques d’aterratge.

El centratge en una el·lipse més petita, forma part de la recerca de la sonda Mars Science Laboratory. L’aterratge serà la nit del dia 5 d’agost de 2012, hora del Pacífic.

La figura 1 ens mostra l’el·lipse revisada. La figura 2 ens mostra el recorregut potencial del ròver en direcció a la Muntanya Sharp.

pia15685.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

M 64 en color.

La galàxia que veiem en aquesta imatge, presenta dues rotacions diferenciades; la regió interna gira en sentit invers a la regió exteror més dèbil. La col·lisió entre una galàxia sàtel·lit i la nostra protagonista ara fa uns mil milions d’anys aproximadament, no només ha provocat una immensa banda de pols i un efecte anòmal, sinó que la zona de fricció de rotació diferencial, presenta una taxa de formació estel·lar molt elevada.

La imatge està presa per l’Eduard Garcia Ribera, amb un telescopi LX200 de 10″ ACF a f/7,5 (reductor Astrophysics 0,67x), amb una resolució de 0,74″ píxel. La càmera utlitzada és una CCD ATIK 314+, amb roda portafiltres automatitzada i fltres LRGB Baader. Sistema d’òptica adaptativa StarlihgXpress amb càmera Lodestar, tot sobre una muntura Losmandy TITAN.

El temps d’exposició d’aquesta imatge, és :LGRB de 140, 80, 60 i 80 minuts, amb enregistraments de 5 minuts durant 3 nits, des de l’observatori situat a Àger, durant el mes de maig de 2012.

Messier 64, és una galàxia situada a una distància de 17 milions d’anys llum de nosaltres. La va descobrir Edward Pigott l’any 1779 i va ser catalogada per Charles Messier l’any 1780.

m64lrgb.jpg

Si voleu més infomació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Creixement de forats negres fora de sintonia.

Els nous resultats de dos objectes, ens mostren el desafiament d’idees dominants pel que fa a com creixen els forats negres supermassius en els centres de les galàxies. NGC 4342 i NGC 4291, les dues galàxies estudiades, estan a una distància astronòmicament properes, 75 i 85 milions d’anys llum respectivament de nosaltres. En aquestes imatges compostes en raigs X, per l’Observatori Chandra de la NASA, podem observar les seves emissions en color blau, mentre que les dades infraroges que provenen del 2MASS, les veiem en color vermell.

Els astrònoms han sabut amb observacions anteriors que aquestes galàxies disposen de forats negres amb masses inusualment grans en compració amb la massa continguda en el bulb central d’estrelles. De l’estudi de la matèria fosca que conté cada galàxia, el Chandra la ha utilitzat per examinar el seu contingut en gas calent, que es troba molt estès en els dos objectes.

En analitzar la distribució del gas calent, els investigadors han estat capaços de determinar si les galàxies havíen “perdut pes”, a través de les estrelles que s’allunyaven durant la trobada de marea amb la interacció mútua. Les estimacions de la pressió del gas calent, ha equilibrat la força gravitatòria de tota la matèria fosca de les galàxies. Atès que aquesta marea d’extracció, ha esgotat dràsticament la matèria fosca, i això és molt imprecís en les estrelles d’aquestes galàxies, fa que aquest procés sigui improbable en altres galàxies.

Aquests nous resultats de NGC 4342 i NGC 4291, desafien l’antiga idea que els forats negres en els centres de les galàxies creixen sempre en conjunt amb les protuberàncies de les estrelles que les envolten. Més aviat, aquesta recerca suggereix que els dos forats negres supermasius, així com la seva evolució han estat més estretament lligats a la quantitat i distribució de la matèria fosca de cada galàxia.

ngc4342.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant els nostres petits veïns.

Aquesta imatge ens mostra l nostre entorn més proper astonòmicament parlant, a una distància de 30 anys llum del Sol. Podem mostrar la petita població de nanes marrons (en cercles vermells) recentment descobertes pel Wide-field Infrared Explorer (WISE). La imatge simula les posicions reals de les estrelles.

Mentre que les estrelles grans, són fàcils d’observar a aquesta distància, les més febles també són de gran interes. Un dels principals objectius de la missió WISE, es descobrir les “estrelles fallides”, o nanes marrons properes al Sol.

Els astrònoms estan interessats en les nanes marrons, objectes de baixa massa que brillen de forma estable, com ho fan les estrelles  amb atmosferes fredes, com els exoplanetes, que també formen part d’aquest veïnat.

Aquesta representació ens mostra en precisió les posicions relatives del Sol i del seu entorn, des d’una distància d’uns 30 anys llum. El Sol és el punt feble de color groc del centre de la imatge.

Observem totes les nanes marrons conegudes dins dels 26 anys llum. Els cercles de color blau són les nanes marros prèviament conegudes, els cercles vermells són les nanes marrons identificades pel WISE.

Les nanes marrons del tipus M, coresponen al tipus més comú del nostre veïnatge solar. Aquest cens actualitzat, ens mostra que les nanes marrons, corresponen a una per cada sis estrelles estàndard.

Apareixen també en el fons de les estrelles de la constel·lació d’Orió en el centre esquerra de la imatge, així com també el cúmul de les Plèiades en la part superior.

a-localbrowndwarfs-med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El telescopi Spitzer observa els primers objectes energètics.

El feble resplendor dels primers objectes grumollosos de l’univers, han estat detectats amb molta precisió utilitzant el Telesopi Espacial Spitzer de la NASA. Aquests febles objectes, podrien ser estrelles extremadament massives o voraços forats negres. Estan massa lluny per poder ser observats individualment, encara que l’Spitzer pot detectar patrons d’objectes utilitzant la seva llum infraroja.

Les observacions ajuden a confirmar que els primers objectes eren enormement massius, així com espectaculars alhora de cremar el seu combustible.

“Aquests objectes haurien brillat d’una manera espectacular”, ha comentat l’Alexander “Sasha” Kashlinsky, membre del Goddard Space Flight Center. “Encara no podem descartar directament les misterioses fonts d’aquestes llums que provenen d’un univers primitiu, però ara és com si estiguéssim observant de reüll en una època antiga. L’Spitzer és qui estableix el full de ruta de la propera missió de la NASA, el Telescopi James Webb, que ens mostrarà exactament com eren aquests objectes”.

Les dues imatges ens mostren la mateixa regió de la constel·lació de Bootes, coneguda com la Franja de Groth. L’àrea coberta d’aquesta regió de l’espai és aproximadament d’1 per 0,12 graus.

La imatge superior ens mostra la visió en infrarojos del Spitzer, incloent-hi estrelles en un primer pla i més enllà llunyanes galàxies, tot amb una longitud d’ona de 4,5 microns.

La imatge inferior, observem les estrelles i les galàxies resoltes, ja que s’ha desemmascarat la imatge (taques fosques) i la brillantor de fons ha estat substituïda. Aquest processament ens mostra una estructura molt feble per ser observada en la imatge original. L’estructura del panell inferior coincideix amb el que caldria esperar dels patrons dels cúmuls galàctics que es van formar a l’origen de l’univers. Tot i que una galàxia individual seria massa feble per ser observada, amb aquesta tècnica els astrònoms poden entendre millor com era l’univers poc després del Big Bang.

ssc2012-08a_ti.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Descoberta la galàxia més llunyana, a l’albada còsmica.

Un equip d’astrònoms dirigits per Takatoshi Shibuya, el Dr. Nobunari Kashikawa, el Dr. Kazuki Ota, i el Dr. Massanori Lye, utilitzant  el telescopi Subaru i els telescopis Gemini, han detectat la galàxia més llunyana observada fins ara, SXDF-NB 1006-2, que és troba a una distància de 12.910 milions d’anys llum de nosaltres.

Aquesta galàxia está una mica més lluny que GN-108036, que el mateix telescopi Subaru va descobrir fa algun temps. A més, l’equip d’investigació va comprovar que la proporció de gas d’hidrogen neutre a l’univers primerenc de 750 milions d’anys, era més gran del que hi ha avui dia. Aquestes descobertes ens ajuden a compendre la naturalesa de l’univers que existia a “l’albada còsmica”, quan la llum dels antics objectes celestes i les seves estructures van aparéixer de la foscor.

Els astrònoms pensen que el nostre univers va començar fa uns 13.700 milions d’anys després del Big Bang. La temperatura extrema i la densitat d’aquesta “bola de foc” va disminuir ràpidament de la mateixa manera que el seu volum augmentava. El plasma còsmic calent, compost principalment per protons i electrons es va recombinar per formar àtoms neutres d’hidrogen, després dins dels 380.000 anys següents al Big Bang i que va ser el començament de la còsmica “edat fosca”. A partir de llavors, el gas va continuar refredant-se i fluctuant en la seva densitat, al voltant de 200 a 500 milions d’anys després del Big Bang, les regions denses dels núvols d’hidrogen neutre és van col·lapsar sota la seva pròpia gravetat i es van formar les primeres estrelles i galàxies.

La radiació d’aquella primera generació d’estrelles va començar a escalfar i reionitzar l’hidrogen a l’espai i generar la reionització de l’univers sencer. Aquesta va ser l’era de la “reionitzacó còsmica”, o “l’albada còsmica”. L’equip de recerca centra la seva investigació en la identificació de l’època d’aquesta aurora còsmica, en un esforç per respondre les principals qüestions astronòmiques respecte la història del nostre univers.

En la imatge del requadre superior esquerra podem observar la recent galàxia descoberta, SXDF.NB 1006-2.

fig2e.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »


Moved Permanently

The document has moved here.

301 Moved Permanently
Apache/2.4.29 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80