Arxiu per Juny, 2012

El Hubble observa un rar arc gravitacional.

Veure per creure, excepte quan vostè no creu el que veu.

Els astrònoms que treballen amb el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han observat un desconcertant arc de llum darrera d’un massiu cúmul de galàxies situades a uns 10.000 milons d’anys llum de nosaltres. El cúmul galàctic, descobert pel Telescopi Espacial Spitzer, s’ha observat quan l’univers tenia aproximadament una quarta part de l’edat actual, que és d’uns 13.700 milions d’anys. El gegantí arc és la forma allargada d’una galàxia encara més distant, la llum distorsionada per la poderosa gravetat del cúmul galàctic, genera un efecte anomenat lent gravitacional.

“Quan el vaig observar per primera vegada, en vaig quedar mirant fixament, pensant que desapareixeria”, ha comentat el responsable d’aquesta recerca, l’Anthony Gonzalez, membre de la Universitat de Florida. “D’acord amb un anàlisi estadistic, els arcs són molt rars a aquesta distància. En aquella època, l’expectativa és que no hi havia prou galàxies com per estat més lluny del mateix cúmul, encara que és tractés d’una “lent” distorsionada pel mateix cúmul. L’altre problema, és que els cúmuls de galàxies es tornen menys massius com més enrere en el temps. Això, fa més difícil trobar cúmuls amb prou massa com per disposar d’una bona lent gravitacional per doblegar la lunyana llum d’una galàxia”.

Els cúmuls de galàxies són agrupacions de centenars de milers de galàxies unides entre si per la gravetat. Són les estructures més masives de l’univers. Els astrònoms estudien en deteniment els cúmuls de galàxies, a la recerca de llunyanes galàxies, augmentades pel darrera, ja que d’altre manera seria molt difícil observar-les.

La sorpresa d’aquesta observació del Hubble, ha estat observar una lent gravitacional molt llunyana, anomemada IDCS J1426.5+3508, amb una massa equivalent a 500 bilions de vegades el nostre Sol. Es tracta d’un cúmul galàctic entre 5 i 10 vegades més gran que els observat fins ara.

hs-2012-19-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Les roques del planeta Mart, ens mostren l’antiga presència d’aigua en el subsòl.

Mitjançant l’estudi de roques que van impactar i formar els cràters, la sonda Mars Express de l’ESA, ha trobat l’evidència d’aigua subterrània a una profunditat i que va permetre l’existència d’aquest líquid durant els primers mil milions d’anys en el planeta vermell.

Els cràters d’impacte són les finestres naturals en la història de les superfícies planetàries: com més profund és el cràter, més enrere en el temps es pot investigar.

A més, com a conseqüència de l’impacte, s’ofereix l’oportunitat d’estudiar el material que s’amagava sota la superfície.

En una nova recerca, la sonda Mars Express de l’ESA i la sonda Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA, han observat de molt a prop uns cràrters situats en una regió de 1.000 X 2.000 quilòmetres, en les antigues teres altes del sud, en una regió anomenada Tyrrhena Terra. D’aquesta manera s’ha pogut investigar respecte a  la història de l’aigua en aquesta regió.

Centar-se en la química de les roques incrustades en ls parets del cràter, les planures i les elevacions centrals, axí com del material circumdant, els científics han identificat 175 llocs que estan compostos de minerals formats amb la presència d’aigua.

En aquesta imatge podem apreciar un cràter d’uns 25 quilòmetres de diàmetre, observat amb la High Resluton Stereo Camera (HRSC), en una visió amb perspectiva. Podem observar l’excavació de les roques per les aigües subterrànis abans de succeir l’impacte.

Utilitzant l’instrument OMEGA situat a bord de la sonda Mars Express, els científics han identificat minerals hidratats en la regió del pic central, en les parets, així com la regió circumdant de material expulsat del mateix cràter.

crater-tyrrhena_h.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La tripulació de l’estació espacial observa núvols en la “brillantor nocturna”.

En ambdós hemisferis nord i sud de la Terra, els núvols polars mesosférics estan al cim de la seva visibilitat, durant les respectives primaveres o començaments de les temporades d’estiu respectivament. Visibles des d’una nau en vol, com l’Estació Espacial Internacional, o des de la Terra al capvespre, els núvols solen aparèixer  delicats i brillants en la foscor de l’espai, com uns núvols “brillants en la foscor de la nit”.

El dia 13 de juny de 2012, quan es va capturar aquesta imatge, l’estació espacial estava pasant per damunt de l’altiplà del Tibet, els núvols polars mesosférics eren visibles per les aeronaus que viatjaven pel Canadà.

Els núvols polars es formen entre els 76 i 85 quilòmetres d’alçada de la superfície terrestre, quan hi ha suficient vapor d’aigua per congerlar-se en cristalls de gel. Els núvols estan il·luminats pel Sol, quan estan just a l’horitzó, prestant-los el resplendor nocturn.

662917main_image_2292_946-7.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Estrats ondulats en els dipòsits estratificats del pol nord.

Aquests estrats propers al Pol Nord del planeta Mart, probablement guarden el registre dels canvis climàtics del planeta vermell, de la mateixa manera que ho fan els gels dels pols de la Terra.

Tenen una aparença ondulada segurament degut que els estrats horitzontals han estat erosionats en les valls i les crestes de poca fondària, o bé perquè aquests estrats no són horitzontals. Alguns d’aquests estrats han estat empesos amb d’altres estrats, el que evidència un període continuat d’erosió seguit per la continuada reposició de nous estrats.

Les orientacions de les diferents regions, ens mostren estrats d’aspecte ondular i de “no conformitat”, o de superfície erosionada, que seran determinants una vegada aqusta imatge i la corresponent imatge estèreo sigin utilitzades per mesurar i estudiar la topografia de la superfície d’aquest planeta.

esp_027058_2625.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble ens mostra el cúmul globular Messier 10.

Igual que molts dels objectes més famosos del cel, el cúmul globular Messier 10, era de poc interès pel seu descobridor. Charles Messier, astrònom francès del segle 18, que va catalogar més de 100 galàxes i cúmuls, però ell estava interessat només amb els cometes. A través dels telescopis d’aquella època, els cometes, les nebuloses, els cúmuls globulars o les galàxies, apareixien com a taques tènues i difuses, que fàcilment es podien confondre amb d’altres objectes.

Només observant acuradament el seu moviment ( o la manca d’ell) els astrònoms eren capaços de distingir els cometes, que és mouen lentament en el fons estel·lar, mentre que d’altres objectes astronòmics més llunyans no és mouen en absolut als nostres ulls.

La decisió de Messier de catalogar tots els objectes que podia trobar i que no eren cometes, va ser una solució pragmàtica que tindria un gran impacte a l’astronomia. El seu catàleg de poc més de 100 objectes, inclou molts dels objects més famosos del cel nocturn. Messier 10, el veiem en una imatge presa pel Telescopi Espacial Hubble. Messier el va descriure en la seva primera edició de catàleg, que va ser publicat l’any 1774, on va incloure els primers 45 objectes identificats.

Messier 10, és una esfera d’estrelles, que esta situada a uns 15.000 anys llum de la Terra, en la constel·lació d’Ophiuchus. Amb uns 80 any llum de diàmetre, hauria d’aparèixer com dos terços de la mida de la Lluna en el cel nocturn. No obstant això, les seves regions exteriors són molt difuses i només podem apreciar la brillant regió central a ull nu.

661908main_clusterm10-full.jpg

Si voleu més infomració, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Generant múltiples fusions de galàxies ultralluminoses infrarojes.

Un equip d’astrònoms dirigits pel professors Yoshiaki Taniguchi (Universitat de Ehime), ha conclòs que les galàxies ultralluminoses en infraroig (ULIRG) Arp 220, s’han desenvolupat a partir de la fusió múltiple entre quatre o més galàxies. Les noves dades obtingudes amb el Telescopi Subaru i l’espectroscòpi òptic de l’Observatori W.M. Keck, ens mostren dues cues de marees que han desenvolupat Arp 220. Degut que Arp 220 és una ULIRG arquetípica, ens pot ajudar a la comprensió del desenvolupament de les ULIRG en general.

Descoberta a partir de les dades del IRAS a mitjans de 1980, les ULIRGs corresponen a les galàxies més lluminoses de l’univers proper o local. La major part de la seva energia d’emissió correspon al infraroig, el que suggereix que contenen una gran quantitat de pols, un indici de la seva immensa formació estel·lar.

Els astrònoms han proposat diferents escenaris pel desenvolupament de les ULIRGs (10-12 lluminositat Sol), generades principalment per un gran nombre d’estrelles massives, comparables a la lluminositat dels quàsars. Un altre escenari proposat pel professor Taniguchi, correspon a la hipòtesi de les fusions entre si de galàxies múltiples. Tot i que això genera una sèrie de preguntes, hores d’ara sense resposta: 1) Quantes galàxies s’han fusionar entre una sola ?. Quin tipus de galàxies és fusionen entre si?. A partir d’aqui les explicacions dels origens de les ULIRGs seguexien sent controvertides. L’equip actual dura a terme les investigacions per ajudar a respondre aquestes preguntes i proposar una expliació plausible, basada en les dades per explicar l’origen de les ULIRGs.

fig1e.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El VLT ens apropa NGC 6357.

En les profunditats de la Via Làctia, situada en la constel·lació d’Scorpius és troba 6357, una regió de l’espai on neixen estrelles dins de caòtics núvols de gas i pols. Les regions més externes d’aquest gran núvol han estat enregistrades pel telescopi VLT de l’ESO, aonseguint d’aquesta manera la imatge més gran obtinguda fins ara d’aquesta zona.

La nova imatge ens mostra un ample riu de pols que travessa el centre, absorbint la llum dels objectes més allunyats . A la dreta hi ha un petit cúmul de joves estrelles de color blau-blanc que s’han format a partir d’aquest núvol de gas. Probablement tenen només alguns milions d’anys d’edat, molt joves pels estàndards estel·lars. La intensa radiació ultraviolada que sobresurtd’aquestes estrelles està generant una cavitat en el gas i la pols que les envolt i esculpint la regió amb estranyes formes.

Encara que la imatge complerta està coberta per regions fosques de pols còsmic, alguns rastres apareixen en la part baixa, a ladreta per tal d’observar en detall les regions de formació.

eso1226a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

17 comentaris

Uns astrònoms descobreixen una estranya parella.

Pocs llocs ofereixen una espectacular nit, quan observem la Lluna plena aixecant-se per darrera de l’horitzó. Ara, imaginem-nos que en lloc de la Lluna, apareix un planeta gasós amb una grandària aparent de tres vegades el nostre satèl·lit, per sobre d’un paisatge cobert de lava. Aqusta panoràmica extraterrestre existeix, en el recent descobriment de dos planetes situats en el sistema Kepler-36.

“Aquests dos mons mantenen trobades permanents”, ha comentat en Josh Carter, membre del Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics (CfA).

“La proximitat entre aquests dos planetes, és la més propera que s’hagi observat fins ara”, ha comentat el coautor d’aquesta recerca, l’Eric Agol, membre de la Universitat de Washington.

El descobriment es va efectuar amb les dades de la sonda espacial Kepler de la NASA, el qual pot detectar el pas d’un planeta per davant de la seva estrella, i d’aquesta manera detectar la subtil disminució de la brillantor de l’estrella.

El sistema recentment descobert conté dos planetes que orbiten a una estrella de la grandària del Sol, tot i que té alguns milers de milions d’anys més de vida. El planeta més interior, Kepler-36b, és un planeta rocós de 1,5 vegades la grandària de la Terra i 4,5 vegades la seva massa. Orbita la seva estrella en només 14 dies a una distància de menys de 11 milions de quilòmetres.

El planeta exterior, Kepler-36c, és un planeta gasós 3,7 vegades la grandària de la Terra i una massa equivalent a 8 vegades. Aquest “Neptú calent” orbita una vegada cada 16 dies a una distància de 12 milions de quilòmetres.

Els dos planetes experimenten una conjunció cada 97 dis de mitjana. En aquest moviment, estan separats per menys de 5 vegades la distància que hi ha entre la Terra i la Lluna. desde Kepler-36b, es pot observar molt més gran el planeta veí, que nosaltres a la nostra lluna. Aquests acostaments ocasionen enormes forces de marees gravitacionals que comprimeixen i estiren els dos planetes mútuament.

lores.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La majoria dels quàsars s’alimenten a base de petits apats.

Els forats negres situats en un univers primitiu subsisteixen menjant alguns “entrepans”, enlloc d’un suculent “dinar”, per tal d’alimentar els quàsars i d’aquesta manera ajudar-los a créixer.

Els quàsars són els brillants fars de llum que són alimentats pels forats negres amb el material que cau al seu interior, en aquest procés la pols i el gas s’escalfen a milions de graus. Els quàsars més brillants de les galàxies resideixen en les distorsionades col·lisions entre galàxies. Aquests encontres envien grans quantitats de gas i pols al remolí gravitacional dels famolencs forats negres.

Ara, però els astrònoms estan descobrint una població subjacent de febles quàsars que evolucionen en galàxes espirals que semblen normals. Estan provocats per forats negres que s’atipen de petites regions de gas o de tant en tant de galàxies satèl·lits.

Un cens de 30 galàxies que acullen quàsars, han estat enregistrats pels telescopis Hubble i Spitzer de la NASA, els quals ha trobat que 26 de les galàxies no  semblaven tenir signes reveladors de col·lisions amb altres galàxies. Només una de les galàxies mostrava evidències d’una interacció amb una altre galàxia. Les galàxies existeixen des dels 8.000 a 12.000 milions d’anys, duant el creixement dels forats negres.

L’estudi dirigit per Kevin Schawinski, membre de la Universitat de Yale, reforça l’evidència que el creixement dels forats negres més massius situats en un univers actual, han evolucionat a base de petits esdeveniments, enlloc d’encontres i fusions produïts en un espai petit de temps.

hs-2012-27-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Llacs tropicals de metà a Tità.

La sonda espacial cassini de la NASA, ha estudiat des de fa molt de temps els llacs de metà, situats en els “tròpics” de Tità, una lluna del planeta Saturn. Un d’aquests llacs tropicals, sembla tenir la grandària del Gra Llac Salat d’Utah (Estats Unitst), amb una fondària d’un metre.

El resultat, que es fruït d’un nou anàlisi de les dades de la Cassini, són inesperats, ja que els models havien assumit que només hi havia una persistència de líquid en els pols.

D’on prové el líquid d’aquests llacs?. “Un probable proveïdor, podria ser un aqüífer subterrani”, ha comentat en Caitlin Griffith, principal responsable d’aquesta recerca i membre de l’equip de la sonda Cassini. “En essència, Tità podria tenir un oasi”.

La comprensió de com es formen els llacs a Tità, ajudaria als científics a aprendre la història d’aquest satèl·lit. De la mateixa manera que el cicle hidrològic de la Terra, Tità té un cicle de “metà” en lloc de l’aigua. A l’atmosfera de Tità, la llum ulraviolada trenca el metà, iniciant una cadena complexes reacions químiques orgàniques. De moment, els models existents no han estat capaços d’explicar l’abundor del metà.

“Un aqüífer podria exlicar una d’aquestes desconcertants preguntes, respecte l’existència de metà, el qual tard o d’hora quedaria esgotat”, ha comentat Griffith. “El metà és el progenitor de la química orgànica de Tità, el qual produeix probablement interessants molècules, com els aminoàcids, els blocs de la construcció de la vida”.

Els models de circulació global de Tità, han teoritzat respecte al metà líquid que s’evaporaria de la regió equatorial i estaria transportada pels vents dels pols nord i sud. Al caure a la superfície, formaria els llacs polars. A la Terra, l’aigua és igualment transportada per la ciculació dels vents, però els oceans també transporten l’aigua, contrarestant alguns efectes atmosfèrics.

oopia14575.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

10 comentaris

Pàgina Següent »