Aquesta seqüència de dues imatges, ens mostra el moviment d’una duna de sorra situada en el planeta Mart. Les matges formen part d’un estudi publicat a a revista Nature el passat dia 9 de maig de 2012, on observem el moviment de les dunes del planeta Mart, més o menysa mb el mateix flux (volum per unitat de temps), com el moviment de les dunes situades a l’Antartida de la Terra.

L’abans i el després de les imatges, es van prendre gairebé tres anys, amb les dades enregistrades per la High Resolution Imaging Science Experiment (HiRISE), situada a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter. L’escala de la imatge, és de 50 metres. Aquesta regió, forma part d’un camp de dunes situades dins de la caldera cimera del volcà Nilli Patera, situada a 8,7 graus de latitud i 67,3 graus de longitud est.

Les imatges ens mostren una regió fosca i ondulada que reobreix una brillant superfície de roques. Han estat enregistrades amb la tècnica d’ortofotos, es a dir, ajuntant-les de tal manera que semblen com si les veiesim des de dalt. Les fotografies estan preses amb un interval de 941 dies. Podem observar unes fletxes que ens indiquen la direcció per on s’han desplaçat les dunes.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

L’Observatori Espacial Herchel ha descobert un gegantí cúmul galàctic ple de filaments incandescents carregats amb milers de milions de noves estrelles. Els filaments connecten dos cúmuls de galàxies que, juntament amb un tercer grup donaran pas a un dels supercúmuls de galàxies més grans de l’univers.

Aquests filaments són la primera estructura d’aquest tipus que s’han estudiat i que estan situats en una època crítica d’acumulació on les colossals estructures de galàxies, anomenades supercúmuls van començar a prendre forma. El resplendent pont galàctic ens ofereix als astrònoms una oportunitat única per explorar com evolucionen les galàxies i es fusionen per formar aquests supercúmuls.

“L’observació d’aquest filament ens proporciona la oportunitat d’observar la formació estel·lar, veiem com es relacionen les galàxies amb el supercúmul que ens envolta”, ha comentat en Kristen Coppin, astrofísic de la Universitat McGill del Canadà i responsable d’aquest article.

“Aquest pont lluminós de formació estel·lar de formació estel·lar ens dóna una visió de om evoluciona una estructura còsmica a gran escala i com ens afecta en la evolució de les galàxies individuals que conviuen dins d’aquesta estructura”, comenta en Jim Geach, coautor de la recerca.

El filament intergalàctic, que conté centenars de galàxies s’estén per uns 8 milions d’anys llum i uneix dos dels tres cúmuls que formen part d’aquest supercúmul, conegut com a RCS2319. La llum d’aquest supercúmul ha trigat en arribar a nosaltres un set mil milions d’anys aproximadament.

La quantitat de llum infraroja que surgeix entre el filament d’aquestes galàxies equival aproximadament a 1.000 masses solars per ay. En comparació, la nostra galàxia, la Via Làctia, està produint al voltant d’una massa solar de noves estrelles per anys.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Les observacions de l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, han proporconat la primera evidència en rais X , d’una ona de xoc d’una supernova a través d’un capoll de gas que envolta a l’estrella que va explotar. Aquest descobriment podria ajudar als astrònoms a comprendre per què algunes supernoves són molt més poderoses que d’altres.

El dia 3 de novembre de 2010, una supernova va ser descoberta a la galàxia UGC 5189A, que es troba a uns 160 milions d’anys llum de nosaltres. utlitzant les dades del telescopi All Sky Automated Survey situat a Hawaii, els astrònoms van determinar que l supernova va explotar a principis d’octubre de 2010.

Aquesta imatge composta d’UGC 5189A, ens mostra les dades en raigs X del Chandra en color porpra i les òptiques preses pel Telescopi Espacial Hubble en colors vermell, verd i blau. SN 2010jl, és una font molt brillant en raigs X situada en la part superior de la galàxia.

L’equip d’investigados van utilitzar el Chandra per observar aqusta supernova el mes de desembre de 2010 i novament l’octubre de 2011. La supernova ha estat un dels objects més brillants observats en raigs X.

En llum visible, SN 2010jl era unes deu vegades més lluminosa que una típica supernova, resultant del col·lapse d’una estrella massiva. Diferents explicacions han estat proposades per explicar aquestes energètiques supernoves, (1) incloen-hi la interacció de l’ona expansiva de la mateixa supernova amb una densa regió de matèria situada al voltant de l’estrella pre-supernova, (2) la radioactivitat resultant de la inestabilitat de la supernova (provocada per la conversió dels raigs gamma en parells de partícules i anti-partícules), (3) o les emissions alimentades per una estrella de neutrons amb un camp magnètic inusualment potent.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

L’estranya galàxia Centarus A, ha estat enregistrada en aquesta nova imatge per l’Observatori Europeu Austral. Amb un temps d’exposició de més de 50 hores, és probablement la imatge amb més detall obtinguda fins ara d’aquesta peculiar galàxia. Va ser obtinguda amb la Wide Field Imager (WFI) instal·lada en el telescopi de 2,2 metres de diàmetre MPG/ESO, situat a l’observatori de La Silla, a Xile.

Centaurus A, també és coneguda com NGC 5128, és una galàxia el·líptica massiva molt peculiar, amb un forat negre supermassiu situat en la seva regió central. Es troba a una distànca de 12 milions d’anys llum de nosaltres, en la constel·lació austral de Centaurus. Aquesta galàxia té la particularitat de ser la galàxia amb l’emissió més inensa en senyals de ràdio. Els astrònoms creuen que del brillant nucli, sorgeixen les fortes emissions d’ones de ràdio i els fluxos energètics de Centaurus A, que estan produïts per un forat negre central amb una massa aproximada de 100 milions de vegades la del Sol. La matèria es troba tan densa en aquesta regió central, que allibera enormes quantitats d’energia a mesura que cau dins del mateix forat negre.

La imatge s’ha obtingut amb l’instrument WFI, el qual no permet apreciar la naturalesa sencera d’aquesta galàxia el·líptica, mostrant la forma més allargada de les regions exteriors i més dèbils. La brillantor que registra la major part d’aquesta imatge, prové de centenars de milers de milions d’estrelles velles i fredes. A diferència d’altres galàxies el·líptiques, les suaus estructures de Centaurus A, es troben pertorbades per una àmplia banda irreglar de material fosc que a la seva vegada enfosqueix el centre de la galàxia.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

La sonda Mars Express de l’ESA, ha enregistrat imatges d’una regió del planeta vermell, on semblen estat esculpides per un líquid. Això ens mostra una nova evidència, que el planeta Mart, va disposar de grans quantitats d’aigua en la seva sperfície en un passat llunyà.

El 21 de juny de l’any passat, la Mars Express va apuntar la seva càmera d’alta resolució estèreo a la part occidental d’Acidalia Planitia, una conca gegant situada en les terres baixes del nord del planeta, al costat de Tempe Terra, una regió més vella i més alta.

Acidalia Planitia, és una regió que fins i tot poden observar des de la Terra els astrònoms amateurs.

El famós observador Giovanni Schiaparelli va anomenar aquesta fosca regió en el seu mapa de Mart, amb el nom de la mítica Acidalian (o Venus), la font de Beòcia,  on l’antiga mitologia grega indica que estava banyada per les tres gràcies.

Les imatges cobreixen la part occidental de la regió, on veiem nombrosos valls que descendeixen de Tempe Terra on mostren la subtil evidència dels patrons de drenatge dendrítiques que en sobresurten.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Les llunes de Saturn Dafne i Pan, ens mostren els seus efectes gravitatoris en els anells del planeta i que podem observar en aquesta imatge capturada per la sonda Cassini de la NASA.

Dafne amb una grandària de 8 quilòmetres, està situat a l’esquerra de la imatge, entre les òrbites de la Divisió de Keeler i l’anell A. L’atracció gravitatòria de la lluna pertorba les òrbites de les partícules de l’anell A, formant unes estructures sinouoses que esculpeixen unes ones que es mouen tant en el pla de l’anell (radial) com en fora del mateix pla del’anell, tal com podem observar en altres imatges.

Pan amb 28 quilòmetres de grandària, el veiem en la part superior dreta de la imatge, entre les òrbites de la Divisió d’Encke i l’anell A. Els efectes de la gravetat d’aquesta lluna generen una regió fosca situada al voltant del mateix satèl·lit Pan.

Aquesta imatge va ser aconseguida en direcció sud, il·luminada pels anells amb uns 6 graus per sota del pla de rotació.

La imatge va ser presa en llum visible amb la càmera d’angle estret  situada a bord de la sonda Cassini, el passat dia 3 de juny de 2010, des d’una distància de 529.000 quilòmetres. La resolució de la imatge és d’uns 3 quilòmetres per píxel.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

L’Observatori Espacial Herchel ha demostrat que les galàxies amb poderosos forats negres actius en els seus nuclis, produeixen menys estrelles que les galàxies amb forats negres menys actius. Els resultats són els primers en demostrar que els forats negres galàctics, aturaven la formació d’estrelles quan l’univers tenia menys de la meitat de l’edat actual.

El Herchel és una missió de l’Agencia Espacial Europea, amb importants contribucions de la NASA.

“Volem saber com la formació estel·lar i l’activitat d’un forat negre estan vinculades”, ha comentat en Mathew Page, membre de la University College London i del Mullard Space Science Laboratory i principal responsable d’aquesta recerca. “Els dos processos augmenten en un conjunt, fins a cert punt, tot i que els forats negres més actius semblen apagar la formació d’estrelles”.

Els forats negres supermassius amb un pes de milions de vegades la massa solar, es creu que resideixen en els centres de les grans galàxies. Quan el gas cau dins d’aquests monstres, el material s’accelera i s’escalfa al voltant del forat negre, alliberant grans fluxos d’energia. Al començament de l’univers, els forats negres gegants i lluminosos, anomenats nuclis galàctics actius, eren sovint més brillants i amb més energia. La formació d’estrelles també era més activa en aquell temps.

Els estudis de ls galàxies properes, suggereixen que els forats negres actius poden desccelerar la formació estel·lar. L’augment de massa dels forats negres centrals, probablement dispersen les reserves galàctiques del gas fred, necessàri per la formació de noves estrelles. Aquest estudi només ha propocionat una “instantània” en el temps, però deixa clara la relació general entre els nuclis galàctics actius de les galàxies i la seva formació d’estrelles, sobretot en la història còsmica de la formació de galàxies.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquest gràfic ens mostra el procés pel qual els astrònoms que treballen amb el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, han detectat per primera vegada la llum d’un planeta súper-Terra.

El planeta orbita molt a prop de l’estrella 55 Cancri, fins ara cap telescopi havia aconseguit observar la llum que no fos de la mateixa estrella. Ara els astrònoms combinant la llum del sistema (estrella-planeta) a través d’una nova tècnica, ha permès observar la dèbil llum que ens mostra l’existència del planeta.

El planeta anomenat 55 Cancri e, és va identificar per primera vegada amb un “trànsit” al passar per davant de la seva estrella. Això va fer bloquejar una fracció de la llum de l’estrella que és proporcional a la grandària del planeta.

La detecció de la llum del planeta és molt difícil. Quan el planeta passa per darrera de la seva estrella (una ocultació), hi ha una lleugera disminució de la llum total, que correspon a la llum del mateix planeta, només unes poques parts per milió. A la llum infraroja, la brillator tèrmica del planeta és molt més evident, de manera que es pot observar millor l’ocultacó.

Aquesta ocultació amb llum infraroja ha estat detectada pel Spitzer i ha proporcionat per primera vegada als astrònoms, poder mesurar la llum d’aquest petit planeta ( al voltant de dues vegades la grandària de la Terra). Aquests mesuraments ajudaran als astrònoms a determinar les característiques del planeta.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquesta nova imatge de Messier 55, obtinguda amb el telescopi infraroig de rastreig  VISTA, podem observar milers d’estrelles atepeïdes com un eixam d’abelles. A més d’estar concentrades en un espai relativament petit, aquestes estrelles són de les més velles de l’univers. Els astrònoms estudien Messier 55 i d’altres objectes tan vells, anomenats cúmuls globulars, per tal de saber com evolucionen les galàxies i com envelleixen les estrelles.

Els cúmuls globulars és mantenen unides en un estret espai de forma esfèrica degut a la seva gravetat. A Messier 55, les estrelles estan especialment atepeïdes: aproximadament cent mil estrelles “s’apilen”  en una esfera amb un diàmetre de només 25 vegades la distància entre el Sol i el sistema estel·lar Alpha Centauri.

S’han detectat aproximadament 160 cúmuls globulars situats al voltant de la nostra galàxia, la Via Làctia, la majoria situats en la regió central de la galàxia.

Observant les estrelles d’aquests cúmuls globulars, s’ha descobert que es van formar en la mateixa època (aproximadament 10 mil milions d’anys), d’un mateix núvol de gas. Degut que aquest procés formatiu va tenir lloc poc milers de milions d’anys després del Big Bang, la composició de tot el gas, era molt senzill i lleuger: hidrogen, juntament amb heli i quantitats molt petites d’elements químics més pesats  com l’oxigen i nitrogen.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Caòtiques xarxes de gas i pols, ens assenyalen les properes generacions d’estrelles massives que és formen en aquesta regió propera a la jove estrella Cygnus X. Aquesta imatge ha estat enegistrada per l’Observatori Espacial Herchel de l’ESA.

Cygnus X, és una regió extremadament activa de formació estel·lar situada a uns 4.500 anys llum de nosaltres en la constel·lació de Cygnus.

La visió infraroja del Herchel, ajuda als astrònoms a localitzar les regions on la pols lleugerament escalfada per les estrelles, ens asenyalen els núvols de gas, on les noves generacions d’estrelles s’estan formant.

Les brillants regions ens indiquen les zones on grans estrelles s’han format recentment fora dels turbulens núvols, especialment evidents en aquesta caòtica xarxa de filaments els podem observar en la part dreta de la imatge.

Aquí, els nusos densos de gas i pols s’ajunten amb els filaments i es col·lapsen per formar noves estrelles, on uns estructures similars a bombolles s’ha trencat com a conseqüència de la immensa radiació.

En el centre de la imatge, la intensa radiació i els poderosos vents estel·lars de ls estrelles, observades pel Herchel s’ha aclarit per observar el material interestel·lar que s’il·lumina amb un color blavós.

La part esquerra de l imatge, està dominada per una columna de gas, en  una forma que s’assembla al coll d’un cigne.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.