Arxiu per Maig, 2012

Cràters secundaris a Vesta.

La Dawn Framing camera (FC) ens mostra imatges de la superfície de Vesta. En aquesta imatge podem observar multitud de cràters secundaris situats en aquest asteroide. Les estructures de cràters secundaris es componen de petits cràters de menys d’un quilòmetre i que formen estructures lineals que s’estenen fins a uns 10 quilòmetres de llargària i que els podem observar en aquesta imatge.

Aquestes estructures es van formar probablement pel material ejectat després d’un impacte en la superfície de Vesta. S’anomenen cràters secundaris, ja que el material que ha provocat els cràters prové del material de l’impacte primari que es va originar a l’espai. L’impacte original, podria ser el cràter més gran i fosc que observem en la part superior de la imatge.

La regió que observem de Vesta s’anomena Diomitia i està situada a l’hemisferi nord. Les dades d’aquesta imatge les va obtenir la sonda Dawn de la NASA, el passat dia 16 de març de 2012. La fotografia va ser enregistrada amb el filtre clar de la càmera. La imatge va ser capturada des d’una distància a Vesta de 272 quilòmetres, amb una resolució d’uns 25 metres per píxel.

pia15774.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Trànsit de Venus 2012.

El dia 6 de juny de 2012, Venus passarà per davant del Sol, produint una silueta que cap persona viva actualment probablement tornarà a observar.

Els trànsits de Venus són molt rars, ja que s’observen en parell separats en més de cent anys. Aquest trànsit, és el colofó del parell dels anys 2004 i 2012. Fins l’any 2117, no és tornarà a repetir. Afortunadament, aquesta observació serà àmpliament visible, pels observadors de set continents, fins i tot una petita regió de l’Antàrtida, tindrà les condicions necessàries per observar-ho.

El trànsit de gairebé set hores de durada, començarà a les 3h 09m hora diürna del Pacífic (22h09m UT) del dia 5 de juny. L’horari afavoreix als observadors situats en el mig de l’Oceà Pacífic, on el Sol és trobarà en la part més alta. Als Estats Units, el millor moment serà al capvespre. Els fotògrafs tindran la possibilitat de fotografiar el Sol vermellós amb la “taca” del petit disc de Venus.

Es molt important no observar directament el Sol, sense protecció. Cal utilitzar ulleres especials per l’observació solar o sistemes de projecció. Existeixen botigues especialitzades en instruments astronòmic, que ben segur proporcionaran aquest material.

En el nostre pais, observarem el final de trànsit, just a la sortida del Sol, per un horitzó el màxim de pla posible. El millor lloc serà dons, un horitzó maritim a partir de les 6h.

Si voleu podreu seguir el trànsit en directe a través de la segúent adreça:

http://www.parcastronomic.cat/live/

652635main_tov2012_full.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Llaurant en les profunditats de l’espai.

Una estrella fugitiva, està llaurant les profunditats de l’espai i acumulant material interestel·lar en el seu pas, tal com ho ha observat el Galaxy Evolution Explorer de la NASA, en aquesta imatge presa en radiació ultraviolada.

L’estrella anomenada CW Leo, avança per l’espai a una velocitat propera als 330.000 quilòmetres per hora (uns 91 quilòmetres per segon), o 265 vegades la velocitat del so a la Terra. D’aquesta manera, està perdent una part de la seva atmosfera en forma d’una capa de material. Aquest embolcall el podem observar en el centre d’aquesta imatge, en forma d’una brillant taca circular.

CW Leo, és mou de dreta a esquerra en aquesta imatge. Es tant ràpida, que el seu material circumdant ha format una estructura en forma d’arc semicircular en la part davantera de l’estrella, com un vaixell que és mou a través de l’aigua. Aquest arc de xoc, està compost per gas sobreescalfat que flueix al voltant de l’estrella i es queda enrere deixant una turbulència a l’estrella.

Aqusta bombolla té unes dimensions aproximades de 2,7 anys llum, més o menys la meitat de la distància entre el Sol i l’estrella més propera, o 2.100 vegades la grandària de l’òrbita de Plutó.

La imatge, és una combinció de dades enregistrades amb radiació d’ultraviolat proper en color groc, i dades d’ultraviolat llunyà en color blau.

 

glx2012-03r_img02_sm.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La galàxia del Molinet.

Aquesta imatge de la galàxia del Molinet, o Messier 101, cobina les dades obtingudes amb infraroig, visible, ultraviolat i raigs X, que provenen dels telescopis espacials de la NASA. Aquesta visió multi-espectral ens mostra estrelles joves i velles que es troben distribuides uniformement al llarg dels braços espirals. La imatge composta ens permet observar les característiques que els astrònoms estudien en diferents longituds de l’espectre. Es com observar alhora, amb una càmera normal, una ultravilada, amb ulleres de visió nocturna i visió de raigs X d’una sola vegada !.

La galàxia del Molinet es troba en la constel·lació de l’Ossa Major. Es tracta d’una galàxia  un 70% més gran que la nostra Via Làctia, amb una grandària d’uns 170.000 anys llum i que es troba a uns 21 milions d’anys llum de nosaltres. Això significa que la veiem tal com era, molts milions d’anys abans que els humans comencecin a caminar.

Els colors vermell de la imatge ens mostra la llum infraroja, tal com l’observa el Telescopi Espacial Spitzer. Ens mostren les regions amb més temperatura emesa pels polsosos braços galàctics on neixen les estrelles.

El color groc ens mostra la llum visible observada pel Telescopi Espacial Hubble. La major part d’aquesta llum correspon a les estrelles, així com els braços de pols observats en infraroig.

Les regions de llum ultraviolada, correspon a les joves i calentes estrelles que s’han format al voltant d’un milió d’anys. Aquestes dades s’han aconseguit amb el Galaxy Evolution Explorer (GALEX).

Finalment les regions més calentes apareixen en color porpra i que l’Observatori de raigs X Chandra, ha enregistrat el gas calent situat a una temperatura aproximada d’un milió d graus i que prové del material en col·lisió situat al voltant del forat negre.

sig12-005_inline.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble observa una espiral dins d’un altre espiral.

El Telescopi Espacial Hubble ha enregistrat la imatge d’aquesta galàxia espiral coneguda com ESO 498-G5. Una característica interessant d’aquesta galàxia, són els seus braços espirals que sobresurten del seu centre, de manera que el nucli d’ESO 498-G5 s’assembla a una galàxia espiral en miniatura. Aquest tipus d’estructures contrasten amb les el·líptiques atapeïdes d’estrelles en el seu interior (la regió del bulb) o d’altres galàxies espirals que apareixen com a regions incandescents.

Les observacions del Hubble que no tenen els problemes atmosférics dels observatoris situats en la superfície terrestre, han mostrat aquests aquests dos tipus diferents de centres galàctics. Aquestes observacions han mostrat que la formació estel·lar actual, es produeixen en regions situades en el disc, que s’han traslladat del bulb. Això indica que les galàxies podrien ser com les nines ruses de Matryoshka, els bulbs clàsics s’assemblen a una versió miniatura d’una galàxia el·líptica, incurstada en el centre d’una galàxia espiral, mentre que el tipus de disc sobresurt en una segona galàxia espiral més petita situada en el centre de la primera galàxia; una espiral dins d’una altre espiral.

652837main_potw1221a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

No hi ha comentaris

Les ombres del capvespre en el cràter Endeavour.

El ròver Opportunity de la NASA, ha enregistrat aquesta espectacular imatge d’un capvespre observat en direcció oest, en la posta de Sol des del cràter Endeavour.

La càmera panoràmica (Pancam) va enregistrar entre les 4h30m i les 5h 0h p.m.,temps local de Mart, les imatges a través de diferents filtres que va combinar per elaborar aquest mosaic.

Les imatges es van enregistrar durant el sol 2888, o dies d’estada de l’Opportunity en el planeta Mart i que coresponen al dia 9 de març de 2012. En aquell moment, l’Opportunity estava en la temporada de capturar poca energia en els seus panells solars, ja que coincidia a l’hivern en aquell planeta. Llavors estava situat en el aflorament rocós de Greeley Haven, a prop de Cap York, en la part occidental del cràter Endeavour. Per tal d’aconseguir una imatge rectangular, alguns petites parts situades en els extrems de la imatge, es van omplir amb imatges adquirides amb anterioritat.

El mosaic s’ha combinat a través d’una dotzena d’imatges preses amb els filtres Pancam, centrats a 753 nanòmetres (infraroig proper), 535 nanòmetres (verd) i 432 nanòmetres (violeta). La imatge la veiem en fals color, per tal de detectar les diferències de la superfície, com poden ser les ondulacions fosques de la sorra, o les dunes situades al davant d’un cràter a prop de l’horitzó.

pia15684.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un exoplaneta acabat de descobrir convertit en pols.

Un  núvol de pols d’un planeta, podria exlicar els estranys patrons observats en la llum d’una estrella.

Els investigadors del MIT de la NASA i d’altres països han detectat un planeta situat aproximadament a  uns 1.500 anys llum de nosaltres, que sembla estar sota el calor abrasador i evaporador d’una estrella. Els científics dedueixen que la llarga cua de runes (semblant a la cua d’un cometa), estaria seguin al planeta i aquesta cua podria explicar la història de la desintegració del planeta. Segons els càlculs fets per l’equip de recerca, l’exoplaneta molt més gran que Mercuri, estaria en una fase ede desintegració que portaria uns 100 milions d’anys.

L’equip ha localitzat els cercles de pols de l’estrella que es succeeixen cada 15 hores, una de les orbites més curtes observades fins ara. Una òrbita curta ha d’estar molt ajustada al planeta i això indica que l’escalfor de l’estrella de color taronja, propociona una temperatura al planeta propera als 2.000 graus Celsius. Els investigadors, creuen que els materials rocosos del planeta es fonen i s’evaporen a aquestes temperatures, això comporta la formació d’un vent que arrossega la pols i el gas a l’espai. Densos núvols deixen al seu darrera la pols i que envolta a l’estrella.

“Creiem que aquesta pols està composta per partícules de la mida d’un submicró”, comenta el co-autor de la recerca, en Saul Rappaport, professor de física de la MIT. “Seria com mirar a través d’una boira a Los Angeles”.

20120518130200-0.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant un feble cúmul estel·lar més enllà de la Via Làctia.

Un equip d’astrònoms nord-americans, canadencs i xilens han descbert un cúmul de febles estrelles orbitant la Via Làctia i que il·lumina amb una proporció equivalent a 120 estrelles similars al Sol. Aquest cúmul, anomenat Muñoz 1, va ser descobert a prop d’una galàxia nana de la Via Làctia, utilitzant el telescopi del Canada, França i Hawaii (CFHT) i confirmat mitjançant pel Telescopi Keck II, tots dos situats al cim del Mauna Kea a Hawaii.

“Ha estat interessant observat aquest tènue cúmul globular”, ha comentat en Ricardo Muñoz, astrònom de la Universitat de Xile i descobridor d’aquest cúmul. Un cúmul globular és una agrupació esfèrica d’estrelles unides per la gravetat mútua i que orbiten entorn d’una galàxia.

“Mentre estava observant la galàxia nana de l’Ossa Menor, vaig observar un objecte minúscul a prop”, ha comentat en Muñoz. La majoria dels cúmuls globulars disposen d’unes 100.000 estrelles o més. Per aquest motiu, el fet d’observar-ne un de només 150, ha fet que en Muñoz comentés que “això és molt sorprenent”.

L’astrònoms de Yale, Marla Geha, ha comentat, “Hi han estrelles individuals amb una massa superior a aquest cúmul globular”. Això indica que el cúmul globular Muñoz 1, és el més feble observat fins ara.

munoz1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una nebulosa amb una paternitat incerta.

Sovint el que sembla obvi, no ho és.

Aquesta nova imatge del Gemeni Legacy, ens mostra la nebulosa Sharpless 2-71. Durant la major part de la història coneguda, els astrònoms van assumir que es tractava de l’agonia d’una brillant estrella (de fet, formant part d’un sistema binari), situada en el seu centre. Recentment, han aparegut arguments contraris a aquesta afirmació, que han convertit aquest cas en un misteri incert.

La imatge enregistrada pel Gemini, ens detalla l’estrella central situada al llarg d’un suposat objecte més brillant situat a prop del centre de l’estructura de la nebulosa de gas. Ara, unes noves observacions han mostrat que la naturalesa d’una estrella reguladora de color blau (just a la dreta), una mica més a baix de l’estrella central, podria proporcionar l’origen del “pare biologic” d’aquesta nebulosa.

La incertesa sorgeix del fet, que l’estrella central més brillant, no sembla irradiar la necessària alta energia (ultraviolada) com per il·luminar tan inensament com ho fa l’altra estrella reguladora de color blau. D’altra banda, la naturalesa de l’estrella més brillant observada en els arxius d’estrelles binaris, ajudaria a explicar l’estructura asimètrica de la nebulosa. Els astrònoms encara desconeixen si l’estrella reguladora blava, disposa d’una altre companya.

Una altre qüestió sense resoldre, es saber si la companya invisible de l’estrella mes brillant, podria ser prou calenta com per excitat la brillant nebulosa. Si és així, aquest parell podria ser capaç de mantenir la seva connexió familiar amb la nebulosa.

L’equip d’investigació, dirigit per l’australià David Frew i Quentin Parker, membres de la Macquarie University de Sydney, estan estudiant l’estrella regladora blava per comprendre la seva naturalesa. “A la distància que suposem està situada la nebulosa (al voltant d’un kiloparsec, aproximadament uns 3.260 anys llum) la feble estrella, ens suggereix que té que ser el romanent de l’estrella progenitora de la nebulosa”.

D’altre banda, l’estrella més brillant és una binària comuna que ens mostra una potent i àmplia emissió d’hidrogen alfa, que s’observa en alguns nebuloses planetàries. Segons comenta Frew, aquest estel és poc probable que sigui una projecció de la casualitat o l’alineació de la nebulosa. “Així que podria haver almenys tres estrelles en aquest mateix sistema estel·lar”.

20120511sh2-71.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Penitents gelats a la llum de la Lluna.

Babak Tafreshi, és un dels fotògrafs ambaixadors de l’ESO, el qual ha enregistrat aqust curiós fenomen en el Llano de Chajnantor, el lloc on s’instal·len els telescopis ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array).

Aquestes estrayes formacions de gel i neu és coneixen com a “penitents”. Estan il·luminats per la llum de la Lluna, visible en la part dreta de la imatge. A l’esquerra, a dalt en el cel, podem observar dèbilment el Petit Núvol de Magallanes i a prop de l’horitzó, al fons a l’esquerra és pot intuir la brillantor rogenca de la nebulosa Carina.

Els penitents són unes estructures naturals que es troben en regions situades a gran alçada com poden ser el Andes xilens, normalment a més de 4.000 metres per sobre del nivell del mar. Són estructures primes en forma d’espasa de gel o neu endurida, que normalment es formen en grups amb els extrems apuntant el Sol. Disposen de diferents alçades, des de pocs centímetres (que recorden l’herba), fins a més de 5 mstres , donant una sensació d’un bosc de gel en el mig del desert.

La imatge va ser presa al costat de la carretera que arriba als telescopis ALMA. L’observatori va iniciar les primeres operacions científiques el passat 30 de setembre de 2011. Aquest centre estarà format per un total de 66 antenes d’alta resolució que treballaran juntes com un sol telescopi gegant.

potw1221a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »