Arxiu per Abril, 2012

Es probable que Vesta tingui gel d’aigua en les regions fredes.

Tot i que en general es creu que es molt sec, la meitat aproximadament de la superfície del gegantí asteroide Vesta, es pensa que pot ser tan fred i rebre tan poca llum solar que el gel d’aigua hi podria estar present des de fa milers de milions d’anys, d’acord amb els primers models publicats de temperatures mitjans globals de Vesta i de la seva il·luminació solar.

“A prop els pols sud i nord, les condicions semblen força favorables per la presència del gel d’aigua en la seva superfície”, ha comentat en Timothy Stubbs, membre del Goddard Space Flight Center. Els models es basen en la informació inclosa del Telescopi Espacial Hubble.

Vesta, és el segon objecte més massiu situat en el cinturó d’asteroides que es troba entre Mart i Júpiter, probablement no té cràters impotants situats en la regió d’ombra permanent, on podria romandre el gel d’aigua congelada duant molt de temps. vesta té uns 480 quilòmetres de diàmetre aproximadament.

L’asteroide no és un bon candidat per la seva observació permanent, ja que té una inclinació més gran que la Terra, en concret d’uns 27 graus. Per contra la nostra Lluna, només té una inclinació de 1,5 graus i per aquest motiu sempe té alguns cràters en ombra permanent.

589367main_pia14712-43_946.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble fa una ullada dins d’un núvol estel·lar.

Aquestes estrelles que brillen a través del que sembla un núvol en el cel nocturn, formen part d’un jove cúmul estel·lar situat en el Gran Núvol de Magallanes (LMC), una galàxia nana satèl·lit de la nostra Via Làctia. La imatge ha estat capturada amb la Wide Field Planetary Camera 2, situada a bord del Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA.

L’agrupació estel·lar està  designada com NGC 2040, o LH 88. Essencialment és tracta d’un cúmul estel·lar molt dèbil amb un origen comú i que va a la deriva a través de l’espai. En general, hi ha tres tipus d’associacions d’estrelles definides per les seves propietats estel·lars. NGC 2040 és una associació OB, un grup que conté entre 10 i 100 estrelles del tipu O i B, que es tracta d’un tipus d’estrelles que disposen d’una curta vida però molt brillant. Es creu que la majoria d’estrelles de la Via Làctia han nascut en associacions OB.

Hi ha diversos cúmuls d’estrelles d’aquests tipus en el Gran Núvol de Magallanes, entre ells, el que observem en aquesta imatge del Hubble. Igual que d’altres, LH 88 és compon de diverses estrelles joves de gran massa, situades en una nebulosa de gas d’hidrogen parcialment ionitzat i que està situat en una “closca” de gas supergegant anomenada, Gran Núvol de Magallanes 4.

Durant un període de diversos milions d’anys, milers d’estrelles poden formar-se en aquestes closques supergegants i que són les estructures interestel·lars més grans d’una galàxia. En explosions de supernoves situades en els massius cúmuls estel·lars i que alhora són generadors de més formació estel·lar.

El Gran Núvol de Magallanes, és la tercera galàxia més propera a la nostra Via Làctia. Es troba a uns 160.000 anys llum de distància i aproximadament és unes 100 vegades més petita que la nostra galàxia.

potw1216a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una fossa de forats a Mart. Un possible lloc per la vida?.

Observem la regió de Tractus Catena, en una perspectiva generada per ordinador. La imatge va ser generada a partir de les dades obtingudes per la càmera High-Resolution Stereo Camera (HRSC), situada a bord de la sonda Mars Express de l’ESA. Els forats que observem ens mostren el subsòl de roca de les escarpades parets superiors de la depressió.

La imatge ens mostra una visió més amplia de Tractus Catena, mostran la fossa que l’envolta així com el gran volcà Ascraeus Mons, descobert per la sonda Mariner 9 l’any 1971.

Aquesta observació feta des del nadir amb els canals de color combinats per tal de formar una imatge en color natural. La cadena de forats tenen una certa analogia amb la Terra o la Lluna, per exemple amb els Cenotes Mexicans, o la regió de la Lluna Hadley Rille, observada a poca distància per la misió Apol·lo 15 l’any 1971 i que és creu que es va formar com a conseqüència d’un col·lapse d’un tub de lava fa milers de milions d’anys.

549-20120314-9538-3d-tractu.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Vista panoràmica de Chajnantor en 360 graus.

Tot i que el Cerro Chico arriba a l’alçada de 5.300 metres per sobre del nivell del mar, se’ns mostra com un petit turo en aquest majestuos pla de Chajnantor del Andes xilens. De totes maneres, gràcies a la seva posició privilegiada en aquesta explanada, el cim del Cerro Chico, ofereix una perspectiva excel·lent i relativament asequible per guadir d’una impressionant vista.

Aquesta imatge panoràmica de 360 graus està centrada en el nordest, on podem apreciar els volcans més alts (la majoria per sobre dels 5.500 metres). En el centre de la imatge es troba el propi Cerro Chajnantor. A la dreta, el pla on podem observar l’Atacama Pathfinder Experiment (APEX) amb el Cerro Chascon al seu darrera. Més a la dreta, en drecció sudest, el pla de Chajnantor al complert. A més del telescopi APEX, és posible observar tres antenes del Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) a la dreta.

A la dreta del Cerro Chajnantor, trobem el Cerro Toco. Més a l’esquerra, en drecció nord-oest podem observar l’inconfusible conus volcànic del volcà Licancabur.

potw1215a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Swift observa el cometa Garradd.

L’observació d’un cometa va proporcionar un bon espectacle pels observadors del cel a finals de l’any passat i que va formar part de la investigació del satèl·lit Swift de la NASA. Aquest cometa designat com C/2009 P1 (Garradd), disposa d’un tipus de pols nusualment ric i que ofereix l’oportunitat de conèixer millor aquests objectes a mesura que s’acosten al Sol.

Un cometa és un objecte format per un conglomerat de pols i gasos congelats. Aquestes “boles de neu bruta”, es desfan a mesura que s’costen al Sol. L’energia del Sol, pot transformar l’aigua congelada de sòlida a gas en un procés de sublimació. Normalment el contingut d’un cometa roman congelat fins que s’costa al Sol, a una distància equivalent a tres vegades la distància de la Terra al Sol, o 3 Unitats Asronòmiques, els astrònoms indiquen com la frontera en el Sistema Solar de la “línia de la neu”.

“El cometa Garradd  estava produint grans quantitats de pols i de gas abans d’arribar a la línia de neu, circumstància que indicava la presència de gel d’aigua per explicar tanta producció de material”, indica en Dennis Bodewits, membre de la Universitat de Maryland. “Per aquest motiu, tenim la intenció d’utiitzar les úniques i sofisticades eines del Swift, per tal de monitoritzar el Garradd, com es mou més enllà de la línia de neu, ons’estudien pocs cometes”.

Aquesta imatge presa per la càmera UVOT, situada a bord del Swift el passat dia 1 d’abril de 2012, quan el cometa Garadd es trovava a una distància de 142 milions de quilòmetres de nosaltres. El color roig ens mostra la llum solar reflectida per la pols del cometa, el color violeta indica la presència de la llum ultraviolada produida per l’hidroxil (OH) un compost d’aigua. També podem observar NGC 2895, una galàxia espiral barrada, situada en la constel·lació de l’Óssa Major.

638662main1_garradd_composi.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Messier 7: atapeït i brillant.

Aquesta imatge presa pel Telescopi Espacial Hubble, ha enregistrat la brillantor central del com pacte cúmul globular Messier 70. En aquests objectes, la mútua gravetat uneix a centenars de milers d’estrelles en una petita regió central. Observar tantes estrelles brillants apilades unes sobre altres, fa que els cúmuls globulars siguin una destinació popular pels observadors del cel.

Messier 70, ofereix un cas especial, ja que ha estat objecte del que és coneix com un col·lapse del seu nucli. Per aquesta circumstància, hi ha una major densitat en el seu nucli que fa augmentar la seva brillantor.

Les legions d’estrelles situades en un cúmul globular, orbiten al voltant d’un centre comú de gravetat. Algunes estrelles mantenen òrbites relativament circulars, mentre que d’altres surten d’aquesta regió fins a la perifèria del cúmul. Com que les estrelles interactuen entre si amb el temps, les més lleugeres tendeixen a guanyar velocitat i emigrar cap a les afores del cúmul, mentre que les estrelles més pesades i lentes es congreguen en òrbtes situades en el centre. Aquest efecte produeix l’amuntegament més dens i més brillant en els nuclis col·lapsats. Al voltat d’una cinquena part dels més de 150 cúmuls globulars situats en la Via Làctia, han patit un col·lapse en el seu nucli.

638267main1_messier70-670.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Herchel observa regions semblants al nostre Cinturó de Kuiper.

Noves imatges de l’Observatori Espacial Herchel de l’ESA, ens mostren la brillantor de la pols situada en el disc de runa (una estructura semblant al Cinturó de kuiper, situat en el nostre Sistema Solar), al voltant de la jove estrella Fomalhaut. els detallats estudis ens suggereixen que la pols situada en aquest disc es compon d’agregats esponjosos de material, que s’han produït per les freqüents col·lisions que tenen lloc entre els cometes situats en aquest disc.

Quan un sistema planetari igual que el nostre Sistema solar, es forma al voltant d’una estrella, no tot el material dels agregats del disc arriben a formar els protoplanetes. Eventualment, poden haver regions que s’omplen de materal més petit, com cometes o asteroies. Dos exemples d’aquests regions es troben en el nostre Sistema Solar: el cinturó d’asteroides, situat entre les òrbites de Mart i Júpiter i, el Cinturó de Kuiper, una regió molt rica en objectes gelats, situats més enllà de l’òrbita de Neptú i que és creu que connecta amb la regió de cometes de periòdic curt.

Les col·lisions entre aquests petits cossos, poden ser freqüents i violents, especialment en la fase de formació incial d’un sistema planetari. Aquestes col·lisions produeixen grans quantitats de grans de pols, donant lloc a estructures circumestel·lars, conegudes com a discos de runa. Els astrònoms poden detectar els discos de runa situats al voltant d’estrelles diferents al Sol, tant en llum visible, ja amb partícules de pols situades en el disc de dispersió de la radiació emesa per la seva estrella central, o en longituds d’ona més gran a través de la lluentor tèrmica de la mateixa pols.

herschel_fomalhaut_dust-rin.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El SDO i l’STEREO observen unes noves estructures en el Sol.

Un dia de la tardor de l’any 2011, en Neil Sheeley, un científic solar membre del Naval Research Laboratory de Washington, observava com sempre les imatges diàries del Sol del Solar Dynamics Observatory (SDO).

Aquell dia però, va veure una cosa que mai havia observat abans: un patró de cèl·lules amb els centres brillants i límits foscos situades a l’atmosfera del Sol, la corona. Aquestes cèl·lules s’assemblen als patrons de les que es produeixen en la superfície solar (similars a les bombolles que s’enlairen al bullir dins d’un pot d’aigua). La sorpresa , ha estat trobar aquest patró més amunt, a la corona solar, que està dominada normalment per brillants bucles i forats foscos coronals.

Sheeley, comenta les imatges amb el seu col·lega Harry Waren, especialistes amb l’anàlisi d’aquestes cèl·lules. Ells descriuen les propietats d’aquests característiques i inèdites estructures solars, conegudes com “cèl·lules coronals”.

Les cèl·lules coronals, és produeixen entre els forats de la corona, àrees més fredes i menys denses de la corona i que podem observar en aquestes imatges i els “canals” dels filaments que marquen els límits entre les seccions que empenyen amunt i avall els camps magnètics.

La comprensió d’aquests cèl·lules ajudarà a entendre l’estructura canviant dels camps magnètics en els límits dels forats coronals i com afecten a l’emissió constants del material solar que es coneix com a vent solar i que flueix a través d’aquests forats.

637331main_sdo-stereo-coron.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Respecte als elefants i els fluxos de lava.

Podem observar una regió del planeta Mart, amb una certa semblança d’un elefant. Aquest és un bon xemple del fenomen que s’anomena “pareidolia”, quan observem per exemple objectes (o animals ) que no existeixen.

De fet, aquesta imatge cobreix el marge d’un flux de lava situat a Elysium Planitia, una regió d’origen volcànic força jove del planeta Mart. Les colades de lava cobreixen amplies regions que van desplaçar-se d’una manera molt ràpida, semblant a les inundacions d’aigua.

La majoria de colades de lava de la Terra es desenvolupen al llarg d’anys o dècades i probablement això també va succeir en la lava del planeta Mart, de manera que fins i tot el lent caminar d’un elefant s’hauria allunyat del lent avanç de la lava. De totes maneres, també s’observen evidències d’altres colades més ràpides a Mart, com autèntiques inundacions de lava que haurien fet accelerar el pas als verdaders elefants.

esp_026461_2080.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Difuminant una ombra.

L’ombra de la lluna Mimes, genera una taca a l’hemisferi sud de Saturn, en aquesta imatge presa amb la sonda espacial Cassini.

Mimes no apareix en la imatge, però si la seva ombra per sobre de l’atmosfera del planeta en la part inferior esquerra. Les ombres projectades pels anells dominen la part superior dreta de la imatge. Podem observar el costat il·luminat i que esta situat a 1 grau per sota del pla dels anells.

La imatge va ser presa amb la càmera d’angle estret situada a bord de la sonda Cassini el passat dia 21 de gener de 2012, utilitzant un fltre espectral sensible a longituds d’ona de llum infraroja, centrat a 750 nanòmetres. la imatge va ser obtinguda des d’una distància aproximada de 2,6 milions de quilòmetres de Saturn, amb un angle de fase entre la sonda, el satèl·lit i el Sol de 70 graus. La resolució de la imatge és de 15 quilòmetres per píxel.

pia14603.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »