WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 08:03:29' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Abril, 2012

Aurores d’Urà observades des de la Terra.

Per primera vegada, uns científics han enregistrat unes imatges d’aurores per sobre del planeta gegant Urà, obsrvant d’aquesta manera una altre característica d’aquest llunyà planeta. Aquestes observacions s’han fet, com a conseqüència d’un programa d’observacions del Telescopi Espacial Hubble, que ens mostra aquest fenomen de curta durada amb uns punts febles i brillants, amb una gran diferència de les acolorides cortines de llum que sovint podem observar a la Terra.

Aquestes noves observacions, que són les primeres en observar les aurores en el planeta Urà, els investigadors han detectat dos punts lluminosos en el costat diürn d’Urà. Anteriorment, les llunyanes aurores només s’havien observat amb les naus espacials que s’havien acostat al planeta. A diferència de les aurores de la Terra, que poden tenir diferents colors, com el verd o el morat i durat algunes hores, les aurores recentment detectades a Urà només van durar alguns minuts.

En general, les aurores són una característica de la magnetosfera, una regió que envolta un planeta i que està controlat pel seu camp magnètic i modelat pel vent solar; un flux de partícules carregades que emanen del Sol. Les aurores es produeixen a l’atmosfera en forma de partícules carregades pel vent solar a la magnestosfera i són guiades pel propi camp magnètic en direcció als pols magnètics, per aquest motiu les aurores terrestres es troben al voltant de les latituds altes.

“Però, contàriament a la Terra o fins i tot a Júpiter o Saturn, la magnestosfera d’Urà és molt poc coneguda”, ha comentat en Laurent Lamy, membre de l’Observatoire de Paris a Meudon (França), que ha dirigit aquesta recerca.

Les aurores d’Urà són molt més fèbles de les que tenim a la Terra, ja que el planeta Urà es troba a una distància de més de 4 mil milions de quilòmetres. Anteriorment els astrònoms havien observat les aurores d’Urà, quan fa uns 25 anys va sobrevolar el planeta la sonda Voyager 2.

pr_2012-19-hi-res.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La Lluna i l’arc de la Via Làctia.

El Fotògraf Ambaixador de l’ESO, Stéphane Guisard, va enregistrar aquesta impressionant panoràmica del lloc on està situat l’ALMA, l’Atacama Large Millimeter/submillimeter Array, en els Andes xilens. El Llano de Chajnantor, situat a uns 5.000 metres d’alçada, és un lloc extremadament sec, un entorn perfecte per aquest tipus de telescopis d’última tecnologia, que estudien l’univers en longituds d’ona mil·limetrica i submil·limetrica.

Nombroses antenes gegants dominen el centre de la imatge. Quan l’ALMA estigui acabat, disposarà de 54 antenes de 12 metres de diàmetre. Per sobre d’aquest conjunt, observem l’arc de la Via Làctia resplendeix com un teló de fons. En el moment que es va capturar aquesta panoràmica, la Lluna lluïa en el cel, en el centre de la Via Làctia, il·luminant amb la seva llum les antenes d’aquest complex . El Petit i el Gran Núvol de Magallanes, les majors galàxies nanes de la Via Làctia, apareixen a l’esquerra com dues lluminoses del cel. Un meteor particularment brillant deixa la seva estel·la a prop del Petit Núvol de Magallanes.

A la dreta podem observar algunes antenes de 7 metres d’ALMA, dotze de les quals formaran part del Atacama Compact Array. Encara més a la dreta brillen les llums de l’edifici d’operacions tècniques del conjunt ALMA. Finalment observem resplendent darrera d’aquest edifici en la fosco, el pic del Cerro Chajnantor.

potw1217a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Cassiopeia A.

Fa uns 11.000 anys, una estrella supergegant de la nostra galàxia, va arribar al final de la seva vida. El nucli de l’estrella es va col·lapsar formant una densa esfera de neutrons i el seu exterior va experimentar una immensa explosió, que els astrònoms anomenen supernova.

La llum d’aquesta primera explosió va arribar a la Terra des de la direcció de la constel·lació de Cassiopeia, al voltant de l’any 1667. Si algú la va observar en aquell moment no va deixar cap registre. Es probable que grans quantitats de pols d’aquella estrella moribunda atenuessin la brillantor de l’explosió fins que arribés just al límit de la percepció a observar-la a simple vista.

El romanent de la supernova va ser descobert l’any 1947, a partir de la seva emissió de ràdio i que va ser anomenada Cassiopeia A, una de les fonts de ràdio més intenses del cel. Recentment, el Telescopi Espacial Spitzer va detectar els ecos infrarojos del flaix de la seva llum en direcció a l’exterior com una ondulacó de la mateixa supernova en una sèrie d’imatges preses en els últims anys. Aquesta imatge infraroja enregistrada pel Widel-fiel Infrared Survey Explorer (WISE), ens mostra aquests “ecos de llum” resultat del romanent de la supernova.

En la imatge podem observar un núvol central de pols que és l’ona de xoc que es mou a través de l’espai interestel·lar escalfant la pols a mesura que avança. L’ona de xoc viatja ràpid (a una velocitat mitjana d’uns 18.000 quilòmetres per segon) tot i que només representa un 6% de la velocitat de la llum. L’explosió s’ha expandit fins a uns 21 anys llum del lloc original. El flaix de la llum de l’explosió viatja més ràpid (a la velocitat de la llum) i abasta una regió d’uns 300 anys llum en el moment de l’enregistrament de la imatge. Els ecos de color taronja de la part central de la imatge, representen la pols escalfada pel flaix de la supernova que va arribar uns segles després de l’explosió original.

wise2012-002-lg-annotated.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un cúmul dins d’un altre cúmul.

En aquesta nova imatge obtinguda amb la Wide Field Imager, insta·lada en el telescopi de 2,2 metres de diàmetre MPG/ESO, situat a l’observatori de La Silla a Xile, podem observar el cúmul estel·lar NGC 6604. Sovint aquest cúmul perd el protagonisme degut a la seva veïna, la Nebulosa de l’Àguila (també coneguda com Messier 16), que és troba molt a prop, situada al costat d’aquesta imatge, i que envolta el cúmul per núvols de gas i pols.

NGC 6604, és un brillant cúmul que es troba en la part superior esquerra d’aquesta imatge. Es un jove cúmul que indica la regió més densa d’una associació més amplia i extensa que conté al  que voltant de 100 estrelles brillants en colors blau i blanc. La mateixa imatge, ens mostra la nebulosa associada al cúmul, un brillant núvol d’hidrogen anomenat Sh2-54, així com els núvols de pols.

NGC 6604 és troba a uns 5.500 anys llum de nosaltres, en la constel·lació de Serpens i està situada a uns dos graus al nord de la Nebulosa de l’Àguila. Les brillants estrelles es poden observar fàcilment amb un petit telescopi i van ser catalogades per primera vegada per William Herchel l’any 1784. Tot i que, el dèbil núvol associat va passar desapercebut fins els anys 50 del segle passat, quan va ser catalogat per Stewart Shapless, a partir de fotografies de l’Atlas National Geographic-Palomar Sky.

eso1218a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Completada la construcció de l’estructura de suport dels miralls del James Webb.

La secció central de l’estructura posterior que s’instal·larà en el Telescopi Espacial James Webb de la NASA, s’ha completat, marcant una fita impotant en el desenvolupament dels instruments del telescopi. En aquesta placa base es recolzaran els miralls de beril·li del telescopi, sistemes de control tèrmic, així com d’altres instruments i equips de control de la missió.

“La finalització de la secció central de la placa base, és un pas impotant per la realització de l’estructura tan sofisticada d’aquest telescopi”, ha comentat en Lee Feinberg, director del sistema òptic del telescopi James Webb. “Aquest èxit, és el resultat d’una fabricació d’una enginyeria innovadora i que ens demostra l’alta sofisticació de la missió”.

La secció central, o estructura primària del pla posterior del mirall de suport, suportarà els 18 segments del mirall primari, amb una estructura pràcticament immòbil com la resta d’instruments a l’espai profund. La secció central és la primera de les tres seccions de la placa posterior en ser completades”.

642041main_atkbackplane-lg.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Descobriment d’un cúmul de galàxies.

Utilitzant una combinació de potents observatoris situats a l’espai i en la superfície terrestre, uns astrònoms han observat una violenta col·lisió entre dos cúmuls de galàxies, on es pot apreciar la matèria estandard de la matèria fosca, gràcies a la col·lisió entre els dos cúmuls galàctics.

El cúmul de galàxies recentment descobert s’anomena DLSCL J0916.2.2951. És similar al Cúmul Bala, el primer on es va observar la separació entre la matèria fosca i la estandard, però amb importants diferènces. El sistema recentment descobert ha estat anomenat “Musket Ball Cluster”, degut que la col·lisió és més antiga i molt més lenta que el Cúmul Bala.

Localitzar un altre sistema més antic en la seva evolució que el Cúmul Bala, proporciona als científics una important informació, ja que ens mostra una fase diferent en els cúmuls de galàxies (els majors objectes coneguts de l’univers que és mantenen lligats per la seva pròpia gravetat) i que els fan crèixer i evolucionar com a conseqüència de ls seves col·lisions.

Els investigadors han utilitzat les observacions de l’Observatori de raigs X Chandra, del Telescopi Espacial Hubble, així com del Keck, Subaru i Kit Peak Mayall, per observar el gas escalfat per les emissions de raigs X, dels cúmuls de galàxies que ens mostren clarament separats la matèra fosca de les pròpies galàxies.

En aquesta imatge composta, el gas observat pel Chandra és de color vermell, mentre que les galàxes observades amb imatge òptica pel Hubble, apareixen en colors blanc i groc. La ubicació de la majora de lea matèria del cúmul (dominat per la matèria fosca) és de color blau. El color vermell i blau es solapen en les regions i dona com a resultat el color porpra, que podem observar en aquesta imatge. La distribució de la matèria és determina mitjançant l’ús de dades del Subaru, Hubble i Mayall que ens mostren els efectes de les lents gravitatories, un efecte predit per Einstein, on les grans masses de matèria poden distorsionar la llum d’objectes llunyans.

musketball.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La història continua……..

La lluna Encelad reflexa intensament la llum dels anells de Saturn, mentre que la lluna més gran d’aquell planeta, Tità, la podem observar a certa distància.

Els dolls de gel d’aigua i vapor emergeixen des del pol sud d’Encelad (donant a entendre l’existència d’un mar en el seu subsòl, probablement ric en matèria orgànica) i els hidrocarburs líquids situats en els estanys de la superfície de Tità, són probablement les característiques més fascinants d’aquestes llunes.

Encelad té un diàmetre de 504 quilòmetres, situat en el centre de la imatge, mentre que Tità té unes dimensions de 5.150 quilòmetres i el podem observar dèbilment al fons, més enllà dels anells. Aquesta imatge està presa en la direcció oposada al planeta Saturn.

La imatge va ser presa en llum visible i filtre de color verd, des de la càmera d’angle estret situat a bord de la sonda espacial Cassini, el passat dia 12 de març de 2012. Les dades van ser obtingudes des d’una distància aproximada d’un milió de quilòmetres d’Encelad, amb una resolució d’imatge de 6 quilòmetres per píxel.

pia14604.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

L’Hinode i el SOHO ens mostren un panorama asimètric del Sol.

Aproximadament cada 11 anys el camp magnètic del Sol s’inverteix per complert, el pol nord magnètic canvia al sud i viceversa. Es com si una barra d’imant perdés lentament el seu camp magnètic i la recuperes en direcció oposada, de manera que el costat positiu es converteix en negatiu. Però, es clar, el Sol no es un senzill imant i les causs del seu canvi així com el complex moviment del camp magnètic en el seu moviment cada onze anys no són fàcils de determinar.

Mesurar aquests camps, però formen part de la comprensió de com i quan el Sol exercirà el proper màxim. Aquest canvi coincideix amb la major activitat solar i que és coneix com a “màxim solar”.

Un cicnle es desenvolupa amb una regularitat d’onze anys. En la actualitat la polaritat nord del Sol sembla haver disminuït fins a prop de zero, es a dir sembla començar el canvi de polaritat del nord al sud, ja que aquest sembla començar a disminuir.

“En aquest moment no hi ha un desequilibri entre el nord i el pol sud”, comenta en Jonathan Cirtian , membre del Marshall Space Flight Center. “El nord ja està en transició, molt per davant del pol sud, i no entenem per què”.

En la imatge de l’any 2008 de l’hemisferi nord del Sol (esquerra) presa pel Hinode va observar grans taques de polaritat negativa, que ens mostra en color taronja. L’any 2011, la mateixa regió va mostrar taques molt més petites i una distribució més equitativa de les regions de polaritat negativa i positiva (en color blau).

640811main_north.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una nova recerca detecta la misteriosa absència de la matèria fosca en el veïnat del Sol.

L’estudi més recent que s’ha fet fins ara respecte als moviments de les estrelles en la Via Làctia no ha trobat evidències de la presència de la matèria fosca en una gran regió situada al voltant del Sol. D’acord amb les teories àmpliament acceptades, els veïnats del Sol haurien d’estar atepeïdes de matèria fosca, una misteriosa substància invisible que només pot detectar-se de manera indirecta per la força de gravetat. Ara però, en aquest nou estudi fet a Xile per un equip d’astrònoms, indiquen que les teories no conincideixen amb els fets observats. Això significa que es bastant improbable que els intents per detectar directament les partícules de matèria fosca, tinguin èxit des de la Terra.

Utilitzant entre altres el telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de l’ESO de La Silla, un equip a cartografiat els moviments de més de 400 estrelles situades a més de 13.000 anys lum del Sol. Amb aquestes noves dades s’ha calculat la massa de la matèria en els veïnats del Sol, tenint en comte un volum quatre vegades més gran que el que s’havia utilitzat fins ara.

“La quantitat de massa observada encaixa molt bé amb la que veiem (estrelles, pols i gas) en la regió que envolta al Sol”, afirma el responsable de l’equip de recerca en Christian Moni Bidin. “Per aquesta circmstància no hi ha lloc per la matèria extra (matèria fosca) que esperàvem trobar. Els nostres càlculs mostren que hauria de detectar-se clarament amb els nostres mesuraments, Però, senzillament, allí no hi era!.

eso1217b.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

En el 22é aniversari del Hubble, ens mostra una turbulenta regió de formació estel·lar.

Diversos milions de joves estrelles estan competint per formar part d’aquest nova imatge presa pel Telescopi Espacial Hubble de la NASA, una regió de formació estel·lar situada a 30 Doradus, una complexa regió de formació de noves estrelles situades en el cor de la Nebulosa de la Taràntula.

La nova imatge constituteix un dels mosaics més grans realitzats a partir d’imatges del Hubble i que inclou les observacions preses per la Wide Field Camera 3 i l’Advanced Camera for Surveys i que la NASA ha realitzat per celebrar el 22é aniversari del Hubble.

“El Hubble ha estat el principal instrument de la ciència per la recerca d’observacions celestes i que ens permeten desentranyar els misteris de l’univers”, ha comentat en John Grunsfeld, administrador associat de la missió científica de la NASA. “En reconeixement del 22é aniversari del Hubble, s’ha realitzat la nova imatge de la regió de 30 Doradus, un lloc de formació de noves estrelles”.

30 Doradus és l’estrella més brillant de la regió de formació estel·lar i la llar de les estrelles més massives que mai s’han observat. La nebulosa està situada a més de 170.000 anys llum de nosaltres, dins del Gran Núvol de Magallanes, una galàxia veïna de la nostra Via Làctia. No es coneix cap altre regió de formació estel·lar tan prolífica com 30 Doradus.

En conjunt les estrelles de la imatge, són milions de vegades més massies que el nostre Sol. La imatge correspon a una regió d’uns 650 amnys llum de grandària.

hs-2012-01-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »