El Telescopi de Rastreig del VLT (VLT Survey Telescope, VST) de l’ESO, situat a l’observatori del Paranal a Xile, ha enregistat una fascinant col·lecció d’imatges en interacció en el Cúmul de galàxies d’Hercules. La nitidesa d’aquesta nova imatge, així com els centenars de galàxies enregistrades en gran detall i en menys de tres hores d’exposició, indiquen la gran capacitat del VST i de la seva gran càmera OmegaCAM.

El Cúmul de galàxies d’Hercules (també conegut com Abell 2151) està situada a uns 500 milions d’anys llum de nosaltres en la constel·lació d’Hercules. Es diferència d’altres conjunts de galàxies properes en molts aspectes, a pesar de la seva forma irregular, conté una amplia varietat de tipus de galàxies, particularent joves espirals amb formació estel·lar, encara que no s’observen galàxies gegants el·líptiques.

La nova imatge va ser enregistrada amb el VST, l’últim telescopi que s’ha afegit als ja existents a l’Observatori Paranal de Xile. El VST és un telescopi d rastreig equipat amb l’instrument OmegaCam de 268 megapixels, que proporciona imatges de grans regions del cel.

En aquesta imatge, podem observar diferents parells de galàxies apropant-se, fusinant-se per formar  una única galàxia de major grandària. Les nombroses interaccions i el gran nombre de galàxies espirals amb formació estel·lar i quantitat de gas , provoquen que els membres del cúmul d’Hercules s’assemblin a joves galàxies que podem observar   en un univers llunyà. Degut a aquesta similitud, els astrònoms creuen que el Cúmul de galàxies d’Hercules és un cúmul relativament jove. Es un dinàmic i vibrant eixam de galàxies que algun dia madurarant per convertir-se en un cúmul semblant als cúmuls de galàxies velles, més típics en el nostre veïnat.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Un equip internacional de voluntaris han estudiat minuciosament les observacions fetes amb el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA i han descobert més de 5.000 “bombolles” en el disc de la nostra galàxia, la Via Làctia. Les joves i calentes estrelles fan esclatar les bombolles de gas i pols circumdant, que indica la fórmació estel·lar.

Més de 3.500 “ciutadants científics”, han treballat amb les dades del Spitzer, un telescopi d’infrarojos, dins d’un projecte que intenta localitzar aquestes interessants bombolles. Aquest equip de voluntaris, han localitzat l’equivalent a 10 vegades les bombolles que s’havien detectar fins ara.

“Aquestes troballes ens fan sospitar que la Via Làctia, és una regió molt activa de formació estel·lar, més del que ens pensavem fins ara”, ha comentat l’Eli Bressert, astrofísic i membre del European Southern Observatory. “El disc de la Via Làctia, es com una ampolla de cava, plena de bombolles per tot arreu”.

Els programes d’ordinador han aconseguit la identificació de les bombolles còsmiques. Tot i que els ulls i les mens humanes, fa un excel·lent treball alhora d’adonar-nos de detectar els tènues anells parcialment trencats, així com els cercles amb la superposició de bombolles. El Milky Way Project, indica la necessitat que almenys cinc observadors identifiquin la potencial bombolla, abans de la seva inclusió en el nou catàleg. Els voluntaris marquen els candidats de bombolles en les imatges del Spitzer, amb una sofisticada eina de dibuix, abans de procedir a la identificació d’una altre imatge.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

La sonda espacial Cassini observa a través dels anells de Saturn, a la petita lluna Prometeu, un satèl·lit pastor situat en el prim anell F.

Prometeu amb només 86 quilòmetres de grandària, s’observa com una petita protuberància blanca, situada a prop del’anell F (el podem observar com l’anell exterior).

També podem observar els rinxols discontinus entortolligats, enmig de la divisió d’Encke de l’anell A, a l’esquerra de la imatge.

Aquesta imatge ha estat enregistrada en direcció Sud, amb els anells il·luminats a un grau per sota del pla de rotació. També podem observar quatre estrelles en el mateix camp de visió.

La imatge va ser presa amb llum visible des de la càmera d’angle estret de la sonda espacial Cassini, el passat dia 1 de gener de 2012. La sonda es trobava en aquell moment aproximadament a 1,8 milions de quilòmetres de Prometeu, amb una resolució d’imatge de 11 quilòmetres per píxel.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquesta imatge composta ens mostra la distribució de la matèria fosca en les galàxies, així com el gas calent que sobresurt de la fusió del centre del cúmul galàctic Abell 520, format a partir d’una violenta col·lisió de cúmuls de galàxies massives que és troben situades a uns 2.400 milions d’anys llum de la Terra.

Les dades de l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, ens mostren el gas calent de la col·lisió del cúmul, en color verd. El gas proporciona l’evidència de la col·lisió. Les dades òptiques provenen del Telescopi Espacial Hubble i del Telescopi Canadà-França-Hawaii (CFHT) situat a Hawaii i, que ens mostren ls seves dades en colors vermell, verd i blau. La llum de les estrelles situades dins dels cúmuls de galàxies, fetes amb observacions del CFHT, s’han suavitzat per mostrar millor la situació de les galàxies, en color taronja.

Les regions de color blau, determinen la situació de la major part de la massa del cúmul, que està dominada per la matèria fosca. La matèria fosca es una substància invisible que ocupa la major part de l’univers. El mapa de la matèria fosca es deriva de les observacions del Hubble, mitjançant la detecció de la llum procedent d’objectes llunyans, distorsionada pels cúmuls galàctics, un efecte anomenat lent gravitacional. La barreja de colors blau i verd del centre de la imatge, ens mostra un grumoll de matèria fosca, que resideix a prop de la major part del gas calent, on hi ha poques galàxies.

Aquest descobriment confirma les anteriors observacions d’una regió de matèria fosca, anunciada l’any 2007. El resultat podria presentar un desafiament a les teories bàsiques de la matèria fosca, que prediuen que les galàxies haurien d’estar ancorades a la matèria fosca, fins i tot durant una poderosa col·lisió entre elles.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Uns astrònoms han observat unes joves estrelles situades en la nebulosa d’Orió, canviant de brillantor davant dels seus ulls, gràcies a l’Observatori Espacial Herchel de l’ESA i el Telescopi Spitzer de la NASA. Les taques de colors, que representen estrelles en formació , s’estan escalfant i refredant ràpidament, en un procés turbulent que continuarà fins arribar a la seva edat adulta com estrella.

L’arc de colors de Sant Martí, ens mostra les diferents longituds d’ona de llum infraroja capturada pels telescopis Spitzer i Herchel. Spitzer està dissenyat per observar les longituds d’ona més curtes en infraroig que el Herchel. Mitjançant la combinació de les seves observacions, els astrònoms han aconseguit una imatge més complerta de la formació d’aquestes estrelles.

Més enllà de la nebulosa d’Orió, la visió dels telescopis infrarojos ens mostra una gran quantitat d’estrelles embrionàries amagades en els núvols de gas i pols. Aquestes estrells es troben en les  primeres etapes de la seva evolució.

Una estrella es forma quan una regió de gas i pols es col·lapse, formant un grumoll de material calent alimentat per un disc que l’envolta. En centenars de milers d’anys, algunes estrelles que disposen de suficient material d’acreció, i comencen la fusió nuclear en els seus nuclis.

Herchel ha observat aquesta regió del cel durant prop de sis setmanes durat l’hivern i la primavera de 2011. Per supervisar l’activitat d’aquestes estrelles, el Herchel Photodetector Array Camera and Spectrometer, han detectat les fredes partícules de pols, mentre que l’Spitzer va mesurar la pols més calenta que emet les longituds d’infraroig. Amb aquestes dades, els astrónoms van notar que diverses estrelles joves varien la seva brillantor en més d’un 20 per cent, en només unes setmanes. Probablement la llum més freda prové de l’emissió del material infraroig, situat en el disc extern o embolcall del gas que encara l’envolta.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Dins de la grandària del sistema solar, Venus i la Terra estan gairebé a la mateixa distància del Sol. No obstant això, els dos planetes es diferencien radicalment: Venus és uns 100 vegades més calent que la Terra i els seus dies tenen una durada de més de 200 vegades els dies terrestres.

L’atmofera de Venus és tan espessa que la nau que ha sobreviscut més temps en la seva superfície, ho va fer només en dues hores. Hi ha una altre gran diferència, la Terra té un camp magnètic i Venus no, aquesta gran diferència és important alhora d’avaluar els efectes del Sol a cada planeta.

A mesura que el vent solar és precipita cap a l’exterior a gairebé 1,7 milions de quilòmtres per hora, és pot aturar en certa manera a uns 44.000 quilòmetres  quan topa amb el gegantí camp magnètic de la Terra, que envolta tot el planeta i que s’anomena magnetosfera. La major part del vent solar flueix al voltant de la magnetosfera, però en certes circumstàncies pot entrar generant una varietat d’efectes dinàmics que afecten al clima terrestre.

Venus no disposa d’aquest escut protector, però segueix sent una roca inamovible envoltada d’una atmosfera que s’altera i actua amb el vent solar, provocant interessants efectes en el se clima.

Un recent estudi, que apareix publicat en la revista Journal of Geophysical Research, indica la clara evidència que Venus disposa d’un tipus de turbulència meteorològica espacial, bastant comú a la Terra, anomenada anomalia del flux calent. Aquesta anomalia, també coneguda com HFA, provocat per  un canvi temporal del vent solar que normalment es mou més enllà del planeta. Aquest augment sobtat del HFA, fa que el material quedi engolit d’una forma inversa.

En aquesta imatge, podem observar les discontinuïtats del vent solar i que mantenen en contacte amb un arc de xoc amb el planeta i que poden recollir un conjunt de partícules calentes, anomentat anomalia del flux calent (HFA). Un HFA actua a Venus com un efecte de buit, arrencant material de la seva atmosfera.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

La sonda espacial Cassini de la NASA ha “ensumat” ions d’oxigen molecular situts al voltant de Dione, una lluna gelada de Saturn i que d’aquesta manera confirma per primera vegada l’existència d’una tènue atmosfera. Els ions d’oxigen són molt escassos(un per cada 11 centímetres cúbics d’espai, o 90.000 pe metre cúbic) i que mostren l’atmosfera extremadament prima de Dione.

En la superfície de Dione, l’atmosfera seria tan densa com l’atmosfera terrestre situada a 480 quilòmetres d’alçada. La detecció d’aquesta tènue atmosfera, coneguda com exosfera, es descriu en un recent artícle publicat en la revista Geophysical Research Letters.

“Ara sabem que Dione, a més dels anells de Saturn, o el satèl·lit Rhea, és una font de molècules d’oxigen”, ha comentat en Robert Tokar, membre de l’equip de recerca de la missió Cassini. “Això demostra que l’oxigen molecular és realment comú en el sistema solar i reforça la idea que pot provenir d’un procés que no implica la vida”.

L’oxigen de Dione sembla provenir dels fotons solars o partícules energètiques que provenen de l’espai i bombardegen la superfície d’aquesta lluna, on segurament existeix aigua gelada i que d’aquesta manera allibera molècules d’oxigen. Tokar, a manifestat que els científics estan buscant altres processos, inclosos els gelològics per explicar l’origen de l’oxigen.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Les  miríades de tènues estrelles que componen la galàxia nana d’Antlia, estan situades a quatre milions d’anys llum de la Terra, per aquest motiu el Telescopi Espacial Hubble ens ofereix aquesta imatge on queda clar que les estrelles estan molt prperes a la nostra Via Làctia. Aquesta petita galàxia molt feble i escasament poblada va ser descoberta l’any 1997.

Encara que petita, la Nana Antlia és un lloc dinàmic amb estrelles en diferents etapes d’evolució, joves i velles. Les estrelles més joves, es troben en les regions centrals on la formació d’estrelles es més alta. Les estrelles més velles, així com els cúmuls globulars estan situats en les regions externes.

No està clar si la Nana Antlia forma part del nostre veïnat galàctic, anomenat Grup Local. Probablement es troba més enllà dels límits normalment acceptats del grup. Tot i que força aïllada, es creu que ha pogut interactuar amb altres grups d’estrelles. L’evidència prové de la galàxia NGC 3109, situada a prop de la Nana Antlia (tot i que no es visible en aquesta imatge). Ambdues galàxies mostren indicis on les estrelles es mouen a velocitats comparables, una proba que indica que haurien estat lligades gravitacionalment en algun  moment del passat.

La imatge va ser presa a partir d’observacions en llum visible i infraroja a través de la Wide Field Channel i de l’Advanced Camera for Surveys, situades en el telescope Hubble. El camp de visió cobreix un camp aproximat de 3,2 per 1,5 minuts d’arc.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Observant la Lluna amb el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, els astrònoms han trobat l’evidència de la vida a l’univers, concretament a la Terra. Trobar vida en el nostre planeta pot semblar una circumstància trivial, però el nou enfoc de recerca d’un equip internacional pot ajudar a futurs descobriments de vida en altres llocs de l’univers. El treball es descriu en un article que sortirà publicat en la revista Nature del mes març .

“Utilitzem un truc d’observació anomenat earthsine (la brillantor de la Terra), per observar la Terra com si fos un exoplaneta”, afirma Michael Sterzik, membre de l’ESO i responsable de l’article . “El Sol brilla per sobre de la Terra i aquesta llum es reflexa de nou per la superfície de la Lluna. La superfície lunar actua com un enorme mirall i reflecteix la llum de la Terra de retorn cap a nosaltres”.

Les empremtes de la vida, o biomarcadors, són difícils de localitzar amb mètodes convencionals, però aquest equip de recerca, aplicat un nou sistema de treball més sensible. Enlloc de limitar-se a observar com és de brillant és la llum reflectida en diferents colors, també observem la polarització de la llum, una tècnica denominada espectropolarimetria. Aplicant aquesta tècnica a la brillantor de la Terra observant amb la llum reflectida des de la Terra.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Els astrònoms que utilitzen els telescopis Herchel de l’ESA i l’Spitzer de la NASA, han detectat ràpids i sorprenents canvis en la brillantor d’estrelles embrionàries situades dins de la Nebulosa d’Orió.

Les imatges d’infraroig llunyà del Herchel i dels instruments de l’Spitzer, que treballen en longituds d’ona d’infrarig proper, ens proporcionen una imatge més detalada de les estrelles situades en el centre d’un dels objects més famosos del cel noctun.

La Nebulosa d’Orió, està situada a uns 1.350 anys llum de la Terra i apareix de forma destacada en el cel d’hivern pels observadors europeus.

De vegades es refereix com l’Espasa d’Orió. a la nebulosa que es roba per sota de les tres estrelles que formen el cinturó d’Orió, el caçador, una de les constel·lacions més fàcils de reconèixer.

La nebulosa conté la regió més propera de formació d’estrelles massives i que amb la llum ultraviolada, podem observar les joves i calentes estrelles que fan brillar la pols i el gas d’aquesta regió. Dins d’aquesta pols, amagada de les longituds d’ona visible, hi ha un grup d’estrelles més joves, que continuen creixen en la seva fase més primerenca d’evolució.

Aquesta nova combinció de dades, mesura l’infraroig proper i el mitjà, per observar la pols que ens mostra les estrelles embrionàres.

Una estrella es forma quan un dens núvol de gas i pols en condensa i es col·lapse per la seva pròpia gravetat, la creació d’una protoestrella calenta, està envoltada per un disc que gira al seu voltant.

Bona part d’aquest material en forma espiral es col·lapse en la estrella al llarg de centenars de milers d’anys, abans d’inicar la fusió nuclear que dona pas a l’origen de l’estrella.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.