Arxiu per Març, 2012

El VLT surt a caçar lleons.

El Very LargeTelescope (VLT) ha enregistrat a un altre membre del grup de galàxies de Leo I, situat en la constel·lació de Leo. La galàxia Messier 95, ens mostra la seva clara estructura espiral. Els braços d’aquesta espiral formen un cercle quasi bé perfecte entorn el seu centre galàctic. Podem observar com s’obren i es dispersen, generant d’aquesta manera un efecte semblant a una melena, de la qual un lleó es sentiria orgullós.

Una altre característica de M 95, pot ser el seu sorprenent i brillant nucli daurat. Conté un anell de formació estel·lar d’uns 2.000 anys llum de diàmetre, dins del qual hi ha una gran formació estel·lar. Aquest fenomen es característic en les galàxies espirals com M 95 o la nostra galàxa, la Via Làctia.

En el grup de Leo I, la brillantor de M 95, és veu eclipsada per la seva germana M 96. De fet M 96, és el membre més brillant del grup.

potw1212a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

L’aranya de les estrelles.

Lluint com una teranyina, s’arremolina una galàxia espiral, catalogada com IC 342, la qual ens mostra la seva estructura de pols, en una imatge presa pel Telescopi Espacial Spitzer e la NASA. La visió infraroja, ens mostra la tènue llum estel·lar que indica les regions on brilla més intensament la pols que es troba en tot el disc de la galàxia.

Situada  uns 10 milions d’anys llum, IC 342 es troba relativament a prop respecte estàndards galàctics. Està situada just darrere de la nostra galàxia, la Via Làctia. La pols de la nostra galàxia, fa que sigui difícil observar-la en llum visible, però la llum infraroja penetra darrera d’aquest veí amb facilitat. IC 342 pertany al mateix grup galàctic, que l’encara més enfosquida, Maffei 2.

IC 342, es troba de front, segons el nostre punt de visió, mostrant clarament la seva estructura de disc. Té una baixa brillantor en comparació amb d’altres espirals, el que indica una menor densitat d’estrelles (observades en aquesta imatge, en forma de boirina blava). Les seves estructures de pols, apareixen molt més clarament (en color vermell). els punts de color blau, són les estrelles situades més a prop, en la nostra pròpia Via Làctia.

631588main_image_2200_946-7.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Plomalls de gel, en una lluna fosca.

Envoltat d’un cel fosc, observem a cotrallum un plomall d’aigua sortint d’Encelat, un satèl·lit del planeta Saturn.

En altres imatges, podem observar aquests dolls de gel d’aigua, que sobresurten de la regió polar sud d’Encelat, un satèl·lit de 504 quilòmetres de diàmetre, on el nord està situat en la part superior de la imatge.

La imatge va ser pressa en llum visible amb la càmera d’angle estret situada a bord de la sonda Cassini, el passat dia 20 de febrer de 2012. La imatge va ser obtinguda des d’una distància aproximada de 134.000 quilòmetres d’Encelat, amb un angle de fase entre la sonda, el satèl·lit i el Sol de 165 graus. La resolució de la imatge és de 801 metres per píxel.

pia14599.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble descobreix lents gravitacionals en quàsars actius.

Els astrònoms que utilitzen el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han detectat diversos exemples de galàxies que contenen quàsars, que actuen com a lents gravitacionals. Les imatges queden augmentades i s’observen les distorsions de les galàxies alineades darrere d’aquestes galàxies més properes.

Els quàsars són alguns dels objectes més brillants de l’univers, que arriben a eclipsar el total de la llum de les estrelles de les seves galàxies amfitriones. Els quàsars estan alimentats pels forats negres supermassius. Per localitzar aquests rars casos de combinació de quàsars de galàxies que actuen com a lents, un equip d’astrònoms ha seleccionat espectres de 23.000 quàsars amb el catàleg Sloan Digital Sky Survey (SDSS). Es va crear l’empremta espectral de les galàxies a grans distàncies més enllà de les situades en un primer pla. Una vegada identificades, la fina visió del Hubble va detectar els arcs gravitacionals i els anells (indicats amb fletxes en les fotos del Hubble) i que es produeixen per l’efecte de la lent gravitacional.

hs-2012-14-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El WISE cartografia tot el cel en radiació infraroja.

Aquest mosaic cobreix tot el cel, tal com l’observat el Wide-field Infrared Surevey Explorer (WISE), dins d’una recerca que forma part del All-Sky Data Release.

El cel es pot considerar com una esfera que ens envolta en tres dimensions. Per fer un mapa del cel, els astrònoms ho projcten en dues dimensons. Hi ha molts mètodes que es poden utlitzar per projectar una superfície esfèrica en un mapa de 2D. La projecció utilitzada en aquesta imatge de cel profund, s’anomena d’Aitoff, en record al geògraf que la va inventar. S’agafa l’esfera celeste en 3D, com les peces d’un hemisferi i més endavant s’aplanen formant una estructura en forma oval.

Qualsevol projecció, genera distorsions, de manera que la gent tendeix a utilitzar un tipus de projecció en la qual sobre el mapa resultant les distorsions són mínimes. Aquest mapa queda centrat en la Via Làctia. El pla de la galàxia es disposa al llarg de l’equador i el centre de la galàxia, es troba situat en el centre del mapa, on les distorsions de la projecció són mínimes. Les distorsons més pronunciades es troben en les vores del mapa. Les regions de la dreta i esquerra d’aquest mapa oval són el mateix lloc del cel. Una segona projecció d’aquesta imatge, també està disponible en una estructura quirectangular. Aquest mètode projecta el cel de forma rectangular amb coordenades cartesianes i és útil per planetairs que desitgin mostrar la imatge en les seves cúpules.

Aquest mosaic, on veiem la Via Làctia s’estén horitzontalment a través del mapa. La Via Làctia té forma de disc i el mateix sistema solar, es troba en el disc a uns dos terços del centre de la galàxia. Així que veiem la Via Làctia com una banda que travessa el cel. A mesura que mirem cap el centre de la galàxia, podem observar un augment notable d’estrelles (en color blau-verd), situades en el centre de la imatge.

wise2012-003-a-annotated-sm.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El romanent actiu d’una gran taca.

El dia 13 de març de 2012, el Sol va entrar amb erupció amb una flamarada del tipus M7.9, on va assolir el se màxim punt d’emissió a la 1h 41m hora local Est dels Estats Units. Aquesta erupció va estar situada  en la mateixa regió activa nº 1429, que ha estat produint les conegudes flamarades i ejeccions de massa coronals de tota la setmana passada.

Aquesta regió s’està movent davant de nosaltres des del dia 2 de març, mentre que d’aquí alguns dies, ja estarà en el costat ocult del Sol i ja no la podrem observar.

El Solar Dynamics Observatory (SDO) de la NASA, va enregistrar aquesta imatge de la flamarada del tipus M7.9, el passat dia 13 de març. La podem observar en la longitud de 131 Angstrom, una longitud d’ona particularment bona per observar les erupcions solars i que se’ns mostra en un color verd blavós.

629707main1_20120313_172959.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Cràters joves en 3D.

En aquesta imatge en 3D, podem observar un anaglif que en mostra tres joves cràters, els quals han estat anomenats com els cràters “del ninot de neu”. Cada cràter té un nom oficial: el més gran s’anomena Marcia, el mitjà Calpurnia i el més petit Minucia. Per generar aquest anaglif, s’han pres dues imatges en diferents colors que es superposen amb un lleuger desplaçament, per tal de generar la sensació de profunditat. Quan s’observa a través d’uns ulleres en colors vermell i blau, podem observar el relleu d’aquesta regió de l’asteroide Vesta. L’efecte de profunditat en aquest anaglif ens mostra les diferències de la topografia. Els tres cràters mostren els efectes de l’ejecció de material recent, que indiquen un origen més recent que el seu entorn.

Les imatges que es van utilitzar per generar aquest anaglif, tenen unes coordenades centrades a 12 graus de latitud nord i 194 graus de longitud oest. La sonda espacial Dawn va obtenir les imatges el passat dia 14 de juliol de 2011, mentre l’asteroide es trobava a uns 5.200 quilòmetres de distància. La resolució de la imatge és de 485 metres per píxel.

pia15453.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La serp de Mart, un remolí de pols.

Un impressionant remolí de pols dona la forma d’una serp per sobre de la superfície del planeta Mart. Aquesta espectacular imatge, va ser presa a finals de primavera en la regió d’Amazonis Planitia.

La longitud d’aquesta ombra, indica que l’estructura de pols té més de 800 metres d’alçada. La cua de la ploma de pols no indica el seu camí, el qual ha estat seguint el curs estable en direcció sud-est i deixant darrera seu una brillant traça.

El delicat arc de la ploma de pols, el produeix el lleuger ven d’oest situat a uns 250 metres d’alçada que arrossega la part superior en direcció est. Els vents de l’oest i la “calor” existent del sud, es combinen per formar els remolins de pols al llarg de rutes amb una tendència sud-est, tal com indiquen les empremtes d’altres remolins observats anteriorment.

La imatge va ser presa per la càmera HiRISE, des d’una distància de 307,7 quilòmetres, amb una resolució de 25 cm per píxel.

esp_026051_2160.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una capa de neu, en el Desert d’Atacama.

Les cúpules dels telescopis del VLT (Very Large Telescope) de l’ESO, estan situades en el cim del Cerro Paranal, gaudint de la llum d’un dia normal sense núvols. Però hi ha una cosa diferent en aquesta imatge: una fina capa de neu per sobre de la panoràmica del desert. Això no es gaire habitual, tot el contrari, ja que la sequedat del Desert d’Atacama implica que gairebé mai té precipitacions.

Diversos factors han contribuït a les condicions de sequedat d’Atacama. La serralada dels Andes, bloqueja la pluja que prové de l’est i la cadena costanera xilena la que prové de l’oest. La freda corrent interior d’Humboldt de l’oceà Pacífic genera am la costa una capa d’inversió d’aire fred, que atura el desenvolupament dels núvols de pluja. Una regió d’alta pressió en el sudest de l’oceà pacífic, genera els vents que circulen formant un anticicló, el qual també ajuda a mantenir el clima sec d’Atacama. Com a conseqüència de tots aquests factors, és considera que aquesta regió, és la més seca del món.

potw1211a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El RXTE observa la conducta d’una estrella de neutrons.

El dia 10 d’octubre de 2010, el satèl·lit INTEGRAL de l’ESA, va detectar una transitória font de raigs X en direcció a Terzan 5, un cúmul globular d’estrelles situat al voltant de 25.000 anys llum de nosaltres, en la contel·lació de Sagittarius. L’objecte anomenat IGR J17480-2446, es va classificar com un sistema binari de baixa massa de raigs X, on una estrella de neutrons gira al voltant d’una estrella semblant al Sol i que atrau un flux de matèria. Una segona emissió de raigs X provenent del mateix cúmul, va ser enregistrada per l’equip de recerca de Linares amb el nom de T5X2.

Tres dies després del descobriment d’aquesta font, el RXTE va observar T5X2 i va detectar polsos regulars en la seva emissió, el que indicava que l’objecte era un púlsar, un tipus d’estrella de neutrons que emet energia electromagnètica a intervals periòdics. L’objecte disposa d’un potent camp magnétic que dirigeix el gas que cau en direcció als pols magnétics de l’estrella, produint regions calentes que giren amb l’estrella de neutrons que donen pas als polsos de raigs X.

Científics del Goddard Space Flight Center, van determinar la rotació de T5X2 (l’estrella de neutrons), amb un període de 11 vegades per segon, determinant que el moviment orbital del púlsar imparteix petits canvis, encara que regulars en la freqüència dels pols, i que indiquen que el púlsar i la seva companya similar al Sol, giren un al voltant de l’altre cada 21 hores.

Aquest gràfic es basa en ls dades del RXTE, que proporciona una visió prèvia dels canvis dels raigs X de T5X2, durant els esclats dels dis 13 al 19 de novembre de 2010. A mesura que la persistència d’emissió de raigs X augmenta, les tases de brillantor dels esclats disminueixen.

629000main_lightcurve_670.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »